Dames Perilloses del Rock, S.L. : 1a part

[Foto: Wendy O. Williams]

Wanda le ha atado las manos a la espalda, le ha pasado una cuerda por los brazos y otra por el cuerpo y le ha sujetado a la ventana. Luego se ha echado el abrigo de pieles hacia atrás, ha cogido el látigo y se ha plantado ante él.
Leopold Von Sacher Masoch. La Venus de las Pieles. Tusquets, 1993


Cap de les nostres protagonistes d'avui podria ser la nova cantant de L'Orella de Van Gogh, ni la imatge de cap marca de xampú, ni la jove estimada per la teva mare. Tampoc la princesa dels teus somnis, ni la musa ideal per a poetes torturats. No t'agradaria suportar el seu síndrome premenstrual i no la trobaries mai en un curs de balls de saló. Prince no lligaria amb elles ni fart de vi i no et farien mai la carmanyola amb el dinar per portar a la feina.
Les nostres protagonistes d'avui els sobra adrenalina; han nascut per a fuetejar des d'un escenari als seus devots esclaus que les desitgen i les odien per igual.
Totes elles són les Venus de les pells o les Venus in Furs que cantava Lou Reed. Són les filles de Lilith, les que porten la marca de Caïm, les alumnes avantatjades de Lou Andreas Salome , les dames perilloses del rock.


WENDY O. WILLIAMS - PLASMATICS:


Stripper reconvertida a rockstar, Wendy O. Williams, líder del grup punk Plasmatics, va ser anomenada Reina del Shock Rock. La seva estètica de porno punk amb cresta mohicana juntament amb la seva particular forma de desfer damunt l'escenari que incloïa: voladura d'equips musicals, destrucció de guitarres amb motoserres, explosió de televisors, nudisme i números explícitament eròtic-pornogràfics, la van convertir en un personatge polèmic i, com podeu imaginar, amb una reputació que no voldria cap aspirant a Primera Dama. Els Plasmatics van iniciar la seva carrera l'any 1978, en una primera actuació al mític CBGB, per disoldre's quatre anys després. L'any 1984, Wendy O. inicia la seva carrera en solitari amb el disc WOW produït per Gene Simmons i comptant amb els Kiss com a banda d'acompanyament. Tot i la seva imatge dura i radical, Wendy va ser en la seva vida privada una gran defensora dels drets dels animals, vegetariana i activista pro alimentació natural. L'any 1998, als quaranta-vuit anys, Wendy es va suicidar disparant-se un tret; sembla ser que moments abans havia donat de menjar a uns esquirols. Wendy O. Willims ha estat una gran influència en moviments i bandes posteriors, com les Riot Grrrls i en artistes com Texas Terri o Courtney Love. El tema Butcher Baby que podeu escoltar, va ser el primer senzill editat pels Plasmatics.
http://www.plasmatics.com/


VULPES:
Anarkoma Zorrita, Evelyn Zorrita, Ruth Zorrita i Pigüy Zorrita eren les Vulpes, terme que en llatí significa "Guineu" (ejem). Quatre noies fans d'Iggy Pop que van versionejar l'I Wanna Be Your Dog en un únic, però fantàstic single, titulat Me gusta ser una zorra. La banda amb dos parells de...bones intencions, va interpretar la seva cançó al programa Caja de Ritmos de Carlos Tena que s'emetia en horari infantil. Era l'any 1983, quan encara no existia el Síndrome de l'Emperador i els nens també volíem portar cresta com els nostres germans grans; però l'Espanya post-franquista encara no estava preparada per aquest tipus d'expressió àcrata i salvatge, així que l'escàndol va ser monumental. Carlos Tena va haver de dimitir del càrrec i Caja de Ritmos va passar a la història. Les Vulpes no van tornar a gravar fins l'any 2006, amb l'aparició al mercat de Me gusta ser, el disc que havia d'haver-se publicat 23 anys abans. Llarga vida a l'esperit de les guineus!

Vídeo del tema Me gusta ser una zorra, segurament una de les cançons preferides del periodista Luis del Olmo...;)
http://www.myspace.com/vulpesspunkrock



LYDIA LUNCH:

Brutalitat, és la meva paraula preferida -va dir ella, i ella és Lydia Lunch una de les artistes més singulars i polifacètiques de les últimes dècades. Ella és performer, cantant, compositora, artista multimèdia, escriptora de prosa i poesia, rapsoda... Ella va impulsar l'spoken word i va ser la ideòloga de la No Wave. Ella es va iniciar amb 16 anys (l'any 1976) en el món de la música, com a guitarrista d'un grup punk nomenat Teenage Jesus And The Jerks i ha continuat deixant la seva empremta des que va publicar el Queen of Siam, un disc fonamental en la història del rock més underground. Ha col·laborat amb artistes com Nick Cave, Einstürzende Neubauten, Marc Almond, Michael Gira (Swans), Foetus o Sonic Youth, entre d'altres.
Tota la seva obra, de forta càrrega feminista i política, gira obsessivament al voltant del dolor, el desig, el sexe i la violència. L'any 1997 Lydia Lunch va publicar Paradoxia: diario de una depredadora , novel·la autobiogràfica que l'editorial Melusina ha reeditat aquest any, i que compta amb pròleg de Virginie Despentes i epíleg de Thurston Moore (Sonic Youth). Aquesta novel·la, que trobareu a les biblioteques, narra la història d'una adolescent prostituta, drogadicta, nimfòmana i sadomasoquista que, escapant dels abusos sexuals paterns s'endinsa pels baixos fonds de Manhattan i Los Angeles fent del nihilisme la seva forma de vida.
Tindrem l'oportunitat de veure a Lydia Lunch en acció el proper diumenge 2 de novembre a les 22:00h al bar Heliogàbal . L'artista presentarà un show de poesia i música que titula The night after the day of the dead.
http://www.lydia-lunch.org/



PAULINE MURRAY - PENETRATION:

Pauline Murray era la veu dels Penetration, grup de Durham (UK) format l'any 1976, en plena explosió punk. Van debutar amb el single Don't Dictate editat per la Virgin. L'any 1978 va aparèixer el seu primer LP titulat Moving Targets, un dels millors discos punk publicats a l'època del imperdible. Un any després els Penetration editen el seu segon i darrer àlbum, Coming Up For Air, i es separen poc temps més tard. La Pauline va continuar la seva carrera musical amb la formació Pauline Murray And The Invisible Girls però no va tenir la repercussió que s'esperava.
Cliqueu aquí si voleu veure la Pauline i els Penetration interpretant el Don't Dictate l'any 1977 a l'Electric Circus de Manchester.
http://www.myspace.com/penetration78



GITANE DEMONE - CHRISTIAN DEATH:

Si hi ha algú que fascina amb la seva imatge de dominatrix és la Gitane Demone, ex component dels llegendaris Christian Death, pares del gòtic i del death metal. La Gitane va abandonar la formació l'any 1989 per seguir la seva carrera en solitari.
De veu poderosa i elegant, l'estil de la Gitane ha fluctuat del goth rock a l'electrònica amb influències de la música de cabaret i el blues. Escolteu el següent tema obscur, inquietant, hipnotitzador, 100% Gitane:

http://www.gitanedemone.com/
http://www.myspace.com/gitanedemone



SIOUXSIE SIOUX - SIOUXSIE AND THE BANSHEES, THE CREATURES:

Reina gòtica per excel·lència i icone del punk femení, Siouxsie Sioux als seus 51 anys ha tornat a reclamar el tron editant l'any passat Mantaray, el seu primer treball en solitari. Susan Janet Ballion es va convertir en Siouxsie l'any 1976 quan, juntament amb uns quants amics (Sid Vicious entre ells), va donar-se a conèixer com a líder de Siouxsie and the Banshees, en la primera edició del International Punk Festival que es va fer en el mític 100 Club d'Oxford Street de Londres. L'any 78 graven el primer dels seus 11 discs d'estudi fins el 1996 que la banda decideix separar-se. Altre projecte paral·lel de Siouxsie eren els The Creatures, que va formar l'any 1983 amb Budgie, bateria dels Banshees i marit; amb ells va editar cinc discos fins a la seva dissolució l'any 2003.
Excel·lent crítica del disc Mantaray al Pitchforkmedia, aquí.



BABES IN TOYLAND:
Power trio de Minneapolis que va irrompre en l'escena punk americana de la mà dels seus fadrins Sonic Youth. Líders de l'escena foxcore juntament amb altres grups com L7, Bikini Kill, Hole o Lunachiks, publiquen l'any 1990 el seu primer disc titulat Spanking Machine, un àlbum transgressor que ràpidament compta amb el beneplàcit dels indies europeus. Les Toyland comparteixen escenari amb Nirvana, Faith No More i Alice in Chains: els grups del Grunge fan ressò a les propostes de les Riot Grrrls. Després de diferents canvis en la formació original de la banda, les Babes in Toyland deixen els escenaris l'any 1997: les seves seguidores encara plorem tan lamentable pèrdua.



No us afligiu: ja sé que necessiteu més estrògens i progestàgens . D'aquí uns dies us proporcionarem una dosi extra que us compensarà per l'espera.

CONTINUARÀ...


La canción transmitida por Televisión Española a una audiencia mayoritaria de jóvenes, adolescentes y niños, degrada a la sociedad española, subleva al padre de familia, indigna al ciudadano responsable, quebranta la intimidad del hogar, lesiona lo establecido en la Constitución y traspasa los límites de lo tolerable. Es una vergüenza.
Fragment de l'editorial apareguda al diari ABC, amb motiu de l'emissió del vídeo de Las Vulpes al programa Caja de Ritmos (1983).