Woodstock '69

A finals dels 70 Michael Lang i Artie Kornfeld , tots dos més o menys dintre del món discogràfic es van conèixer i es van entendre força. Els dos, des de Nova York, tenien un munt de projectes no gaire definits entorn de la música i amb el teló de fons dels moviments socials i culturals de l’època: l’antibel•licisme de la Guerra de Vietnam, el retorn a l’origen rural de la contracultura, el rollo comunitari i la llibertat, l’era d’Aquari, etc: o sigui: eren un parell de hippies modèlics, tan físicament com de pensament. Un dels seus projectes era muntar una discogràfica a les afores de Nova York, on últimament, alguns autors (Bob Dylan, Tim Hardin, Van Morrison ,Jimi Hendrix, Janis Joplin, etc), anaven a instal•lar-se. El lloc triat era Woodstock.

Tenien idees, però no tenien pressupost...
... paral•lelament, John Roberts i Joel Rosenman , un parell d‘amics amb molts diners (bons negocis i bona família) i amb poques idees, buscaven projectes on invertir. Un parell de yuppies.

No es sap molt bé com, al febrer del 69, els quatre es van posar en contacte i van començar a materialitzar les seves idees. Al cap dels anys tots ells es diuen autors de la idea del macro-festival, però no queda gens clar: Lang i Kornfeld diuen que tenien ben definida la idea dels concerts des del principi, Roberts i Roseman en canvi, afirmen que al principi només se’ls hi van presentar amb el projecte de l’estudi de grabació a Woodstock amb algun petit concert per inaugurar-lo. Sigui com sigui de que va ser la idea... a qui li importa? La qüestió és que van pensar d’organitzar un gran concert (per a 50.000 persones i d’uns 500.000 $ de pressupost!): el Woodstock Acuarian Music and Art Fair, previst per als dies 15, 16 i 17 d’agost del 69. Amb els diners recaptats crear els estudis.
Així, al mes de març del 69 van fundar la companyia Woodstock Ventures, Inc., on els quatre eren socis a parts igual i van començar la feina.
Van localitzar un lloc ideal per celebrar-hi les actuacions: van llogar un terreny a Woodstock, al comptat de Wallkill, per uns 10.000 $, ben situat, a prop dels accessos per autopista a Nova York, amb aigua i amb electricitat i previst, en principi, si tenien sort, amb un aforament per a 50.000 assistents. Des del principi es veia que el lloc no era l’adequat: estava catalogat com a industrial i això no lligava gaire amb la filosofia folk de tornar als orígens de Woodstock Ventures... Mentre començaven els preparatius, es va continuar buscant una localització alternativa.
Van començar a buscar la imatge i filosofia del festival per poder-la “vendre” i difondre als mitjans: volien destacar el sentit d’independència per als joves i evitar que es veiés com una sèrie de concerts més destinat a fer diners per als promotors, Michael Lang volia que el festival es digués Exposició Aquariana i que es presentés com un esdeveniment mental col•lectiu que representés a tota una generació... Finalment l’eslògan i la filosofia del festival va ser “tres dies de pau i música”, i es va començar a publicitar als diaris i a les ràdios a mitjans de maig. Més endavant es van començar a vendre les entrades anticipades (8$ per un dia, uns 90 $ de l’època, i 24 per als tres dies).

El problema més gran era contractar els músics, doncs ningú no volia actuar per a una companyia desconeguda en un festival al mig del camp. Com que anaven sobrats de diners van decidir contractar alguns dels músics caps de cartells pel doble del seu catxet habitual per a que actuessin de reclam per la resta de bandes. Així es van contractar a Jefferson Airplane, Creedence Clearwater Revival i The Who i la resta dels artistes es van començar a interessar... Al final es van invertir 180.000 $ amb els contractes dels músics.
Dels artistes que van cancel•lar o van refusar la proposta de tocar a Woodstock, us en parlaré més endavant...
A principis de juny, la noticia d’un macro festival a Woodstock, va arribar fins al poble de Wallkill. Als seus habitants no els hi va fer cap mena de gràcia tenir una comuna gegant de hippies instal•lada al seu territori. No volien una massa de gent jove amb noves idees sobre la societat i principalment no volien tres dies de sexe, drogues i música. El poble en ple va començar a fer pressió per anul•lar els concerts, arribant a amenaçar al propietari que havia llogat les terres del festival i a qualsevol persona amb pinta de hippy que s’acostés al poble. Les relacions entre el poble i els organitzadors van anar cada cop pitjor i finalment, el 15 de juny, el comptat de Wallkill va anul•lar els permisos per fer el festival.
A un mes i mig de l’inici del festival i sense lloc ni permisos... van aparèixer un ramader i el propietari d’un hotel de la zona de Woodstock, al poble de Bethel, justament amb això: Max Yasgur tenia prou terres per poder muntar el festival i Elliot Tiber tenia un permís per a organitzar concerts al poble (habitualment utilitzat per organitzar el Festival de Música i Art de White Lake, un diminut festival que organitzava per tenir l’hotel ocupat!). En menys d’un mes es va fer el trasllat de tot el muntatge; la fira d’artesania prevista, però es va cancel•lar.
Es va muntar l’escenari, el més gran fins aleshores: era una plataforma giratòria de tal manera que mentre un músic tocava, a la banda de darrera es podia anar preparant el següent. La idea era bona, però es va espatllar el segon dia i a partir d’aleshores el retards van estar a l’ordre del dia. Per garantir el so es van muntar dues torres de 25 metres d’alçada a banda i banda de l’escenari amb els amplificadors. Tot i haver excavat una mena d’amfiteatre per assegurar les vistes, l’extensió era tan gran que l’escenari quedava molt lluny i els de damunt gairebé no es veien. Però es podien sentir.


Dijous a la tarda hi havia 25.000 persones i encara no estaven muntades les taquilles per vendre entrades ni el tancat que envoltaria el festival. L’endemà, amb més 200.000 persones al recinte, es va formar un embús de 24 quilòmetres a la carretera d’accés i la gent seguia arribant i col•lapsant tota la zona: no es van poder muntar ni els punts de venda ni el tancat: llavors es va declarar pels altaveus que el festival era gratuït! Es va arribar als 500.000 assistents: 10 vegades més del que en principi estava previst...




Els concerts.
El divendres 15 estaven programats els grups més folkis. A les 17.07 va començar la primera actuació. Va començar en retard: els artistes estaven allotjats en un parell d’hotels de la zona i era impossible arribar al festival per carretera... van haver d’aconseguir un helicòpter per fer els desplaçaments.
Per internet podeu trobar el llistat dels artistes que hi van tocar, les hores, duració i repertori de cada concert, el que segueix es una breu enumeració! (L’ordre de les actuacions es va anar canviant i segons les fonts que es consultin varia lleument):
Richie Havens, Country Joe McDonald, John Sebastian, Swami Satchidananda, Bert Sommer, Sweetwater, Tim Hardin (havia de fer la primera actuació del festival... però estava drogat/begut/... al camerino i el van substituir per la de Richie Havens. Quan Hardin va sortir encara no estava en bones condicions i va fer un concert pèssim. Circumstància que es repetiria amb diversos músics.
A mitja actuació de Ravi Shankar es va parar el concert a causa de la primera de les pluges que hi hauria aquest cap de setmana.
Després de la pluja van continuar Melanie, Arlo Guthrie, i l’últim concert de Joan Baez, que va acabar a les dues de la matinada. Aquí temiu un tall de l'actuació: We shall obvercome...

El dissabte 16 van començar els concerts a les 12.25 amb...
Quill. Durant l’actuació l’escenari giratori es va trencar i es va parar el concert durant gairebé una hora...
Solventat el problema, van continuar Keef Hartley Band, Santana, que tocava en un dels seus primers macroconcerts... Al vídeo podeu veure part de la seva actuació (Soul Sacrifice) i escenes de l’ambient del festival:



Incredible String Band (estava previst que toquessin el divendres, però es va aplaçar per la pluja!!!), Canned Heat, Mountain, Creedence Clearwater Revival…
… i després els Grateful Dead (tant els managers de Grateful Dead com de The Who volien cobrar per avançat. Els organitzadors no tenien els diners ja que no havien recaptat res… Els grups es van negar a tocar sense cobrar abans. Michael Lang va decidir anunciar per megafonia que aquest parell no tocarien perquè volien els diners ja… abans que ho podes fer, els managers van baixar del burro i van acabar tocant com estava previst…) i Janis Joplin (al vídeo cantant Try):



Després de les fluixes actuacions de Grateful Dead i Janis Joplin (us he posat el vídeo perquè m’agrada, i punt), va ser el torn de Sly & The Family Stone que van començar a tocar a les 3 de la matinada. Tot i així es va dir que va ser un dels millors concerts dels festival, que va fer moure a tot el públic amb el seu funk-soul.

Love City:


The Who, van començar a tocar a les 3 del matí...

My generation:


... i van acabar Jefferson Airplane, després de tots els retards començant a tocar passades les 7 del matí! El vídeo és de Somebody to love i White rabbit (durant les cançons veurem com es fa de dia a poc a poc), i es pot veure la quantitat de gent que encara estava dreta després de la segona nit de concerts:

Després de la llarga nit de dissabte, els concerts es van engegar un altre cop el diumenge al migdia amb Joe Cocker: el concert de 90 minuts es va haver d’interrompre gairebé al final per l’altra gran tempesta: With a little help from my fiends...



Va ploure durant una hora i mitja. Absolutament tot va quedar mullat i arrebossat de fang: els assistents, les tendes, la roba, el menjar i tot el terreny del festival. La música s’havia aturat, però la gent no:



Després de la pluja i l’enfangada, quan va tornar a ser segur fer servir tot l’equipament va continuar el festival amb Country Joe and the Fish, Ten Years After, The Band (sense Bob Dylan. Michael Lang havia parlat amb ell durant l’organització del festival i la seva assistència es donava per feta quan es va acordar que The Band tocaria. Al final, no va ser així), Blood, Sweat & Tears (van començar a tocar a mitja nit), Johnny Winter, Crosby, Stills, Nash & Young (van començar a tocar Crosby, Stills i Nash i al cap de mitja hora se’ls hi va afegir Neil Young. Això deurien ser passades les 3 de la nit, molts dels assistents van començar a marxar poc a poc: ja era dilluns i la gent tenia feina), Paul Butterfield Blues Band, Sha-Na-Na i...
Jimi Hendrix, que va insistir en ser l’últim en tocar, com es mereix un cap de cartell, deia. Havia de començar a tocar cap a mitja nit, però amb els retards de tota la nit va començar a les 9 del matí del dilluns. Es diu que no més de 50.000 dels 500.000 asistents van veure el concert de dues hores de Hendrix, la resta ja havia anat marxant.
Hendrix va tocar una versió electrificada i distorsionada de l'himne d’Estats Units que es va convertir en l’icona sonor del festival. Va acabar el seu concert i el festival amb Hey Joe.

Star spangled banner:

Els músics que no hi van ser.
Estaven programats però no van actuar finament per diversos motius: The Jeff Beck Group (ex-guitarra dels Yardbirds; la banda es va dissoldre just abans del festival) ; Iron Buttlerfly (els van deixar tirats a l’aeroport mateix degut a les seves exigències per arribar al festival i actuar-hi) ; Joni Mitchell (estava previst que actués, però ho va cancel•lar per poder assistir a no sé quin programa de televisió el dilluns nit; al mateix programa també hi van anar Crosby i Stills i Jefferson Airplane, que si havien actuat. En realitat l’agent de Joni Mitchel li va vendre la moto dient que un festival al camp amb 4 pallussos no valia la pena...) ; la banda de Canadà Lighthouse va cancel•lar també la seva actuació: no els hi feia el pes el festival.
No estaven programats, d’entrada van refusar tocar a Woodstock: els Beatles (els organitzadors van contactar amb Lennon que va respondre que els Beatles no tocarien si no es contractava també la Plastic Ono Band. I li van dir que no.) , The Doors (van rebutjar la proposta a l’últim moment: Morrison no estava en condicions de cantar. La llegenda urbana diu també que Jim Morrison, en atac de paranoia, tenia por que algú li disparés mentre era dalt de l’escenari) , Led Zeppelin (tant el manager com Atlantic estaven entusiasmats amb la proposta, però ells es van negar: no volien ser només una altra banda en una llarga llista i van continuar amb la seva pròpia gira d’estiu) , Jethro Tull (van dir que no pel mateix que molts altres: no els acabada de convèncer un festival desconegut al camp), The Moody Blues (tenien una altra actuació a Paris que van preferir) , Bob Dylan (s’estava negociant si assistiria o no... al final el seu fill es va posar malalt i no hi va ser) , també van declinar la invitació del festival Frank Zappa, Love, Clarence White (dels Byrds), etc.


Woodstock, 3 days of peace & music, a film by Michael Wadleigh.
Els organitzadors tenien pensat fer una pel•lícula del festival. Per això, quan es van quedar sense poder cobrar les entrades no es van amoïnar: recuperarien tots els diners amb els drets del film. Joel Roseman i John Roberts no van aconseguir que cap gran estudi de cinema es fes càrrec de la filmació, així que van contactar amb Michael Wadleigh que s’havia donat a conèixer com a director independent, experimentant amb nous formats (doblar la imatge a la pantalla) i amb la música en les seves filmacions barrejant-la amb temes socials i polítics. Havia filmat a Martin Luther King, Bobby Kennedy i a l’aspirant demòcrata a la presidència George McGovern.
Wadleigh va acceptar i per començar va haver de posar diners de la seva butxaca per pagar a Kodak pel material de filmació, dos dies abans de començar els concerts, van aconseguir que Warner Bros. hi posés diners i es podés començar a filmar.
Wadleigh tenia a unes 100 persones al seu equip de filmació, Martin Scorsese entre ells, i els hi va donar la premissa de filmar no només les actuacions dels músics sinó també als assistents: l’ambient del festival amb les seves idees, actituds i realitats. Volia fer un documental complet, incloent-hi la gent del poble, i no només un document musical.
No hi havia prou cinta per filmar totes les actuacions i Wadleigh va fer una llista de preferències d eles cançons que volia enregistrar seguint l’ordre previst dels cantant... com que a última hora es va anar improvisant (els músics o no van arribar a temps o anaven drogats i no seguien l’ordre o mil accidents més) no es va poder filmar tot el que volia i es va fer el que es va poder...
Podeu trobar la pel•lícula en algunes biblioteques de la xarxa de la província de Barcelona. Podeu consultar el seu catàleg punxant aquí.


Després de Woodstock 69.
Un mes i mig després del festival, Roseman i Roberts van vendre les seves accions de la companyia a Lang i Kornfeld i les dues parelles es van separar. No es van tornar a parlar durant molt de temps degut al desastre econòmic del festival: estaven endeutats fins a dalt (tenien un dèbit de 1,3 milions de dòlars)... A banda que acusaven a Lang d’haver pres tot el protagonisme en tot el festival.

Després d’això els únics que van continuar amb el negoci musical van ser Kornfeld (promocionant actuacions de rock i alguns discos, va treballar també amb Bruce Springsteen i Tracy Chapman) i Lang (amb Billy Joel pel seu primer àlbum i amb Joe Cocker).

Els terrenys del concert propietat de Max Yasgur, van canviar de propietaris i a la llarga es va oblidar que allà havia passat alguna cosa important fins que es va recuperar per a altres edicions del festival: al 79 es va fer un concert per celebrar els 10 anys al Madison Square Garden de NY, al 89 (20è aniversari) es va fer un altre al lloc original, al 94 (25è aniversari), al 99 ... però això ja és un altre post (i a la wikipèdia ho trobareu tot vosaltres mateixos!).

Per cert, http://www.bethelwoodscenter.org/: així és ara el lloc on es va celebrar Woodstock 69: no és l’estudi de grabació que volien muntar a l’origen, però...
: )