dimecres, 7 d’abril de 2010

La Biblioteca d'Ampli #4 : Alejo Carpentier, Concierto Barroco


Continuem aquesta sèrie de llibres al voltant de la música. Podeu consultar les anteriors entrades aquí. De fet, al marge dret d'aquest bloc estan estructurades les entrades per categories. Això ajuda a buscar la informació de l'àmbit concret que interessi.

El llibre que presentem formaria part d'allò que s'anomena "novel·la musical". Aquesta etiqueta acostuma a referir-se al tema de l'obra. En aquest cas l'atribució és integral, medul·lar: és el tema i és la forma. Es tracta de Concierto Barroco, d'Alejo Carpentier. Un llibre que és un concert i que és barroc. La primera edició és de 1974.


Abans de les presentacions val la pena atendre a l'inici, cimera de l'estil barroc i un dels començaments de novel·la més singulars de la història de la literatura. Tot un prodigi verbal, que cal llegir en veu alta perquè, com la música, està fet de matèria sonora, de motius, de variacions. Agafeu aire que va:

"De plata los delgados cuchillos, los finos tenedores; de plata los platos donde un árbol de plata labrada en la concavidad de sus platas recogía el jugo de los asados; de plata los platos fruteros, de tres bandejas redondas, coronadas por una granada de plata; de plata los jarros de vino amartillados por los trabajadores de la plata; de plata los platos pescaderos con su pargo de plata hinchado sobre un entrelazamiento de algas, de plata los saleros, de plata las cucharillas con adorno de iniciales... Y todo esto se iba llevando quedamente, acompasadamente, cuidando de que la plata no topara con la plata, hacia las sordas penumbras de cajas de madera, de huacales en espera, de cofres con fuertes cerrojos, bajo la vigilancia del Amo que, de bata, sólo hacía sonar la plata, de cuando en cuando, al orinar magistralmente, con chorro certero, abundoso y percutiente, en una bacinilla de plata, cuyo fondo se ornaba de un malicioso ojo de plata, pronto cegado por una espuma que de tanto reflejar la plata acababa por parecer plateada..."

Una edició digital facsímil del primer capítol està aquí.

Sobre la forma: l'estructura s'apropa al que en música s'anomena concerto grosso (assimilable a l'òpera venenciana). Formes amb les que treballaven Corelli, Vivaldi... És a dir: Allegro - Adagio - Allegro. Aquesta estructura forma part de la forma de cada capítol, així com de l'obra en general.

No explicarem l'argument fabulós de l'obra. Només cal apuntar algunes línies. El llibre segueix el fil d'una òpera gairebé desconeguda de Vivaldi, perduda durant més de 250 anys: Moctezuma. Val la pena seguir la seva història, que està aquí. Amb ella com a punt de partida es posen a desfilar un seguit de músics eterns: Vivaldi, Scarlatti, Haendel, Louis Armstrong, Stravinksy.

Els del passat coneixen als del futur i, no menys estrany malgrat ser més habitual, també a l'inrevés. Junts, o en al·lusió, travessen sales de concerts, cementiris, prostíbuls. oceans... Els protagonistes comencen les seves andances a Mèxic, passen per Cuba, arriben a Espanya, marxen al Carnestoltes de Venècia... I, finalment, la negra alegria s'imposa.



Carpentier va compaginar la seva feina d'escriptor exhuberant i amb la seva passió de musicòleg. De fet, considerava que tot escriptor havia de tenir coneixements d'allgun art paral·lel perquè això enriquia la seva expressivitat. Moltes de les seves obres tenen en la música el seu ancoratge fonamental. Les més recomanables, des d'aquest punt de vista són:

- Los pasos perdidos (1953), una lectura inoblidable. El viatge d'un musicòleg, remuntant l'Amazones, que és com remuntar l'història per arribar a les fonts originals on va nàixer la música.
- El acoso (1958), una breu novel·la, que transcorre durant els 46 minuts que dura "La Heroica", la 3a Sinfonia de Beethoven, mentre un fugitiu viu hores decissives assistint a aquesta interpretació.
- La consagración de la primavera (1978), lectura de les grans guerres i revolucions del segle XX seguint l'exaltació estètica que es desprén de l'obra d'Stravinsky que li dóna títol.



Aquesta novel·la conté múltiples suggestions musicals. Per exemple, es transmet la poderosa idea de que tota manifestació artística ha de ser conseqüència de la passió. Es mostra que, donat que és un art immaterial, la música només treballa amb l'aire en moviment (l'acústica) i el temps. Per tant, el joc musical, quan arriba a ser veritablement artístic, anul·la el temps o la seva la linealitat, i pot barrejar passat i futur, Vivaldi i Armstrong, la conquesta d'Amèrica i les avantguardes estètiques generant un present atemporal que exalta la vida.

Un llibre que mostra "la fecunditat intel·lectual dels mestissatges, dels intercanvis de sang, de tradicions, de rutes, de modes de concebre l'existència, de costums". Sentiu-lo, literal:



Cal aplicar aquestes paraules a la música i el resultat pot ser fèrtil.

El llibre està a les prestatgeries de moltes biblioteques. Té unes 90 pàgines. En elles es condensen tantes possibilitats que l'obra esdevé una font inacabable: se'n podria fer una exposició plural, heterodoxa., coral. Concerto Barroco és una exposició en sí mateix. Es poden seguir músics, estils, geografies... Un llibre, en fí, que descobreix noves connexions entre els creadors i els documents que conviuen amb aparent independència a les col·leccions de les biblioteques. Una joia fractal.

Un llibre fisiològic i orquestral: "certero, abundoso y percutiente".

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...