La dotzena entrega de la Discoteca d'AMPLI és conseqüència de la passió recomanadora de Miss Danger i el Director Wilkins. Aliment per les orelles i les àrees musicals.
1)SPACEMEN 3. Playing With Fire (1989)
Queremos retomar las posibilidades que dan dos acordes, hacer lo que hacía John Lee Hooker, un material muy cercano a ciertas músicas tribales africanas. El rock & roll psicodélico y primitivo está a un paso de todo eso. En esa línea indescifrable nos movemos nosotros.
Spacemen 3 (Ruta 66, 1991)
Track: Come Down Softly to My Soul
Música subterrània i galàctica per igual, fosca i enlluernadora a la vegada. Contrasts que casen a la perfecció en aquest grup d’il·luminats per la psicodèlia i el feedback de guitarres esquizofrèniques. Spacemen 3 van ser una de les bandes dels anys 80 més influents per als músics de rock independent amants dels sons lisèrgics. Jesus and Mary Chain i My Bloody Valentine van ser més famosos, però el grup de l'estranya parella formada per Sonic Boom (Peter Kember, nom real) i Jason Pierce va donar una volta de rosca més al space rock. La seva proposta era més arriscada que els abanderats del shoegaze, les seves guitarres més perillosament hipnòtiques.
Amor, Puresa, Suicidi, Precisió, Revolució. Així definien ells el seu univers mental a la portada del disc que avui ens ocupa. Playing With Fire va ser el quart disc i el penúltim. Dos anys després d'haver aconseguit el reconeixement i l'èxit a les billboards, el grup es separa degut a les diferències personals entre els dos líders. Kember i Pierce iniciaran camins diferents, el primer amb Spectrum i el segon amb, els més coneguts, Spiritualized.
Què sentim quan sentim Spacemen 3? Què sentim quan sentim amor? Tornem a les contradiccions: alegria i tristesa, exaltació i opressió. La música d'Spacemen 3 ens fa levitar, com l'amor, però també ens submergeix en atmosferes denses de difícil digestió.
La nostra música sempre ha volgut capturar les sensacions
més baixes i més altes.
John Lee Hooker, la Velvet Underground, Stooges, MC5, 13th Floor Elevators, Suicide... Tots ells referents de luxe, catalitzadors del so especial i espaial d'Spacemen 3.
Recuperem les paraules del crític musical Rafa Cervera (Ruta 66, nº 64) en relació al penúltim disc de la banda:
"Playing With Fire es lo que su nombre apunta: un arriesgado movimiento sobre tesituras lánguidas. Una alfombra de flores sobre un suelo de cardos borriqueros. Las guitarras se disparan como fuegos de artificio en la plática de Revolution. Casi todo lo demás busca el trance hipnótico de Big Science, Kraftwerk i los Velvet más inocentes. Sintetizadores que vibran sobre mantos invisibles de quietud. Voces en estado de hipersensibilidad. Suicide es el instrumental que rinde homenaje a los padrinos de Nueva York, la otra conexión con los asaltos aurales de obras anteriores. Es la última i definitiva muda de piel de Spacemen 3. "
... Res més a afegir. Gaudiu dels mantres.
Vídeo del tema Revolution, single que va aconseguir el número 1 a les llistes independents angleses.
Miss Danger
2) Sister Rosetta Tharpe. From blues to gospel. Comet, 2005
Em nego a començar aquesta recomanació sense que abans veieu aquest vídeo. Atenció especial al que passa a partir del minut 1:20:
Aquí la teniu, dear musictecarians, Sister Rosetta Tharpe. Negra entre blancs, dona a un món d’homes, guitarrista entre dones exclusivament cantants, compositora entre intèrprets, showwoman entre puristes del gospel, despreocupada en un ambient solemne, elèctrica en un món acústic... Va ser pionera en casi tot el que es va proposar. Tocar gospel a nightclubs! Les paraules casi no serveixen però aquí van les bàsiques.
Va nàixer l’any 21 del segle passat a Arkansas, amb el nom de Rosetta Nubin. Als 6 anys ja se la considerava una nena prodigi. Estudià guitarra per interpretar bàsicament blues i jazz. Va començar tocant i enregistrant discos de gospel amb sa mare abans de fer els 10. Es va traslladar a New York, després de casar-se amb el pare Thomas Thorpe (d’aquí ve “Tharpe”), i començà a enregistrar discos propis amb Decca. Les seves cançons van causar un gran impacte per la força i alegria que transmetien, i per la fluida barreja entre música religiosa i secular. Els seus primers discos són de mitjans dels anys 30; va morir al 73 en plena sessió de gravació.
Va tocar amb Benny Goodman i Cab Calloway. La quantitat de grans artistes que han reconegut obertament la seva influència i mestratge és enorme: Elvis, Little Richard, Aretha Franklin, Chuck Berry, Jerry Lee Lewis, Isaac Hayes... Una influència com a cantant, guitarrista i showwoman. Veient-la podríem afegir a a llista unes quantes desenes més d’influenciats il·lustres. M’atreveixo? Sí: Albert Collins!
El disc que us recomanem és una recopilació, que cobreix la primera dècada de la seva carrera. La més gloriosa/coneguda. Inclou la majoria dels seus hits: This Train, Up Above My Head, Rock Me, Precious Memories... Gospel energètic, elèctric, vigorós, vitamínic, essencial. Una delícia! Les biblioteques públiques, encara, no han descobert Sister Rosetta Tharpe. Segur que ho faran, gràcies als companys musictecaris d’arreu, per donar a conèixer aquesta joia de l’alegria musical.
Però no hi ha una millor d’acabar aquesta nota que mostrar un altre vídeo. L’arribada, l’ambient, la posada en escena. Ah!
He dit que va morir l’any 73 i encara no m’ho crec. El seu Déu estarà encantat amb la noticia.
Una de les coses que van fer néixer aquest bloc, i una de les que més alegries ens dóna, és anar descobrint i coneixent als altres companys musictecaris que tracten de donar vida a les col·leccions de música de les nostres biblioteques.
Ens agrada la música i ens agrada donar-la a conèixer des d'aquest equipament públic que, a més, és el nostre lloc de treball.
L'experiència dels altres companys és fonamental. Les propostes i solucions que ja han demostrat la seva utilitat també poden ser útils per als demés. Compartint tots sortim guanyant. La tecnologia ens permet fer coses que mai abans havíem imaginat en aquest sentit. La pròpia idea de web 2.0 és compartir activament i el bloc és una de les eines que més resultat estan donant en el nostre àmbit professional. Núria Bassagañas, companya musictecària a la Biblioteca de Figueres comenta amb nosaltres la seva feina a l'hora que ens dóna notícia d'un nou bloc musical que ens complau presentar-vos. ... a Figueres fa temps que estem treballant el tema de la música local... especialment pel que fa als enregistraments. El passat dissabte vàrem treure una guia, la primera!, que ofereix les adquisicions més recents en aquest tema.
A l'hora que estem fent difusió de la guia i del seu material també hem posat en marxa el bloc Sonabé dedicat (com no !!!) a la música de l'Alt Empordà, amb l'objectiu d'anar combinant les entrades relacionades amb música actual com rescatar grups o enregistraments que ja formen part de la nostra història.
Aquesta sèrie pretén mostrar vuit punts d’inflexió de la passió musical humana. Ho farem a través d’exemples paradigmàtics, aquells en que els espectadors (i no només la crítica o els propis músics) van sentir que alguna cosa estava passant i seguint una inèrcia reactiva van exclamar: això no és música!. Veurem què era:
1) Final del món clàssic / naixement del romanticisme.
Estem a Viena, és el 2 d’abril del 1800. El Burgtheater es prepara per acollir l’estrena de la Primera Simfonia de Beethoven. L’orquestra reduïda (cordes, dues flautes, dos oboès, dos clarinets, dos trompes, dos trompetes i percussió) comença a sonar. A les butaques bona part dels espectadors s’inquieten. Quan acaba el primer moviment molta gent, superant l’extrem protocol de l’educació de l’època, s’alça indignada i abandona el teatre. El que està sonant desagrada i violenta les oïdes. Públic i crítica fustiguen l’encara jove compositor.
L’explicació tècnica: no s’ha partit de la tonalitat principal, sinó d’una tensió. Per al pensament clàssic una simfonia en Do Major havia de començar en Do Major, i no en DO7 (que és una tensió cap al FA). Un minúscul tecnicisme que palesa un detall gran, un dels límits de l’estètica dominant de tot el món clàssic. Una traducció emocional d’aquesta explicació ens porta a dir que encara no s’havia acceptat mai que la música no partís de la calma. Resultat: el teatre mig buit, escàndol als cercles musicals i crítiques ferotges a la falta d’equilibri harmònic de Beethoven. Això és el que van escoltar:
Al sentir-ho, ara, no experimentem cap violència interior. Al contrari, fins i tot ens envaeix una certa pau preindustrial (d’un món sense electricitat, cotxes, calefaccions centrals), i una innocent alegria. Costa assumir el que va passar. I potser ens costa també acceptar la fèrtil insinuació de que nosaltres, en la mateixa tessitura, potser també ens aixecaríem.
Les obres de Beethoven van protagonitzar escàndols posteriors més sonats, però destaquem el de la Primera Simfonia pel seu valor tan simbòlic com real. És la primera vegada a la història que aflora un sentiment apassionat, romàntic – no governat ni estructurat per cap ordre preestablert - a la música. Ludwig van Beethoven és un tità que encarna i impulsa en sí mateix (i a costa de sí mateix) un desplaçament de la sensibilitat humana, i per això inaugura aquesta sèrie.
2) El primer outsider
Abans, a un món més oprimit/opressor artísticament com era el del renaixement musical, havia aparegut la primera figura outsider, el primer artista estrany conegut de la historia d’aquesta art: Carlo Gesualdo.
Gesualdo, contemporani de Claudio Monteverdi, va transitar només 37 anys per aquesta terra gravitatòria, entre 1566 i 1613. Trenta-set anys convulsos, plens d’assassinats (va matar la seva dona i el seu amant), de morts (la dels seus fills), d’extremes pràctiques masoquistes (va morir al curs d’una flagel·lació). No considerem que els detalls personals hagin d’entrar forçosament a la descripció d’un músic, però creiem que els que s’exposen aquí són prou representatius com per revelar les dificultats d’un esperit com el seu al marc del renaixement.
Però també va trobar facilitats determinants: Carlo Gesualdo era príncep de Venosa i la seva família tenia bons contactes amb la cúpula religiosa. Aquesta doble condició (noble i vinculat a l’església) el va permetre desenvolupar una obra sense censures i que creixia segons el fruit de la seva inspiració, de la seva necessitat expressiva, i no per l’encàrrec d’un noble auspiciador.
La seva obra és doncs la conseqüència d’una sensibilitat lliure, que tria la seva forma i els seus temes, i es composa principalment de madrigals (obres d’entre tres i sis veus trenades, sobre textos seculars) i unes poques obres sacres. A continuació trobareu un dels seus Responsoris de l’Obscuritat:
La seva harmonia provocava malestar. No es concebia que una música destinada a usos sagrats (la Setmana Santa, en aquest cas) generés passions poc pies. Hom hi veia violència, erotisme, excessiu dramatisme. L’obra de Carlo Gesualdo, com la del seu coetani Monteverdi, va encarnar el primer dolor evolutiu de la música. En mig d’una època que encara no separava harmonia de melodia aconseguí generar un primer expressionisme, una música que servia como diria Pollock: “no tant per il·lustrar, com per expressar”. Ara, quan la sentim, els budells resten al seu lloc. Però la peça és breu i si l'escoltem una i altra vegada potser alguna cosa començarà a passar a les nostres vísceres.
“L’això no és música!” continuarà... La següent entrega descriurà el brutal pas del món romàntic a la modernitat. Entre tant, podeu consultar les obres comentades a les biblioteques públiques del vostre entorn. Beethoven hi serà amb seguretat, però potser caldrà insistir amb el primer home lliure de la música, Carlo Gesualdo.
Arribem a l'onzena edició de la Discoteca. Aquesta setmana dues noves joies amb denominació d'origen, una catalana i l'altra sueca, a càrrec d'en Fonti i en Gambita. Joies europees, la segona de les quals ve marcada per la tràgica desaparició d'un dels màxims valors del jazz actual, el pianista Esbjörn Svensson.
1) Miniatura (EP, Concèntric, 1969).
Heus aquí un curiós objecte de culte.
I aquí, també apareix quan el folk més ortodox comença a notar els efectes de les substàncies psicodèliques. Noves portes que porten a altres estances. Això ja li havia passat feia temps a Bob Dylan, però aquí les coses anaven a un altre ritme.
El blanc i negre de la tele del règim no tenia precisament res a veure amb el blanc i negre de la nouvelle vague... La combinació d'aquests dos colors donava un gris vulgar. El gris de la mediocritat ambiental de l'època. Una època trista, una època per oblidar...
La coberta d'aquest disc també és en blanc i negre peròpassa alguna cosa... la música és en colors. D'alguna manera l'onada lisèrgica del Haight Ashbury de San Francisco ha arribat -amb dos anys de retard- també a Barcelona.
I, de sobte, en els solcs d'un disc que incloïa un cub mòbil muntable de cartró, hi apareixen imatges mai abans dibuixades en català:
A tu quan et moris, jo t'enterraré amb una corona de flors de paper amb creus de filferro 18 escolans i amb mini-sotana 300 capellans
El cotxe anirà tot pintat de colors barrets de bombero pels enterradors la caixa guarnida amb 10 fulles de pi i un mico al darrera tocant el violí
(El trist i desconsolat enterrament de la meva esposa. Jaume Sisa)
Vols saber quan és que veig d'entre una grisor espectral una vaga lluïssor que s'encén amb suavitat
I mil núvols de colors que es poden tocar amb les mans mil efectes d'aigua i llummil tonalitats suaus...
(Al matí just a trenc d'alba. Pau Riba)
Els quatre autors d'aquest EP, veritables pioners de la música progressiva catalana, interpreten cadascun una cançó pròpia com a solistes, acompanyats pels altres tres. Són quatre cançons especials que marquen l'inici d'un canvi important en la trajectòria artística dels seus autors i, humil i conseqüentment, també en el món que els envolta.
Resultat d'aquesta unió fou l'aparició d'un altre treball mític: l'instrumental Música Dispersa (1970) amb Cachas, Sisa, Albert Batiste i Selene; disc aquest que, quan es va publicar, va vendre 375 còpies (teniu un espai per comentaris al final del post).
Per la seva banda, Pau Riba va enregistrar molt poc després d'aquest EP, i juntament amb el grup Om, el llegendari Dioptria (1970).
Fonti
2) EST. Tuesday Wonderland (ACT, 2006).
Una notícia que ens ha encongit l'ànima: la mort del pianista i compositor suec Esbjörn Svensson el passat diumenge 16 a l'edat de 44 anys mentre practicava el submarinisme a prop d'Estocolm. La policia sueca ha obert investigacions perquè les circumstàncies no semblen del tot clares. Svensson era considerat un dels grans renovadors del jazz europeu, un dels màxims exponents d'aquest corrent d'aire fresc provinent dels països nòrdics juntament amb altres noms com Bugge Wesseltoft, Eivind Aarset i altres.
EST era el seu trio amb el baixista Dan Berglund i el bateria Magnus Öström, el vehicle amb què arribà a públics de tot el món dins i fora el jazz amb un èxit tan insospitat com merescut. Tuesday Wonderland és un magnífic exemple d'aquest jazz obert al passat, present i futur. Podem trobar-hi ecos de Keith Jarrett, Ahmad Jamal, Chick Corea o el Lyle Mays que acompanyava Pat Metheny en aquells mítics discos de finals dels 70 publicats per ECM. Tanmateix, Svensson no ha estat un artista encaixonat ni condicionat per les seves naturals, evidents i saludables influències, sinó que ha sabut elaborar una proposta pròpia, desinhibida i molt original que, a més, ha demostrat de bell nou que comercialitat i creativitat no són antònims per força.
Trobareu discos de l'Esbjörn Svensson Trio a diverses biblioteques públiques de Catalunya. Si sou dels que penseu que a Europa també s'hi fa jazz de nivell internacional aquest pot ser un dels vostres discos, un clàssic del futur immediat. Malauradament, un nou clàssic per l'indesitjable motiu de sempre.
Aquí teniu dues mostres en directe de la feina de l'EST: la primera és Beyond the Yashmack -amb la participació especial de Pat Metheny- a la localitat alemanya de Salzau durant el festival Jazzbaltica el 5 de juliol de 2003. La segona, When God Created the Coffeebreak, enregistrat durant la mateixa gira poc dies després -el 19 de juliol- dins el Festival d'Antibes Juan-les-Pins, a França.
Una taula, un ordinador, internet, música, vídeos, revistes, llibres...
Des del seu bloc Desperate Librarian Housewife, la nostra amiga Sophiebib desencadena un exercici d'exhibicionisme musicblogtecari que s'escampa per la xarxa!
La veritat és que ens agraden moltes altres coses... però també ens passem moltes hores en llocs així:
...des d'aquí Miss Danger ens transmet la seva electricitat...
...l'insondable habitacle mutable del Director Wilkins...
...8 am ... en Fonti no sap si mirar la pantalla o la finestra...
... el despatx-trinxera, saturat de tot d'en Magnum...
... i una vista parcial de la Sala de Màquines d'en Gambita des del tocadiscos... VIVA EL VINILO!!
Marta Bramon publica un article dedicat a un altra de les grans ciutats de la música: ... què te Lisboa que la fa tan especial? La nostra amiga de Banyoles ens dona algunes claus.
Una recent campanya portuguesa proposava que Lisboa entrés a la llista de Rècords Guinness com a ciutat amb més cançons dedicades. No sé si finalment la iniciativa ha tingut èxit, però no hi ha dubte que la capital lusitana podria batre de llarg aquest rècord. No només per la quantitat de cançons dedicades (l'últim cas més conegut és el de Madredeus: els dos treballs discogràfics més recents del grup estan dedicats íntegrament a Lisboa), sinó també per haver creat un gènere musical propi: el fado, la cançó de Lisboa.
Madredeus Moro en Lisboa
Fado, del llatí fatum, és sinònim de destí inevitable, de fatalitat. A partir del segle XIX, als barris de Lisboa aquesta paraula comença a estar lligada a la cançó de taberna, la cançó més tradicional. El fado com a gènere musical neix a la ciutat de Lisboa, als barris de carrers antics i estrets d'Alfama i Mouraria i, al llarg del segle XX, esdevindrà la cançó nacional del país.
La formació més clàssica per interpretar un fado és el trio: un cantant o una cantant, un violista (guitarra espanyola) i un guitarra (guitarra portuguesa). Com en el cas dels palos del flamenc, hi ha molts fados-tipus, sobre els quals els compositors i intèrprets fan les seves variacions. Els més antics són el fado menor, el fado corrido i el fado mouraria. Tot i que la temàtica de les lletres vagi sempre molt lligada al sentiment de saudade, tristesa i fatalitat, també s'han escrit al llarg de la seva història, per tal d'equilibrar una mica, alguns fados alegres i plens d'ironia.
Maria Severa (1820-1846)
Els musicòlegs no es posen d'acord encara en el tema dels orígens del fado, però la majoria parla de síntesi de totes les influències que afectaren la ciutat de Lisboa al llarg dels segles, tant d'Europa com de les antigues colònies africanes i americanes. La primera fadista coneguda és Maria Severa i la seva vida ha esdevingut llegenda i mite fundacional en la història del fado lisboeta. Tant és així que, com en el cas del primer film sonor nordamericà, "El cantant de jazz", el primer film sonor portuguès està també dedicat al a música: A Severa (1931), del director Leitão de Barros, ens explica la vida d'aquesta primera fadista.
De les tabernes i les cases de fado als escenaris de tot el món, el fado ha esdevingut, al llarg del segle XX, una de les músiques urbanes populars més conegudes internacionalment, especialment gràcies a la veu de la cantant de fados més reconeguda a nivell internacional, Amalia Rodrigues.
Un CD de fados interpretats per Amalia Rodrigues no hauria de faltar en cap mediateca pública. D'entre els molts reculls que hi ha, en destaco un: O melhor de Amalia, volums I i II, EMI-Valentim de Carvalho (1985). És un recopilatori fet a partir de bons enregistraments d'estudi i acompanyat de breus comentaris molt interessants sobre cada cançó.
Amalia Rodrigues interpreta el fado Estranha forma de vida.
Alguns altres noms imprescindibles del fado de la vella generació: Alfredo Marceneiro, Hermínia Silva, Maria Teresa de Noronha, Berta Cardoso, Argentina Santos.
Tudo isto existe, tudo isto é triste, tudo isto é fado ... continuarà
a) Vols comprar blues per a la secció de música de la teva biblioteca però no saps per on començar.
b) Has sentit parlar de blues i fins i tot has escoltat algun ("El blues del autobús", "Alma de blues"...?), però no tens clares les diferències entre el blues de Chicago i el de Texas.
c) Coneixes alguns noms (BB King, John Lee Hooker, Muddy Waters...) però no gaires més.
Si ets musictecari (o no) i et sents identificat amb alguna d'aquests situacions, aleshores, aquest post t'interessa i pots continuar llegint.
El Jordi Puig, responsable de la secció a la Biblioteca, ens va fer arribar aquestes dues guies de lectura editades fins ara. Dos bons exemples de treball de col·lecció i de difusió del fons, i bones eines per a la selecció de música.
