dilluns, 31 de maig de 2010

La guitarra i l'alegria country

De totes les músiques populars provinents -pressumptament- d'àmbits rurals, el country és la més lligada a la terra. Només cal fixar-se en el seu nom. Des dels anys vint del segle passat, data aproximada del seu origen, aquesta música trotona i extrovertida es manté relacionada amb les muntanyes, les feines i la vida americana cowboy que la va fer nàixer. Hi ha un bon resum aquí.

Una altra particularitat d'aquest gènere és que generalment es dedica a cantar l'alegria de viure en aquests àmbits. El laments, els desamors, les desgràcies, els rigors laborals hi són però de manera més anecdòtica. La columna vertebral del country exalta la vida exterior, la joia de trobar-se entre animals i carros i camps oberts. El country busca i acompanya la festa. Gràcies a les ulleres internacionals avuí el podem sentim més proper a Kusturica que al blues.

Com a tota música popular, els cantants són la referència col·lectiva d'aquest gènere. Pete Seeger, Johnny Cash i Emmiloy Harris, per exemple. L'AMPLI se n'ha ocupat joiosament en més d'una ocasió. Però aquesta vegada volem incidir en aquelles figures del country que són famoses per la seva gràcia instrumental. Precisament el country va nàixer en part impulsat per les característiques idiomàtiques del banjo i la guitarra.

Us oferim a continuació una petita mostra de tres dels seus grans intèrprets.

MERLE TRAVIS (Kentucky, 1917-1983)

És el creador de l'immortal Sixteen Tons. I també el pare de la guitarra country amb l'estil fingerpicking. Portava el seu nom escrit al màstil de la guitarra, duia una vida escandalosa però sempre en la part il·luminada de la lluna. Des d'un temps que sembla mentida que hagi pogut ser filmat, Merle Travis se seu a una caixa qualsevol i posa els seus dos dits al servei d'aquesta meravella:




CHET ATKINS (Tennessee, 1924-2001)

Si Merle Travis va fundar la guitarra country, Atkins li va donar una consistència instrumental. sovint lligada al repertori clàssic (va interpretar Chopin) o als estàndards de jazz.

Algú s'en recorda de la melodia del show de Benny Hill? Era una cançó popular country, anomenada Yakety Axe. Allà estan resumides les característiques musicals del country. La seva lletra és admirable: un noi que accepta que és un desastre, però que és feliç tocant la guitarra. Un paràgraf:

Poverty Stricken But Still I'm A-Stickin' To The Things I Know To Be Facts
One Day It's Feathers And The Next Day Chicken While I'm Pickin' My Yakety Axe
Ev'rybody Says That I Never Will Get Far, Keepin' Out Of Work By Pickin' This Guitar
Livin' On A Shoe-String, Puttin' Off Things Like A Shave And A Hair Cut

Aquest panorama és resolt al següent paràgraf, síntesi de l'esperit country:

Money Don't Matter As Long As I Scatter A Little Bit Of Happiness Around
If People Keep A Grinnin' I Figure I'm A Winnin' My Good Old Yakety Sound
City Folks Go Around Turnin' Up Their Noses And Countin' Their Greenbacks And Smellin' Their Roses
But I Wouldn't Trade My Yakety Axe, Even For A T-Bone


I aquí la interpretació gens fàcil d'aquesta cançó, on cap nota deixa d'estar al servei de la gràcia melòdica:



Atkins va saber el que era ser reconegut en vida. El van acompanyar els guitarristes més sensibles del pop-rock, com ara Mark Knopfler, amb qui va gravar un disc a duo. Està sencer a Spotify. No s'ha vist mai a Knopfler tocar tan alegrement. La seva discografia és extensa i invariablement recomanable.


ALBERT LEE (Anglaterra, 1943 - )

Albert Lee és un mite viu de la guitarra country. Ell va redefinir la guitarra country per la generació contemporània, per la guitarra elèctrica tal com la coneixem. Virtuós i precoç, va començar a fer gires quan encara era menor d'edat. Donat que també és un excel·lent vocalista, us oferim el seu "Country Boy", el tema més famós del seu repertori. Es tracta d'una cançó frenètica on Albert Lee canta que, faci el que faci, al fons del seu cor ell sempre serà un country boy. És una festa, la gent balla, els avis cauen, altres famosos guitarristes estan gauidint (0:45) i l'alegria country esclata en estat pur:



Fins aquí aquesta primera mirada a la guitarra country. Hi ha molta informació a l'àmbit espanyol aquí.

Confiem que les biblioteques públiques s'animin a mostrar els treballs d'aquests orfebres de la guitarra i de l'alegria. El catàleg punxa quasi totalment amb ells. Aquest post vol intentar superar aquest buit.

Però ells estan allà, al costat d'un click de youtube. A qualsevol festa, encara que ja ningú sàpiga qui van ser, les seves melodies saltimbanquis i despreocupades continuaran incitant anònimament a l'alegria de viure.


2 comentaris:

Lórien ha dit...

Yyyyyiiiiihaaaaaa!!!!!

http://www.youtube.com/watch?v=hKLm7-KrQdM

El country és com una de les seves mames, la música celta: o l'estimes i et fa ballar els peus amb bogeria o l'odies a mort.

Un post lluminós!!!!

Anònim ha dit...

Bones referències a músics i bases de la música country, tot i que jo sóc més del parer que la majoria de cançons parlen de desamor, enyorança de la vida rural, la lluita per la supervivència en la conquesta de l'oest, el desarrelament tan típic de la societat nordamericana...

bona feina! gràcies pel post!

Pol Cruells

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...