dijous, 14 de juliol de 2011

'Estàs fent campana?' : Glam & Gipsy , Pinball & Jukebox, adolescents dels '70

fotograma del film Mouchette


Primera meitat de la dècada dels '70 , qualsevol barri de la ciutat de Barcelona podria servir de marc, però ara ens trobem dins l'àrea que comprén els barris d'Horta, el Turó de la Peira, Vilapiscina, la Torre Llobeta, Virrei Amat, la Guineueta ...

més o menys per aquí



El món, a Barcelona, i no només a la tele, encara semblava pintat en blanc i negre, o més aviat ... semblava de color gris. Franco, el dictador, el cap suprem dels grisos, ja no era més que un vell amargat i delirant, però igual de sanguinari, i tractava de mantenir el seu règim degradat a base de repressió sense contemplacions: censura, persecucions, empressonaments, tortures i execucions. Als barris de la ciutat, però, s'amagava una vida palpitant que combinava la lluita obrera amb les associacions de veïns, els blocs de ciment d'infraestructures lamentables amb una vida social als bars de tapes de cada cantonada, els carrers atrotinats amb uns insòlits descampats encara lliures dels tentacles de l'especulació urbanística, les places de barri i les boites de mala reputació, les bandes de quinquis i els pantalons acampanats ... els anys 70 i la seva estètica extrema i desafiant.

A principis dels anys 70, Barcelona era una ciutat anèmica, esmorteïda per les sangoneres del franquisme, però amb una creixent població treballadora provinent de qualsevol racó de la península ibèrica, majoritàriament del sud. Un adolescent com jo, notava una estranya desmoralització ambiental, una estranya tristesa que es barrejava amb una curiosa percepció de vida amagada i latent, com esperant alguna cosa.
Al centre de la ciutat hi havia les Rambles, petit univers cosmopolita i familiar a l'hora, els barris del mar: la Ribera, el Gòtic, el Xinu ... carrers foscos i degradats que em provocaven facinació i també por. L'Eixample em semblava fred i antipàtic, no m'agradava gens però, en canvi, m'hi trobava molt a gust quan podia passejar per Gràcia, la Barceloneta o fins i tot alguns carrers de Sants .

I, en un altre lloc, el meu petit món urbà, el de cada dia. Un món de classe treballadora que combinava, jo recordo que amb naturalitat, una cultura popular catalana reprimida i poruga amb la cultura popular d'altres llocs: andalusos, gallecs, aragonesos, murcians, extremenys, valencians, castellans... un poti-poti barceloní molt típic.
El Bosco d'Horta, el meu cole, estava allà dalt, molt a prop de la muntanya de Collserola, i quedava una mica apartat dels carrers mes costeruts d'Horta, de tal manera que quan sortiem de classe passàvem entre mig de camps i horts encara conreats per les petites cases de pagès que hi havia per allà. Baixant aquells camins, encara rurals, on començava la ciutat ens trobavem amb els dels altres cursos i d'altres coles, però... aha! fonamentalment amb les nenes! ... les nenes ... en aquells temps la majoria d'escoles no eren mixtes, de manera que aquella estona presentava una de les escasses possibilitats d'apropar-se a elles, i elles a nosaltres. Però recordo que eren molt poquetes les que gosaven entrar al nostre refugi, el bar on ens agradava aturar-nos una estoneta. Aquest bar, allà dalt del Carrer d'Horta se'n deia el Rio de Oro i és un dels grans protagonistes d'aquest relat.

Al Rio de Oro es van concentrar importants elements de la meva formació sentimental, la formació que no podia trobar a casa ni dins l'escola: col·legues de generació al voltant d'un pinball (en aquella època en deiem 'la màquina de millón' o simplement 'el millón' o 'la màquina' )


i, com no, la màquina de discos, la meravellosa jukebox ...


... i com sempre, en qualsevol època, en qualsevol lloc, una banda sonora particular flotant en l'ambient, posant color i sentiment a la vida de les persones.

Podem recordar colors i llocs, amors i dolors, amics i companys, jocs i mals moments, però és la música qui acaba aportant l'electricitat emocional a les nostres neurones, aquell so, aquella tonada, aquell riff, ens transporten directament al record i tornem a viure les sensacions que han anat conformant la nostra vida. En plena adolescència, la innocència barrejada amb la curiositat per descobrir el món activen un al·licient especial per estar ben atents i receptius a qualsevol estímul excitant. Contra el muermo generalitzat de qualsevol moment social, l'adolescent busca una sortida per divertir-se i la música sempre és un refugi perfecte, un codi generacional, una història sentimental compartida amb amics i amors.

És impossible dissociar una música d'un univers social i estètic. Entre 1973 i 1975, el rock va viure uns anys especialment brillants ... i bona part d'ell es trobava dins les màquines de discos. Màquines fonamentals, imprescindibles per entendre a qualsevol adolescent a partir dels anys '50. Màquines que, en l'època que estem recordant, vivien principalment als bars, però també en un altre tipus de llocs: els futbolins i els autos de choque. Hàbitats naturals de dos subgèneres memorables: el gipsy i el glam rock.

Tothom deia "els futbolins" però a fora, a la porta, hi constava el ridícul nom de "Salón recreativo" ... grotesc, perquè els futbolins solien ser un lloc perillós. Allà hi trobaves el millor de cada casa, gamberros, ganduls, campaneros o directament desertors de l'escola, chuletas de barri i ... les mítiques bandes de quinquis dels 70's ...

El Vaquilla i el Torete amb dos col·legues d'adolescència,quinquis de llegenda

... poca broma amb les bandes ... als que érem normalillos ens tenien simplement acollonits ... i per la zona entre l'escola i casa meva n'hi havia un munt, cada una amb la seva llegenda terrorífica: la banda del Nico, la banda del Español, los Jarana, los Chamorro, los Pajuelos ... noms a l'alçada del mite, sempre hi havia un perill potencial de trobar-los, però reconec que resultaven fascinants pel que representaven de rebel·lia i llibertat. Als 'Futbolins', entre billars, futbolins pròpiament dits, i altres jocs, hi trobaves les millors màquines de millón i sempre resultaven una perillosa però poderosa temptació i, per si quedava algún dubte, allà era on es podia escoltar sempre el darrer single de gipsy rock en la corresponent màquina de discos que, a diferència dels bars, mai estava en silenci.

Gipsy Rock, rock gitano, també era (i és) el nom del primer LP de Las Grecas, un duet que guanya valor a mida que el temps va passant, gràcies a la seva proposta innovadora i seminal de molts gèneres posteriors. Van enregistrar dos hits espectaculars: Te estoy amando locamente y Soy la que sufre por tu amor, una extraordinaria versió del Elenore del grup nordamericà The Turtles.

'te estoy amando locamenti, pero no se como te lo vi a decí ...'


un altre dels clàssics del gènere era El Luis, més underground i més canyero ... Yo te lo digo cantando !!!



o els fantàstics Los Amaya, amb el seu toc de rumba catalana acostant-se al latin rock dels primers Santana ... Caramelos, caramelos, caramelos, llevo ... 'caramelos' ...



Màquines de singles, un duro dues cançons, banda sonora imprescindible i vital ... màquines de coloraines, cridaneres, exagerades, pop cañí, formes anguloses, el paradís del kitsch, la pachanga més terminal, la canya més garrula, més rockera i autèntica, el pop més deliciós i sincer, també dins un escenari intemporal, eternament decadent: anem als autos? ...

Els autos eren, són i seran els autos de xoc, els autochoques, alegria garrula, underground de l'underground, sibaritisme trash, la sal de la sang del barri i el poblat, la cosa ambulant per definició, la música -per fi !!!- a tota hòstia, aparador d'escots i paquets, el cul embotit, aparta que voy! , que passa? eh? que passa? ... als '70 qui manava als autochoques era el Glam Rock, el glam de Gary Glitter i d'Edgar Winter, els T-Rex o la Suzie Quatro ... o la canya de Bambino i El Pelos, contra més raspós i extrem ... millor! ... els violins de Barry White, MSBF, George McGree i tota la resta l'allau disco estava a punt d'arribar ... les màquines de singles, la música a la carta, les dues cançons amb un duro eren cosa identitària, enrabiada i contundent.

Rock brut vestit de pop amariconat, plataformes de plata, hooligans pentinats de travesti, confusió extrema, garrulos anglesos amb monos brillants, escotats, lluïnt pitrera pecho-lobo, collars de metralla i guitarres Flying-V, ecos de l'Elvis més paleto, rock and roll pur, per a teenagers, per a nenes calentes, per treure pit de ser jove, de no ser com els pares.

Estic parlant, per exemple, d'això: el Frankenstein de l'Edgar Winter a tota castanya als autochoques de Les Basses del Turó de la Peira, quan allò era un descampat on calia fer-se invisible per tal que els de les bandes no et fotessin els quatre centims de la butxaca o senzillament un parell d'hòsties per passar l'estona ...


Edgar Winter Group Frankenstein

o d'això:
Gary Glitter Rock and Roll, Part 2


o d'aquests altres ... bronca a la boite :

The Sweet Ballroom Blitz


Impressionants descàrregues de rock aspre i enganxós i pop sense mesura que ens van identificar amb el nostre temps per sempre més, cançons extraordinàries que convivien harmònicament a la màquina de discos del bar Rio de Oro, entre una partida sense fi al millón cobejat per tots, quan ens sentiem lliures i rebels contra els profes carcamals del cole, quan saviem que aquelles cançons només les coneixiem nosaltres.

Posa el Daniel de l'Elton! , que no! el Walk on the Wild Side del Lou! , jo no tinc peles, avui et toca a tú!, estic fins als collons de la charnegada aquesta del Bambino hostia!! hi ha una nova del Bowie! ... 'Rebel Rebel'? joder!, posa el durete tio! ...

Si, ... recordar la llista de hits d'aquelles màquines encara em sorprenen per la seva qualitat, de fet, la majoria ja són clàssiques de tots els temps. Si voleu passar una estona amb aquesta música només heu de clicar en la playlist a Spotify al logo que hi ha una mica més avall: hi trobareu més de 2 hores amb una selecció del millors temes en plan glam de gent com Mott the Hople, Alice Cooper, Slade, Brian Eno, David Bowie, Queen, Cockney Rebel, Lou Reed, New York Dolls, Marc Bolan &T Rex, Roxy Music, Wizzard, etc.




Icones de la música popular de principis dels '70 que sonaven sense parar en tot aquell univers de charnis, campaneros, quinquis, bars de tapes, futbolins, autochoques i poques ganes d'estar tancat a casa o a classe. Música eternament teen per a teenagers eterns ;-)


6 comentaris:

atrapallibres ha dit...

ja, ja, ja....tots tenim el nostre Rio de oro!

Lo Jaume!

Director Wilkins ha dit...

El Post de l'any a l'AMPLI. Gràcies, Fonti! La música permet viatjar al temps amb una efectivitat total. Avui durant mitja hora, ha estat juliol del 79.

Fonti ha dit...

mmmm ! ... que escoltaveu vos dels 13 als 15? ;-)

mont ha dit...

òstia! aquest post està de puta mare JLL!! m'ha encantat viatjar per aquells temps i barris....!

FRANCESC DIAZ I MELIS ha dit...

Evidentment lo Frankenstein es inevitable, tothom ho sap, pero en la meva memòria els autos de xoc s' assocíen a:
1) FREE = ALL RiGHT NOW
i
1) ERIC BURDON & WAR = SPILL THE WINE
La teoría que es defensa actualment es que si no sonaven aquestes dues els cotxes no arrencàven. Tot el demés eren coses que es posaven per omplir els espais que quadaven entre una vegada que es posàven i la següent.

FRANCESC DIAZ I MELIS ha dit...

Jo entre els 13 i els 15 escoltava sobretot King Crimson, Premiata Fornería Marconi, Frank Zappa i Lou Reed.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...