Catàlegs de música enregistrada en l'era del cloud computing, una oportunitat per a les biblioteques? Deezer, MusicMe, Bibliomédias i Spotify : una primera anàlisi de l'oferta.
Contribució de Nicolas Blondeau (Dole) amb la col·laboració de Sophie Cornière (Rouen) i Frank Queyraud (St Raphaël) a la taula rodona del divendres 2 abril de 2010: "De quina manera poden existir les biblioteques en l'escena digital?" dins les Trobades nacionals dels bibliotecaris musicals francesos (RNBM) celebrades del 31 de març al 2 d'abril de 2010 a la vila d'Aix-en-Provence.
Els autors analitzen els serveis de quatre significatives plataformes de música en streaming plantejant si es tracta d'una manera de conquerir nous públics, de tenir en compte els nous usos o de serrar la branca sobre la qual les biblioteques són assentades?"És pertinent avui en l'aspecte d'una política documental basada en l'enciclopedisme i el pluralisme "serrar la branca" de les col·leccions físiques apostant pel tot digital en línia ?"
Al final, observem que aquests serveis són encara lluny de poder substituïr les col·leccions físiques de les nostres biblioteques. Una consideració que el col·lectiu musictecari AMPLI subscriu i queda reflexada en els 4 punts presentats en la darrera diapositiva:
Qualitat perfectible de les metadades (Jazz, Música Clàssica i Músiques del Món)
Com mesurar la superfície d'aquests núvols?
Quines garanties de diversitat, de pluralisme, d'enciclopedisme: l'abundància de l'oferta afavoreix paradoxalment la concentració dels usos (exemple: el 80% de les escoltes a Spotify es concentren en 100.000 títols (cançons)
* article 7: les col·leccions de les biblioteques de les col·lectivitats públiques han de ser representatives , cadascuna al seu nivell o dins la seva especialitat, del conjunt de coneixements, dels corrents d'opinió i de les produccions editorials
Continuem aquesta sèrie de llibres al voltant de la música. Podeu consultar les anteriors entrades aquí. De fet, al marge dret d'aquest bloc estan estructurades les entrades per categories. Això ajuda a buscar la informació de l'àmbit concret que interessi.
El llibre que presentem formaria part d'allò que s'anomena "novel·la musical". Aquesta etiqueta acostuma a referir-se al tema de l'obra. En aquest cas l'atribució és integral, medul·lar: és el tema i és la forma. Es tracta de Concierto Barroco, d'Alejo Carpentier. Un llibre que és un concert i que és barroc. La primera edició és de 1974.
Abans de les presentacions val la pena atendre a l'inici, cimera de l'estil barroc i un dels començaments de novel·la més singulars de la història de la literatura. Tot un prodigi verbal, que cal llegir en veu alta perquè, com la música, està fet de matèria sonora, de motius, de variacions. Agafeu aire que va:
"De plata los delgados cuchillos, los finos tenedores; de plata los platos donde un árbol de plata labrada en la concavidad de sus platas recogía el jugo de los asados; de plata los platos fruteros, de tres bandejas redondas, coronadas por una granada de plata; de plata los jarros de vino amartillados por los trabajadores de la plata; de plata los platos pescaderos con su pargo de plata hinchado sobre un entrelazamiento de algas, de plata los saleros, de plata las cucharillas con adorno de iniciales... Y todo esto se iba llevando quedamente, acompasadamente, cuidando de que la plata no topara con la plata, hacia las sordas penumbras de cajas de madera, de huacales en espera, de cofres con fuertes cerrojos, bajo la vigilancia del Amo que, de bata, sólo hacía sonar la plata, de cuando en cuando, al orinar magistralmente, con chorro certero, abundoso y percutiente, en una bacinilla de plata, cuyo fondo se ornaba de un malicioso ojo de plata, pronto cegado por una espuma que de tanto reflejar la plata acababa por parecer plateada..."
Una edició digital facsímil del primer capítol està aquí.
Sobre la forma: l'estructura s'apropa al que en música s'anomena concerto grosso (assimilable a l'òpera venenciana). Formes amb les que treballaven Corelli, Vivaldi... És a dir: Allegro - Adagio - Allegro. Aquesta estructura forma part de la forma de cada capítol, així com de l'obra en general.
No explicarem l'argument fabulós de l'obra. Només cal apuntar algunes línies. El llibre segueix el fil d'una òpera gairebé desconeguda de Vivaldi, perduda durant més de 250 anys: Moctezuma. Val la pena seguir la seva història, que està aquí. Amb ella com a punt de partida es posen a desfilar un seguit de músics eterns: Vivaldi, Scarlatti, Haendel, Louis Armstrong, Stravinksy.
Els del passat coneixen als del futur i, no menys estrany malgrat ser més habitual, també a l'inrevés. Junts, o en al·lusió, travessen sales de concerts, cementiris, prostíbuls. oceans... Els protagonistes comencen les seves andances a Mèxic, passen per Cuba, arriben a Espanya, marxen al Carnestoltes de Venècia... I, finalment, la negra alegria s'imposa.
Carpentier va compaginar la seva feina d'escriptor exhuberant i amb la seva passió de musicòleg. De fet, considerava que tot escriptor havia de tenir coneixements d'allgun art paral·lel perquè això enriquia la seva expressivitat. Moltes de les seves obres tenen en la música el seu ancoratge fonamental. Les més recomanables, des d'aquest punt de vista són:
- Los pasos perdidos (1953), una lectura inoblidable. El viatge d'un musicòleg, remuntant l'Amazones, que és com remuntar l'història per arribar a les fonts originals on va nàixer la música. - El acoso (1958), una breu novel·la, que transcorre durant els 46 minuts que dura "La Heroica", la 3a Sinfonia de Beethoven, mentre un fugitiu viu hores decissives assistint a aquesta interpretació. - La consagración de la primavera (1978), lectura de les grans guerres i revolucions del segle XX seguint l'exaltació estètica que es desprén de l'obra d'Stravinsky que li dóna títol.
Aquesta novel·la conté múltiples suggestions musicals. Per exemple, es transmet la poderosa idea de que tota manifestació artística ha de ser conseqüència de la passió. Es mostra que, donat que és un art immaterial, la música només treballa amb l'aire en moviment (l'acústica) i el temps. Per tant, el joc musical, quan arriba a ser veritablement artístic, anul·la el temps o la seva la linealitat, i pot barrejar passat i futur, Vivaldi i Armstrong, la conquesta d'Amèrica i les avantguardes estètiques generant un present atemporal que exalta la vida.
Un llibre que mostra "la fecunditat intel·lectual dels mestissatges, dels intercanvis de sang, de tradicions, de rutes, de modes de concebre l'existència, de costums". Sentiu-lo, literal:
Cal aplicar aquestes paraules a la música i el resultat pot ser fèrtil.
El llibre està a les prestatgeries de moltes biblioteques. Té unes 90 pàgines. En elles es condensen tantes possibilitats que l'obra esdevé una font inacabable: se'n podria fer una exposició plural, heterodoxa., coral. Concerto Barroco és una exposició en sí mateix. Es poden seguir músics, estils, geografies... Un llibre, en fí, que descobreix noves connexions entre els creadors i els documents que conviuen amb aparent independència a les col·leccions de les biblioteques. Una joia fractal.
Un llibre fisiològic i orquestral: "certero, abundoso y percutiente".
El diumenge és aquest lapse solar on buscaràs decididament l'alegria. No recordes la passada nit, i intentes que passi el mateix amb l'any sencer. Una música t'acompanya, i fereix. Fas cafè amb moviments propis d'un autòmat. Inútilment intentes ocupar-te a la cuina. Res et distreu de la cançó. Sovint la música és freàtica. Encens l'ordinador. Encara tens el vídeo a favoritos. Necessites consumar-lo, cremar-te a la flama.
A tu propia rosa atado arderás como un insecto en los brazos de su luz
Es deia Antonio Vega. Va escriure un grapat de cançons senzilles. La seva veu era dolça i llunyana. Mai el vas veure en concert. Va morir lligat a la seva pròpia rosa. Sempre va formar part de la teva banda sonora. A trabajos forzados. Lucha de gigantes. Quasi trenta anys de vida musical pública acaben calant en la porosa sensibilitat col·lectiva. Avui s'ha colat entre les mil referències heterogènies que et salten a cada minut, a cada estímul: entre Varèse, Tionday Braxton, Drexler i Mompou està la Pantoja i Beyoncé i Stravinsky i Alejandro Sanz i Mirthkon. El mapa musical del nostre món és calidoscòpic. Es publica més que mai i tot és simultani. Si el siglo XX es un cambalache, el XXI és la marabunta, l'horda, i ens hem de protegir, aïllant-nos.
Avui la memòria no et deixa triar i t'enfronta a aquest vídeo. Enmig de tot el soroll referencial et sembla foscament preciós, com un llac a última hora de la tarda. El cert és que és pèssim, però també has aprés a trobar-li un valor a això. Youtube és el llegat musical visual més gran de la humanitat i això trascendeix el fet que molts dels vídeos tinguin mala qualitat. Són testimonis, donen fe del que va marxant sense remei cap a l'oblit.
Play. Et desorienta la imatge, que triga en aparèixer, rebotada d'una pantalla clandestina. Acuses el tremolós pols de la càmera. Alguna cosa fantasmal acompanya la gravació. Com si es tractés d'una psicofonia visual. L'ambient entre cursi i crepuscular i el so precari no ajuden a respirar.
Antonio, li deien. No importava què cantés. La passió per la música comporta també la superació de mil i un prejudicis. Mecano. Bah. Un home bategava allà, present, aliè, hipersensible, imperfecte, fora de joc. Indigent de la seva pròpia vida, com tots.
Prou. Ja pots a sortir a la realitat. Carrers, semàfors, gossos. T'has alliberat de la música i et sents lleuger, exorcitzat. Ja t'has tret la cançó del cap. La muntanya aquest matí és una víscera perfecta que exigeix silenci.
Amb aquest post reprenem la sèrie encetada amb astronòmica delicia aquí, i continuada en fase western aquí. Es tracta d'una sèrie que pretén mostrar alguns moments especials de la fusió de l'art musical amb el cinematogràfic.
En aquesta tercera entrega res no s'entendria sense que abans sonessin aquests impossibles hits de principis del 80, i comparegués el seu esbojarrat cantant i compositor.
Little girls:
Ain't this the life!:
Són Oingo Boingo, un dels millors grups del 80, amb una diferència més que subtil de creativitat musical, alegria i actitud freak amb la resta dels seus contemporanis pop. Exclosos Devo, clar. És un d'aquests grups que té el dubtós honor d'estar permanentment inclòs a la llista de "Millors grups desconeguts".
Gairebé ningú no ho sap, o no ho recorda, però ell, aquest ros explosiu, el creador de tota aquesta música vital i surrealista, és... DANNY ELFMAN! Gràcies a aquest home, tothom ha acabat cantant una de les sintonies més inspirades i originals de la televisió:
Què dir d'un home que ha aconseguit que tothom taral·lareji una melodia intrigant, amb una escala inusual. La immortalitat potser es construeix gràcies a coses com aquestes: dissoldre's com a individu, passant a l'anònima i quotidiania cultura popular.
Resulta ben difícil parlar de Danny Elfman (1953). Ja ho fa sobradament la wikipèdia i milers de blocs i bbdd... Per això val la pena acotar el camp de batalla i ser directes. La història va així:
Tim Burton era fan d'Oingo Boingo. Quan es va proposar rodar la seva segona pel·lícula a mitjans del 80, va oferir al seu ídol la possibiltat de portar la seva música al cinema. S'ha de ser intuïtiu i confiat. El resultat ha estat enlluernador: una dotzena de pel·lícules que no s'entenen sinó és gràcies al binomi Elfman-Burton. Attenti:
Aquest historial està ple de bellesa, i no cal comentar-lo. Només sentir-lo amb atenció i intimitat. Una humil espelma pot ajudar. Del que volem parlar aquí, per seguir amb aquesta sèrie, és d'Eduardo Manostijeras, del 1990.
El llenguatge del cinema no deixa d'estar ple de clitxés, de tòpics, de solucions narratives i estètiques estereotipades. És un fet que afecta també la seva música, pautada i limitada a les pràctiques pròpies de gènere: música dissonant per les escenes de por, saxo per l'erotisme, jazz-blues la novel·la negra, grans orquestres per les apoteosis, violins per l'amor... L'automatisme és tal que sovint la música passa a ser un mer complement, un ornament, les cortines.
Aquesta pel·lícula, esdevinguda un clàssic, té en la seva música un element realment diferent, especial. La relació de la música amb les escenes és absolutament vívida. S'arriben a generar uns ambients amb una personalitat sonora, insinuació estètica i significació tals que la música sembla contribuïr a la intel·ligència de la obra com un personatge o una peça narrativa més. La bellesa, la rara bellesa d'aquesta música, té una misteriosa simbiosi amb la pel·lícula. Són indiscernibles. necessàries l'una per l'altra. És impossible imaginar un Sol negre sense que la nostra impressió habitual del Sol canviï.
Paraules, paraules... Ja és hora de sentir. Imaginar-nos que som al cinema i comença la pel·lícula, i ens trobem la poderosa introducció, que ens aboca a una lànguida i fosca màgia.
Segueix aquesta escena esfereïdora: -Hold me. - I can't.
La sinistra innocència de la nana enmig de l'artesania creativa:
I sortim a la vida novament, feliços i irreals, amb l'inspiradíssim tema final:
-------------------
Amb un peu encara en l'últim acord, com sortint de la mateixa música, es va sentir la cavernosa veu del Doktor que viu a la dreta d'aquest bloc. Deia: "Intentar comprendre aquesta música serà en va... Comprendre-la significaria esgotar les seves possibilitats...". Un gat va travessar el laboratori. Un llapis va caure al terra de fusta. Després, el mutisme va tornar a ser total.
«Aquestes 10ènes trobades nacionals se'ns haurien pogut presentar sota la forma d'un retrat de família, com un clixé anual de la nostra comunitat professional, una enèsima reunió de la nostra família documental vinculada a la música. Si es posa aquesta data d'aniversari en el context de la publicació dels resultats de l'enquesta sobre les pràctiques culturals dels francesos, també publicats a un ritme decennal, estem autoritzats a formular-nos la qüestió : les biblioteques musicals seran presents encara en la pròxima foto de família de les pràctiques culturals el 2020 ? Si aquesta presència és únicament una presència en si mateixa, una afirmació de l'entre nosaltres, res seria més fàcil. Si aquesta presència és una presència adreçada a l'altre, als nostres usuaris, si s'expressa a través de noves experiències, si es tracta de «fer el possible de nou disponible», de «continuar la marxa que multiplica els horitzons», llavors tot està en joc i res de guanyat definitivament.
Però és en això on rau tota la bellesa del nostre projecte, és justament això el que ens empeny fora i lluny de casa nostra, cap a una contínua desorientació. » Arsène Ott (President de l'ACIM)
Per segon any consecutiu, hi haurà presència catalana en aquest congrés de bibliotecaris musicals, un esdeveniment certament únic dins aquest àmbit professional: dos dels musictecaris co-autors d'aquest bloc, impulsats per una estranya força irracional (que no institucional) intentaran assimilar -i posteriorment transmetre- el màxim possible de les idees i experiències que de ben segur s'exposaran a la vila provençal durant aquests dies.
Moments especials de l'any on esdevenen les sensacions professionals més diverses: admiració per una estructura associativa arrelada i il·lusionant; enveja per la valoració i dignificació del fet musical dins la biblioteca pública d'una forma tan rigorosa com apassionant; tristesa per la freda presa de consciència de tot allò que podriem fer i no fem, d'allò que podriem tenir ... i no tenim.
A Aix-en-Provence tindrà lloc un mercat de llavors exòtiques que, una vegada més, triarem selectivament per tal d'escampar-les també a casa nostra. Qui sap, tal vegada algunes d'elles algún dia arribin a fer fruits ...
L'actriu i cantant portuguesa Maria de Medeiros presenta avui a l'Auditori dins el festival Barnasants el seu segon disc 'Penínsulas & Continentes', basat en versions de cançons mediterrànies i que inclou dos temes en català. En concret, Medeiros, casada amb un català, cantarà 'Aixi com cell qui és veu prop de la mort (poema d’Ausiàs March que va musicar Raimon) i Epigrama, un poema de Joan Salvat-Papasseit i música de Toti Soler, que ella conegué cantat per Maria del Mar Bonet.
El disc, d'aire jazzístic, inclou versions també d'El Último de la Fila (A Jazmín), Víctor Jara (Te recuerdo Amanda), Nino Rota, José Afonso, Sérgio Godinho Amélie Muge, Lenine i Waldemar Bastos. Medeiros hi canta en diversos idiomes acompanya d'un piano, un baix i violoncel.
De nòvia de Bruce Willis a Pulp Fiction a ambaixadora de la Unesco
De Medeiros ha participat en més de noranta films com a actriu, entre les quals Pulp Fiction (vegeu la seva escena en aquest vídeo, acompanyada de Bruce Willis). La seva carrera musical va començar fa tres anys, quan va publicar el disc 'A little more blue', un homenatge a cantants brasilers com Chico Buarque, Caetano Veloso i Gilberto Gil, que van liderar la lluira contra la dictadura militar.
L'artista portuguesa, que és ambaixadora de la pau per la Unesco, continua combinant la música i el cinema, tant com a intèrpret com a directora. Medeiros va dirigir 'Capitães de Abril' l'any 2000 i ja treballa en el guió d'una nova pel·lícula, que previsiblement es gravarà a la tardor a Austràlia.
Com aperitiu, l'AMPLI us recomana escoltar la versió original (1985) del poema Epigrama , una delícia de Joan Salvat-Papasseit interpretada pel gran Toti Soler per donar la benvinguda a la primavera i que Maria cantarà aquest vespre a l'Auditori.
Un perfum de colors ha invadit a Margot S'ha vestida de pressa: Perquè hom no sabés de la sina l'olor s'ha posada una flor damunt la roba fresca.
el passat 12 de març Guille Milkyway (artífex de La Casa Azul) va estar a la Biblioteca Vapor Vell parlant i punxant durant dos hores. El tema: la selecció de peces musicals que han construït la seva estètica. El Playlist!
Aprofitarem aquesta finestra digital per compartir la sessió. Per fer-ho, no ens limitarem a oferir un playlist amb les 10 cançons protagonistes. Finalment van sonar quasi 100 fragments de cançons. Us copiem tot el seu esborrany de referències. Creiem fermament en la potència i la utilitat d'exhibir el seu making of. Resaltarem, això sí, les 10 cales principals. Poseu-vos el casc ultrasònic, que comença un viatge inusual:
ENTRADA
** CHET BAKER - "Time after time"
1) ELECTRIC LIGHT ORCHESTRA - "Twilight"
Épico, electrónico y barroco pero sin ser progresivo, pop y directo. Un poco de todas las épocas: muro de sonido, techno, pop, disco. Es mi totem.
** ¿Influencias?
** Lo importante no es saber mucho de música, sino estar expuesto a todo tipo de cosas y ser capaz de saber por qué te gusta lo que te gusta. Yo mil veces ni me acuerdo de quién era una canción, a veces confundo autores, discos, y desconozco miles de cosas que son supuestamente básicas para "saber de música".
Cuando tenía 11 años tuve mi despertar musical de golpe, sin orden, si prejuicios, todo agolpado. me alucinó una canción del doble rojo:
** THE BEATLES - Help
también esta canción, de la misma manera:
** HOMBRES G - "Vuelve a mí"
y de las que se escuchaban por la radio, me rompía el corazón esta:
** SAVAGE - Only you
mientras, mi padre en casa todo el día escuchaba esto:
** RAY CONNIFF - "Music to watch girls by"
y mi madre esto:
** JIM CROCE - "Operator"
y mi hermana esto:
** BRUCE SPRINGSTEEN - "Born to run"
y el hermano de mi mejor amigo alucinaba con el Chelsea Girl de NICO:
** NICO - "The Fairest of the seasons" (Chelsea girl)
y en el coche, cuando hacíamos trayectos más o menos largos, siempre le pedía a mi padre que pusiera esto:
** JULIO IGLESIAS - "Me olvidé de vivir"
o esto:
2) JOAN MANUEL SERRAT - "Los debutantes"
** Hablar de "Mi niñez", Francesc Miralles,LOS ARREGLOS: saber distinguir entre los distintos departamentos de una grabación: composición, interpretación, arreglos, producción.
Otra de las cosas a las que estuve expuesto todos los sábados de mi niñez era esto:
** JACK JONES - Love boat Theme --> CHARLES FOX
3) THE BUGALOOS - "If you become a bugaloo"
** THE BUGALOOS -> muestra resto disco
** H.R. PUFNSTUF -> muestra disco
** Hablar de Brian Wilson, Phil Spector, The Wrecking Crew: Hal Blaine, Carol Kaye, Tom Bahler.
4) THE LOVE GENERATION - "Montage from "How sweet it is" (peli del 68) - JIMMY WEBB
** THE 5TH DIMENSION - "Up up and away"
** DINO, DESI & BILLY - "Thru spray coloured glasses" (Follow me OST - Stu Phillips)
** THE ASSOCIATION - "Goodbye Columbus"
** pasión soft-pop
** HARPERS BIZARRE - "Witchi tai to"
** MAMAS & THE PAPAS - "Snowqueen of Texas"
¿Qué une todas estas cosas? Siempre he pensado que "lo melómano" la conjución mágica de harmonía y melodía al margen de todo el resto. Un ejemplo:
** MAMA CASS - "Make your own kind of music"
5) ROGER NICHOLS & SMALL CIRCLE OF FRIENDS - "Love so fine"
** A&M -> Nick de Caro
** CLAUDINE LONGET: "It's hard to say goodbye
** CHRIS MONTEZ - "Time after time"
** CARPENTERS - "What's the use", otros trocitos del primer disco
6) CHI·LITES - "TOO GOOD TO BE FORGOTTEN"
** Musica disco, ya sea blanca o negra. Pasé por una fiebre similar a la del soft-pop.
** BARRY WHITE - "Love theme"
** VILLAGE PEOPLE - "YMCA"
** TAVARES - "Heaven must be an angel"
** FRIENDS OF DISTINCTION - "Grazing in the grass"
7) PIZZICATO FIVE - "Happy sad"
** Disco clave en mi vida
** Vieja ola del "Shibuya-Key":
** FLIPPERS GUITAR - CORNELIUS - "Goodbye our Pastels badges"
** BRIDGE - HIDEKI KAJI - "Soft cream whistle"
** NOMOTO KARIA - "Se voce pensa"
** HI-POSI - "Jenny wa gokigen naname"
8) PLUS TECH SQUEEZE BOX - "
** Nueva ola del "Post-Shibuya-key":
** CAPSULE - "RGB" - "Plastic"
** CYMBALS - "What's entertainment"
** HAZEL NUTS CHOCOLATE - "むぴょこぴょこ"
** APRILS - "ネットサーフミュージック"- HUGO MONTENEGRO - "
** POLYSICS - "Electric surfin go go"
** YMCK - "Major swing"
** ANAMANAGUCHI - "Blackout city"
9) JEAN JACQUES PERREY - "E.V.A." & "Passport to the future"
** PIERRE HENRY - "Psyché rock"
** BRUCE HAACK - "Electric to me turn"
10) FRENCH HORN REBELLION - "Up all night"
** Recopilatorios KITSUNE: TWO DOOR CINEMA, DELPHIC
