Mor Yma Súmac

El dia 1 de novembre va morir Yma Súmac. Ho he llegit al diari mentre dinava. La notícia sencera està aquí. Llegiu-vos-la, si us plau, que explica qui és i com va començar la seva carrera musical i cinematogràfica.
A ella la podeu veure a la foto del costat, una foto a mig camí d’Ava Gardner i Celia Cruz quan era jove.

Tinc una memòria estrambòtica que recorda coses que no em serveixen de res fins al cap de molts anys (i de vegades ni això). I en llegir-ho he recordat una peli seva, antiga antiga, que vaig veure de petit. L’he buscat al Youtube i suposo que deuria ser El secreto de los incas, una peli d’aventures de Jerry Hopper del 1954, amb en Charlton Heston (que llavors ja portava rifle).
Si us heu llegit l’enllaç que us he posat a dalt, ja sabreu que és una cantant peruana que va triomfar breument a Hollywood en un parell de pel•lícules durant els anys 50. També haureu llegit la prodigiosa veu que tenia capaç d’arribar a tons sobre humans. No us dono dades d’aquests tons, perquè de musicologia no hi entenc gens i només podria repetir els que ja heu llegit abans... Però us puc adjuntar un dels vídeos que he estat veien perquè la sentiu.

A algunes de les biblioteques de la Xarxa de la Diputació podreu trobar algun cd seu... Mireu el catàleg, aquí.

I si a alguns de vosaltres us sona i encara no sabeu perquè potser és perquè al darrer disc de La casa azul, La revolución sexual, un dels temes porta per títol "La nueva Yma Súmac" (i en podeu sentir un petit sampler d’un dels seus crits). No té res a veure amb ella, tret del títol... però aquí la teniu perquè veieu que no us enganyo.
I jo m’alegro que hi hagi algú amb una memòria tan estrambòtica com la meva i es recordi d’ella per titular una cançó! : )


Doncs això, descansi en pau!

.

El vídeo del diumenge: John McLaughlin

El mestre de la guitarra contemporània visitarà Barcelona el proper dia 19 de novembre acompanyat de Chick Corea.

Un bon motiu per recordar una faceta poc coneguda en la llarga i extraordinària carrera d'un dels millors guitarristes de la història del Jazz.

El gran John McLaughlin, acompanyat de big band, ens regala la seva explosiva lectura d'un standard del Be Bop escrit per Ray Noble i popularitzat per Charlie Parker, en un directe televisiu del 1985. No és necessari afegir res més. Amb tots vosaltres ...

Cherokee !

.

Música lliure a la Médiathèque de Gradignan: balanç d'un any

foto: automazic.net

Fa uns mesos vam presentar en aquest post una de les experiències més interessants quant a incorporació de música digital a la biblioteca pública. Es tracta d'una iniciativa pionera que ens va cridar l'atenció des del primer moment per la seva imaginació, sentit pràctic i ambició cultural.

Un any després,els responsables d'aquesta moderna i exemplar mediateca fan públic el primer resum amb les seves conclusions. Hem considerat que podem aprendre coses molt interessants seguint la seva evolució i, en aquesta línia, publiquem la traducció d'aquest petit informe.

Balanç del Terminal Automazic

El primer prototip del terminal Automazic es va presentar i inaugurar a la Médiathèque de Gradignan el dissabte 3 novembre de 2007. Després més de 10 mesos d'utilització i per respondre a nombroses trucades telefòniques de col·legues, us transmetem doncs un petit balanç ràpid de la seva utilització.

Un petit recordatori de l’entorn:

la ciutat de Gradignan forma part de la Comunitat Urbana de Bordeus, compta 23.000 habitants i la mediateca es va obrir el desembre 2006. Té una superfície de 2500 m2 per al públic i un equip de 21 persones. Quant al fons CD, aquest s'eleva a 7.500 al qual s'afegeixen llibres, partitures i DVD musicals.

El nostre establiment va escollir proposar com a complement del seu fons CD, un fons de música lliure disponible gratuïtament per a l'escolta i descàrrega . Disposem doncs del terminal Automazic per tal de presentar al públic un catàleg d'artistes nous i fins ara absents de les discoteques de préstec.
Aquesta tria de música lliure s'ha fet en continuïtat amb les pràctiques de la ciutat de Gradignan que preconitza ja la utilització programaris lliures per a la nostra administració i les nostres escoles.
L'adquisició del terminal i la seva utilització s'acompanyen des de fa gairebé un any, de nombroses formacions als usuaris al voltant dels drets d'autors, la música lliure, i la descàrrega. Hem posat igualment en relleu als artistes via playlists, discografies i diferents animacions. Vetllem també per la major visibilitat dels artistes i la seva remuneració adquirint els àlbums sobre suports físics quan això és possible.
Paral·lelament a aquestes accions envers el públic de la mediateca, hem portat igualment a terme nombroses accions amb els professionals: jornades professionals, participacions en blogs, conferències, formació...

foto: lamediathequedegradignan.fr

Després de més de 10 mesos d'utilització heus aquí les nostres primeres constatacions:

Aspecte positiu

És evident que pel seu emplaçament i la seva senyalització el terminal atreu el públic.

El seu aspecte estètic i fàcil d'accés incita els nostres usuaris a intentar-ho. Aquesta facilitat d'utilització, molt intuïtiva i simplificada serà més fàcil encara amb la nova interfície que hauria de ser instal·lada pròximament.

El públic curiós utilitza regularment la fita al llarg de la jornada : s’han escoltat o descarregat prop de 18.000 temes en 10 mesos. La utilització d'aquest terminal concerneix tots els públics encara que els més joves hi van amb molta més freqüència. Cal destacar igualment que la utilització de suports mòbils (clauUSB, iPod...) no ha donat cap problema. Hem estat fins i tot sorpresos per veure fins a quin punt s'ha trivialitzat totalment l'ús d'aquests suports. El terminal Automazic proposava dues alternatives per distribuir una selecció de música :

• Descàrrega sobre suports mòbils
• Gravació de CD

La funció «gravar» no ha estat quasi utilitzada cosa que ens ha posat davant l'evidència concreta del ràpid canvi en les pràctiques culturals dels usuaris.

L'èxit del terminal ha superat les nostres previsions, ha estat ràpidament adoptada pels nostres usuaris. Aquest èxit és degut a l'estètica del mateix i a la seva utilització intuïtiva.

Un lloc a internet amb un enllaç a la website de Dogmazic no hauria obtingut la mateixa adhesió. La quasi no-utilització als nostres locals de les websites musicals pre-seleccionades i presentades en un dispositiu informàtic n'és d'altra banda la prova més clara.

Un altre punt positiu : l'interès dels nostres companys professionals o institucionals. Hi ha, en efecte, un pronunciat interès i una demanda dels nostres col·legues per al dipòsit de música local al terminal Automazic.

Ja hem dipositat diversos enregistraments, tals com els d'una coral de nens ,amb la qual havíem treballat, però aquest any desitgem reforçar les nostres col·laboracions locals. Hi ha en efecte una forta demanda per a la constitució de fons local, de gravacions pròpies de la ciutat i de la regió.

Aspectes a la vegada positius i negatius

Els drets d'autor són poc coneguts pels nostres usuaris. Discutim molt amb els usuaris i els nostres companys sobre aquest tema, proposem formacions, ..(etc.) però constatem que la gran majoria desconeixen totalment els drets d'autors, barregen descàrrega legal i il·legal i que circulen un bon nombre d'idees equivocades sobre aquests assumptes
La música lliure i la seva utilització no són compreses més que per pocs dels nostres usuaris i per pocs professionals entre els músics o bibliotecaris. Treballant al voltant del lliure, la mediateca de Gradignan segueix el treball intentat per la nostra ciutat però allà es tracta concretament d'un treball de llarg abast abans que la utilització dels permisos lliures sigui un d'ús generalitzat. A partir d’una enquesta efectuada a les nostres sales es comprova que fins i tot els qui utilitzen el terminal no coneixen del tot l’especificitat del lliure malgrat la presència de fulls amb textos explicatius sobre el propi terminal. Ens cal doncs reforçar les nostres accions informatives. El terminal Automazic i la música lliure necessiten donar-se a conèixer més als nostres abonatsi companys exteriors. No és en absolut un tema banal. Aquest desconeixement dels permisos lliures és malgrat tot un aspecte positiu ja que aquest terminal és per a nosaltres un enorme suport de discussió i de formació al voltant dels drets d'autor.

Aspecte negatiu

El catàleg musical presentat pel terminal no està prou classificat i les obres no estan prou jerarquitzades.

Davant l'amplitud del catàleg (2.055 hores de música en 26.152 temes de 2.604 grups) els oients cauen sobre alguns tracks que no els convencen i decideixen massa ràpidament la inadequació del terminal i la qualitat mediocre de certs artistes presents sobre aquest. Hem notat igualment que alguns han quedat decebuts pel terminal quan no hi trobaven artistes coneguts, ja que sovint els nostres usuaris tenen el reflex de no anar a escoltar més que el que ja coneixen. Reforçarem doncs el nostre treball al voltant del fons.

Desitgem d'ara endavant ser més presents quant al nostre paper de mediació i de consell ja que ens hem adonat que els lectors necessitaven referències i consells per escollir dins l'oferta que els proposem. L'oferta digital no és una finalitat en si mateixa. Demana més treball sobre el fons que no pas un fons constituït de suports físics (CDs). Hem fet aquest treball de manera episòdica però ens hem adonat que es tracta d'una vertadera demanda dels nostres usuaris i d'una realitat defectuosa : escassament hi ha cròniques en els nostres mitjans de comunicació de CDs sota permisos lliures.

Desitgem doncs accentuar i reforçar el nostre paper de consell i de mediació entre els nostres usuaris i els artistes sota llicència lliure.

foto: idb-acoustique.com

En conclusió, per a la Médiathèque de Gradignan el terminal és un gran actiu.

Suscita molt interès tant als usuaris como als professionals. Fins avui, encara tenim un prototip i és la primera experiència d'aquest tipus en biblioteques. Després d'aquests primers mesos estem orgullosos dels èxits, però volem accentuar a partir d’avui el nostre treball sobre el contingut del terminal i la seva revalorització.

Entre els nostres projectes està: la integració de la PCDM4 [classificació de la música] l'augment de l'oferta musical amb fons de domini públic, efectuar una mediació més important per tal de diferenciar millor els labels, els amateurs, els professionals, augmentar els nostres playlists, ressaltar certs àlbums per una crítica, un logotip indicatiu particular...... El públic necessita estar millor informat abans que més informat.

Maxime ROUDIL , directeur de la médiathèque
Sylvette PEIGNON, responsable du secteur Son
Arnaud BERTRANDE, responsable du service multimédia

Traducció de Josep Lluís Villanueva Fontanella de l'article original en francès.

.

Selecció de novetats discogràfiques, octubre '08

.

Tabarly [soundtrack], musique de Yann Tiersen, EMI France

Des dels primers dies de la seva existència, el bloc AMPLI ha tingut entre els seus objectius servir de laboratori de probes on anar comprovant la resposta i utilitat dels diferents recursos que la xarxa proporciona gratuïtament.
Així, a través de diversos articles i posts, hem anat incrustant widgets musicals de diversos tipus i plataformes, a manera de test, per veure quins d'ells són els que donen millor resultat o simplement detectar quins són els que més ens agraden... i agraden igualment als lectors del bloc.
En aquesta línia, avui iniciem la prova d'una eina que serveix per publicar documents pdf si no es disposa d'un lloc propi (un domini web) on allotjar-los.
Fins ara hem utilitzat els serveis de Slideshare, Scribd i Google documents, avui provem el de la plataforma Issuu.

La seva utilitat més habitual sol ser la publicació de textos llargs presentats amb aparença de revista. Comprovareu que ofereix diverses opcions per visualitzar el document.
És qüestió de jugar una mica amb ell, com sempre. Ja ens direu la vostra opinió.

Passem ara a presentar el contingut.
Una vegada més, volem donar a conèixer el nostre treball de selecció de novetats discogràfiques realitzat al Departament de Gestió de la Col·lecció del Servei de Biblioteques de la Diputació de Barcelona.

Es tracta d'una selecció de novetats i algunes reedicions que conformen un dels cinc lots anuals que el Servei envia a les prop de 200 biblioteques públiques que conformen la xarxa de la província de Barcelona. Cada una d'elles rep més o menys quantitat de títols en funció del seu tamany. La llista que presentem és el total i està subjecta a la disponibilitat comercial de cada disc. No sempre és fàcil aconseguir moltes còpies d'un mateix títol.

Entenem que la publicació d'aquestes llistes, així com les seleccions i discografies realitzades per altres biblioteques, poden ser d'utilitat per a la resta de companys de professió.

Aquest bloc, com sabeu, vol ser un punt de trobada per compartir aquests treballs.

.

La Discoteca d'AMPLI, XXIV: YMCK

Sens dubte, aquest cap de setmana ha tingut color japonès.

A la Farga de L'Hospitalet s'ha celebrat el XIV Saló del Manga i divendres a la tarda a la Biblioteca Vapor Vell de Barcelona vam tenir el privilegi de gaudir de la primera cita d'aquesta temporada amb el Music Spy Club a càrrec de Guille Milkyway, el líder i ideòleg de La Casa Azul.

En principi vam pensar que només aniria de pop japonès actual però durant la sessió també vam poder escoltar altres coses com The Peppermint Rainbows, el darrer disc de Brian Wilson, el darrer darrer del seu germà Dennis (el de 1981) o Roger Nichols, tots ells novetats o reedicions acabades d'estrenar.

La proverbial loquacitat, humor, passió i savoir faire del Sr. Milkyway van ajudar perquè tot anés sobre rodes. De l'escena japonesa actual vam poder tastar xarrups deliciosos de Vanilla Beans, Marino, Hideki Kaji, Halfby, Sexy Synthesizer o YMCK.

Potser aquest darrer grup és un dels que en Guille hagués recomanat sense cap mena de dubte, almenys això ens suggerí en aquells instants el seu entusiasme contagiós en explicar-nos els punts clau de la música que s'està fent ara al Japó: són gent molt observadora, imiten sovint però amb un bon gust i un respecte impensables i sorprenents per a nosaltres, solen ser virtuosos brillants sense caure en l'exhibicionisme i no tenen cap mena de "vocació imperialista": no busquen sortir del país si no és perquè tenen èxit en el seu circuit i això els fa començar a rebre trucades de l'exterior per fer gires.

Enquadrats dins la moguda de la música 8-bit -feta a partir de sons de Nintendo antigues-, YMCK són un grup de Tòquio que formen el vocalista Kurihara Midori, el programador Yokemura Takeshi i el videojòquei Nakamura Tomoyuki, i fan una música que combina elements de pop i electrònica indie amb aromes i estructures jazzístiques. Des de l'any 2003 han publicat tres àlbums. El gener d'enguany segellen el seu compromís amb la discogràfica Avex Trax, amb la qual publiquen el divertit, alegre i fantàstic Family Genesis. A nosaltres ens han sorprès molt agradablement.

Això no és música! - i 4

L’això no és música arriba al seu últim capítol. Les tres entregues precedents abordaren 1) els progressos de l’etapa clàssica-romàntica, amb Gesualdo i Beethoven, aquí; 2) l’escissió sensible de la modernitat, amb Stravinsky i Satie, que trobareu aquí; i 3) la ruptura de les formes harmòniques i acústiques contemporànies, amb Schönberg i Cage, aquí.

Finalment ens endinsarem a terrenys més dispersos: el nostre temps. La irrupció de la música popular i la indústria del disc (no es pot entendre l’una sense l’altra) marca un canvi extraordinari als usos i costums en relació a l’art musical. [Estoy loco, sáquenme de aquí, ayúdenme a salir de este post!!!!] El pop, el rock i el jazz ja estaven començant les seves aventures formals. Què quedava?

7) La conquesta de la llibertat: el free

L’home que va encarnar aquesta última i formidable conquesta es diu Ornette Coleman, i va néixer a Texas l’any 1930. Malgrat el furor que ha provocat i la fama extravagant del free, es tracta d’un home silenciós fora d’escena: tranquil, místic, reservat, introspectiu, d’escasses paraules, auster, lent, d’extrema educació, permanentment relaxat, amb una presència que contagia pau. Un home que no vol ser considerat avantguardista, ni res per l’estil, només un músic. Un músic que ha creat una música alegre, sensible i dramàtica alhora, una música sempre lliure.

Aquí teniu una mostra immortal: la balada Lonely Woman.




I què va passar amb aquesta música? Segons és sabut, una nit de jazzblues al Baton Rouge -un club de Texas- un jove Ornette de 19 anys estava tocant un solo amb una banda, encaixant un tipus de frases ben desconcertants, inclús pels músics de bop. No sabem què passaria pel cap dels espectadors. Sí sabem que el músics locals l’esperaren a la sortida, l’apallissaren durament fins a deixar-lo inconscient i li trencaren irreparablement el seu saxo. Era l’any 49. Molts músics el van “convidar” a abandonar la música de diferents maneres; el públic s’enfurismava perquè no sabia ballar amb ell, el feien fora de totes les bandes. Calia sortir de Texas. Després de treballar com a ascensorista a Los Angeles, es va mudar a Nova York. Aquest viatge marca un camí al final del qual la música ja no va tornar a ser el mateix.

La seva irrupció a l’escena jazzística contemporània a Kind of Blue va ser un escàndol. Formà una banda pròpia i aconseguí un contracte al Five Spot de Nova York. Quan el seu grup va començar a tocar la seva música es van generar una corrent de rumors perplexos a la ciutat. "...Un saxofonista que toca amb un saxo de plàstic, malament, fora de temps, desafinat...", "Un negre indigne"... Això circulava entre els propis músics negres o blancs, entre els aficionats i els periodistes. En decenes de bars i sales es van muntar aldarulls perillosos, amb nombrosos intents -alguns amb èxit- de colpejar-lo, i llançaments d’ampolles a l’escenari. L’objectiu principal era ell, i el seu company de banda, Don Cherry (el pare de Nene Cherry). Les seves actuacions al Five Spot van començar a despertar ires, hostilitats i passions, crits de geni o de frau. Les batusses s’estenien als diaris, a l’ambient jazzístic, negre, hardbopper.

Mireu aquest vídeo gravat a Berlin, l’any 72. Coleman, sol, sensible, lliure de raça, pàtria, sexe, idioma, forma i potser de temps. Tanqueu els ulls:




L’any 59 (deu anys després de la seva primera pallissa), un dels bateries emblemàtics del jazz, Max Roach, que ja havia tocat amb precursors com Parker i Monk, va anar a sentir-lo al Five Spot i li va clavar un cop de puny a la boca en acabar un tema. Segons expliquen les cròniques, a les 4 d’aquella mateixa matinada Roach encara convidava a Coleman, al peu de la finestra de casa seva, a barallar-se per resoldre les seves diferències. Literal: “I know you're up there, motherfucker! Come down here and I'll kick your ass!"
Per sort sempre hi ha algú que, qui sap per quina intuïció, sent que allà passa alguna cosa interessant des del punt de vista artístic (a ells va dedicada aquesta sèrie). Per exemple, algú tan gran i reconegut com John Coltrane -que ja havia gravat Kind of Blue i Giant Steps-, en sentir-lo li va demanar immediatament classes... classes a un autodidacta total!! Ah.

Aquí podeu veure el mític quartet del 59: Ornettte Coleman, Don Cherry, Charlie Haden i Ed Blackwell reunits per última vegada l'any 87. La mort i la fatiga han anat escombrant cap al seu fosc terreny.




La llibertat no és pot desglossar, però té alguns elements signiticatius:
- harmònics: va trencar l’ordre, les progressions i la seva previsió.
- temporals: va dissoldre la dependència del beat, de la simetria.
- dinàmics i formals: atenia només a la dinàmica de la seva sensibilitat, destacant els punts àlgids i matisant els suaus.
- teòrics: pel fet de ser negre, dels 50, americà i músic de jazz no es de comportava com el clitxé resultant, ni es vestia ni parlava ni tocava en relació a això.
- socioculturals: alliberat d'estètiques i formalismes va introduir el seu fill Denardo a tocar la bateria a la seva banda amb 12 anys; i era veritat que tocava amb una saxo de plàstic.

No cal continuar. Només cal sentir els discos: una música oberta, a 8.000 metres d’espontaneïtat sobre el nivell del mar. Però aquesta llibertat no es tradueix en un caos: només hi ha la cerca de la bellesa, d’una veu interior i d’un so humà del seu instrument i de la seva música.

“El so ens afecta a tots per igual. El so, com una idea, no pertany a ningú i tot el món acaba convergint al mateix punt sense importar la raça o la condició social. Per això, la música és una de les poques arts equànimes que existeixen”, va dir a una entrevista a El País al 2007.

No conec ningú que, en el seu àmbit artístic, representi el que representa Ornette Coleman a la música. Ell és viu, encara, mentre escric això, i saber-ho m’emociona. A Barcelona l’any passat, ja digerida la seva estètica, es va omplir el Palau de la Música per sentir-lo i homenatjar-lo amb aplaudiments. Fins i tot revistes tan alienes a un fenomen com aquest com RockdeLuxe en van fer entusiastes ressenyes. Ja no estem al 1959? O és que només s’escriu sobre allò que ja és digerible, sobre allò que “ja és música”?

Hi ha locals com el Five Spot a la nostra ciutat on es pugui sentir en directe habitualment “una altra música”?


8) Finale Molto Disperso Contemporaneo

El free és l'última revolució interna i sensible artística que consta a la sèrie. És cert que s’ha sentit el crit d’Això no és música més vegades, però sembla que no es tractava de la reacció del públic a la música en sí. És potser el cas de la reacció als Beatles, als Pistols... la dels pares conservadors davant la música que escolten els seus fills, o a aspectes externs a la música (la vestimenta, la lletra...), o la dels oients aliens a un gènere o a una estètica.

I ara, què ve? No ho sabem. Però aquest pseudònim redactor s’atreveix a acabar aquesta sèrie compartint un parell de moments que han gravat a ferro sobre la seva pell algunes inesperades marques musicals i que l’han fet dubtar bruscament sobre la seva idea de la música.

El primer: l’experiment escorxador Patton-Zorn




Qui canta és Mike Patton, la seva veu superdotada no reprodueix cap paraula de cap idioma. El responsable és John Zorn, un d'aquells artistes que, per l'extensió, diversitat, exhuberància i oscil·lació de la seva producció, es pot dir que més que un músic és tota una música. A continuació trobareu a Zorn dirigint personalment en escena aquesta música instrumental. Creació compulsiva i emocional sobre la marxa. A l’atac!



Aquesta barbaritat animal ha sigut enregistrada en trio i editada sense pena ni glòria. Es diu Moonchild. Abstenir-se cardiòpates:



Qui ha arribat al final? Moi non.

El segon:
Una cançó de Zappa, un home que no es va cansar d’obrir portes. Un músic de difícil tast aleatori: quan el proves per un cantó de la seva galeta no pots pensar que coneixes el seu sabor. Es tracta The radio is broken i els músics no paren de riure durant la seva interpretació. L’humor estrany sèrie B, un sentiment generalment eludit a la composició música. A saber:

Uns extraterrestres hem vingut a la terra a reproduir-nos amb el millor de l’espècie (jugadors de beisbol i tal), però se’ns ha trencat la ràdio i no podem tornar al nostre planeta. Aquí està la lletra traduïda. Musictecaris del món: “The radio is broken” .




Coda final!

I ara, enmig de l’ensaïmada present, Stravinsky té una plaça al mateix Paris; Beethoven és la viva imatge del geni musical; Coleman rep homenatges a cada concert. “Ah, el tiempo. / Ya todo se comprende”.

Esperem que quedi clar que aquesta sèrie no és un cant a la raresa, ni a la provocació, ni a la duresa perquè si. Abunden, fins l’esgotament, els exemples de propostes merament rares, escandaloses o extremadament dures. Hem tractat de citar de progressos musicals, els “més enllà” poc digeribles a primera instància, desplaçaments essencials de la sensibilitat humana.

I ara? Sembla que l’estètica clàssica i la moderna continuen escindides des d'Stravinsky (nosaltres mateixos, al llarg del dia oscil·lem d’una a altra). Cada dia, a cada concert, entrem a aquesta disputa emocional. Ja no hi ha escàndols, perquè la música ja no ocupa aquest lloc a la sensibilitat de la societat contemporània: segurament, des del punt de vista col·lectiu, ja és només cultura. Potser la percepció contemporània ha canviat i no es deixa sondejar. Potser la (des)concentració googleana marca la nostra (des)atenció. Tot són hipòtesis.

Però segur que tard o d'hora torna a sonar quelcom assimilable al primer acord de la primera simfonia de Beethoven, i serà a alguna sala de la nostra ciutat, amb uns músics que intentaran fer alguna cosa estranyament essencial. Ens quedarem? Ens aixecarem? Ens vindrà de gust seguir l’aventura?

I ara... l’AMPLI demana intensament la col·laboració dels seus pacients lectors. Teniu moments aixonoesmusicals? Esperem que aquesta aventura trobi encara noves vetes, que el camp de la sensibilitat musical sigui interminable. Aquí els podeu compartir amb la resta de companys musictecaris. Així la sèrie, en acabar-se, no ha fet més que començar.

Jo marxo d’aquest post per la gatonera.
Director Wilkins

Music Spy Club - Guille Milkyway (La Casa Azul)

Hola musictecaris de tota espècie,

Avui, divendres 31 d'octubre, a les 19 h.

a la Biblioteca Vapor Vell de Barcelona

tindrà lloc la primera sessió del Music Spy Club de la temporada

Com molts sabeu, el Music Spy és un cicle per a bojos/curiosos de la música, per als que volen saber què està sonant en àmbits que no són ni comercials ni clàssics.

La fórmula és senzilla: una trobada, amb un expert musical (l'Spy), on se sentiran i comentaran 10 peces publicades els últims 12 mesos.

L'espia d'aquest divendres serà Guille Milkyway. Compositor, cantant i productor musical. Artífex de La Casa Azul, un dels grups més eufòrics i inspirats del panorama pop espanyol, conegut fins i tot al Japó i Corea del Sud. Les seves cançons fan que tan llevar-se aviat o enllitar-se tard sigui un plaer. És també un DJ habitual a clubs de BCN, així com productor i compositor per a altres artistes, principalment del segell Elefant Records.

Ens ha promés una sessió sobre el pop japonés actual!!!!, una matèria que ens resulta encara ben desconeguda. A més, ens ha assegurat que serà fidel a la seva proverbial loquacitat.

No us ho perdeu!

Salut i xiclets Cosmos!


.