La Biblioteca d'Ampli # 17: "La magnitud del desastre: memorias de un rock critic poco fiable" d'Oriol LLopis

Si un llibre neix per a compensar la pèrdua d'una aposta. Si el llibre és l'autobiografia d'algú que va portar el rock al periodisme en un país sord(id) i avorrit. Si aquest algú és, juntament amb Ignacio Julià, Jaime Gonzalo o Diego A. Manrique, un dels crítics que millor descrivia amb paraules la música que havies de descobrir i gaudir. Si un cop finalitzat el llibre, corres a rescatar els Flamin' Groovis i tornar-los a escoltar et fa rejovenir 20 anys, aquest és el teu llibre i Oriol Llopis l'encarregat de proporcionar-te una dosi de felicitat.

La Magnitud del desastre es més que un recull desordenat de vivències d'un periodista gonzo poc fiable. És un llibre que s'allunya de la crònica, de l'objectivitat, dels sagrats postulats del periodisme seriós per arrossegar-te fins el seient del darrera de la motocicleta del protagonista i portar-te tot el trajecte per concerts, pujades i baixades químiques, peripècies vitals i professionals, reflexions, dubtes i algunes certeses. Cada capítol, que l'autor bateja com a "paquet", s'obre amb els versos d'alguna cançó d'un dels seus grups prefrits, Golden Earring, al que segueixen diferents instantànies de la vida del cronista d'una època i de tota una manera d'entrendre el periodisme musical: en primera persona i amb passió, com Sant Nick Cohn mana. 

Vibraciones, Disco Express, Rock Espezial (que mutaria a Rockdelux) i Ruta 66 van ser les revistes on Oriol LLopis va escriure, amb intensitat intermitent, al llarg de dues dècades. També va treballar durant un temps en el mític programa de televisió La Edad de Oro de Paloma Chamorro. Com explica LLopis, un programa sovint mensypreat pel Julià i el Gonzalo des de les pàgines de Rock Espezial i que, amb els anys, i veient l'involució de la programació televisiva, va ser evocat amb nostàlgia en un article del primer. En el paquet on explica els avatars viscuts a Madrid durant la seva feina al programa, l'autor narra una de les anècdotes més sucoses que va compartir amb un dels convidats: Johnny Thunders. Amb tots vosaltres, tatxan!, la història de Johnny Thunders i els braus:



I tot seguit, l'actuació de Thunders en el programa La Edad de Oro. La televisió pública obria als joves tot l'univers musical que havia estat proscrit durant dècades (pessíga'm si us plau) :





A part d'aquest currículum envidiable, d'esdevenir espectador bocabadat de la titola d'Iggy Pop quan el volia entrevistar en l'habitació d'un l'hotel, de protagonitzar un duel de navalles amb Ramoncín o de posar en una foto a la falda de Salvador Dalí, LLopis també ens parla, amb sinceritat i sense embuts, d'episodis més foscos, on l'adicció a l'heroïna transita desbocada deixant la seva agra empremta.

Sinceritat la que transmet, no exenta d'humor, fins i tot per reconèixer que abomina de Jimi Hendrix, Frank Zappa o Bob Dylan (serà LLopis el meu germà bessó perdut?), en un dels capítols que més em va agradar del llibre. Una reflexió inquisitiva sobre el perquè a les persones ens agrada més una música o uns grups que no pas d'altres. Reconec que em va arrencar un somriure còmplice i se'm va formar un nus a la gola, amb sortides com aquesta:

Volvamos a las influencias, o predilecciones. No nos compliquemos la vida. No vibro con la música de mi tierra, ni con la música celta. No citaré las ragas indias ni los cantos marroquíes porque eso ya es de cajón. Entonces, ¿por qué Take Me Home, Country Roads, un viejo tema country americano, puede emocionarme de ese modo? ¡Y encima la compuso John Denver, un tío que no puedo ver ni en pintura!



Oriol Llopis ha pagat el deute que devia a Alfred Crespo, també crític musical, co-director de Ruta 66 i director de la necessària 66rpm Edicions que ha publicat el llibre. Amb el deute saldat, aparca l'escriptura i renega de tornar a escriure crítica musical, perquè la música que es fa ara no li genera l'eufòria o l'optimisme necessaris per a superar la pàgina en blanc. Algú que li hagués agradat ficar-se dins la pel·lícula American Graffiti i viure les aventures dels seus protagonistes, no és fàcil que es senti còmode parlant sobre l'última gran revelació del rock que sap es perdrà en el temps com llàgimes en la pluja. El music sevillà Pájaro sembla que el rescata de la seva apatia per sintonitzar amb la música dels 2000. El rescat vital va venir de la mà de la seva dona Maria A. amb qui viu feliç a Sevilla i a qui dedica paraules lluminoses.

Música entrellaçada amb la vida en un llibre honest, sincer, divertit, ple de veritat i amor, que no és poc.