Philip K. Dick: escriptor visionari, inspirador musical

"La realitat és allò que segueix estant quan deixes de creure en ella."



"L'eina bàsica per a la manipulació de la realitat és la manipulació de les paraules. Si pots controlar el significat de les paraules, pots controlar les persones que utilitzen aquestes paraules."





Aquestes dues frases de Philip K. Dick (1928-1982) ens mostren quina era la principal obsessió del creador de Somien els androides amb xais elèctrics? (Do Androids Dream of Electric Sheep? (1968)), novel·la que va inspirar a Ridley Scott el seu millor film i obra mestre del cinema: Blade Runner (1982).

Philip Kindred Dick, escriptor americà de ciència ficció, era un obsés del concepte de realitat i a les seves obres trobem un intent d'explorar la seva naturalesa enigmàtica. Àvid lector d'obres de religió, filosofia i metafísica, la influència d'aquestes lectures, així com d'unes suposades visions que l'autor deia tenir amb una entitat divina que anomenava SIVAINVI (en anglès VALIS: Vast Active Living Intelligence System), són evidents en moltes de les seves històries. Realment, Philip K. Dick és un personatge extraordinari que us recomanem llegir però sobre el qué, també, us convidem a descobrir la seva biografia escrita per Emmanuel Carrère i titulada al castellà: Yo estoy vivo y vosotros estais muertos: Philip K. Dick 1928-1982, Editorial Minotauro 2002.




Androids Dreaming. Artwork realitzat per Steve Young utilitzant el programa 3DStudio Max 2.







Al marge de la seva personalitat paranoica, visionària i molt cinematogràfica -hi ha un projecte de portar el seu biopic a la gran pantalla produït per l'actor Paul Giamatti i escrit per Toni Grisoni, guionista de films com Fear and Loathing in Las Vegas o Tideland de Terry Gilliam-, les seves obres han inspirat molts artistes. Les preguntes existencials que es substreuen dels seus textos són matèria prima de la literatura i l'art, qüestions universals que tots ens hem formulat en algun moment o altre de la nostra (efímera) vida: qui som i cap a on anem, què és i no és real, què ens fa ser humans, com acceptar la nostra pròpia mort (amb la què desapareixerà la nostra realitat, tot el que ens ha fet ser com som), etc. També la seva visió d'un futur hipotètic al Planeta (amb vida artificial, amb l'amenaça d'una omnipresent guerra nuclear) han propiciat la generació d'obres cinematogràfiques i musicals. Imaginació generadora d'imaginació.


En l'ambit musical destaquem la banda sonora de Blade Runner, pel·lícula de culte basada en la novel·la de Dick, ambdues obres precursores del gènere cyberpunk.

La banda sonora original de Blade Runner va ser composada pel músic grec Vangelis. La música de Vangelis es caracteritza per crear atmosferes envoltants i solemnes, ideals per donar intensitat al llenguatge cinematogràfic. A Blade Runner, la música juga un paper clau per aconseguir l'impacte emocional que el director vol. L'any 2007 es va celebrar el 25 aniversari de la realització del film i amb motiu d'aquest aniversari es va llençar al mercat un triple CD amb la banda sonora de la pel·lícula. Aquesta edició ampliada és la més completa editada fins el moment, tot i que per als fans encara no suposa la definitiva.


Sentiu-vos més a prop de les estrelles escoltant el Blade Runner Blues, realment un blues estelar:


Navegant per la xarxa he trobat un web on podeu llegir una anàlisi de la banda sonora original tal com està disposada a la pel·lícula, seqüència a seqüència: http://www.bsospirit.com/comentarios/bladerunner.php#musica


Philip K. Dick va inspirar també altres músics. Entre ells, destaquem:



BUNNYDRUMS. P.K.D. Metropolis, 2003.
Bunnydrums és una banda americana de post-punk. El seu so conjuga elements de Joy Division, Killing Joke i Gang of Four. Al seu myspace podeu escoltar temes de l'àlbum. http://www.myspace.com/bunnydrums2





MAN OR ASTRO-MAN?. Astro Launch. Zero Return, 1994.
Grup instrumental de surf revivalista, els Man or Astro-Man? (divertits, lunàtics, bojos per Dick Dale) van editar aquest EP on trobem, a la primera cara del disc, un tema dedicat al nostre escriptor cibernètic. http://www.myspace.com/manorastroman

ELECTRO ASSASSINS. Divine Invasion. Fifth Column, 1995.
Grup de rock industrial que va publicar aquest segon disc amb títols de cançons tan eloqüents com Cybernator, Cyberchrist o A Scanner Darkly.

ELDORADO AND THE RUKUS. Do Androids Dream of Electric Sheep?. Big Foot, 2006.
Com definir aquest grup de Memphis? I si us dic que fan un blues rock espacial, em creuríeu? Connecteu-vos al seu myspace i feu la prova, el tema Einstein Rockets no té pèrdua:
http://www.myspace.com/eldorado

STUART HAMM. Radio Free Albemuth. Relativity, 1990.
Stuart Hamm, baixista de renom, col·laborador de Joe Satriani i Steve Vai, va publicar aquest primer disc inspirat en una novel·la de Philip K. Dick amb idèntic títol.

SONIC YOUTH. Sister. DGC, 1987.
Un dels millors àlbums de Sonic Youth, dedicat a la germana bessona de K. Dick, que va morir poc després de néixer. El record de la germana morta va turmentar l'escriptor tota la seva vida. Et pots descarregar l'àlbum clickant a : http://rapidshare.com/files/90088629/Sister__1987_.rar



STERLING ROSWELL. Psychedelic Ubik. Mint, 2005.
Roswell va ser membre dels Spacemen 3. Aquest disc en solitari s'inspira en Ubik (1969) una de les millors i més famoses novel·les de l'escriptor. Ubik narra la història d'un futur on existeixen grans companyies especialitzades en psiquisme i uns éssers humans semivius, persones estabilitzades en suspensió criogènica, que es comuniquen telepàticament amb els vius. Sembla ser que Alejandro Amenábar es va inspirar en aquesta obra per realitzar la seva pel·lícula Abre los ojos (1997).


De totes les obres musicals inspirades per K. Dick trobem dues especialment originals que farien les delícies del nostre protagonista:


L'òpera de ciència ficció VALIS del compositor Tod Machover, realitzada l'any 1987 i considerada “la primera òpera del segle 21” per The New York Times. L'òpera Valis va ser encarregada a Machover per celebrar el dècim aniversari del Centre Georges Pompidou i és l'adaptació de la novel·la amb idèntic títol escrita l'any 1981 per Philip K. Dick.
Tod Machover és àmpliament reconegut com un dels compositors més rellevants i innovadors de la seva generació, sobretot per les seves invencions dins el camp de la tecnologia musical (destacant especialment els Hiperinstruments). Podeu veure i escoltar un fragment d'aquesta videocreació operística clickant aquí.



La Netlabel austríaca BRUIT, especialitzada en música electrònica i experimental, es va posar en contacte amb 19 artistes per a la realització de The Past Inside The Future - A Tribute To Philip K. Dick. En aquest treball que podeu sentir íntegrament i també descarregar des d'aquí, tots els temes estan inspirants en parts d'obres de K. Dick.




Dins l'àmbit del cinema, a banda de Blade Runner, trobem altres pel·lícules basades en novel·les de l'escriptor amb bandes sonores excel·lents. Destaquem:


TOTAL RECALL (Desafío total, 1990). Dirigida per Paul Verhoeven, protagonitzada per Arnold Schwarzenegger i Sharon Stone. La banda sonora va ser composada per Jerry Goldsmith. Una gran pel·lícula amb una gran banda sonora de la qual us oferim un tema titulat The Mutant:




THE TRUMAN SHOW (El Show de Truman, 1998). Dirigida per Peter Weir, protagonitzada pel Jim Carrey i amb música del compositor Philip Glass (creador també dels scores per als films Kundun o Les Hores).







MINORITY REPORT (2002). Dirigida per Steven Spielberg, protagonitzada per Tom Cruise i amb música de John Williams (creador d'altres bandes sonores famoses com E.T: L'extraterrestre, La Guerra de les Galàxies, Indiana Jones, Superman, o la saga Harry Potter).







PAYCHECK (2003). Dirigida per John Woo i protagonitada per Ben Affleck i Uma Thurman. La música de la pel·lícula és de John Powell, compositor d'altres scores com The Italian Job, The Bourne Identity i Shrek.
L'espectacular tema Future Tense, per a vosaltres:




A SCANNER DARKLY (Una mirada en la oscuridad, 2006). Dirigida per Richard Linklater, protagonitzada per Keanu Reeves i amb música de Graham Reynolds (pianista i compositor de peces per a teatre, dança i cinema). Part de la seva banda sonora la podeu escoltar al myspace: http://www.myspace.com/ascannerdarklysoundtrack





Discos, òperes, pel·lícules, bandes sonores, però també còmics. L'epifania de Dick amb VALIS va ser dibuixada pel col·leccionista malaltís de vells discos de blues, i pare del còmic underground, Robert Crumb. El còmic The Religious Experiencie of Philip K.Dick, que podeu llegir íntegrament aquí, il·lustra l'experiència psicodèlica de l'escriptor: el seu desdoblament i reencarnació en una dimensió paral·lela que canviarà la seva manera d'interpetar la realitat.







Per acabar amb aquesta aproximació a les diverses realitats paral·leles que ha inspirat Philip K. Dick, recordem una de les seqüències més inoblidables de la història del cinema. El final de Blade Runner, amb les paraules poètiques del replicant Roy, amb la pluja i la música de fons de Vangelis:

Blade Runner. Monòleg del replicant Roy Batty: "Com llàgrimes en la pluja" . [perdoneu que hagi posat la versió doblada però crec que així l'impacte emocional és més gran]. El títol de la peça d'aquesta seqüència és Tears in Rain, que podeu sentir sencera: