La guitarra i l'alegria country

De totes les músiques populars provinents -pressumptament- d'àmbits rurals, el country és la més lligada a la terra. Només cal fixar-se en el seu nom. Des dels anys vint del segle passat, data aproximada del seu origen, aquesta música trotona i extrovertida es manté relacionada amb les muntanyes, les feines i la vida americana cowboy que la va fer nàixer. Hi ha un bon resum aquí.

Una altra particularitat d'aquest gènere és que generalment es dedica a cantar l'alegria de viure en aquests àmbits. El laments, els desamors, les desgràcies, els rigors laborals hi són però de manera més anecdòtica. La columna vertebral del country exalta la vida exterior, la joia de trobar-se entre animals i carros i camps oberts. El country busca i acompanya la festa. Gràcies a les ulleres internacionals avuí el podem sentim més proper a Kusturica que al blues.

Com a tota música popular, els cantants són la referència col·lectiva d'aquest gènere. Pete Seeger, Johnny Cash i Emmiloy Harris, per exemple. L'AMPLI se n'ha ocupat joiosament en més d'una ocasió. Però aquesta vegada volem incidir en aquelles figures del country que són famoses per la seva gràcia instrumental. Precisament el country va nàixer en part impulsat per les característiques idiomàtiques del banjo i la guitarra.

Us oferim a continuació una petita mostra de tres dels seus grans intèrprets.

MERLE TRAVIS (Kentucky, 1917-1983)

És el creador de l'immortal Sixteen Tons. I també el pare de la guitarra country amb l'estil fingerpicking. Portava el seu nom escrit al màstil de la guitarra, duia una vida escandalosa però sempre en la part il·luminada de la lluna. Des d'un temps que sembla mentida que hagi pogut ser filmat, Merle Travis se seu a una caixa qualsevol i posa els seus dos dits al servei d'aquesta meravella:




CHET ATKINS (Tennessee, 1924-2001)

Si Merle Travis va fundar la guitarra country, Atkins li va donar una consistència instrumental. sovint lligada al repertori clàssic (va interpretar Chopin) o als estàndards de jazz.

Algú s'en recorda de la melodia del show de Benny Hill? Era una cançó popular country, anomenada Yakety Axe. Allà estan resumides les característiques musicals del country. La seva lletra és admirable: un noi que accepta que és un desastre, però que és feliç tocant la guitarra. Un paràgraf:

Poverty Stricken But Still I'm A-Stickin' To The Things I Know To Be Facts
One Day It's Feathers And The Next Day Chicken While I'm Pickin' My Yakety Axe
Ev'rybody Says That I Never Will Get Far, Keepin' Out Of Work By Pickin' This Guitar
Livin' On A Shoe-String, Puttin' Off Things Like A Shave And A Hair Cut

Aquest panorama és resolt al següent paràgraf, síntesi de l'esperit country:

Money Don't Matter As Long As I Scatter A Little Bit Of Happiness Around
If People Keep A Grinnin' I Figure I'm A Winnin' My Good Old Yakety Sound
City Folks Go Around Turnin' Up Their Noses And Countin' Their Greenbacks And Smellin' Their Roses
But I Wouldn't Trade My Yakety Axe, Even For A T-Bone

I aquí la interpretació gens fàcil d'aquesta cançó, on cap nota deixa d'estar al servei de la gràcia melòdica:



Atkins va saber el que era ser reconegut en vida. El van acompanyar els guitarristes més sensibles del pop-rock, com ara Mark Knopfler, amb qui va gravar un disc a duo. Està sencer a Spotify. No s'ha vist mai a Knopfler tocar tan alegrement. La seva discografia és extensa i invariablement recomanable.


ALBERT LEE (Anglaterra, 1943 - )

Albert Lee és un mite viu de la guitarra country. Ell va redefinir la guitarra country per la generació contemporània, per la guitarra elèctrica tal com la coneixem. Virtuós i precoç, va començar a fer gires quan encara era menor d'edat. Donat que també és un excel·lent vocalista, us oferim el seu "Country Boy", el tema més famós del seu repertori. Es tracta d'una cançó frenètica on Albert Lee canta que, faci el que faci, al fons del seu cor ell sempre serà un country boy. És una festa, la gent balla, els avis cauen, altres famosos guitarristes estan gauidint (0:45) i l'alegria country esclata en estat pur:



Fins aquí aquesta primera mirada a la guitarra country. Hi ha molta informació a l'àmbit espanyol aquí.

Confiem que les biblioteques públiques s'animin a mostrar els treballs d'aquests orfebres de la guitarra i de l'alegria. El catàleg punxa quasi totalment amb ells. Aquest post vol intentar superar aquest buit.

Però ells estan allà, al costat d'un click de youtube. A qualsevol festa, encara que ja ningú sàpiga qui van ser, les seves melodies saltimbanquis i despreocupades continuaran incitant anònimament a l'alegria de viure.

Els playlists del cicle sobre Blues, Country, Rock&Roll i Pop

El febrer passat, com ja us vam anunciar, es va realitzar a la Biblioteca Vapor Vell un cicle sobre la història dels orígens de la música popular americana, des del naixement del blues i el country fins l'aparició del rock and roll i el seu bitllet d'anada i tornada a Europa. Va ser unviatge apassionant al iniciat al Mississipí acompanyat per la millor música americana i britànica. El cicle, impartit amb gràcia i coneixement per Teresa Torres, historiadora de l'art i professora de música, va tenir un èxit de públic extraordinari, cosa que ens anima a proposar-lo a totes les biblioteques: divulgació, amenitat i bones referències culturals. Un cocktail magnífic pels musictecaris.

Pels qui no vàreu poder ser-hi, us passem els 4 playlists lligats a cada una de les sessions. Els playlists, per si sols, no substitueixen la claredat informativa i estètica que aportava la Teresa Torres, però resulten un bon complement iniciàtic. Unes referències imprescincibles que conformen els fonaments de  l'edifici del blues, el country, el rock&roll i el pop. Us hi podeu subscriure!

1) El blues:

"Ser negre i tocar blues és com ser negre dos cops", això va dir B.B. King. El blues es una música íntimament lligada a la història del món negre, de les seves migracions, de la seva esclavitud, de les seves pulsions. Explicar les arrels del blues és, de pas, explicar una tros d’història humana que va comportar l’aparició de la música popular més influent de la modernitat.

2) El country:

"... Amb un banjo i un violí...", el country, la força austera de la música rural americana, amb els seus temes entre alegres i populars va irrompre amb una força inusitada a principis del segle XX.

3) El rock&roll

"Si el diable fes música"... de la confluència del blues i el country, més la incipient electrificació sonora va néixer el rock and roll. La dècada dels 50 va representar el boom d’aquest fenomen que ha traspassat la seva època i s’estén, de forma miriàpoda als nostres dies.

4) El pop

Als anys 60 Europa va recollir el testimoni del rock and roll i hi va afegir una obertura harmònica, una lírica inusitada i unes tornades memorables. És el pop, síntesi de la música popular contemporània. Un do it yourself, on res és tan fàcil com sembla.

 

Blues + Country = Rock and Roll. Una història americana amb epíleg europeu

Us convidem a un cicle sobre la història dels orígens de la música popular americana, des del naixement del blues i el country fins l'aparició del rock and roll i el seu bitllet d'anada i tornada a Europa. Un viatge apassionant al llarg del Mississipí,  acompanyat per la millor música americana i britànica. Ho farem a través de quatre sessions a càrrec de Teresa Torres Villaseca, historiadora de l'art i professora de música. Aquest cicle, en una versió un xic diferent ja es va presentar a la Biblioteca de Vallcarca i Els Penitents, difusora musical apassionada.

1a sessió: El blues: Dijous 7 de febrer, a les 19h.

"Ser negre i tocar blues és com ser negre dos cops", això va dir B.B. King. El blues es una música íntimament lligada a la història del món negre, de les seves migracions, de la seva esclavitud, de les seves pulsions. Explicar les arrels del blues és, de pas, explicar una tros d’història humana que va comportar l’aparició de la música popular més influent de la modernitat.

2a sessió: El country Dijous, 14 de febrer

"... Amb un banjo i un violí...", el country, la força austera de la música rural americana, amb els seus temes entre alegres i populars va irrompre amb una força inusitada a principis del segle XX. En aquesta sessió rastrejarem els seus principals elements.

3a sessió: El rock and roll: Dijous, 21 de febrer

"Si el diable fes música"... de la confluència del blues i el country, més la incipient electrificació sonora va néixer el rock and roll. La dècada dels 50 va representar el boom d’aquest fenomen que ha traspassat la seva època i s’estén, de forma miriàpoda als nostres dies.

4a sessió: El pop; Dijous, 28 de febrer

Als anys 60 Europa va recollir el testimoni del rock and roll i hi va afegir una obertura harmònica, una lírica inusitada i unes tornades memorables. És el pop, síntesi de la música popular contemporània. Un do it yourself, on res és tan fàcil com sembla.

Activitat gratuïta.
Aforament limitat.

La Discoteca d'Ampli XXIX: The Flying Burrito Brothers

The Gilded Palace of Sin and Burrito Deluxe. A&M, p. 1997.

Què hagués estat d'Emmylou Harris si aquella nit de l'any 1971, Chris Hillman, guitarra dels Flying Burrito Brothers, no l'hagués presentat a Gram Parsons, l'altre membre fundador de la banda?

Probablement l'Emmylou estava destinada a esdevenir un dels noms més importants del country, amb o sense l'ajut de Gram Parsons, però és ineludible que aquesta trobada va ser del tot decisiva en la carrera de la cantant d'Alabama. Un altre dia parlarem de l'Emmylou, de la primera col·laboració amb Parsons, de les seves composicions per a lonely hearts, del talent vocal i de la seva excel·lent trajectòria; avui toca, però, parlar dels seus descobridors, més desconeguts, menys populars, sense els quals no es podria entendre el gènere que els crítics anomenen americana. Estem parlant dels Flying Burrito Brothers.


Christine's Tune: un dels meus temes preferits, per a flotar amb el so de la Pedal Steel Guitar.


Cosmic American Music, era el concepte musical que portava Gram Parsons al cap després d'abandonar The Byrds juntament amb Chris Hillman, baixista del grup. Som al 1968, any d'efervescència psicodèlica, quan Parsons i Hillman formen els Flying Burrito Brothers amb Chris Etheridge al baix i "Sneeky" Pete Kleinow a la guitarra. Els Flying Burrito farien possible la idea de Parsons de barrejar els gèneres de la tradició musical americana com el country, el soul, el R&B i el rock, per crear un so totalment nou que anomenaven música còsmica americana.

El primer disc de la banda es titula The Gilded Palace of Sin (1968), una síntesi perfecte de country, que trobem en temes com Christine's Tune, Juanita o Sin City, i música negra, en les versions dels clàssics Do right Woman (Etta James, Aretha Franklin) o Dark End of the Street (James Carr). The Gilded Palace of Sin serviria per evidenciar que el rock i el country podien casar a la perfecció; de fet, aquest àlbum esdevindria una gran influència per als Rolling Stones que, des de llavors, introduirien el country en el seu so. Un disc rodó, on destaquen les precioses armonies vocals de Parsons i Hillman, on la Steel de Kleinow dóna intensitat a les atmosferes, on trobem petites joies com l'emocionant Hot Burrito#1 que tot seguit podeu escoltar:

El segon disc de la banda, titulat Burrito Deluxe, es publica el 1969. Només transcorre un any i les diferències entre Hillman i Parsons són insalvables. Burrito Deluxe és el testament del perfecte binomi de músics còsmics, menys brillant que el Gilded Palace of Sin degut, probablement, a una aportació menor del talent de Hillman en les composicions. Burrito Deluxe tanca amb una preciosa balada escrita per Mick Jagger i Keith Richards titulada Wild Horses i que els Stones inclourien posteriorment a Sticky Fingers (1971). Després d'aquest disc, Gram Parsons abandona la banda per iniciar la seva carrera en solitari, que es veu prematurament aturada com a conseqüència de la seva mort a l'edat de 26 anys, el 19 de setembre del 1973. Una gran pèrdua per a la música.

The Gilded Palace of Sin i Burrito Deluxe els podeu trobar editats conjuntament en un sol disc que us apuntem a l'inici d'aquest article.

La discoteca d'Ampli, XLIII: Kitty, Daisy & Lewis.

KITTY, DAISY & LEWIS. Kitty, Daisy & Lewis. Sunday Best, 2008.

Kitty, Daisy & Lewis són 3 germans de 16, 19 i 21 anys (no sé si els edats estan actualitzades... però si fa no fa...) de Londres, fills de Graeme Durham (guitarrista i enginyer de The Exchange Recordins de Londres) i de Ingrid Weiss, bateria de The RainCoats (substituta de PalmOlive). Amb uns pares així, es normal que es dediquin a la música. Però en lloc de calçar-se unes Vans i els texans ajustats i els barrets de pota de gall blanc i negres com fan la tots d’adolescents amb inquietuds musicals al Regne Unit i tirar-se de cap a l’indie... van saquejar botigues vintage i van sortir rockabillis! Visca!!

La seva música sona a rockabilly, a rock’n’roll, a country vintage i a blues antic. Al seu Myspace podeu veure les seves influències, que són les que li va inculcar el seu pares des de que van nèixer: gairebé tots els que es van dedicar a aquest tipus de música, des de Muddy Waters i John Lee Hooker a Johny Cash i Elvis Presley fins a Ray Charles...

Al Myspace també podeu llegir la història de com, sent encara pre-adolescents, van decidir formar el grup després d’un parell de bolos espontanis en algun club de la ciutat... bé... suposo que res surt espontàniament: ningú agafa una guitarra i una bateria i pot començar a tocar Folsom Prison Blues d’en Cash. Suposo que a aquests nens ja els hi venia de lluny.

Un cop decidits a formar un grup, es van repartir els instruments (que aniran rotant en cada cançó): guitarra, piano, banjo, harmònica, bateria, baix, ukelele, xilofon, trombó, acordió... La mare i el pare es van afegir al grup (guitarra rítmica i contrabaix) i van començar a donar-se a conèixer.
Es van muntar un estudi vintage a casa: equipat amb tots els trastos analògics que van poder recuperar i van enregistrar un primer single: Honolulu Rock, quan tenien 12 (Kitty), 16 (Daisy) i 14 (Lewis), més tard va sortir Mean son of a gun i al juliol de l’any passar van treure el tercer single: Going up the country. Poc després sortiria el disc del que us parlo avui, editat per Sunday Best en cd i vinil.
Tant el so, analògic 100%, com tota l’estètica, no només seva, sinó la imatge física del cd, són la que hauria pogut tenir qualsevol músic editat per Sun Records fa 50 anys.


De les 10 cançons que té l’àlbum, totes són versions, excepte Buggin’ blues, escrita per Lewis i la darrera Swinging in Hawaii (instrumental) que va signada pels tres germans. A l’edició americana de l’àlbum s’hi inclouen 3 temes nous signats per ells, que podeu escoltar al seu Myspace.

Fabulós el tema Going up the country que obre el disc (original dels Canned Heat) versionada a un rock’n roll canyero, cantada per la Daisy, amb solos d’harmònica i un ritme que s’encomana (és una llàstima no saber ballar r’n’r de veritat per poder-ho disfrutar del tot); Daisy canta també el blues original I got my mojo working o versiona a rocabilly Mean son of a gun original de Johnny Horton, transformades amb una força poc pròpia d’una noia de la seva edat!

Un parell de cançons amb reminiscències hawaianes (ja sabeu que a mi m’agraden!) Honolulu Rock-a Roll-a i Swinging Hawaii i el divertit Hillbilly Music acaben de donar a l’àlbum un punt diferent: els tres germans són tot terrenys dins de la la música rock clàssica.
El que fan no és res de nou... però està molt bé!!

El segon àlbum de Kitty, Daisy & Lewis està previst que surti al 2010.

Aquí podeu escoltar els singles...

Honolulu Rock-a Roll-a


Going up the country


Mean son of a gun

Selecció de novetats discogràfiques, juny 2024

 

Kamasi Washington - Fearless Movement 

La música en streaming és una meravella. Escoltar un CD també. De la immediatesa de l'accés a un univers inimaginable d'enregistraments sonors només amb un clic, al plaer inigualable d'escoltar bona música en condicions òptimes de qualitat sonora amb la riquesa del context imprescindible que aporten els llibrets d'acompanyament i les cobertes dels àlbums. Són dos maneres de disfrutar de la música que es complementen i moltes biblioteques segueixen oferint un servei públic de filtratge entre un oceà musical cada vegada més immens on es fàcil perdre's. 

Aquest és el resum de les darreres novetats discogràfiques en CD seleccionades pel Departament de Gestió de la Col.lecció de la Gerència de Serveis de Biblioteques de la Diputació de Barcelona. Una proposta bimensual de música de qualitat que abasta diferents estils i pretén ser un punt de partida per descobrir artistes i tendències allunyades dels circuits més comercials. Un servei que es manté actiu sense interrupcions des del 1988 i que ha anat conformant l'estructura bàsica dels fons musicals de les biblioteques públiques de la Xarxa de Biblioteques Municipals.

Músiques del món

• Comencem ben a prop amb Les anxovetes, un grup d’havaneres femení, que s’ha autoeditat En escabeix on recullen les cançons populars amb noves de composició pròpia. 
• Des de Barcelona ens arriba una altra tipus de fusió de la mà de Bratia. Un projecte nascut a casa nostra que uneix el món del jazz manouche amb la música dels Balcans i el llegat de Django Reinhardt. Descobriu-lo a Balkan Pompe Ignition. 
• I dels Balcans a la república russa de Buriàtia amb el grup Shono i el seu àlbum KolkhozoyTraktor. 
• Si voleu arribar més lluny i una música més relaxada, només cal que us deixeu arrossegar pel setè treball de Yungchen Lhamo: One drop of Kindness, que converteix les  cançons en  ofrenes budistes. 
• Els artistes iranis Maliheh Mordi i EhsanMatoori ens apropen a la música persa més tradicional amb Our Sorrow. 
• Però si el que us agrada és la música africana Sahra Halgan ens transporta a la seva Somalilàndia natal amb Hiddo Dhawr. 
• Travessem l’oceà per anar a França on l’Ëda Diaz ens trasllada a Colòmbia a ritme de folk combinat amb pop i electrònica al seu àlbum Suave bruta. 
• I, de retorn a la Península Ibèrica amb Cabra vol. 1 una excel·lent recopilació del folk més proper. 
• Roda el món i torna al Born amb els últims treballs dels incombustibles del flamenc català: Miguel Poveda Poema del Cante Jondo i Mayte Martín Tatuajes
• i acabem amb l’últim treball dels Amics de les arts  Les paraules que triem no dir.

 

Jazz, blues i soul

Va de saxofonistes. Set grans intèrprets amb propostes diferents: 

• Un concert, rescatat dels arxius d’un dels grans saxos alts Cannonball Adderley: Poppin in Paris, Live at L’Olympia 1972. 
• Shabaka Hutchings ens ofereix el seu treball en solitari i més intimista Perceive Its Beauty, Acknowledge Its Grace 
• el jazz més transgressor i innovador amb Kamasi Washington,  amb un àlbum ple de col·laboracions a Fearless movement. 
• Charles Lloyd, el veterà saxofonista, torna acompanyat d’un nou quartet amb The sky will be there tomorrow. on combina els temes de sempre amb noves cançons. 
• Amb The Messthetics and James Brandon Lewis la mítica banda de jazz es complementa amb el saxofonista James Brandon Lewis per crear un àlbum excepcional. 
• Retrobem a Lewis i el seu quartet de free jazz a Transfiguration. 
• Chris Potter presenta 8 temes nous a Eagle’s point. 
• A casa nostra el saxo Albert Cirera, que forma duet amb Ramon Prats, presenta Duot with strings, un àlbum de free jazz.

• Passem a la guitarra amb Cedric Burnside, un dels millors musics del 'Hill Country Blues', on deixa clar el seu amor pels ritmes del Missisipi a Hill Country Love. 
• Julian Lage, considerat un dels guitarristes més importants de la seva generació, barreja el free jazz, blues, country i americana a Speak to me. 
• El pianista Amaro Freitas amb Y`Y  (es pronuncia "eey-eh, eey-eh) evoca els sons presents a la natura amb un àlbum on el piano és el nexe d’unió entre el jazz i sons afrobrasilenys. Una oda a l’Amazones. 
• Terton és una banda de free jazz que explora el budisme tibetà al seu disc Outer, Inner, Secret.                                 
• El pianista Billy Childs s’inspira en el cinema negre a The winds of change. 
• La proposta de soul més clàssic ens arriba de la mà de Nora Jones amb Visions un àlbum de maduresa i serenitat. 
• I jazz en estat pur d’una de les cantants actuals més carismàtiques de l’escena actual, Veronica Swift, que ens presenta I am what I am, un àlbum sense complexes. 
• Un tribut a la pianista Mary Lou Williams és Zodiac Suite, que dona nom a la seva obra més emblemàtica, interpretada per Aaron Diehl i The Knights.
• I l’originalitat de canviar la veu per l’harmònica d’Antonio Serrano als clàssics Porter & Gershwin on harmonica. 
• Per últim, Angelica Sanchez i Chad Taylor presenten el seu primer àlbum  de jazz d’avantguarda A Monster is Just an Animal YouHaven’t Met Yet.

 

Pop i rock

• El debut del projecte de pop electrònic català de Josep Xortó + The Congosound titolat Ocells com tu, una col·laboració entre el cantant Josep Xortó i Carles Congost on recreen la música dels anys 80, new wave i synthpop amb lletres plenes de sentit de l’humor. 
• A València La Fúmiga treu el seu tercer disc Tot està per fer amb la col·laboració de The Tyets.

Les dones monopolitzen els àlbums de caire més intimista fusionant estils: 

• Música indie amb tocs de jazz a l’àlbum de Julia Holter, Something in theroom she moves. 
• I si el que us agrada és la música relaxant el segon àlbum en solitari de Maria Chiara Argirò, Closer, us sorprendrà. Música electrònica amb tocs de jazz fusion, en paraules de la cantant, un disc “completament diferent a tot el que he fet abans"
• D’estil country son les noves propostes de de Sierra Ferrell, Trail of flowers i Margo Cilker amb Valley of heart’s delight
• El treball de Leyla McCalla Sun without the heat s’emmarca dintre del pop-folk-rock impregnat de ritmes.  
• El desafiament musical ens arriba de la mà de Kim Gordon, excomponent de SonicYouth, amb The Collective una “artista visual que composa cançons”. 
• St Vicent fa una incursió al rock progressiu, jazz, ska i electrònica al seu setè àlbum All born screaming

• Celebrem el retorn de T Bone Burnett, un dels màxims exponents de la música americana, després de 20 anys del seu darrer àlbum en solitari amb The other side.
• Rock amb tocs dels anys seixanta al nou treball de The Black keys, Ohio players, que compta amb la col·laboració de Beck. 
• El nou disc de Iron & Wine, Light verse ,tenyit de pop-folk és resultat de les reflexions de l’autor durant la pandèmia 
• El pop ve marcat pels Vampire Weekend i el seu Only God was above us on juguen amb ritmes de hip-hop i free jazz. 
• I la música electrònica pel duet francès Justice amb Hyperdrama. 
• Però si el que us agrada és l’electro-punk el nou treball de The Vacant Lots, Interiors ho combina amb synth-pop. 
• Una aposta per la renovació del blues-rock és JPEG Raw
  (Jealousy, pride, envy, greed, rules alter ego worlds) de Gary Clark Jr.
• I per últim només esmentar les darreres publicacions de les stars del pop i el rock: Shakira, Liam Gallagher, John Squire, Pearl Jam, Mark Knoplfer, el Rhythm & Blues de Tyla, Oques grasses i el retorn inesperat de Sheryl Crow.

 

Música clàssica

• Presentem Ino & Late Works, àlbum que recull dues obres de Georg PhilippTelemann, escrites dos anys abans de la seva mort. Ino, una dramàtica cantata i l’Obertura en D Major, TWV 55:D21. 
• El prodigiós violinista Théotime Langlois i Le Consort ens ofereixen una selecció dels concerts per a violí que Vivaldi va composar al llarg de la seva vida, amb el títol Concerti per a una vita. 
• El baríton Andrè Schueni el pianista Daniel Heide completen la trilogia de cançons tardanes de Schubert amb Winterreise, D. 911, basada en els poemes de Wilhelm Müller.  
• Si voleu completar la vostra col·lecció de música clàssica no deixeu passar la proposta del contratenor Philippe Jaroussky amb una selecció de 10 àries, poc habituals a les programacions dels auditoris: Puccinni, Ferandini, Traetta o Jommelli entre d’altres. Un altre treball de recuperació d’àries desconegudes ve de la mà de la soprano espanyola Saioa Hernández al seu primer disc en solitari: Il Verismo d’oro.

Música experimental

• Per als més agosarats, us presentem música dadaista de la mà del duet català Za! convertit a trio gràcies al cantant flamenc Perrate a Jolifanto. Sí, és una música que costa de pair però que, una vegada que la proves, en voldràs segon plat, postres, cafè, copa i pur. 

Bandes sonores

• El biopic Back to Black ens permet recuperar les cançons més emblemàtiques de la malaguanyada Amy Winehouse. També inclou cançons dels seus ídols musicals: The Shangri-Las i Billie Holiday, així com una cançó original cantada per Nick Cave.
• La increible historia de David Copperfield on Christopher Willis aporta l’ambientació musical a la pel·lícula. 
• La precuela de la saga Els jocs de la fam amb Thehunger games: The ballad of songbirds & snakes recull les cançons aparegudes a la pel·lícula. 
• Per últim, recuperem la música electrònica que Klaus Schulze, exmembre de Tangerine Dream, va crear per a la pel·lícula eròtica BodyLove.

 

 

Bebop i Lula, Estiu'13: jazz, blues i altres fílies

El 5è número del Bebop i Lula ja ha vist la llum. Un recull de novetats de jazz, blues, soul, country i rock and roll exclusiu per a oïdes exquisides i paladars musicals degustadors de vintage. Un compendi dels millors sons made in America que, periòdicament, treu el cap per la Biblioteca Vallcarca i els Penitents. I, ara també, amb enllaços a Spotify per tal que pugis escoltar els discos. Mmmmmmmm...Exciting!

Però com no només de música viuen els homes, aquest fanzine també et nodreix d'alguns llibres, d'algunes pel·lícules i d'algunes activitats que hem programat. Altres fílies que no entenen de gèneres, ni d'espai ni de temps, lliurement seleccionades per la nostra Lula.

Del Bebop i Lula d'aquest estiu destaquem una novetat per gènere:

* JAZZ: 


BENNY GOLSON. Benny Golson's New York Scene (1957)
Benny Golson és una de les llegendes vives de l'època daurada del jazz i, també, el saxofonista del qual Tom Hanks buscava un autògraf a la pel·lícula La Terminal. Aquest disc va ser el seu debut com a líder de la seva formació. Valoració Allmusic: 4,5* sobre 5.






Escolta Whisper Not, un tema que s'inclou a l'àlbum i que es va convertir en un estàndard.



* BLUES, BLUES-ROCK: 

DELTA SAINTS. Death letter jubilee (2013) 
Segon disc d'una de les bandes que, darrerament, millor ha connectat amb el públic barceloní. Cada concert dels de Nashville és una explosió d'autèntic blues-rock salvatgement fusionat amb gospel i soul.







El cotó no enganya:  ballaràs al voltant de la foguera amb Death letter jubilee, el tema que dóna títol a l'àlbum.



COUNTRY: 


EMMYLOU HARRIS. Pieces of the sky (1975). 
Tres són els discos d'Emmylou Harris que millor transmeten l'herència de Gram Parsons, mort l'any 1973: Pieces of the sky (1975), Elite Hotel (1975) i Luxury Liner (1977). Els tres són una lliçó del millor country, arrelats a la tradició però amb una empremta personal que fan de l'Emmylou una de les millors intèrprets d'aquest gènere.
Valoració Allmusic: 5* sobre 5.





Boulder to Birminghan, un dels temes de l'àlbum on la cantant dóna compte dels seus sentiments després de la mort del seu company, Gram Parsons.




SOUL, RHYTHM AND BLUES: 

MARY WELLS. Something new: Motown lost & found (comp. 2012)
Una aproximació als primers anys en el món de la música de la primera superestrella de la Motown, que recull 47 cançons, 23 de les quals són inèdites, enregistrades entre els anys 1961 a 1964. Sibarita compilació.









La màgia de les composicions d'Smokey Robinson, interpretades per l'encisadora veu de Mary Wells, és un exemple deliciós del power of soul: ens referim a My heart is like a clock, inclosa a l'àlbum. 

** Ei! encara no marxem: si vols rastrejar l'edició primaveral del Bebop i Lula, aquí la tens: