dilluns, 25 de novembre de 2013

Meeting Boulevard # 13 : Neus Castellano

Meeting Boulevard és un punt de trobada, un seguit d'entrevistes amb diferents bibliotecaris catalans que anirem publicant periòdicament amb l'objectiu de copsar el moment actual de la biblioteca, la professió bibliotecària i,  més concretament, la música a la biblioteca pública.

Després de les entrevistes amb Anna BröllCarme FenollGlòria Pérez-SalmerónDavid Cuadrado,  Marthe HimelfarbÀngels SolaEsther SuriñachNúria GondolbeuDaniel ArredondoFrancesc PujolMercè Barnadas i Maite Pinteño,  continuem la sèrie amb la Neus Castellano, directora de la biblioteca Xavier Benguerel, a la ciutat de Barcelona.


Neus Castellano


De petita volies ser bibliotecària? Des de quan ho ets? 
De cap manera! La primera cosa que recorde que volia ser, i de fet jo estava convençuda que ho era, és Heidi. D’aquest personatge de la prehistòria del manga conserve, a més de la fascinació per les muntanyes i l’obsessió per descalçar-me, un disc en japonés amb la banda sonora de la sèrie (el meu primer vinil!) i el record de la primera vegada que vaig posar els peus a una biblioteca –la de l’escola- amb la necessitat vital de saber-ho tot sobre la meua heroïna.
Però com que la biblioteca de l’escola era una habitació fosca i tancada amb pany i clau que només obria la Susi –la secretària de l’escola- si li ballaves molt els nanos, vaig fer el càlcul i, amb aquells horaris, em caldrien tres o quatre vides per llegir-me la magnífica col·lecció “Nuevo Auriga” que lluïa quilomètrica i verge dins una vitrina que també estava sempre tancada. Així que vaig tirar pel dret i, aprofitant el privilegi de ser la primera filla, néta i neboda d’una família amb moltes ganes de consentir xiquets, em vaig conxavar amb el senyor Vidal –el llibreter del barri- per tal que li explicara al meu iaio –la víctima principal- la conveniència d’una biblioteca infantil ben nodrida. I, d’aquesta manera, la meua biblioteca i jo vam anar creixent amb les “Historias Selección” de Bruguera, l’internat boig de les bessones O’Sulllivan, els herois medievals de Walter Scott i algun Verne que agafava “prestat” de la biblioteca del pare.
Fet i fet, no vaig freqüentar les biblioteques fins que no vaig arribar a la Facultat de Geografia i Història. Però com que la Història m’abocava a la docència i jo m’estimava més seguir envoltada de llibres, vaig fer la diplomatura en Biblioteconomia i Documentació. I des que vaig fer les pràctiques, a finals dels noranta, a la biblioteca pública d’un poblet valencià d’uns 3.000 habitants, mai he volgut tornar a ser cap altra cosa més que bibliotecària.


La Heidi Neus


Que és el que més t'ha agradat i t'agrada d'aquesta professió? 
M’agrada la gent i em fa feliç ajudar a trobar les coses que la gent busca o descobrir-los-en de noves. M’agrada aquest ofici perquè és dinàmic i canviant, com els finals oberts de les pelis que més m’agraden. De fet, si he de triar una imatge per definir el dia a dia d’una biblioteca, em quede amb “Smoke”, aquella peli basada en un conte de Paul Auster on el seu protagonista, Harvey Keitel, cada dia, a la mateixa hora, fa una foto a la mateixa cantonada del mateix carrer i sempre amb el mateix enquadrament; només canvia la gent que hi transita. Nosaltres, les biblioteques, som un cas semblant: el mateix escenari cada dia, els mateixos serveis, unes propostes i activitats que intenten ser el més atractives possibles i una planificació que pretén  avançar-se a les necessitats dels nostres usuaris. Però cada dia canvien els actors, la gent que ve a la biblioteca pública és de totes les edats i condicions i els seus gustos, interessos i expectatives són infinits. Per això m’agrada la meva feina, perquè porta al seu ADN l’antídot contra la rutina i l’avorriment. Tot i que la planificació, la gestió i la representació són les meues tasques principals i les que més satisfaccions em donen, aprofite qualsevol excusa per escapolir-me del despatx i regalar-me uns quants plaers: les sessions del club de lectura, el goig d’obrir les caixes de llibres acabats d’arribar de les llibreries, l’alegria que m’entra quan veig que un usuari s’adreça a algun dels meus companys pel seu nom, les vesprades de dissabte atenent el taulell de préstec, jugar a endevinar quina hora és pel volum de decibelis que m’arriba des de l’àrea infantil, veure com els iaios corren per ser els primers en agafar els diaris quan obrim la biblioteca, compartir els últims 5 minuts de la jornada amb els companys quan apaguem els llums i tanquem la porta fins demà...


Quina és la situació més divertida que has viscut en una biblioteca? 
D’anècdotes i situacions divertides amb els usuaris n’hi ha a cabassos, i com la majoria dels meus companys de professió, les podria fins i tot classificar –coses de l’ofici- per categories: consultes impossibles, autors i títols rebatejats erròniament pels usuaris, els objectes més inversemblants oblidats a l’interior dels llibres o pels racons de la biblioteca...Però ja que la cosa va de música, te’n contaré una de ben “rumbera” que ens va passar a l’antiga biblioteca del barri de Roquetes (Nou Barris) de Barcelona cap a mitjans de l’any 2004.
Aquella biblioteca, d’un centenar escàs de metres quadrats, ocupava un baix d’un dels carrers més transitats del barri i tenia un aparador encarat al carrer on posàvem les novetats que anàvem rebent. Doncs bé, una vesprada es va armar un bon canyaret davant d’aquell aparador: un grup de gitanos, dels molts que hi viuen des de fa un grapat d’anys a Roquetes, es va posar a cantar i a tocar de palmes en descobrir que a l’aparador hi havia el llibre “Nosotros, los Chichos”, que homenatjava els trenta anys de trajectòria d’aquest conegut grup. Quan van entrar a la biblioteca, al ritme d’una molt ben cantada i millor palmejada “Ni más ni menos” i amb la ferma intenció de comprar-nos el llibre, feina vam tindre la meua companya i jo per explicar-los que allò no era una llibreria, que s’havia de guardar un cert silenci i que es podien fer el carnet i emportar-se el llibre sense cap cost. Missió impossible: mentre els fèiem el carnet a tots (als qui sabien llegir i als qui no), la biblioteca va ser una festa i els pocs usuaris que hi havia acabaren, gustosos, unint-se al concert improvisat. El llibre, per cert, va estar setmanes desaparegut de la biblioteca, però nosaltres sabíem -pel veïnat i pels propis gitanos que ens venien a informar puntualment- que passava de casa en casa amb veneració i respecte, com si es tractara de les relíquies del Jero en persona.


Estem vivint una època difícil per als serveis públics on moltes vegades la imaginació ha d'arribar on no arriba el pressupost. En aquest sentit, com veus els ànims entre els companys de les nostres biblioteques públiques?
La nostra professió està acostumada a viure incorporant la idea de crisi als seus plantejaments. I no parle només de crisi en el sentit econòmic i conjuntural de la paraula, que es podria referir a la situació actual que vivim, sinò sobretot en l’etimològic. Crisi en el sentit d’evolució, de canvi i de la incertesa que aquest provoca. Les biblioteques ens hem reinventat cent i una vegades per adaptar-nos als canvis de la societat i, si atenem al nombre de visitants diaris que tenim o al d’usuaris amb carnet de les biblioteques del nostre país, està ben clara la nostra flexibilitat i la nostra capacitat d’adaptació. Darrere d’açò, a més de la imaginació (una de les nostres principals eines de treball amb o sense pressupostos ajustats), hi ha molta energia i el que per a mi és el principal actiu de les biblioteques: uns equips de treball multidisciplinars integrats per gent altament formada en les matèries més variades i més adients per atendre un public tan heterogeni com és el de la bibioteca pública. Molt sovint els bibliotecaris tenim altres estudis a més dels de biblioteconomia o documentació i la major part dels nostres auxiliars tenen titulacions superiors a les requerides per a les seues funcions. En aquests dotze anys llargs que fa que treballe a Biblioteques de Barcelona, he tingut companys auxiliars filòlegs, filòsofs, historiadors, sociòlegs, mestres, piscòlegs, pedagogs, arqueòlegs, periodistes...dels quals he aprés moltíssim. I això, a l’hora de gestionar un equipament cultural amb les particularitats de la biblioteca pública, aporta un valor afegit que no només hem d’aprofitar sinò que hem de seguir fomentant.
Respecte a com ho vivim, als nostres ànims davant aquestes situacions, crec que ens defineix prou bé la descripció que feia dels treballadors de la cultura el passat mes de maig, a les Jornades de Documentació del FESABID, el professor Pau Rausell, especialista en economia aplicada a la cultura. Deia que les condicions objectives dels treballadors dels sectors culturals (horaris, conciliació, fomació per sobre de la retribució salarial...) són pitjors que la mitjana dels treballadors però que, per contra, el nostre nivell de satisfacció laboral és superior al d’aquesta mitjana. És una dada que diu molt del nostre grau d’implicació o de la nostra motivació, però que no hauríem de perdre de vista, altrament...


Alguns creiem que després del tsunami generat per les Tecnologies de la Informació i de la Comunicació el rol del bibliotecari ha d'evolucionar assumint cada vegada més un paper de guia i de transmissor cultural per poder sobreviure. Quina és la teva opinió al respecte? Creus que els bibliotecaris estem realment prou preparats per aquest repte? 
Crec que, a aquestes alçades del ball, seguir plantejant-nos que Google o els e-books ens poden furtar usuaris no trau massa trellat; les biblioteques públiques ja fa un temps que hem superat el debat d’apocalíptics i integrats respecte a l’ús de les tecnolgies. De la mateixa manera que la televisió no ha acabat amb el cinema (les raons per acabar amb el cinema, darrerament, són altres ben distintes als canvis tecnològics), la gent continua venint a les biblioteques. Els nostres usuaris segurament usen Google a diari o s’han baixat alguna vegada algun llibre digital, però busquen un altre tipus de relació a la biblioteca, la proximitat, aquella persona que hi ha darrere del taulell i que coneix els seus gustos de la mateixa manera que ell coneix el seu nom. Si anem una mica més enllà i incorporem tot allò que ve a fer la gent a la biblioteca a més de cercar informació o una lectura pel seu temps d’oci (assistir a un club de lectura, a una activitat de divulgació científica, a un concert de petit format, a un recital de poesia, a un curs d’alfabetització digital, a la trobada amb un escriptor o a la presentació d’un festival teatral), crec que hem d’estar relativament tranquils respecte al futur de les biblioteques. Hem incorporat les tecnologies de la Informació i la Comunicació quasi de manera natural entre altres coses perquè, com et deia abans, som un col·lectiu multidisciplinar i jove en gran part. El repte, per tant, crec que està més en identificar i intentar incorporar a l’usuari que només llegeix les nostres recomanacions virtuals, que en patir perquè els nostres usuaris presencials deixen de ser-ho.


Seguint aquest fil, últimament ha aparegut la paraula ‘prescripció’ com una de les funcions fonamentals del bibliotecari del S.XXI. La tendència, doncs, hauria de ser la especialització i la cooperació. Et consta que s'estiguin donant passos efectius en aquesta direcció a les biblioteques catalanes? I si no, quins creus que haurien de ser?
Estic totalment d’acord amb aquesta afirmació que fas sobre l’especialització i la cooperació. Jo també crec que aquest és el camí a seguir i que allò que ens fa interessants és justament el que ens fa diferents, allò en el que estem especialitzats i del que podem parlar amb més coneixement i més rigorositat i, sobretot, amb més passió. Crec que hauriem d’anar un pas més enllà de la prescripció perquè la lectura o el gust per un determinat tipus de música o de cinema és una cosa molt personal i justament el que busquen els nostres usuaris quan venen a la biblioteca és aquesta recomanació personal, aquest trocet teu (quantes vegades els nostres usuaris ens han demanat allò de “...i tu, què llegeixes?”). No veig per què ha de ser diferent, doncs, la nostra manera de recomanar lectures o discos o pel·lícules a través de la xarxes socials. Aquesta setmana, a l’Escola d’Hivern de la Biblioteca Pública, hem parlat molt d’aquest tema, de què i com fem prescripció lectora a través de les xarxes socials. Una de les conclusions a les que hem arribat és que a més personal és la nostra tria i més subjectiva la nostra recomanació i el seu llenguatge, més interaccions rebem per part de l’usuari virtual; hem de fugir de la ressenya de “solapa” i posar-hi més ànima. Tenim uns fons bibliogràfics, musicals i cinematogràfics magnífics i, a més a més, no estem sotmesos a cap pressió del mercat per “vendre” un determinat títol o el best-seller que trobarem comentat i recomanat a desenes de pàgines de novetats editorials.  Que anem pel bon camí en aquest sentit ho demostren blocs cooperatius com aquest mateix, o d’altres especialitzats com el de gènere negre de la biblioteca de La Bòbila de l’Hospitalet. Sense especialistes disposats a recomanar només allò que els apassiona i amb un convenciment ferm en el treball cooperatiu  no s’enten, per exemple, el fenomen del Bibarnabloc, on escrivim, de manera més o menys regular, més de seixanta professionals de les Biblioteques de Barcelona.

 
Des de la teva experiència personal a la biblioteca on treballes, quin és l'ús que en fan actualment els usuaris de la col·lecció de música? us demanen consell? es deixen recomanar? busquen descobrir coses noves o més aviat volen trobar el que ja coneixen?
Aquí et parlaré d’oïda, perquè la col·lecció de música no ha estat mai una responsabilitat directa meua, per sort per als usuaris. Afortunadament, i per aquesta varietat de procedències del personal de biblioteques que et comentava abans, tenim companys que són uns veritables cracks a l’hora de triar i remenar dins l’actualitat musical i sel·leccionar propostes de qualitat per mantenir les nostres col·leccions. Gràcies a ells, i a l’AMPLI, m’he salvat alguna vegada de fer el ridícul davant d’algun usuari d’aquells que saben el que volen. Per això és tan important la col·laboració vinculada a la prescripció a les biblioteques públiques, perquè tots no sabem de tot; això del saber enciclopèdic es va acabar quan inventaren la impremta. En qualsevol cas, el que més he sentit comentar als companys de la secció de música és que l’usuari que la freqüenta acostuma a ser prou autònom i a saber el que vol. Un altre indicador no massa positiu de l’ús de la col·lecció de música a les biblioteques és el de la lenta i progressiva davallada del nombre de préstecs dels cds. Suposo que els musictecaris teniu aquest tema més que estudiat i ja sabeu que l’abandonament del format cd respon sobretot a un fet “generacional”, que és el que ens ensumem els menys posats en la matèria...


Alguns creiem que, ara més que mai, la biblioteca pública hauria d’assumir un rol pedagògic actiu en la formació del gust musical de la comunitat a la qual pertany. Quina és la teva opinió al respecte? Seria possible? Com?
Jo crec en el rol pedagògic de les biblioteques a tots els nivells. Som espais d’iniciació i de descoberta per a molts dels nostres usuaris. De la mateixa manera que els formem en l’ús bàsic de les TICs o els ampliem informació sobre un tema d’actualitat a través de la conferència d’un expert, també els hauríem d’ajudar a obrir els seus horitzons lectors, cinematogràfics i musicals amb propostes de qualitat, d’aquelles que es mouen pels circuits exclosos dels grans interessos comercials. La música en directe, en formats petits i integrables dins la biblioteca, és una de les activitats més valorades pels usuaris però que menys acostumem a programar. Sí que usem la música i els músics –sovint molt bons- per explicar coses relacionades amb la literatura (especialment la poesia), el cinema o els contes infantils, però molt poques vegades fem activitats musicals que parlen exclusivament de música (tret d’aquelles biblioteques que tenen una especialització musical). A la Xavier Benguerel, aquest últim any hem tingut música en directe en dues ocasions per al públic adult, i les dues vegades es tractava de dos cantautors que musicaven poetes: el Joan Margarit i el Vicent Andrés Estellés. Per al públic infantil i familiar, dos vegades a l’any també acostumem a programar un parell de concerts amb els alumnes d’una escola de música del barri. Malgrat tot, crec que caldria potenciar la programació d’activitats musicals a les biblioteques.


El concepte 'biblioteca musical híbrida' proposa que la col·lecció física de les biblioteques i les recomanacions de música en línia no són substitutives sinó complementàries, ja que ambdós presenten avantatges i inconvenients, comparteixes aquesta opinió? creus que es un concepte vàlid?
No només és un concepte vàlid, sinó necessari per als temps que corren. Des del moment que els pressupostos són cada dia més ajustats i, el que crec que és més important, el consum de música en streaming creix en detriment del format cd, no ens queda una altra que fer-nos un espai a les xarxes socials per donar a conèixer les nostres col·leccions musicals. No es tractaria tant d’abandonar la col·lecció física de cds, com d’utilitzar les recomanacions de música en línia justament com a esquer perquè els usuaris d’aquestes plataformes vinguen a la biblioteca a conèixer els nostres fons musicals.


Actualment s'està utilitzant cada vegada més la recomanació musical utilitzant plataformes com Spotify, Youtube o Grooveshark; tothom crea el seu cercle d'amics per descobrir i compartir la música. Creus que els bibliotecaris hauríem també de participar activament en les plataformes de música social? de quina manera? amb quina funció? 
Com et deia, ens hem de fer un lloc a aquestes plataformes, però no a qualsevol preu. De la mateixa manera que abans et deia que no estem sotmesos a les lleis del mercat a l’hora de recomanar lectures de qualitat que ens ajuden a fer més visibles els nostres fons bibliogràfics, hauríem de fer el mateix amb la música i el cinema que tenim a les biblioteques. Ja sabem que allò que ens fa més atractius és justament el que ens fa diferents, i això ens porta directament a posar l’ull a sobre de les nostres especialitzacions, bé siga perquè la música ens porte a posar en relleu l’existència de fons bibliogràfics completíssims (a la Xavier Benguerel, a hores d’ara tenim una col·lecció de llibres de cinema que no té cap escola d’audiovisuals de la ciutat), o bé perquè tenim uns fons musicals també molt ben nodrits (en el nostre cas, la col·lecció de bandes sonores). A Biblioteques de Barcelona, fins ara, només la biblioteca Vapor Vell feia servir Spotify per fer recomanacions musicals, però aquest any hem començat una sèrie de biblioteques de la ciutat també a vincular aquesta eina a les nostres especialitzacions. Encara no podem parlar de resultats amb cara i ulls, però hi ha moltes ganes de veure fins on arribem per aquest camí.


 Quin és el darrer disc o discos que t'han emocionat?
Uf! Ara quedaré fatal perquè jo sóc més que de música, de lletra. De fet, molta de la poesia que m’agrada és perquè abans de llegir-la, l’he escoltada. Perquè per a mi, com per a tants alumnes de batxillerat dels anys huitanta i noranta, el temes de poesia anaven amb música: Amancio Prada posava veu a San Juan de la Cruz, l’Ovidi deia els versos d’Estellés i de Salvat-Papaseït amb la guitarra del Toti Soler de fons, Paco Ibáñez ens cantava tot el temari de poesia castellana del segle XX i Raimon ens feia entendre els complicats endecasíl·labs d’Ausiàs March i d’altres poetes del segle XV amb més eficàcia que trenta pàgines de Martí de Riquer.
Escolte música mentre faig alguna cosa. Els meus gustos musicals es podria dir que són convencionals i molt arrelats al fet generacional i territorial. En poques paraules: tirant a mediterrània, desfasada i un pèl petarda. Quan treballe, escolte música instrumental, potser perquè em vaig criar amb els vinils de Ray Conniff del meu pare; sobretot bandes sonores, que les tinc ben a la mà (ara mateix The tree of life, d’Alexandre Desplat). Les cançons me les deixe per a conduir o per fer les feines de la casa. M’agraden les veus esgarrades i viscudes (Cohen, Ovidi, Micah P. Hinson, Miquel Gil, Juan Perro...), i també les d’aigua (Sabina Yannatou, la Bonet, Botifarra....) i m’agrada cantar fort, al cotxe o quan planxe la roba, algun boleràs amb la Mayte Martín, chansons de la Piaf o el Bécaud, el “Sono come tu mi vuoi” de Mina o, fins i tot, el “Solidarity” dels Angelic Upstarts (bé, per a aquesta última potser necessite alguna cervesseta de més..). I a la nit, si encara queda una estoneta per a llegir, la primera peça clàssica de piano que trobe per casa o un disc que no em cansaria mai d’escoltar: Officium, una barreja meravellosa del saxo de Jan Garbarek amb les veus del Hilliard Ensemble.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...