divendres, 29 de novembre de 2013

"Escuchando a The Doors" de Greil Marcus: playlist + guia de lectura


 
Greil Marcus és un crític virtuós que dissecciona la música, aparcant la biografia dels seus creadors, per a connectar-la amb el temps i les circumstàncies que l’envolten en una combinació torrencial de fets culturals i socials, esdeveniments polítics, mites de l’imaginari popular i emocions del propi autor. Els llibres de Marcus obren portes al lector a través d’un flux d’idees, aparentment inconnexes, que el crític encadella conformant un collage sociocultural on poder perdre’s a mode d'incert camí amb múltiples bifurcacions. Una mostra eloqüent de l’estil que defineix al crític és el llibre Rastros de Carmín (1989), on l’autor parteix del crit nihilista de Johnny Rotten  I am an anti-christ a la cançó Anarchy in the UK, per relacionar el punk amb el situacionisme, el dadaisme o les heretgies medievals. 

En el seu recent assaig Escuchando a The Doors, Greil Marcus torna a sorprendre’ns  en l’anàlisi d’una època, els anys seixanta, a través de la música d’un dels seus grups icona, The Doors, allunyant-se de la idea del flower power i hippisme que inevitablement ens ve al cap quan es parla de la dècada fabulosa:  

Ya en 1968, The Doors interpretaban no la libertad, sino la desaparición de la misma. Esto es lo aterrador: la idea de que los Sesenta no fue una época magnífica, sencilla y romántica que vender a los demás como un agradable lugar a visitar, sino un lugar, incluso mientras se creaba, que la gente sabe que nunca podrá llegar a habitar de verdad, y del que nunca podrá escapar

Marcus s’aventura en reflexions al voltant de la naturalesa de la cultura pop i ens nodreix d’abundants referències literàries, musicals i cinematogràfiques que enriqueixen aquest anàlisi polièdric d’un grup i la seva música en el context d’una època mítica.  



La lectura del llibre convé acompanyar-la de la música de la qual ens parla l'autor per dotar-la d'un significat més complet. És per això que, des de la Biblioteca Vallcarca i els Penitents, us presentem una playlist a Spotify amb totes les cançons esmentades al llibre, que es complementa amb una guia que recull les referències bibliogràfiques i cinematogràfiques disponibles a les biblioteques. 




Todo cuanto recordaba de The Doors -todo lo que recordaba de las cientos de veces que había escuchado su primer álbum, de las pocas veces que puse los siguientes, de la docena de veces que los vi en directo -era la compleja y tortuosa emoción de ser transportado fuera de uno mismo.

Escoltant Greil Marcus, escoltem millor a The Doors:


Las pausas de "The End" eran accidentes de tráfico, lo que el dadaista berlínes Richard Huelsenbeck llamó en 1918 "el arte del choque de ayer". Todo parece provisional a lo largo de la canción, vacilante, confuso, hasta llegar a la oleada final; esa es la fuente de energía de la canción, su desolador abrazo a la oscuridad, a la tristeza y al miedo.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...