Queer as folk (rock, pop, jazz,etc). Dia de l'Orgull 2018

Sembla una ironia que l'era binària suposi, esperem, el principi del final del gènere binari per donar lloc a altres expressions humanes més flexibles i fluïdes. En definitiva, més queer. La incorporació al nostre vocabulari del terme cisgènere o cissexual suposa el reconeixement de les persones trans, tot i que alhora sembla crear un altre binarisme. Potser no aconseguirem escapar mai de la dualitat, però el que si que està clar és que entre els seus dos pols hi ha un espectre molt ampli on tenen cabuda les diferents expressions de gènere. Igual que entre el rosa i el blau hi ha tota una gamma de colors que les dones i els homes poden triar. L'assumpte és complicat i des de l'Ampli, humilment, us recomanem la portada d'un disco com a guia per explorar la sexualitat humana i el gènere i alhora apte per celebrar el Dia de l'Orgull 2018: 

"Funkadelic - Free Your Mind and Your Ass Will Follow"

També recomanem, per fer caure alguns prejudicis llegir l'informe Kinsey (hi ha pel·li) i un llibre fàcil i entenedor:

"Dibuixant el gènere". Gerard Coll-Planas / Maria Vidal. Edicions 96. La Pobla Llarga, 2013. 

"Transexualidades otras miradas posibles" de Miquel Missé és una bona parella per a aquest llibre. Igual que el còmic que recomanarem ara és un bon complement de "Queer. Una historia gráfica" de Meg-John Baker: 

"Tomboy. A Graphic Memoir". Liz Prince. Zest Books. San Francisco 2014. 

Encara no l'han traduït ni al castellà ni al català, tot i que l'autora ja ha estat publicada anteriorment a l'Estat Espanyol. Aquest és de llarg el seu millor treball. Una autobiografia que qüestiona els arquetipus de gènere i que demostra que és cert que les aparences enganyen. Estic impacient per veure com tradueixen el títol. Liz Prince també es autora del fanzine punk "As we were". I per denunciar les actituds homófobes del punk i el hardcore va surgir el queercore. "Queercore" és el títol del documental sobre el gènere que es va estrenar a l'edició d'enguany a l'In-Edit i que també va ser emès per TV3. De moment no està disponible a l'In-Edit TV". Els musictecaris vam fer una selecció d'aquest gènere en un post anterior. 

                                                          Queercore: How to punk a revolution? 

I del punk passem al r&b i a una de les poques dones negres transgèneres que treballava en el món del soul als anys seixanta: Jackie Shane. A les seves cançons hi havia nombroses al·lusions en clau a l'homosexualitat i en l'únic directe que va deixar hi feia referència explícitament. El 1971 es va retirar dels escenaris i de la vida pública. L'any passat el segell Numero Group va publicar un doble recopilatori, "Any Other Way", amb cançons que no d'havien enregistrat mai. 

                                                Portada del recopilatori de Jackie Shane 

I és que sense les persones trans probablement avui no hi hauria desfilada de l'orgull, ja que moltes de les persones que van protagonitzar els aldarulls d' Stonewall eren transsexuals. L'associació Stonewall Rebellion Veteran's Association va recopilar en dues llistes de reproducció les cançons que sonaven al jukebox d'aquest local: 40 songs on the Stonewall Jukebox, june 1969  i "Songs of Stonewall 1966 -1969"

                                                  Part de la llista del Jukebox d'Stonewall 

Ens acomiadem amb la recomanació d'un llibres més: 

Historias, Excesos y tribulaciones de la mal llamada Música Gay. Andrés López Martínez. Milenio. Lleida, 2009

En paraules de l'autor: "El objetivo de este ensanyo no es otro que el de dar a conocer, en algunos casos, y recordar en otros, los injustos lances que han vivido y padecido alguno de los músicos LGTB"

NU: Delafé a la biblioteca!

El proper 10 de juliol, a les 19 h. Delafé presentarà les seves lletres en format nu, sense l'acompanayment del ritme.

En Delafé Nu (al desnudo) busca llegar a la esencia de su trabajo como escritor. Oscar D'Aniello recita sus canciones y algunos poemas que nunca han visto la luz tal y como llegaron al mundo: desnudos. Directamente desde el alma a la garganta y de allí al oyente. 

Sin música de acompañamiento, sin efectos sonoros, sin luces de colores. Crudo, simple, tierno y sincero.

Escuchar estos textos despojados de cualquier tipo de maquillaje es un ejercicio de sencillez lleno de espontaneidad y belleza.

Nacido en Barcelona en 1977, Oscar D'Aniello (Delafé) es un artista multidisciplinar que lleva más de veinte años vinculado al mundo de la música. Empezó su andadura como DJ con tan solo diecisiete años y en 1999 fundó Mishima junto a David Carabén. Banda con la cual grabó cinco discos.

En 2003 nace Facto Delafé y las Flores azules, proyecto que sigue vigente hoy en día con el nombre de Delafé, con cinco discos a sus espaldas.

En 2013, Oscar D'Aniello dirige su primer documental: Ciao Pirla!, una emotiva "road movie" donde Oscar recorre 1400 km montado en su bicicleta. De Barcelona a Milán, cumpliendo una promesa.

En 2016 fue nominado a un Grammy Latino por la dirección de su videoclip de: "Lo más bonito del mundo". Canción perteneciente a su último disco: La fuerza irresistible (Warner 2016)

Alverd Oliva a Música de tothom

Amb l'arribada de l'estiu arriba també l'últim concert de la temporada de "Música de tothom". Alverd Oliva tancarà el cicle amb la presentació del seu primer treball "Fusta de Cor" el dimarts 26 de juny a les 20.00h Centre Cívic Palau.  El dissabte 28/07 a les 20.00h Alverd Oliva també tocarà dins el cicle "Notes al parc" amb el seu quintet. 

El músic figuerenc Alverd Oliva publica el seu primer treball discogràfic, “Fusta de cor”, que conté vuit cançons de rock folk d’autor caracteritzades per una simplicitat que el fa molt proper però alhora amb una marcada profunditat de detalls i emocions. Estats vitals que van de la tristor a l’alegria, de l’amor tràgic a l’amor costumista, dibuixant un univers ric en matisos i amb una sòlida base instrumental. “Fusta de cor” és un material sensible, natural, de creació pròpia i que connecta amb l’essència de l’artista.

                                                                        Portada del disc 

Des de l’Ampli, l’associació de bibliotecaris musicals,  també us desitgem que passeu un bon estiu i que estigueu tan contents com ho està l’Alverd Oliva al videoclip “Content”. Aquesta cançó és la que obre “Fusta de Cor”. El videoclip busca plasmar la senzillesa d'un fet aparentment evident, tothom vol estar content, però donant-li una profunditat que li dóna bellesa i força esdevenint una actitud envers la vida. Profunditat i senzillesa. La idea central del videoclip és la cerca de la felicitat a través del nostre nen interior, amb tendresa i moviment. 

 Alverd Oliva  mirant a l'nfinit 

Una guitarra a l'ombra 

El cantant figuerenc ens ha recomanat dos discos que l’han influenciat: 

Jeff Buckley - Grace

“Aquest disc fa molts anys que m'acompanya, tant

per les textures de la 'instrumentació, com les màgiques veus i el gran

sentiment que hi ha en tots els temes.”

                                                      Jeff Buckey tenia un registres de quatre octaves i mitja 

Gossos - Oxigen 

“Aquest disc em va obrir les portes a escoltar música

en català, fins llavors gairebé no escoltava música en català i aquest

disc em va ajudar a obrir-me cap a la música feta en català i composar

la meva pròpia.”

                                                                                Portada del disc 

Per la nostra banda, els musictecaris també us recomanem un disc d’un company de segell (Microscopi)  de l’Alverd Oliva i un altre de Tim Buckley: 

David Mauricio – Els ocells perduts

El músic gironí presenta el seu primer treball discogràfic, Ocells Perduts; dotze cançons de pop d’autor que recullen estats d’ànim, reflexions, moments menuts, estones llargues, emocions fortes i sensacions petites. 

                                                          Fluint des de l'inconscient 

Tim Buckley – Goodbye & Hello  

Tim Buckley és el pare del malaurat Jeff Buckley, que es va ofegar al riu Wolf quan tenia 30 anys. Tim Buckley destacava tant en els registres greus com en el falset. Aquest disc parla de la guerra i es mou entre el folk-rock i la psicodèlia. Tim Buckley va morir de sobredosi als 28 anys. 

                                                                Ampli registre vocal 

Podeu trobar els discos recomanats per l’Alverd Oliva a la biblioteca Ernest Lluch. Els altres estan disponibles a la xarxa de biblioteques i els podeu demanar en PI. 

Dia de la Música. Els directes de l'Ampli

Un any més arriba el "Dia de la Música" i per celebrar-ho els musictecaris hem escollit alguns dels directes que més ens han agradat. També hem aprofitat per recomanar-vos concerts que vindran i als que anirem. Apa, a passar-ho bé! 



 
Director Wilkins
Los pirañas, 9 de juny del 2018, Sala Begood

Aquest últim mes he vist un directe aclaparador. Èrem 200 persones, com a molt, a la sala. No és estrany, com se sap. Los pirañas és una cocktelera de ritmes llatins, amb harmonies contemporànies. És un trío clàssic (bateria, baix, guitarra), però la sonoritat no ho és gens. Allò va ser un forn i nosaltres farina. 

*******

Dra. Goldfoot
Anni Rossi. 13/05/2018. El Trinquet. Sant Feliu de Guíxols

Hi ha coses que només et poden passar als concerts de l'TZVR. Com per exemple que l'Eric Fuentes et serveixi quan vas a la barra o retrobar-te amb músics que vas veure deu anys enrere. I per descomptat descobrir-ne de nous, com la Marisa Anderson, que en el seu nou disc titula una cançó "Sant Feliu de Guíxols" , lloc on va oferir un impressionant concert hipnòtic. Però rebobinem. Fa deu anys, vaig veure l'Anni Rossi a Girona gràcies a "Fressa Enterprise". Buscant a la web he vist que va venir abans de treure el seu primer llarga durada "Rockwell" i també he trobat el text de promoció del seu concert:

"Anni Rossi en concert a Girona, Barcelona, Osca i Castelló"
On Desembre 8th, 2007 mE says:
Dimarts 11 de desembre al Cafè El Cercle, Girona
Anni Rossi (pop experimental, Chicago / Los Angeles - USA)
http://www.myspace.com/annirossi

A partir de les 21:00 h.
Entrada: 5 €

Una de les noves veus i més prometedores artistes de l'escena independent de Chicago, Anni Rossi, arriba en concert al Cafè El Cercle de Girona aquest dimarts 11 de desembre. L'Anni va cursar estudis clàssics durant quinze anys de piano i violí, fins que es va decidir a canviar-los per la viola, l'instrument al que segueix associada i que li confereix una aura especial dins de l'escena del nou folk. Al 2004 va publicar el seu primer CD, Scandia, amb el petit segell Folktale, que ha estat també l'encarregat d'editar el seu nou treball, My grandmother was a church organist, una cinta casset d'edició limitada. Properament publicarà un nou àlbum que es titularà Afton. Des d'un univers de progressions dissonants, l'Anni Rossi elabora meticulosament les seves cançons i les seves versions (és meritòria la seva original reinterpretació del clàssic dels Radiohead: Creep) amb una reflexiva consciència de sincronització. Amb cops de mans i peus, espetegant la llengua, la seva proposta musical s'obre pas amb vigorosos concerts de viola. Veu i viola, i prou. Ha realitzat diverses gires internacionals com a telonera d'artistes femenines com Carla Bozulich, Tender Forever o les recentment dissoltes Electrelane. Tot un descobriment. Després de l'actuació a Girona l'Anni Rossi girarà també per les ciutats de Barcelona, Osca i Castelló de la Plana.

Ens veiem allà!

fressa ent.
Apartat de correus 638
17080 Girona

http://www.myspace.com/fressa_ent"

I deu anys després ens vam retrobar a Sant Feliu de Guíxols. Per cert, el mateix amb va passar amb els "Rivulets". Primer els vaig veure a Girona i deu anys després a Sant Feliu DG. "What have you been doing these ten years?". Em va preguntar l'Anni Rossi, que va estar parlant amb el públic abans i després del concert. Tot i que no es trobava gaire bé i no tenia massa veu, va oferir un concert breu però intens, combinant violí, bombo (kickdrum), veu i la seva mítica viola-tronc.



Aquest instrument li va fer Thor Harris, amb qui Rossi havia tocat al grup "Thor & Friends". El músic diu el següent de la viola de Rossi en una entrevista a la revista "Modern Drummer" :

"MD: You build your own instruments. At Le Poisson Rouge you said that Anni Rossi, one of the string players for Thor & Friends, was using a viola you made.

Thor: Those violas I built are based on one I made for use in Swans. I use mostly crepe myrtle for her violas. It’s a hard flowering tree. It grows well in central Texas, but I think it’s from China."

Un plaer tornar-la a sentir (Gràcies a l'Agus i l'Albert)! 

Pròxim concerts recomanat: 

Dia de la música. Vistalegre. Girona. 23h Plaça dels Jurats.Escenari Orella Activa. 

Altres directes de l'Ampli: 

King Crimson 

 *******

Ladyhawke
Cooper, 20 d'octubre de 2018, Sala Upload, Barcelona
Fa uns quants anys, no cal concretar, Alex Cooper i una servidora ens creuàvem pels passadissos de la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de León. Era l'època daurada de Los Flechazos i de l'escena mod a la ciutat. Gavardines, pantalons estrets, serrells, Lambrettas...donaven un cert toc british a la nostra petita ciutat de províncies.

No sabes bailar/Viviendo en la era pop - Alex Cooper y Los Flechazos, Purple Weekend 2016, León

Alex Cooper és un supervivent, història viva del pop espanyol. El proper mes d'octubre presentarà a Barcelona el seu últim àlbum "Tiempo, Temperatura, Agitación" (Elefant Records, 2018) que ja he anat descobrint aquestes últimes setmanes. Pop optimista, net, sense grans pretensions però molt correcte i amb aires sixties, com no podia ser d'una altra manera. I és que a hores d'ara, a aquestes alçades de la pel·lícula, una té la necessitat de tornar a allò essencial, a escoltar lletres que parlin de coses senzilles com ara viatjar, ballar, el sol o l'estiu. Perquè prou complicada és ja la vida. 

Ens veiem el 20 d'octubre, a la sala Upload, revivint l'era pop.

*******

Fonti

Lídia Pujol a l'Institut d'Estudis Catalans  6 Març 2018

La Montse Massip, amiga de l'ànima sempre activa cercadora de moments culturals enriquidors, va aconseguir fer-me sortir del cau dient les paraules "Lidia Pujol a l'IEC a les 19:30h". Aprofito per donar-li les gràcies. La Lídia Pujol sempre m'ha agradat, és una de les nostres millors veus, amb una forta personalitat i sensibilitat, canya, sofisticació jazzy, delicada i potent, arrelada tant a la nostra tradició cultural com a l'experimentació. Dona que ens diu entre cançó i cançó que no sap que vol dir això d'home i dona, que ens fa material l'angoixa d'haver de tornar a cridar Llibertat d'Expressió 40 anys després, quan creiem que ja mai més ho hauriem de fer. El repertori va consistir en una selecció de cançons sefardites i tradicionals catalanes amb un especial homenatge a la desapareguda i fascinant cantant i compositora Cecilia (Me quedaré soltera, Si no fuera, Nada de nada) acompanyada de la increible guitarra del Pau Figueras i el contrabaix i segona veu del Miquel Àngel Cordero. L'última cançó que ens va oferir va ser una particular versió del clàssic de la Joni Mitchell Both Sides Now amb una lletra formada per versos de Joan Vergés i Ramon Llull. Un concert preciós. 

L'endemà, encara afectat pel concert i per aquesta darrera cançó, vaig trobar al youtube una actuació recent de la Lídia a la tele, on la va cantar, així com la versió del Nada de nada de la Cecília ...

 Nada de ti, nada de mi

una brisa sin aire soy yo

nada de nadie

*******

Joan Rosebud

El nostre concert fantasma: LIVE

Bars decadents, Cafès minúsculs, terrasses d’hotel, sales de concerts mítiques, sales no tan mítiques, festivals a l’aire lliure, botigues de discos, places urbanes, parcs, centres cívics, casals fallers, teatres, auditoris, palaus de la música, pavellons esportius,  grans estadis de futbol, velòdroms i fins i tot places de braus. Llocs diversos, alguns dels quals no haguéssim trepitjat mai, hem freqüentat per gaudir de la màgia de la música en viu. 

Concerts per a “quatre gats”, per a 700 persones o per a desenes de milers. Com és lògic, el cartell i la inspiració que acompanya els músics quan estan a sobre de l’escenari resulten determinants a l’hora de dimensionar el record, de definir el lloc que aquell esdeveniment ocuparà a la nostra memòria. 

Tots recordem els millors concerts als que hem assistit, els més espectaculars, els més bonics, els més potents, els més virtuosos i, clar està, els de les nostres bandes predilectes, tot i quan no surten rodons. Però, de tat en tant, també recordem un concert per motius concrets -de caire purament subjectiu i personal- que el fan especial. 

Jo guardo 3 concerts d’aquest tipus. Un de John Cale, altre, dels Gigolo Aunts, i un tercer que ara em ve de gust rememorar. Es tracta del que jo anomeno “El nostre concert fantasma”. 

El concert fantasma és aquell al que vas assistir fa un munt de temps, quan encara no teníem mòbils, ni càmeres digitals, ni era freqüent que el jovent dels barris populars tingués una càmera de vídeo per enregistrar la seva vida al minut, com és pràctica habitual en l’actualitat.  

Un concert del que ningú conserva cap ticket, flyer ni cartell, del que no ha quedat cap empremta, del que és impossible trobar a Internet algun indici que constati que veritablement es va produir. Un concert d’estiu en un antic escorxador convertit en local d’assaig per a bandes de la zona, amb un pati interior a l’aire lliure on divendres i dissabtes s’organitzaven concerts. El nom oficial era “Matadero Rock” i de tant en tant et deixaves caure per veure grups de l’Horta Sud i de la ciutat de València, molts dels quals no eren coneguts ni en la comarca, bandes de joves que en molts dels casos no tenien més pretensió que gaudir i fer passar una bona estona els amics, per tornar el dilluns amb un somriure a la feina o a la Uni.

El pati del “Matadero” era més o menys quadrat, envoltat d’una paret de poca alçada amb portes que donaven accés als diferents locals. En aquest pati vaig veure un concert de Live. Avui en dia aquest nom no diu gaire a casa nostra, però en la 2a meitat dels noranta la banda va assolir gran popularitat, principalment als Estats Units. 

Cobain ja havia mort, però el Grunge encara era tendència. Els Live havien nascut als 80 però durant els 90 van seguir l’estela d’aquest moviment. Els seus primers discos sonaven més durs, no eren Mudhoney, però s’apropaven a Pearl Jam, o, més aviat, a Audioslave, perquè només les bandes de Seattle sonen a Seattle.  Bé, si, val, representaven la vessant comercial del gènere però no sonaven tan tovets com els Soul  Asylum. A mi em semblava un banda bastant correcta i amb un directe potentíssim, com vaig poder comprovar aquella nit que els vaig veure en una tarima de 20 centímetres d’alçada com a escenari i un equip de so “de andar por casa”, però sonant com una roca mentre la veu del cantant,  Ed Kowalczyk, exhibia el seu registre de veu Michael Stipe style. 

Amb la formació al complet, una banda que poc abans i poc després d’aquella nit actuava per a milers de persones a diferents ciutats nord-americanes estava tocant per nosaltres, ningú no sabia qui l’havia portat ni com havia anat a parar allà per actuar de manera gratuïta, sense cobrar cap entrada, davant dels 70, 80 o 90 vilatans de sempre, en la nostra nit de sempre, entre els nostres mosquits de sempre i l'habitual humitat relativa. Allò em va semblar entranyable, i una proba inqüestionable de que aquells musics s’estimaven el que feien.

Fins i tot recordo fragments, com centelleigs fugaços que retornen amb nitidesa, i recordo amb qui vaig estar compartint el meu got, dada determinant per poder situar cronològicament el “bolo” entre la primavera i l’estiu del 96, i recordo que uns quants amics i coneguts estaven presents aquella nit. Si no fos perquè ells també ho recorden, dubtaria de si veritablement va existir el nostre concert fantasma.  

                                         

*******

Hurdy Gurdy Man
M.Ward a Barcelona. La Nau 18/05/2018 
El darrer concert de M. Ward a Barcelona és d'aquells que et reconcilien amb la música en directe. Assistir a shows multitudinaris en festivals, on acabes veient l'artista a una pantalla envoltat de converses multilingües, o escoltar músics divinitzats que amb supèrbia presenten el seu debut encara calent, pot acabar fent que perdis la il•lusió. Però Matthew Stephen Ward sap com fer- ho. El cantautor nord-americà, amb 41 anys d'edat i prop de 20 sobre els escenaris, és humil i proper, elegant i professional. I a més cau simpàtic. La seva música sona a clàssic i la seva veu rugosa et mou alguna cosa per dins. Ell pot aconseguir que una actuació aparentment poc memorable, on el format acústic desinfla algunes cançons, acabi convertint-se en un dels concerts més especials que he viscut darrerament. 

L'allargada ombra de Nick Drake

Malgrat la seva trista desaparició quan comptava només 26 anys a causa d’una sobredosi d’antidepressius, els tres fascinants discos que va publicar Nick Drake entre 1969 i 1972 (amb molt poca repercussió al seu moment) han esdevingut clàssics imprescindibles i han tingut una enorme empremta en les generacions posteriors. Avui, 19 de juny, s'acompleixen els 70 anys del seu naixement, i a la Biblioteca Vapor Vell us hem preparat aquesta exposició perquè gaudiu de la seva obra des de diverses perspectives. Com a complement, hem fet una selecció (una referència per autor) de discos gravats per músics que han fet palesa la seva admiració pel genial cantautor britànic.

Música per a tothom: Sons efímers amb la pianista Meritxell Brugué

Entrem a la recta final de curs amb una audició de "Música per a tothom" dedicada al piano. Aquest instrument va ser fonamental durant el romanticisme. El piano també va ser l'instrument principal en el rock'n'roll, juntament amb el saxo, fins que va ser desbancat per la guitarra. Tornem enrere en el temps, però,  per presentar l'audició de demà, 12/06/2018, a càrrec de la pianista Meritxell Brugué que tocará peces de Txaicovski, Ravel i Prokokiev. 

                                                                  Cartell 

Nota del programa 

Aquest programa té com a nucli central el concepte de l'efímer. Si bé és evident que la música en sí ja és un art de naturalesa efímera i que només existeix en el moment en que sona, aquesta idea de l'instant únic i fugisser ha sigut un element present en nombroses obres al llarg dels anys. 

                                                                                                      Partitura 

La voluntat d'evadir-se per un instant de la dura realitat de la Rússia del segle XIX que podem veure en la "Dumka" de Tchaikovsky; les textures volàtils, brillants, subtils i flotants de la "Sonatine" de Ravel i, finalment, la captació de moments escorredissos en el temps plasmats per Prokofiev a les seves "Visions Fugitives", conformen aquest programa que gira al voltant de la idea del moment únic.

Nota biogràfica

Meritxell Brugué al piano

Meritxell Brugué Noguer (1993, Sarrià de Ter) s’ha format com a pianista al Conservatori Isaac Albéniz de Girona amb Mª Àngels Pardàs, a l’Escola Superior de Música de Catalunya amb Denis Lossev i a la Guildhall School of Music & Drama de Londres, on estudià el màster en interpretació becada per la mateixa institució, amb Peter Bithell. Ha estat guardonada amb diversos premis entre els quals destaquen el 2n premi al Concurs Ciutat de Girona (2009), Menció d'Honor al Concurs de Joves Intèrprets de Piano de Catalunya (2010), 2n Premi al concurs Arjau (2013) i Premi Revelació de l’associació Magic Room (2016). Ha actuat a l’Auditori Viader de Girona, a l’Auditori de Barcelona i al Milton Court de Londres, entre d’altres.

                                                                             Meritxell Brugué entre el blanc i el negre 

Des de l’Associació de musictecaris Ampli, amplifiquem els “Sons Efímers” de la Meritxell Brugué demanant-li que ens digui dos dels seus compositors preferits: 

“Beethoven i Ravel són dos dels compositors que m'han influenciat més com a pianista. De Beethoven m’agrada la grandesa i profunditat que desprèn la seva música, que converteix aquest art en un llenguatge universal. Complementàriament, les obres de Ravel també m’han ajudat a créixer com a músic. En elles hi podem trobar un llenguatge que va més enllà de les notes en sí, donant lloc a un món de textures i matisos que han enriquit la paleta tímbrica del piano”

                                                              Beethoven 

                                                                                                       Ravel 

Sobre Beethoven i Ravel us recomanem tres llibres que podeu trobar a la biblioteca Ernest Lluch :  

Beethoven. Tormento y triunfo. Acantilado. Barcelona, 2017. 

                                                                                                     Portada

La música como pensamiento: El público y la música instrumental en la época de Beethoven. Acantilado. Barcelona, 2014. 

                                                                                                     Portada

Ravel. Jean Echenoz. Anagrama. Barcelona, 2007

                                                                                                      Portada 

I per acabar us recomanem tres pianistes / compositors no tan diferents dels que heu pogut escoltar al “Música per a tothom” d’avui i que podeu trobar a la biblioteca Ernest Lluch:  

Joep Beving – Prehension (Deutsche Grammophon) 

Aquest pianista holandès va començar a composar i tocar per a la seva família. Va pujar les seves composicions a la plataforma Spotify on va tenir milions d’escoltes. Aquest fet va fer que quatre segells discogràfics s’interessessin per la seva música. Finalment va publicar el seu primer àlbum en format físic pel prestigiós segell alemany, Deutsche Grammophon, que explica que tot i que Beving utilitza “vocabulari clàssic” la seva música recomfortant i tranquil·la s’acosta al chill-out i al easy listening i la fa apropiada per audiències més pop. 

De l'streaming al format físic 

Nils Frahm – Victoria (BSO) 

Tot i que el compositor alemany fa servir més instruments que el piano, en aquest disc podem trobar-hi una atmosfera semblant a la dels seus treballs amb el piano com a únic protagonista: petits i nombrosos detalls, moments lluminosos que conviuen amb moments foscos i l’acostament a gèneres com el techno. 

                                                                                                                        Banda sonora 

Nils Frahm – Spaces (Biblioteca Just M. Casero) 

Aquest disc si que està totalment dedicat al piano. “Spaces” és un àlbum fet de retalls, de peces breus enregistrades en directe, que amb prou feines arriben al minut, i d’altres més llargues. Un treball hipnòtic que treballa amb breus motius i que barreja la música clàssica amb el jazz i l’electrònica i el piano amb el sintetitzador.

Retalls pianístics 

Isao Tomita – Snowflakes Dancing 

Pioner de la música electrònica, el que fa el japonés Isao Tomita en aquest disc és reinterpretar peces de Debussy afegint-hi efectes sonors amb sintetitzadors i samplers de l’època. 

Debussy electrònic 

"Bass Culture: la historia del Reaggae" de Lloyd Bradley, playlist del llibre

A Bass Culture: la historia del reggae descobrim com va evolucionar la música tradicional jamaicana, partint del mento, el calypso i el jazz jamaicà fins a arribar al reggae. Tot neix a finals de la dècada dels 50, moment en el qual van aparèixer els sound systems. Aquests eren autèntiques festes on, els sound men equipats amb un tocadiscos i grans altaeus portaven la música als dancehalls on se'ls requeria. Els primers sound systems destacats són el que van crear alguns del que, posteriorment, seran els grans promotors de la música jamaicana i l'ska, com Sir "Coxsone" Dodd, Prince Buster o Duke Reid.

Foto: Duke Reid

La rivalitat en aquests primers sound system era molt gran, i es basava en la capacitat de poder aconseguir temes exclusius que es convertissin en un èxit per al públic. El fet d'estar en una illa limitava l'arribada de música estrangera i quan algú podia portar un disc dels EUA i aquest agradava a l'audiència, els sound men s'encarregaven de guardar bé el secret de qui era l'artista i la cançó, rebatejant el tema en funció de les reaccions de la gent i del sound system que el tenia en propietat.

Foto: sound system

La demanda cada vegada més gran de música per part de l'audiència i la dificultat de l'exportació en exclusiva van portar a enregistrar els primers singles a l'illa de Jamaica, donant lloc al naixement de l'ska. Studio One, creat per Clement "Coxsone" Dodd, el segell anglès Blue Beat Records o, posteriorment, Trojan Records van ser alguns dels segells més importants que es van dedicar a difondre aquest nou estil musical.

A partir d'aquí, l'ascens i reconeixement de l'ska va ser imparable i la seva evolució també, derivant en altres estils com el Rocksteady, el Reggae, el Dancehall, el Lovers Rock o el Two Tone, aparegut  a Anglaterra a finals de la dècada del 70, i que va revitalitzar i actualitzar el gènere.

Foto: ska

Una història fascinant que s'escolta amb la playlist que hem preparat, on apareixen la majoria de temes que es citen en el llibre i que ens donaran una visió molt clara i completa de l'evolució d'un dels gèneres musicals més rics de la música negra.

Bifonic: música en directe a les biblioteques de Celrà i Sant Gregori

La Marisa Serret, bibliotecària a Sant Gregori, ens fa arribar aquesta iniciativa musictecària que ens encanta. Per això l'AMPLIem ;-)

Com funciona?

Es convida a tocar a la biblioteca a persones aficionades a la música. Són, normalment, joves. Però també hi ha cabuda per a mainada (Rockspan al 2017) i per a no tan joves (Francesc i Santi al 2018). 

Els altres anys els buscàvem una mica a dit. Aquest any hem demanat col·laboració per les xarxes. 

Per tant, es tracta de músics voluntaris. Se'ls compensa amb algun tipus de refrigeri, intentant que aquest refrigeri el prenguin en algun local de la població. D'aquesta manera incloem al poble en l'activitat bibliotecària. 

La música que toquen solen ser adaptacions de temes que ells mateixos han fet, tot i que en algunes ocasions també toquen peces creades per ells mateixos. 

Habitualment els grups que vénen tenen relació amb alguna de les dues poblacions. O bé algun component és de la Llera del Ter o de la Vall de Llémena. Tot i que intentem que en les dues biblioteques toquin les mateixes persones, i/o grups, no sempre és possible. Si seguiu les notícies de la biblioteca de Sant Gregori i/o la pàgina de Facebook Bifonic veureu que en alguns concerts hi ha més gent a Celrà o a la inversa. O tal i com passa aquest any a Celrà hi haurà més concerts que no pas a Sant Gregori, però només és per un problema de dates. 

Objectius

Arribar a un públic que no assisteix habitualment a la biblioteca, per exemple joves. També arribar a persones a qui agrada la música.

Donar a conèixer de manera “simpàtica” el fons audiovisual de la biblioteca.

Obrir, als usuaris, l'espai bibliotecari a altres experiències.

Donar a conèixer la biblioteca a no usuaris habituals.


Una mica d'història

El 2015 va ser l'Any de les Biblioteques. Des de Sant Gregori es va impulsar un projecte on es relacionaven diferents artistes de diferents disciplines amb l'espai bibliotecari. En aquest projecte es va demanar a una cinquantena d'artistes que treballessin en uns quaderns. En varen sorgir dos exposicions que varen anar voltant per diferents biblioteques de tot el territori. Es va fer la inauguració a Sant Gregori i en el mes següent a la biblioteca de Celrà. Allà, una de les persones que havia col·laborat en el projecte (Anna Bohigas) i que cantava en un grup va tocar en directe. Al responsable de la biblioteca de Celrà li va agradar el format petit, musical i a la biblioteca i vam decidir iniciar el projecte Bifonic.

Així doncs, el projecte Bifonic neix al 2016 arrel de la presentació a Celrà del Projecte BiblioArt. Neix de la col·laboració entre les dues biblioteques (Celrà i Sant Gregori). Per aquest motiu es diu BI. L'Anna Bohigas – filla de Sant Gregori- ha estat col·laborant en el Bifonic des de l'inici. D'ella és el disseny dels cartells. 

Al 2016 van actuar 5 grups, 5 a Celrà i 5 a Sant Gregori. Al 2017 en van ser 3. Aquest 2018 seran 8 grups que faran 5 concerts a Sant Gregori i 8 a Celrà. 

Millores

Cada any intentem millorar una mica l'experiència. Per aquest motiu ens reunim, un cop acabat el cicle, els responsables de les dues biblioteques i en fem una mica de valoració.

Per aquest 2018 hem creat un espai – Centre d'interès itinerant – on exposar discografia del fons bibliotecari. 

El cartell 2018