La discoteca ambulant 7 - La despedida, de Joseph Haydn

Com ja hem comentat en aquesta sèrie, per còrrer és imprescindible deixar-se portar per un beat extern. A la vida tampoc. És suficient amb portar un petit ritme interior, el cor, el pas dels arbres, el compàs de les cames avançant. Per això podem sentir músiques sense bateries, que són un autèntic bàlsam. Quantes bateries haurem de sentir encara? 

I, ves per on, conforme avancem kilòmetres reculem en el temps. I ja anem per Haydn. Haydn! Se'l considera alegrement l'inventor de la simfonia, que és com dir l'inventor de la novel·la en música. La gènesi és més complexa, però és cert que ell la va impulsar de forma determinant. De fet, en va escriure més de 100.  

La simfonia és una mesura humana perfecta, tres o quatre moviments, lligats entre sí, presentació-nus i desenllaç. I tot això, a Haydn és portat amb una elegància infinita. Quasi us puc assegurar que si alguna vegada sentiu una música sinfònica discreta, on la melodia no tracta d'èsser especialment carismàtica i tot passa com un riu tranquil, serà Haydn, el gran discret. 

Estem parlant d'algú que va viure al segle XVIII gairebé senser, com algun dels arbres que anem passant. És així, hi ha arbres contemporanis de Haydn a Barcelona. Al mateix Parc Güell n'hi ha un. Aquestes vides ja creixien quan sonava la música de Haydn, y 215 anys després de la seva mort, continuen compartint l'oxigen, ara amb la nostra carrera. 

No podem dir res d'un home que va composar 100 simfonies, 83 quartets, 19 òperes, 62 sonates, 43 trios, i que semblava tenir temps a perdre en múltiples galanteries... Però hem triat per còrrer avui "La despedida", una de les primeres aparicions de la reivindicació laboral a la música. 

Al 1772, els músics que estaven a la cort de Esterházy van haver de passar tot l'estiu amb el seu mecenes, i l'estància es perllongava indefinidament per què el príncep no tenia cap pressa en tornar al seu palau d'hivern. Els músics estaven agobiats per l'allargament de la seva feina i la separació amb la seva familia. Per ells, Haydn va composar la seva 45ena simfonia coneguda com La Despedida. És una peça senzilla, clàssica, preciosa. Al final, a l'últim moviment, els músics es van retirant un a un segons l'odre que indica la partitura. Un deixa de tocar, apaga la llum de l'espelma que il·lumina el seu faristol, recull instrument i marxa mentre els altres segueixen. Així fins que la música es va estingint i la música s'acaba. Aquí el teniu:

Nosaltres hem anat corrent amb aquesta música, sentint com tot s'apagava lentament. I ens envaeix una fantasia: la de que es pugui sincronitzar aquesta música amb els últims minuts de la nostra vida, i anar perdent la consciència mentre marxen oboés, violins, fagots i al final res.

La cort va tornar a casa al dia següent.