divendres, 17 de juny de 2016

La cançó de l'estiu # 22 : any 2016, La salchipapa



 "la tipa es lista, para ganar dinero necesitas reproducciones y eso solo lo consigues haciendo una genialidad o una putísima mierda como esta"
 "este vídeo es una mina por inmundo y zafio, pero una mina al fin y al cabo" 


Ah! la cançó de l'estiu! 

... aquests de dalt són dos entre els inacabables comentaris que pengen del vídeo que, només en tres dies, ha superat els 2 milions de visites i que ha captivat als redactors de pràcticament tots els medis espanyols de comunicació; tan sols cal escriure la paraula 'salchipapa' al google i apareixen desenes d'enllaços a les websites de diaris, ràdios, etc. avisant de la seva publicació a youtube destacant com una de les notícies més importants de la setmana...

Alguns mantenim la teoria de que la 'canción del verano' pròpiament dita, comença amb la dècada dels 60 i l'etern Cuando calienta el sol (1961) dels fantàstics Hermanos Rigual, i continua durant la dècada dels Beatles, Muhammad Ali i el Summer of Love , amb delicioses cançons específicament dedicades a l'estiu com Sapore di sale , The Endless Summer , California Girls o  Azzurro , cançons que transmeten sensacions i sentiments uiniversals associats a aquesta època de l'any. Cançons carregades d'una sinceritat i una innocència que resulta senzillament inimaginable a dia d'avui.

Als anys 70, però, el simpàtic fenomen socio-melòdic pateix una petita mutació que resultarà ser el detonant que activava la generació d'un monstre que, any a any, va prenent una forma cada vegada més inquietant.

La mutació, a Espanya, òbviament, te un nom : Georgie Dann ...

Georgie va orientar molt aviat la seva carrera cap a la música de l'estiu amb un constant lliurament de cançonetes extremadament enganxoses i sobretot, ballables, que, estiu a estiu, incorporaven un creixent i cada vegada més desacomplexat component hortera que resultava un divertit potenciador de la sensació de cachondeo, desinhibició, relaxació i festa que esdevindria l'objectiu final de tota cançó de l'estiu a partir de llavors. El seu primer gran èxit va succeir l'any 1969 amb el 'Casatschok' i va continuar durant els 70 i 80 amb inoblidables ritmes com el Bimbó, Una Paloma Blanca, Mi cafetal o Carnaval Carnaval. Però l'any 1985, Georgie, com un nou i inconscient aprenent de bruixot, va prèmer el diabòlic botó vermell amb El Africano

De vegades els cataclismes comencen així, a partir d'una petita mutació sense cap rellevància aparent. Georgie 'només' havia introduït un nou condiment a la infal·lible i tradicional fórmula que cada any el convertia en Rei indiscutible de les cançons de l'estiu: el pebre picant, verd. Si, Georgie només havia introduït una mica d'erotisme, un element molt habitual en la cançó lleugera de tots els temps i llocs.
Però la causa de la tòxica mutació no era l'element en si, sinó la seva combinació amb la fórmula prèvia. Naturalment, com l'aprenent de bruixot, l'èxit del parisenc establert a Madrid, va augmentar de forma proporcional amb el també progressiu increment de la dosi d'aquest nou ingredient que, al mateix temps, convertia la fórmula en un magma sonor i estètic més letal a cada estiu.

I, de la mateixa manera que l'ingredient picant no era en si mateix la causa, el bo d'en Georgie tampoc era en si mateix la causa de l'apocalipsi pop que s'havia desencadenat i desenvolupat sota unes cançonetes aparentment inofensives sense cap pretensió més que la simple diversió per a xiringuitos de platja i festes de poble sota la lluna d'agost. El monstre, una vegada més, va prendre forma i consciència de si mateix dins les ments més perverses de la indústria de l'entreteniment. Havia nascut un nou concepte de hit que, encara que partint dels mateixos orígens, ja no tenia res a veure amb la música ni amb l'estiu.

King África, el Chiquilicuatre ... no cal citar més exemples d'una aberrant i lucrativa concepció de l'entreteniment ben estudiada dins els mortífers laboratoris de productores habitualment televisives, que explota una irresistible i humana atracció per l'abisme i l'holocaust mental . Dos exemples de pasos intermedis que ens porten avui a Leticia Sabater i el seu darrer vídeo-clip, un nou salt devolutiu cap al ja més que imminent Harmagedon de la un dia anomenada cultura popular. 

De fet, la pobre Leticia (Barcelona, 1966) no és més que una simple víctima-mèdium, un instrument de la versió cañí d'aquest mortífer verí que ha infectat el pop més massiu. A finals dels 80 i principis dels 90, Leticia va presentar diferents programes infantils que no tenien especial interès fins que un dia la seva notable minifaldilla va permetre mostrar -inadvertidament?- una forma blanca triangular en la zona púbica de la xica. Si, se li havien vist les calces, 'just allà'...

Ningú es va fer el longuis, ni ella, ni els infames cervells de Tele5 ni, per descomptat, els televidents. Aquella fugissera visió es va convertir en el centre de gravetat del programa. La franja d'edat de possibles seguidors del programa va passar dels 5 a 12 anys dels programes pre-calces, a la franja dels 5 als 95 anys dels programes post-calces. Una ridícula expectació esperant el possible moment de veure les calces a l'esbojarrada presentadora en ple programa infantil. Un truc tan simple com grotesc, negoci rodó.

El Diable, però, passa sempre una factura implacable. La trajectòria de la Leti va enfilar irremissiblement un camí de degradació professional, paral·lelament a la seva degradació física i mental. Amb l'arribada del nou segle i mil·leni, la un dia guapota, simpàtica i fresca Letícia es va anar convertint progressivament en un  patètic personatge que acumulava més i més elements tremendistes (megachoni, lletja, grassa, basta, vulgar, hortera, envellida, desequilibrada ... una síntesi ultrabrutal, en fi, del clàssic putón verbenero ibèric) fins arribar a l'Olimp del Trash que de ben segur marcarà un abans i un després en la història de la decadència de la -civilització?- occidental i el capitalisme total.

... penitenciagite ! ...  





Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...