dimarts, 19 de juliol de 2011

La fonoteca de Belianes, un utilitari amb motor de Ferrari

Una fonoteca es un equipament que trobem avui en dia inclòs dins les nostres modernes i dinàmiques àrees musicals de les diferents biblioteques públiques i que continuen donant servei a la ciutadania en tant que aquesta tingui interès per la música, cosa que penso que es antropològicament inevitable i m'atreviria a dir fins i tot inqüestionable. La Fonoteca que ens ocupa es un cas particular, tant que sovint em fa pensar en la irreductible Gal·lia d'Astèrix, per la excepcionalitat del fet.Primer de tot situem Belianes, es tracta d'un poble de l'Urgell (Lleida) de menys de 600 habitants estès al mig de la terra ferma, escaldat a l'estiu i gebrat a l'hivern.
La biblioteca municipal de Belianes fou constituïda durant el 1978 i transferida a la Generalitat de Catalunya el 1979. L'ajuntament va decidir dotar les seves dependències amb l'infraestructura necessària per a la reproducció de fons sonors de manera confortable, demostrant una sensibilitat vers l'espai sonor excepcional. L'arquitecte que ho feu possible va ser en Daniel Gelabert i Fontova (autor local, conegut també per ser la Biblioteca provincial del estado de Lleida).

Es en aquesta etapa que s'inicia inclús un programa d'enregistraments sonors relacionats amb la Col·lecció Local: Conferències, parlaments, recitals de musica coral, narracions de tradició oral, etc.





L'any 1991 es signa el conveni entre Cultura i l'ajuntament per el qual s'integra la fonoteca a la biblioteca i es formalitzen una sèrie de pactes pels quals es regirà el seu funcionament i la seva promoció. Cal destacar que si bé el servei de la fonoteca no correspon a un municipi d'aquestes característiques (per ràtio d'habitants, etc) es continuarà mantenint excepcionalment.
El mateix any el ple de l'ajuntament decideix donar-li el nom de Tirant lo blanc a la biblioteca, en motiu dels 500 anys de la primera edició del clàssic.




El cert es que durant tots aquests anys, des de finals dels 70 fins a principis del 90, la fonoteca es va anar alimentant de fons molt particulars i eclèctics, sobretot en quant a vinils.
Els K7s i els Cd van anar venint per les dotacions que arribaven de serveis centrals, però el gran volum dels vinils sospito que no va ser així, a dia d'avui encara no n'he tret l'entrellat, però el cert es que hi son.
El llistat de K7s i Cds queda reflectit en un llibret d'unes 50 pàgines editat amb molt bon gust i distribuït entre els vilatans el mateix any olímpic.


Tots els documents estan perfectament catalogats en les seves fitxes al catàleg de matèries, autors, i títols, consultables in situ.


L'equipament disposa de dos espais per a audicions, un de personal (o de petits grups) i un col·lectiu en forma de sala d'actes que continua ben vigent avui en dia.


Però ara refresquem el context, recordem com érem al principi dels vuitanta: encara hi havien monedes d'una pesseta, del país de Reagan ens arribava Fama, les olimpíades de Moscú coronaven a l'osset Misha, i el Barça perdia la lliga per culpa aquest cop del segrest d'en Quini.
Lluny dels Ipods, Itunes, Spotifys, Emules, streaming i en definitiva d'internet, ens trobem encara en l'apogeu del vinil, una època daurada que es veu ja des de la plena perspectiva de romanticisme, en la que el gran rebombori tecnològic va ser l'aparició per part de Sony del primer Walkman l'any 1979, encara que la seva popularització no arribaria fins uns quants anys desprès, un cop que el que es va fer popular va ser el seu preu.


Pensem que no podíem tenir tota la música disponible on volíem i com volíem, sinó que no tothom ho tenia tot i molt menys on volia. Els discos passaven de mà en mà, a vegades amb nocturnitat, a vegades amb diürnitat, es portaven a festes, es deixaven amb gran cautela i sols als millors amics, als bars sabies quina música posaven perquè no en tenien d'altra, i no es descobria tot de cop sinó en contagotes. Les audicions s'exprimien i les cares B eren tant rellevants com les cares A. Potser no ens hem adonat però avui en dia hem canviat la manera d'escoltar música: ens hem hagut de reeducar per no caure en el complex de Diògenes, hem hagut d'aprendre a afilar l'instint sel·lectiu.
Però abans, no fa tant hi va haver una vegada, un temps en que fer una audició era una excusa per fer una trobada en grup, per quedar amb amics per escoltar música plegats, per plaer i perquè si. Perquè era una alternativa d'oci tant vàlida com qualsevol altra, o fins i tot millor. Quan quedar amb amics era necessari perquè no sabíem com els hi anava gràcies al Facebook o al mòbil. Aquesta era una època fèrtil d'associacions progressistes, de joves amb iniciativa i ganes de canviar coses, doncs n'havien vist i sentit de molt gruixudes. La fonoteca podia ben bé ser un espai adient per aquest oci cultural i social, un lloc calent, confortable, bonic, i ben equipat.
Qualsevol equipament te sentit quan li ve donat per algú,. Es evident que aquest espai en va tenir i molt, va ser un privilegi per a una petita comunitat que en va treure el profit que en va voler, però avui en dia una part d'aquest sentit ha canviat. La conjuntura es diferent així com els hàbits i les costums. Si bé la sala d'actes continua sent un eix vertebrador de la vida social i en societat del poble, la resta ha quedat un xic desfasat o en desús, per sort cap equip de govern es va desfer del fons de vinils, que avui en dia tindria un sorprenent valor econòmic de sortir al mercat, probablement sense que ningú ho sabés han estat preservadors d'autèntiques joies.
Ara ens trobem en una cruïlla de difícil sortida, com aprofitar aquest potencial més proper al col·leccionisme que a l'ús públic? d'entrada podria estar bé exposar-lo i donar-lo a conèixer, desprès caldrà reflexionar. Qui sap, potser encara hi han molt belianencs interessats a tornar a escoltar el brunzit de l'agulla estimant el plàstic.
Música mestre.

4 comentaris:

Lórien ha dit...

I <3 Belianes fonoteca! Espero que a ningú se li acudeixi retirar els vinils ...

violant ha dit...

Boníssim Jaume! i ... no sé si ho saps, però en un dels robatoris que hi va haver a l'ajuntament, no recordo pas l'any, quan la fonoteca funcionava en sistema de prèstec, estava obert un parell de dies per setmana, van robar gairebé tots el CD's. A partir d'aleshores el sistema de prèstec es va acabar... i de fet els xoriços en aquest cas no en tenien ni idea del que tenia valor! Quina sort!

mont ha dit...

quin secret més ben guardat!!! llarga vida...

Anònim ha dit...

Enhorabona per l'article! Gràcies per fer-nos de "lupa" d'experiències probablement poc conegudes.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...