"Escuchando a The Doors" de Greil Marcus: playlist + guia de lectura

 

Greil Marcus és un crític virtuós que dissecciona la música, aparcant la biografia dels seus creadors, per a connectar-la amb el temps i les circumstàncies que l’envolten en una combinació torrencial de fets culturals i socials, esdeveniments polítics, mites de l’imaginari popular i emocions del propi autor. Els llibres de Marcus obren portes al lector a través d’un flux d’idees, aparentment inconnexes, que el crític encadella conformant un collage sociocultural on poder perdre’s a mode d'incert camí amb múltiples bifurcacions. Una mostra eloqüent de l’estil que defineix al crític és el llibre Rastros de Carmín (1989), on l’autor parteix del crit nihilista de Johnny Rotten  I am an anti-christ a la cançó Anarchy in the UK, per relacionar el punk amb el situacionisme, el dadaisme o les heretgies medievals. 

En el seu recent assaig Escuchando a The Doors, Greil Marcus torna a sorprendre’ns  en l’anàlisi d’una època, els anys seixanta, a través de la música d’un dels seus grups icona, The Doors, allunyant-se de la idea del flower power i hippisme que inevitablement ens ve al cap quan es parla de la dècada fabulosa:  

Ya en 1968, The Doors interpretaban no la libertad, sino la desaparición de la misma. Esto es lo aterrador: la idea de que los Sesenta no fue una época magnífica, sencilla y romántica que vender a los demás como un agradable lugar a visitar, sino un lugar, incluso mientras se creaba, que la gente sabe que nunca podrá llegar a habitar de verdad, y del que nunca podrá escapar. 

Marcus s’aventura en reflexions al voltant de la naturalesa de la cultura pop i ens nodreix d’abundants referències literàries, musicals i cinematogràfiques que enriqueixen aquest anàlisi polièdric d’un grup i la seva música en el context d’una època mítica.  

La lectura del llibre convé acompanyar-la de la música de la qual ens parla l'autor per dotar-la d'un significat més complet. És per això que, des de la Biblioteca Vallcarca i els Penitents, us presentem una playlist a Spotify amb totes les cançons esmentades al llibre, que es complementa amb una guia que recull les referències bibliogràfiques i cinematogràfiques disponibles a les biblioteques. 

Todo cuanto recordaba de The Doors -todo lo que recordaba de las cientos de veces que había escuchado su primer álbum, de las pocas veces que puse los siguientes, de la docena de veces que los vi en directo -era la compleja y tortuosa emoción de ser transportado fuera de uno mismo.

Escoltant Greil Marcus, escoltem millor a The Doors:


Las pausas de "The End" eran accidentes de tráfico, lo que el dadaista berlínes Richard Huelsenbeck llamó en 1918 "el arte del choque de ayer". Todo parece provisional a lo largo de la canción, vacilante, confuso, hasta llegar a la oleada final; esa es la fuente de energía de la canción, su desolador abrazo a la oscuridad, a la tristeza y al miedo.

A pesar de los pesares : Paco Ibáñez a Girona

Paco Ibáñez 

El Paco, com Labordeta o Brassens o Víctor Jara, sempre ha sigut com aquell germà gran a qui un es vol assemblar quan s'és adolescent. Rebel, autèntic, sensible, ple de força, humiltat i convicció. Des de fa ja prop de 60 anys, el Paco ens porta acompanyant a descobrir i llegir, rellegir i endinsar-nos en la millor poesia castellana de tots els temps i procedències. Al Paco sempre l'hem estimat i sempre l'estimarem perquè ens fa la vida una mica millor. 

El passat divendres, 22 de novembre del 2013, el Paco va cantar a Girona,  l'Esther Suriñach  hi era i avui comparteix la seva experiència amb nosaltres.



Arriba un punt a la vida que, quan esperes la tardor, ja no és per començar l’escola o per fer grans castanyades amb la colla dels amics. Després del desgavell de l’estiu, esperes la tardor per tornar a la rutina, i esperes la rutina per aconseguir fugir durant els caps de setmana, per exemple. Llavors et ve de gust un bon concert, una obra de teatre, sessions de cineclub o de lectures, activitats còmodes i abrigadetes allà entre quatre parets. Seus a les fosques, desconnectes del món, i valores el gran luxe de poder pagar una entrada malgrat les crisis i l’IVA i tot aquest daltabaix.

Arriba un punt a la vida que empassar-se sencer el catàleg de Temporada Alta és un dels rituals de la nova estació. I seleccionar espectacle, una decisió difícil.
Aquest any l’escollit va ser Paco Ibáñez, 25 euros, segona fila, auditori de Girona, 22 de novembre a les 9 de la nit.
Enganyada pel programa, m’imaginava que tot serien versions musicades de poetes sudamericans, i anava armada de mocadors perquè es tan corto el amor, y es tan largo el olvido.

Però al final va resultar menys llagrimeta que puny enlaire, tal com demana el moment. De Neruda, només dues, i no precisament el poema nº15.

Un Paco Ibáñez sòbriament vestit d’un color negre d’ala de mosca, acompanyat en algunes peces d’un guitarrista fabulós, ens va oferir un viatge per totes les Espanyes, des del romanços àrabs andalusos fins Galícia i País Basc, passant per García Lorca, Machado, Goytisolo, León Felipe i –per si no fos prou- Xile  i Argentina i fins i tot una cançó popular italiana, poble que segons Ibáñez inspira alegria i gran estimació.

Quantes coses, a més de cantar, es poden fer en una hora i mitja de concert?

Criticar els polítics (tant els d’ara com abans), defensar els gitanos.

Denunciar el tancament de llibreries mentre s’obren botigues de roba i ens volen vestir per fora i criar jovent analfabet.

Reconèixer que hi ha vida més enllà del futbol.

Descobrir que una de les més grans poetesses argentines, Alfonsina Stormi, coneguda per la cançó “Alfonsina i el mar” va voler ser lliure d’escollir quan havia d’arribar la seva hora. Escolteu la seva història i el seu poema : 

Les anècdotes personals van ser fantàstiques, l’energia inalterable, l’humor molt fi. Paco Ibáñez, setanta nou anys i dos dies quan el vaig sentir en directe. Sempre més recordaré la veu pausada i propera com si toqués en un espai molt íntim, i no en un auditori modern ple fins a la bandera. Roja, evidentment.

Va dir amb sornegueria que anem enrere com els crancs, i que no seria estrany que ens obliguessin a saludar a l’estil feixista. Per compensar-ho, proposo que s’imposi per llei una audició diària de la millor cançó que explica les coses de la vida, ara i sempre i davant de tots els mals. Que es declari Palabras para Julia himne nacional d’una nació més justa. 

Quan em trobi el geni de la làmpara, li diré que em converteixi en José Agustín Goytisolo, o en la  Julia del poema, o potser, simplement, en guitarra entre les mans d’aquest senyor.

Esther Suriñach

Article sobre Paco Ibáñez  a la Wikipedia : http://es.wikipedia.org/wiki/Paco_Ib%C3%A1%C3%B1ez

Meeting Boulevard # 13 : Neus Castellano

Meeting Boulevard és un punt de trobada, un seguit d'entrevistes amb diferents bibliotecaris catalans que anirem publicant periòdicament amb l'objectiu de copsar el moment actual de la biblioteca, la professió bibliotecària i,  més concretament, la música a la biblioteca pública.

Després de les entrevistes amb Anna Bröll, Carme Fenoll, Glòria Pérez-Salmerón, David Cuadrado,  Marthe Himelfarb, Àngels Sola, Esther Suriñach, Núria Gondolbeu, Daniel Arredondo, Francesc Pujol, Mercè Barnadas i Maite Pinteño,  continuem la sèrie amb la Neus Castellano, directora de la biblioteca Xavier Benguerel, a la ciutat de Barcelona.

Neus Castellano

De petita volies ser bibliotecària? Des de quan ho ets? 
De cap manera! La primera cosa que recorde que volia ser, i de fet jo estava convençuda que ho era, és Heidi. D’aquest personatge de la prehistòria del manga conserve, a més de la fascinació per les muntanyes i l’obsessió per descalçar-me, un disc en japonés amb la banda sonora de la sèrie (el meu primer vinil!) i el record de la primera vegada que vaig posar els peus a una biblioteca –la de l’escola- amb la necessitat vital de saber-ho tot sobre la meua heroïna.
Però com que la biblioteca de l’escola era una habitació fosca i tancada amb pany i clau que només obria la Susi –la secretària de l’escola- si li ballaves molt els nanos, vaig fer el càlcul i, amb aquells horaris, em caldrien tres o quatre vides per llegir-me la magnífica col·lecció “Nuevo Auriga” que lluïa quilomètrica i verge dins una vitrina que també estava sempre tancada. Així que vaig tirar pel dret i, aprofitant el privilegi de ser la primera filla, néta i neboda d’una família amb moltes ganes de consentir xiquets, em vaig conxavar amb el senyor Vidal –el llibreter del barri- per tal que li explicara al meu iaio –la víctima principal- la conveniència d’una biblioteca infantil ben nodrida. I, d’aquesta manera, la meua biblioteca i jo vam anar creixent amb les “Historias Selección” de Bruguera, l’internat boig de les bessones O’Sulllivan, els herois medievals de Walter Scott i algun Verne que agafava “prestat” de la biblioteca del pare.
Fet i fet, no vaig freqüentar les biblioteques fins que no vaig arribar a la Facultat de Geografia i Història. Però com que la Història m’abocava a la docència i jo m’estimava més seguir envoltada de llibres, vaig fer la diplomatura en Biblioteconomia i Documentació. I des que vaig fer les pràctiques, a finals dels noranta, a la biblioteca pública d’un poblet valencià d’uns 3.000 habitants, mai he volgut tornar a ser cap altra cosa més que bibliotecària.

La Heidi Neus

Que és el que més t'ha agradat i t'agrada d'aquesta professió? 
M’agrada la gent i em fa feliç ajudar a trobar les coses que la gent busca o descobrir-los-en de noves. M’agrada aquest ofici perquè és dinàmic i canviant, com els finals oberts de les pelis que més m’agraden. De fet, si he de triar una imatge per definir el dia a dia d’una biblioteca, em quede amb “Smoke”, aquella peli basada en un conte de Paul Auster on el seu protagonista, Harvey Keitel, cada dia, a la mateixa hora, fa una foto a la mateixa cantonada del mateix carrer i sempre amb el mateix enquadrament; només canvia la gent que hi transita. Nosaltres, les biblioteques, som un cas semblant: el mateix escenari cada dia, els mateixos serveis, unes propostes i activitats que intenten ser el més atractives possibles i una planificació que pretén  avançar-se a les necessitats dels nostres usuaris. Però cada dia canvien els actors, la gent que ve a la biblioteca pública és de totes les edats i condicions i els seus gustos, interessos i expectatives són infinits. Per això m’agrada la meva feina, perquè porta al seu ADN l’antídot contra la rutina i l’avorriment. Tot i que la planificació, la gestió i la representació són les meues tasques principals i les que més satisfaccions em donen, aprofite qualsevol excusa per escapolir-me del despatx i regalar-me uns quants plaers: les sessions del club de lectura, el goig d’obrir les caixes de llibres acabats d’arribar de les llibreries, l’alegria que m’entra quan veig que un usuari s’adreça a algun dels meus companys pel seu nom, les vesprades de dissabte atenent el taulell de préstec, jugar a endevinar quina hora és pel volum de decibelis que m’arriba des de l’àrea infantil, veure com els iaios corren per ser els primers en agafar els diaris quan obrim la biblioteca, compartir els últims 5 minuts de la jornada amb els companys quan apaguem els llums i tanquem la porta fins demà...


Quina és la situació més divertida que has viscut en una biblioteca? 
D’anècdotes i situacions divertides amb els usuaris n’hi ha a cabassos, i com la majoria dels meus companys de professió, les podria fins i tot classificar –coses de l’ofici- per categories: consultes impossibles, autors i títols rebatejats erròniament pels usuaris, els objectes més inversemblants oblidats a l’interior dels llibres o pels racons de la biblioteca...Però ja que la cosa va de música, te’n contaré una de ben “rumbera” que ens va passar a l’antiga biblioteca del barri de Roquetes (Nou Barris) de Barcelona cap a mitjans de l’any 2004.
Aquella biblioteca, d’un centenar escàs de metres quadrats, ocupava un baix d’un dels carrers més transitats del barri i tenia un aparador encarat al carrer on posàvem les novetats que anàvem rebent. Doncs bé, una vesprada es va armar un bon canyaret davant d’aquell aparador: un grup de gitanos, dels molts que hi viuen des de fa un grapat d’anys a Roquetes, es va posar a cantar i a tocar de palmes en descobrir que a l’aparador hi havia el llibre “Nosotros, los Chichos”, que homenatjava els trenta anys de trajectòria d’aquest conegut grup. Quan van entrar a la biblioteca, al ritme d’una molt ben cantada i millor palmejada “Ni más ni menos” i amb la ferma intenció de comprar-nos el llibre, feina vam tindre la meua companya i jo per explicar-los que allò no era una llibreria, que s’havia de guardar un cert silenci i que es podien fer el carnet i emportar-se el llibre sense cap cost. Missió impossible: mentre els fèiem el carnet a tots (als qui sabien llegir i als qui no), la biblioteca va ser una festa i els pocs usuaris que hi havia acabaren, gustosos, unint-se al concert improvisat. El llibre, per cert, va estar setmanes desaparegut de la biblioteca, però nosaltres sabíem -pel veïnat i pels propis gitanos que ens venien a informar puntualment- que passava de casa en casa amb veneració i respecte, com si es tractara de les relíquies del Jero en persona.


Estem vivint una època difícil per als serveis públics on moltes vegades la imaginació ha d'arribar on no arriba el pressupost. En aquest sentit, com veus els ànims entre els companys de les nostres biblioteques públiques?
La nostra professió està acostumada a viure incorporant la idea de crisi als seus plantejaments. I no parle només de crisi en el sentit econòmic i conjuntural de la paraula, que es podria referir a la situació actual que vivim, sinò sobretot en l’etimològic. Crisi en el sentit d’evolució, de canvi i de la incertesa que aquest provoca. Les biblioteques ens hem reinventat cent i una vegades per adaptar-nos als canvis de la societat i, si atenem al nombre de visitants diaris que tenim o al d’usuaris amb carnet de les biblioteques del nostre país, està ben clara la nostra flexibilitat i la nostra capacitat d’adaptació. Darrere d’açò, a més de la imaginació (una de les nostres principals eines de treball amb o sense pressupostos ajustats), hi ha molta energia i el que per a mi és el principal actiu de les biblioteques: uns equips de treball multidisciplinars integrats per gent altament formada en les matèries més variades i més adients per atendre un public tan heterogeni com és el de la bibioteca pública. Molt sovint els bibliotecaris tenim altres estudis a més dels de biblioteconomia o documentació i la major part dels nostres auxiliars tenen titulacions superiors a les requerides per a les seues funcions. En aquests dotze anys llargs que fa que treballe a Biblioteques de Barcelona, he tingut companys auxiliars filòlegs, filòsofs, historiadors, sociòlegs, mestres, piscòlegs, pedagogs, arqueòlegs, periodistes...dels quals he aprés moltíssim. I això, a l’hora de gestionar un equipament cultural amb les particularitats de la biblioteca pública, aporta un valor afegit que no només hem d’aprofitar sinò que hem de seguir fomentant.
Respecte a com ho vivim, als nostres ànims davant aquestes situacions, crec que ens defineix prou bé la descripció que feia dels treballadors de la cultura el passat mes de maig, a les Jornades de Documentació del FESABID, el professor Pau Rausell, especialista en economia aplicada a la cultura. Deia que les condicions objectives dels treballadors dels sectors culturals (horaris, conciliació, fomació per sobre de la retribució salarial...) són pitjors que la mitjana dels treballadors però que, per contra, el nostre nivell de satisfacció laboral és superior al d’aquesta mitjana. És una dada que diu molt del nostre grau d’implicació o de la nostra motivació, però que no hauríem de perdre de vista, altrament...


Alguns creiem que després del tsunami generat per les Tecnologies de la Informació i de la Comunicació el rol del bibliotecari ha d'evolucionar assumint cada vegada més un paper de guia i de transmissor cultural per poder sobreviure. Quina és la teva opinió al respecte? Creus que els bibliotecaris estem realment prou preparats per aquest repte? 
Crec que, a aquestes alçades del ball, seguir plantejant-nos que Google o els e-books ens poden furtar usuaris no trau massa trellat; les biblioteques públiques ja fa un temps que hem superat el debat d’apocalíptics i integrats respecte a l’ús de les tecnolgies. De la mateixa manera que la televisió no ha acabat amb el cinema (les raons per acabar amb el cinema, darrerament, són altres ben distintes als canvis tecnològics), la gent continua venint a les biblioteques. Els nostres usuaris segurament usen Google a diari o s’han baixat alguna vegada algun llibre digital, però busquen un altre tipus de relació a la biblioteca, la proximitat, aquella persona que hi ha darrere del taulell i que coneix els seus gustos de la mateixa manera que ell coneix el seu nom. Si anem una mica més enllà i incorporem tot allò que ve a fer la gent a la biblioteca a més de cercar informació o una lectura pel seu temps d’oci (assistir a un club de lectura, a una activitat de divulgació científica, a un concert de petit format, a un recital de poesia, a un curs d’alfabetització digital, a la trobada amb un escriptor o a la presentació d’un festival teatral), crec que hem d’estar relativament tranquils respecte al futur de les biblioteques. Hem incorporat les tecnologies de la Informació i la Comunicació quasi de manera natural entre altres coses perquè, com et deia abans, som un col·lectiu multidisciplinar i jove en gran part. El repte, per tant, crec que està més en identificar i intentar incorporar a l’usuari que només llegeix les nostres recomanacions virtuals, que en patir perquè els nostres usuaris presencials deixen de ser-ho.


Seguint aquest fil, últimament ha aparegut la paraula ‘prescripció’ com una de les funcions fonamentals del bibliotecari del S.XXI. La tendència, doncs, hauria de ser la especialització i la cooperació. Et consta que s'estiguin donant passos efectius en aquesta direcció a les biblioteques catalanes? I si no, quins creus que haurien de ser?
Estic totalment d’acord amb aquesta afirmació que fas sobre l’especialització i la cooperació. Jo també crec que aquest és el camí a seguir i que allò que ens fa interessants és justament el que ens fa diferents, allò en el que estem especialitzats i del que podem parlar amb més coneixement i més rigorositat i, sobretot, amb més passió. Crec que hauriem d’anar un pas més enllà de la prescripció perquè la lectura o el gust per un determinat tipus de música o de cinema és una cosa molt personal i justament el que busquen els nostres usuaris quan venen a la biblioteca és aquesta recomanació personal, aquest trocet teu (quantes vegades els nostres usuaris ens han demanat allò de “...i tu, què llegeixes?”). No veig per què ha de ser diferent, doncs, la nostra manera de recomanar lectures o discos o pel·lícules a través de la xarxes socials. Aquesta setmana, a l’Escola d’Hivern de la Biblioteca Pública, hem parlat molt d’aquest tema, de què i com fem prescripció lectora a través de les xarxes socials. Una de les conclusions a les que hem arribat és que a més personal és la nostra tria i més subjectiva la nostra recomanació i el seu llenguatge, més interaccions rebem per part de l’usuari virtual; hem de fugir de la ressenya de “solapa” i posar-hi més ànima. Tenim uns fons bibliogràfics, musicals i cinematogràfics magnífics i, a més a més, no estem sotmesos a cap pressió del mercat per “vendre” un determinat títol o el best-seller que trobarem comentat i recomanat a desenes de pàgines de novetats editorials.  Que anem pel bon camí en aquest sentit ho demostren blocs cooperatius com aquest mateix, o d’altres especialitzats com el de gènere negre de la biblioteca de La Bòbila de l’Hospitalet. Sense especialistes disposats a recomanar només allò que els apassiona i amb un convenciment ferm en el treball cooperatiu  no s’enten, per exemple, el fenomen del Bibarnabloc, on escrivim, de manera més o menys regular, més de seixanta professionals de les Biblioteques de Barcelona.

 
Des de la teva experiència personal a la biblioteca on treballes, quin és l'ús que en fan actualment els usuaris de la col·lecció de música? us demanen consell? es deixen recomanar? busquen descobrir coses noves o més aviat volen trobar el que ja coneixen?
Aquí et parlaré d’oïda, perquè la col·lecció de música no ha estat mai una responsabilitat directa meua, per sort per als usuaris. Afortunadament, i per aquesta varietat de procedències del personal de biblioteques que et comentava abans, tenim companys que són uns veritables cracks a l’hora de triar i remenar dins l’actualitat musical i sel·leccionar propostes de qualitat per mantenir les nostres col·leccions. Gràcies a ells, i a l’AMPLI, m’he salvat alguna vegada de fer el ridícul davant d’algun usuari d’aquells que saben el que volen. Per això és tan important la col·laboració vinculada a la prescripció a les biblioteques públiques, perquè tots no sabem de tot; això del saber enciclopèdic es va acabar quan inventaren la impremta. En qualsevol cas, el que més he sentit comentar als companys de la secció de música és que l’usuari que la freqüenta acostuma a ser prou autònom i a saber el que vol. Un altre indicador no massa positiu de l’ús de la col·lecció de música a les biblioteques és el de la lenta i progressiva davallada del nombre de préstecs dels cds. Suposo que els musictecaris teniu aquest tema més que estudiat i ja sabeu que l’abandonament del format cd respon sobretot a un fet “generacional”, que és el que ens ensumem els menys posats en la matèria...


Alguns creiem que, ara més que mai, la biblioteca pública hauria d’assumir un rol pedagògic actiu en la formació del gust musical de la comunitat a la qual pertany. Quina és la teva opinió al respecte? Seria possible? Com?
Jo crec en el rol pedagògic de les biblioteques a tots els nivells. Som espais d’iniciació i de descoberta per a molts dels nostres usuaris. De la mateixa manera que els formem en l’ús bàsic de les TICs o els ampliem informació sobre un tema d’actualitat a través de la conferència d’un expert, també els hauríem d’ajudar a obrir els seus horitzons lectors, cinematogràfics i musicals amb propostes de qualitat, d’aquelles que es mouen pels circuits exclosos dels grans interessos comercials. La música en directe, en formats petits i integrables dins la biblioteca, és una de les activitats més valorades pels usuaris però que menys acostumem a programar. Sí que usem la música i els músics –sovint molt bons- per explicar coses relacionades amb la literatura (especialment la poesia), el cinema o els contes infantils, però molt poques vegades fem activitats musicals que parlen exclusivament de música (tret d’aquelles biblioteques que tenen una especialització musical). A la Xavier Benguerel, aquest últim any hem tingut música en directe en dues ocasions per al públic adult, i les dues vegades es tractava de dos cantautors que musicaven poetes: el Joan Margarit i el Vicent Andrés Estellés. Per al públic infantil i familiar, dos vegades a l’any també acostumem a programar un parell de concerts amb els alumnes d’una escola de música del barri. Malgrat tot, crec que caldria potenciar la programació d’activitats musicals a les biblioteques.


El concepte 'biblioteca musical híbrida' proposa que la col·lecció física de les biblioteques i les recomanacions de música en línia no són substitutives sinó complementàries, ja que ambdós presenten avantatges i inconvenients, comparteixes aquesta opinió? creus que es un concepte vàlid?
No només és un concepte vàlid, sinó necessari per als temps que corren. Des del moment que els pressupostos són cada dia més ajustats i, el que crec que és més important, el consum de música en streaming creix en detriment del format cd, no ens queda una altra que fer-nos un espai a les xarxes socials per donar a conèixer les nostres col·leccions musicals. No es tractaria tant d’abandonar la col·lecció física de cds, com d’utilitzar les recomanacions de música en línia justament com a esquer perquè els usuaris d’aquestes plataformes vinguen a la biblioteca a conèixer els nostres fons musicals.


Actualment s'està utilitzant cada vegada més la recomanació musical utilitzant plataformes com Spotify, Youtube o Grooveshark; tothom crea el seu cercle d'amics per descobrir i compartir la música. Creus que els bibliotecaris hauríem també de participar activament en les plataformes de música social? de quina manera? amb quina funció? 
Com et deia, ens hem de fer un lloc a aquestes plataformes, però no a qualsevol preu. De la mateixa manera que abans et deia que no estem sotmesos a les lleis del mercat a l’hora de recomanar lectures de qualitat que ens ajuden a fer més visibles els nostres fons bibliogràfics, hauríem de fer el mateix amb la música i el cinema que tenim a les biblioteques. Ja sabem que allò que ens fa més atractius és justament el que ens fa diferents, i això ens porta directament a posar l’ull a sobre de les nostres especialitzacions, bé siga perquè la música ens porte a posar en relleu l’existència de fons bibliogràfics completíssims (a la Xavier Benguerel, a hores d’ara tenim una col·lecció de llibres de cinema que no té cap escola d’audiovisuals de la ciutat), o bé perquè tenim uns fons musicals també molt ben nodrits (en el nostre cas, la col·lecció de bandes sonores). A Biblioteques de Barcelona, fins ara, només la biblioteca Vapor Vell feia servir Spotify per fer recomanacions musicals, però aquest any hem començat una sèrie de biblioteques de la ciutat també a vincular aquesta eina a les nostres especialitzacions. Encara no podem parlar de resultats amb cara i ulls, però hi ha moltes ganes de veure fins on arribem per aquest camí.


 Quin és el darrer disc o discos que t'han emocionat?
Uf! Ara quedaré fatal perquè jo sóc més que de música, de lletra. De fet, molta de la poesia que m’agrada és perquè abans de llegir-la, l’he escoltada. Perquè per a mi, com per a tants alumnes de batxillerat dels anys huitanta i noranta, el temes de poesia anaven amb música: Amancio Prada posava veu a San Juan de la Cruz, l’Ovidi deia els versos d’Estellés i de Salvat-Papaseït amb la guitarra del Toti Soler de fons, Paco Ibáñez ens cantava tot el temari de poesia castellana del segle XX i Raimon ens feia entendre els complicats endecasíl·labs d’Ausiàs March i d’altres poetes del segle XV amb més eficàcia que trenta pàgines de Martí de Riquer.
Escolte música mentre faig alguna cosa. Els meus gustos musicals es podria dir que són convencionals i molt arrelats al fet generacional i territorial. En poques paraules: tirant a mediterrània, desfasada i un pèl petarda. Quan treballe, escolte música instrumental, potser perquè em vaig criar amb els vinils de Ray Conniff del meu pare; sobretot bandes sonores, que les tinc ben a la mà (ara mateix The tree of life, d’Alexandre Desplat). Les cançons me les deixe per a conduir o per fer les feines de la casa. M’agraden les veus esgarrades i viscudes (Cohen, Ovidi, Micah P. Hinson, Miquel Gil, Juan Perro...), i també les d’aigua (Sabina Yannatou, la Bonet, Botifarra....) i m’agrada cantar fort, al cotxe o quan planxe la roba, algun boleràs amb la Mayte Martín, chansons de la Piaf o el Bécaud, el “Sono come tu mi vuoi” de Mina o, fins i tot, el “Solidarity” dels Angelic Upstarts (bé, per a aquesta última potser necessite alguna cervesseta de més..). I a la nit, si encara queda una estoneta per a llegir, la primera peça clàssica de piano que trobe per casa o un disc que no em cansaria mai d’escoltar: Officium, una barreja meravellosa del saxo de Jan Garbarek amb les veus del Hilliard Ensemble.

Musictecaris a la biblioteca Agustí Centelles, música imperdible a l'Esquerra de l'Eixample

L'Alberto Torres, responsable de l'àrea de música de la biblioteca Esquerra de l'Eixample-Agustí Centelles  comparteix amb els lectors de l'AMPLI les propostes de visibilitat i difusió del fons documental musical amb el butlletí IMPERDIBLES, un altre bon exemple tan senzill com efectiu d'hibridació entre la col·lecció física i la utilització de recursos a internet.  L'Alberto té la paraula:


Suposo que un dels trets comuns dels melòmans és l’afició a compartir la música amb els altres. Els IMPERDIBLES sorgeixen d’aquest desig de voler compartir els discos que ens agraden amb els usuaris de la biblioteca, igual que ho fem amb amics i coneguts. Volem recomanar aquelles coses que ens semblen especials i que potser algunes d’elles passarien desapercebudes. És una selecció totalment subjectiva, emocional i eclèctica, en cap moment obligatòria i, per tant, honesta.

IMPERDIBLES s’edita en format butlletí, en paper i online, des que vàrem obrir la biblioteca Esquerra de l’Eixample – Agustí Centelles al 2011. Inclou petites ressenyes d’allò que ens interessa destacar de les darreres adquisicions en format CD, DVD o llibre, i també de qualsevol altre document de la biblioteca relacionat amb música (fotografia musical, biografies de músics, còmics, pel·lícules musicals...). Tot i que l’elaborem des de l’àrea de música, té un caràcter col·laboratiu i la seva redacció està oberta a la participació de tot l’equip.

Els IMPERDIBLES són un reflex del fons de la biblioteca i de l’esperit eclèctic que volem impulsar. Ens agraden els artistes que són originals, intensos, que transmeten o tenen alguna cosa a dir. Folk, rock psicodèlic, jazz i soul són alguns dels puntals de la nostra col·lecció, però amb la mirada posada també sobre artistes de qualsevol estil (electrònica, punk, heavy-metal, etc.) que tinguin una proposta musical interessant.

Aquest passat mes d’octubre hem reprès la publicació del butlletí amb una nova secció que ens fa especial il·lusió. “L’imperdible de...” és un petit espai que anirà apareixent de forma esporàdica i on diferents músics recomanaran els seus discos favorits d’altres artistes. La secció la vàrem inaugurar amb la cantautora Ainara LeGardon i al darrer número hem comptat amb la col·laboració de Ferran Palau (Anímic).

Imperdibles Núm. 8/2013

Aquí podeu veure tots els números que hem publicat.

El fet que s’incloguin ressenyes d’altres formats que no sigui àudio potencia la idea de col·lecció com quelcom més obert i divers, no només escoltar CD. En aquest sentit hem incidit en la recomanació de llibres, remarcant que la “música llegida” és una part del fons molt important. També estem treballant la col·lecció de documentals musicals, dintre del centre d’interès en Cinema Documental.

Darrerament hem incorporat Spotify com a eina de difusió de l’àrea de música. A més d’una selecció de cançons de les novetats i d’altres playlist temàtiques, els IMPERDIBLES també hi són presents amb una playlist que recull les millors cançons, cada tres butlletins.

aquesta:    

Tortell Poltrona i la Bandaclowns

Tothom coneix la impagable feina d'en Tortell Poltrona, apòstol del riure i la poesia (que es el que es el circ!) i del que no es coneix ningú que s'hi hagi resistit. En Jaume Mateu, àlies Tortell Poltrona, ha recorregut el món regalant rialles a grans i petits, de totes les classes i condicions socials deixant clar que el món necessita més rialles terapèutiques, i més gent com ell. I si algú hi vol col.laborar teniu Pallassos sense fronteres .

El 1989 inicia un espectacle al Circ Cric en que es acompanyat per la recentment fundada Bandaclows, i en el 1991 s'enrregistra aquest dics en cd i vinil, on es recullen 13 temes tractats instrumentalment entre el Pop i el rock, inclosos algun brillant reggae com Somos nada, o algun que altre homenatge als cantant italians dels seixanta. 

Editat per PICAP, el disc sona realment bé i no es conforma amb ser una mera eina d'entreteniment sense més, sinó que es ambiciós aconsegueix una factura realment bona. No es casualitat que entre la banda hi ha figures tan rellevants com en Víctor Amman, fundador de la llegendària Orquestra Mirasol.



Aquest 2013, el Circ Cric ha presentat un espectacle anomenat Gran nit de ball i circ, on conjuntament amb la Troba Kung-Fú liderada per en Joan Garriga, harmonitzen música i circ amb un resultat del tot brillant.





Realment aquestes iniciatives no fan més que constatar la relació tant espontània que ha existit sempre entre ells. Com totes les arts, quan es barregen, si ho fan de tot cor i amb sinceritat es converteixen en all i oli, cos i ànima, espectacle en viu, quelcom inesborrable. Esperem que iniciatives com aquestes continuïn pinzellant el nostre panorama cultural amb normalitat i èxit.

En definitiva, Tortell Poltrona i la Bandaclown es un disc per moure la croqueta a l'Hostal de la Gloria mentre agafem l'ascensor ratllats d'amor i plovent: Aiaiaiai amore mio, tu ets l'only txu!

Lo Jaume.

La Discoteca d'AMPLI, LXXVII : Alberto Montero. Puerto Príncipe (Bcore, 13)

Josep Pla per escriure el Carrer estret, va fer el que recomanava l'escriptor Saint-Real: agafar un mirall, el mateix que uns quants anys després Mercè Rodoreda trencaria, i parlar del que hi veia reflectit. Puerto Príncipe és el carrer de Barcelona on viu el músic valencià Alberto Montero. I també és el títol del seu tercer disc. Per composar i escriure la música del seu segon treball, Montero, més que dedicar-se a fer el xafarder des de la finestra, s'ha mirat en un mirall. I el que s'hi ha reflectit és un disc de portada impressionista, fet amb pinzellades de pop, folk, jazz i vernís psicodèlic, que t'atrapa des de la primera nota. 

Portada de Puerto Príncipe

L'instrumental que obre el disc, ja avisa de tot el que hi trobarem: cordes, vents, piano, coros, arranjaments elegants i moments enèrgics i vitals, trepidants, que conviuen amb moments més reposats i melangiosos, hipnòtics, però igual de brillants. A Puerto Príncipe, també hi ressonen els ecos de grups com Love, en els finals en crescendo i l'èpica dels vents; i de Vainica Doble a les lletres, també molt cuidades. Alberto Montero parla al seu tercer disc del retorn del passat, de coses que creiem oblidades i que es tornen a repetir, de les indecisions, dels jocs de l'infantesa, del camí a seguir i del desig de trobar l'equilibri. 

Alberto Montero 

Sense adonar-te'n arribes al final de Puerto Príncipe, no perquè el disc sigui curt, sinó perquè entra tan bé i l'escolta es tan fluïda que es perd la noció del temps. El clima sempre és càlid a Puerto Príncipe, un lloc acollidor amb llums i ombres, melodies delicades i ritmes vius, que mai et cansaràs de visitar, perquè a cada retorn hi descobriràs detalls nous i hi trobaràs la pau que necessitis. Un dels discos de l'any que podeu escoltar aquí. 

Musictecarian jumpin': passat, present i futur de la música a la biblioteca. Informe de les sessions 5 i 12 - N a la Vapor Vell

Els passats dies 5 i 12 de novembre van tenir lloc a la biblioteca Vapor Vell de Barcelona dues sessions musictecàries a partir de la organització del curs Polítiques de colecció a la biblioteca pública: còmic i música , per part de Biblioteques de Barcelona.

Després de canviar impressions amb Anna Bröll, directora tècnica de Coordinació i Serveis de Biblioteques de Barcelona, i Julian Figueres, director de la biblioteca Vapor Vell, vam plantejar la part musical de curs també com  una sort de jornades musictecàries, una oportunitat per al debat i la reflexió donada la complexitat i profunditat dels canvis soferts en el consum de música en els darrers 6 anys, els anys que fa que va néixer el col·lectiu de musictecaris AMPLI, ara associació, per tal de treballar amb professionalitat les conseqüències de l'impacte d'aquests canvis en el món de la biblioteca pública.

Sessió 5- N 
La primera sessió es va dividir en dues parts. 

En la primera es tractava d'aportar els elements que donen consistència i sentit a la col·lecció física de documents musicals (enregistraments sonors, partitures, enregistraments vídeo, monografies i pubicacions periòdiques) repassant les tradicionals pautes fonamentals pel seu manteniment/desenvolupament i argumentant les raons que aconsellen seguir mantenint aquest tipus de material a les biblioteques. 

Aquesta és la presentació:

Durant aquesta, els participants al curs van aportar les seves opinions i experiències al voltant de la col·lecció. Com a punt remarcable d'aquestes intervencions destacariem que, malgrat la pèrdua de rellevància respecte del passat, els bibliotecaris sostenen majoritàriament que la col·lecció física manté un valor important que, no obstant, necessita d'una activació conscient i regular per part dels responsables dels equipaments per estimular l'interès dels usuaris, ja que el simple préstec de CDs que antigament no necessitava de cap esforç afegit per tal d'assolir unes estadístiques espectaculars, fa ja bastant temps que ha deixat de ser un indicador fiable per definir el paper de la música dins la biblioteca. 

La segona part de la sessió va consistir en una demo musictecària en directe on es va narrar la història d'una cançó al llarg de més d'un segle. La música com a element essencial de la cultura, la música com a element essencial de la biblioteca pública. A continuació,  el diaporama de la història, amb enllaços a les cançons i vídeos corresponents, així com la playlist complementària a Spotify. 

Misirlou,  història d'una cançó amb vida pròpia

Sessió 12 - N 
La segona sessió es va dividir també en dues parts. 

En elles es tractava d'apuntar les condicions més assenyades pel moment del salt (jumpin') més enllà de la col·lecció física, un salt cap a un món encara incert i vertiginós on la pràctica bibliotecària intenta reaccionar a un ritme accelerat de canvis constants on el més difícil és l'adaptació intel·ligent al nou medi. Hibridació i Transmissió com a trampolins d'un salt necessàriament valent, arriscat però també imprescindible.

Aquesta és la presentació de la primera part. Una aproximació a la figura del musictecari, un perfil professional necessari dins una sensata estratègia  d'especialització i cooperació per desenvolupar el rol de la música a la biblioteca pública. Aquesta presentació també inclou un resum del darrer treball de Nicolas Blondeau, on planteja el que considerem punts clau per al futur de la música a la biblioteca. 

Es van exposar i discutir els principals factors de canvi en el consum de música, el valor de la biblioteca híbrida i un bon nombre d'exemples d'activitat musictecària de qualitat, amanits amb elements de reflexió seriosa i realista sobre la situació actual de la professió bibliotecaria apuntant apertures positives, relativament optimistes molt en funció de l'assumpció per part dels responsables de xarxa així com dels directors dels equipaments d'una aposta estratègica pel desenvolupament del rol de la música dins la biblioteca. Aposta que passa necessàriament per un primer pas: trencar definitivament d'una vegada i per sempre amb la concepció de la música a la biblioteca com un servei que funciona o no funciona segons si els CDs de la col·lecció surten o no surten en préstec. 

Per a la segona part de la sessió vam comptar amb la pressència de tres convidats amb la intenció d'enriquir la trobada amb veus diferents.

Mike Ibáñez. Escriptor, radiofonista, agitador cultural i usuari militant de les biblioteques públiques de Barcelona. Podeu trobar dos dels seus llibres en les nostres biblioteques i el podeu llegir habitualment al suplement 'Culturas' de La Vanguardia.
Mike va centrar el seu speech en la necessitat de la biblioteca pública com espai de nodriment musical gràcies a les seleccions musicals que s'hi poden trobar  així com espai de supervivència social de primer ordre. Va cridar l'atenció especialment la seva opinió, aparentment tremendista però ben argumentada sobre l'impacte negatiu que internet està tenint sobre el món: "Internet està acabant sistemàticament amb tot fins que acabi per acabar amb el propi Internet, moment 'Harmagedon', l'Apocalipsi' de la nostra civilització."

Rosa Núñez. Bibliotecària, directora de la Bib. Vallcarca-Penitents de BCN. Co-fundadora del col·lectiu de musictecaris AMPLI i d'aquest bloc amb el mateix nom.
Rosa és experta en música afro-americana i està desenvolupant una activitat musictecària de qualitat gràcies a l'especialització en aquest gènere musical de la seva biblioteca. Especialització que rep un recolzament actiu per part de Biblioteques de Barcelona, del Districte de l'Ajuntament així com d'altres entitats relacionades amb aquest tipus de música.  La seva presentació va ser una delícia lúdico-pedagògica on va exposar els fonaments de la música negra americana i el seu valor cultural universal així com la seva metodologia, la defensa argumentada de la música de qualitat en detriment de la música buida però amb gran impacte comercial. Il·lustrant la seva exposició amb diversos temes musicals, Rosa va mostrar també els criteris d'actuació a la biblioteca per difondre aquest tesor:  'els bibliotecaris de la pública som transmissors de cultura, no naturòpates o estadistes... '
Aquest és el diaporama de la seva presentació:

Jordi Corvillo. Bibliotecari a la biblioteca Josep Janés de l'Hospitalet de Llobregat. Co-fundador també del col·lectiu de musictecaris AMPLI i d'aquest bloc amb el mateix nom.  Membre de la comissió de selecció de música que assessora al Departament de Gestió de la Col·lecció de la GSB de la Diputació de Barcelona.
Jordi és especialista en Netlabels, Música Lliure i Tecnologia Musical. En aquest moment està impartint un curs sobre les possibilitats de la música digital a la biblioteca pública. Un treball simplement extraordinari del qual ens va fer un resum, malhauradament curt per manca de temps, en el qual va subratllar algun dels aspectes més rellevants. Un curs que des d'aqui recomanem vívament a tothom.
Aquesta és la presentació:

Conclusions personals

El potencial de la música a la biblioteca és enorme si s'hi vol apostar. El sistema bibliotecari del nostre país compta amb professionals que valorem la música com un fet cultural de primer ordre on el rol del bibliotecari musical, especialista i cooperador, apareix com un factor d'alt valor en un moment en que la immensitat de músiques a les quals la gent hi pot tenir accès converteix en especialment rellevant el paper de filtre  i  d'acompanyant de l'usuari de la biblioteca en la descoberta, el gaudiment i la formació del gust per la música: una de les manifestacions més sublims del coneixement i la imaginació humana. Millorant el coneixement i l'amor de les persones per la música també millorem la societat. Els bibliotecaris musicals, com a part d'un servei públic de qualitat, volem contribuïr activament a aquest objectiu. 

Josep Lluís Villanueva i Fontanella 

Dones i cançons, a la Biblioteca Armand Cardona de Vilanova

Aquest és el nom de l’exposició de fotografies de Juan Miguel Morales que es pot visitar a la Biblioteca Armand Cardona Torrandell de Vilanova fins el 30 de novembre i que s’inaugura aquest dimecres 13 a les 18:30h amb la participació de Francesc X. Sánchez, regidor de Convivència i Equitat, Montse Gatell, presidenta de l’Institut Català de les Dones, i Anna Cabutí, directora de la biblioteca Armand Cardona.
Dins d’aquest mateix acte s’oferirà un petit concert a càrrec de la vilanovina Xesca Fort, cantant, compositora i vocal coach, acompanyada del guitarrista Barbarito Sánchez.

L’exposició “Dones i cançons” és una iniciativa duta a terme gràcies a la col·laboració entre l’Institut Català de les Dones, el Servei de Biblioteques del Departament de Cultura i la revista Enderrock, que a través d’una mostra de fotografies de vint-i-cinc dones que canten i fan cançons, representatives del panorama musical català, vol reflectir la continuïtat de la tradició musical de les cantants catalanes.

“Dones i cançons” mostra el treball fotogràfic del cap de la secció de fotografia d’Enderrock, Juan Miguel Morales, qui va retratar vint-i-cinc dones que canten i fan cançons per al número especial sobre aquesta temàtica que la revista va publicar el mes de gener de 2013. Les vint-i-cinc dones són: Andrea Motis, Anna Roig, Beth, Big Mama, Bikimel, Carme Canela, Clara Andrés, Esther Condal, Franca Masu, Guillermina Motta, Ivette Nadal, Joana Serrat, Lídia Pujol, Maria Cinta, Maria Coma, Maria del Mar Bonet, Maria Rodés, Marina Rossell, Marta Rius, Meritxell Gené, Montse Castellà, Névoa, Núria Feliu, Rosa Pou i Sílvia Pérez Cruz.

Aquest 2013 se celebra l’Any de les Dones a la cançó. Aquesta iniciativa va sorgir en el marc del festival Barnasants pels volts de gener coincidint amb els 50 anys de la mítica cançó “Se’n va anar”, popularitzada per Salomé i que es considerada la primera dona de la cançó en català. El fruit va ser un cicle de concerts i un disc recopilatori, Dones i cançons, que es va publicar amb la revista Enderrock 207 de gener de 2013.
Les Biblioteques Municipals de VNG, aprofitant aquesta commemoració, han editat diferents continguts per tal de col·laborar en la seva dinamització i difusió:

• Guia de recursos – Dones que canten
On s’inclouen tots els documents, majoritàriament sonors, relacionats amb les dones de la cançó en català i que es troben a les Biblioteques de la ciutat

• Playlist – Dones que canten
Amb una selecció de temes de les 25 protagonistes d’aquesta exposició i que són les màximes representant de la música femenina en català

El 45 Festival de Jazz de Barcelona a la biblioteca El Carmel - Juan Marsé

Les col·leccions de documents musicals de les biblioteques són un patrimoni viu si els bibliotecaris les fem viure.  De vegades es tracta simplement de fer-les visibles.

El company musictecari Sergi Rodríguez comparteix avui amb els lectors de l'AMPLI la darrera iniciativa de difusió musical a la biblioteca El Carmel - Juan Marsé.

Meeting Boulevard # 12 : Maite Pinteño

Meeting Boulevard és un punt de trobada, un seguit d'entrevistes amb diferents bibliotecaris catalans que anirem publicant periòdicament amb l'objectiu de copsar el moment actual de la biblioteca, la professió bibliotecària i,  més concretament, la música a la biblioteca pública.

Després de les entrevistes amb Anna Bröll, Carme Fenoll, Glòria Pérez-Salmerón, David Cuadrado,  Marthe Himelfarb, Àngels Sola, Esther Suriñach, Núria Gondolbeu, Daniel Arredondo, Francesc Pujol i Mercè Barnadas,  continuem la sèrie amb la Maite Pinteño, directora de la biblioteca Josep Soler Vidal a la vila de Gavà.

Maite Pinteño

De petita volies ser bibliotecària? Des de quan ho ets? 
De petita volia ser veterinària! Però sí que és veritat que, si m’haguessin fet triar entre els animals i els llibres, m’haurien posat entre l’espasa i la paret. Recordo les piles de “mortadelos” del meu oncle —mentre escoltava els seus singles—, El exorcista, que el meu pare —amb molt de criteri— m’havia censurat i que jo llegia d’amagat, i, si no hi havia res millor a l’abast, qualsevol cosa amb lletra impresa: catàlegs comercials, revistes esportives, el Teleprograma... A l’institut dubtava entre Biologia i Belles Arts, però una professora de COU em va suggerir la carrera i la va encertar.


Que és el que més t'ha agradat i t'agrada d'aquesta professió? 
No conec ningú que no se’n senti orgullós. Suposo que per la doble vessant de treballar amb una matèria primera tan d’estimar com són els llibres —i les pel·lis, i la música... la cultura, vaja— i per la vocació de servei a l’usuari, la contrastació diària que estàs ajudant cada persona que s’apropa a la biblioteca a trobar el que necessita. Estar a peu de taulell crec que et fa esdevenir més obert, flexible, tolerant i respectuós amb altres punts de vista o gustos diferents dels teus. I alhora, l’espai biblioteca, en un sentit ampli, també et dóna una llibertat mental extraordinària.


Quina és la situació més divertida que has viscut en una biblioteca? 
Quan més vam riure amb els companys de la BJSV va ser durant el rodatge del “biblioAPM”
Però les més divertides te les proporcionen els mateixos usuaris al dia a dia. És difícil recordar-te’n de totes, així que n’explicaré un parell relacionades amb la música: una senyora ens va demanar un dia “l’últim de Beethoven”, i a més d’una biblioteca hem patit el típic senyor que es posava els auriculars i cantava en veu alta. Un venia sempre a escoltar el mateix CD de Julio Iglesias, però l’altre, damunt, es portava el CD de casa!


Estem vivint una època difícil per als serveis públics en què moltes vegades la imaginació ha d'arribar on no arriba el pressupost. En aquest sentit, com veus els ànims entre els companys de les nostres biblioteques públiques?
Som una professió que sap adaptar-se: si tenim més, fem unes coses, i si tenim menys, en fem unes altres, però mai deixem de fer. Em sorprèn i alhora presumeixo de les companyes i companys que, amb tot el que ens està caient a sobre, no només no es desanimen sinó que segueixen pensant-ne cada dia de noves per donar un millor servei. Trobem noves formes d’automotivació en les dificultats.


Alguns creiem que després del tsunami generat per les tecnologies de la informació i de la comunicació el rol del bibliotecari ha d'evolucionar assumint cada vegada més un paper de guia i de transmissor cultural per poder sobreviure. Quina és la teva opinió al respecte? Creus que els bibliotecaris estem realment prou preparats per a aquest repte? 
El nostre perfil és el d’un professional empès a la formació continuada i que ha d’estar al dia en totes les àrees del coneixement —això no vol dir saber de tot, sinó conèixer les fonts de més qualitat i més noves. Això ens capacita per a la prescripció. També hi ha un altre factor que ens capacita: la curiositat. El fet d’estar tan “exposats” a tants inputs —dades, coneixement, esdeveniments, productes culturals— ens manté alerta i amb ganes de seguir descobrint i compartir aquestes descobertes.


Seguint aquest fil, últimament ha aparegut la paraula ‘prescripció’ com una de les funcions fonamentals del bibliotecari del S.XXI. La tendència, doncs, hauria de ser la especialització i la cooperació. Et consta que s'estiguin donant passos efectius en aquesta direcció a les biblioteques catalanes? I si no, quins creus que haurien de ser? 
Prescripció, en la seva vessant de recomanació, és el que sempre hem fet els bibliotecaris. Ara li diuen ‘prescripció’, com ara li diuen ‘novel·la gràfica’ al còmic d’adults, i abans d’això, tebeos. Crec que encara s’ha d’avançar, però, en la vessant d’esdevenir referents, més visibles, amb més força, tot i que anem avançant en aquesta línia. Els prestatges virtuals en són un bon exemple; el mateix Ampli n’és un altre.


Des de la teva experiència personal a la biblioteca on treballes, quin és l'ús que en fan actualment els usuaris de la col·lecció de música? Us demanen consell? Es deixen recomanar? Busquen descobrir coses noves o més aviat volen trobar el que ja coneixen?
El consumidor de música en general és autosuficient. Es dóna sovint que un usuari et demana que li recomanis una novel·la, o fins i tot una pel·lícula, però gairebé mai que li recomanis un CD. El que sí que ens pregunten sovint és per la música que sona a l’hora de tancar, la qual cosa ens fa triar-la tot buscant un equilibri entre els gustos personals i el que volem promocionar. Però és una àrea de la biblioteca en què els usuaris van a buscar el que ja coneixen o el que han descobert motu proprio, encara que l’expositor de novetats també els crida l’atenció i sovint n’agafen en préstec.


Alguns creiem que, ara més que mai, la biblioteca pública hauria d’assumir un rol pedagògic actiu en la formació del gust musical de la comunitat a la qual pertany. Quina és la teva opinió al respecte? Seria possible? Com?
És molt necessari. Tothom, dins i fora de la biblioteca, tenim interioritzada la importància del foment de la lectura, però ningú parla del foment del gust per la música, oi?
Es tracta no de dirigir, sinó de fer accessible la música, de despertar la curiositat dels usuaris i d’oferir vies perquè ells mateixos puguin anar tirant del fil i que un grup els porti a un altre, un músic a un altre, un compositor a un altre. També el procés de cerca i descobriment forma part del fet de gaudir la música.
A la biblioteca hem apostat per apropar la música a la gent amb accions que van des de les més bàsiques —bona selecció del fons, guies temàtiques, expositors, agenda de concerts, etc.— a les més cridaneres —recitals amb Roger Mas, Lídia Pujol, Marc Parrot, Jaume Sisa, Toti Soler—, audicions i presentacions de CD —Pop a la Catalana, amb l’Òscar Dalmau—, o de llibres de temàtica musical —Alice Cooper, Burning, etc.— a càrrec dels autors. També tallers infantils de creació musical, xerrades amb motiu del Dia de la Música, exposicions de vinils de música punk, ...


El concepte 'biblioteca musical híbrida' proposa que la col·lecció física de les biblioteques i les recomanacions de música en línia no són substitutives sinó complementàries, ja que ambdós presenten avantatges i inconvenients. Comparteixes aquesta opinió? Creus que es un concepte vàlid?
Hi crec amb els ulls tancats, però el concepte “híbrid” hauria d’estar superat. De la mateixa manera que ja no té sentit distingir entre formats, tampoc hauríem de distingir entre suports o fonts musicals, siguin físiques o virtuals. El que passa és que encara no està prou integrada a les nostres biblioteques públiques; ens queda camí per recórrer en aquest sentit.


Actualment s'està utilitzant cada vegada més la recomanació musical mitjançant plataformes com Spotify, Youtube o Grooveshark. Tothom crea el seu cercle d'amics per descobrir i compartir la música. Creus que els bibliotecaris també hauríem de participar activament en les plataformes de música social? De quina manera? Amb quina funció?
És una eina més i hem de ser-hi presents per molts motius: per fer-nos propers als nostres usuaris, per estar al dia, per projectar una imatge positiva i actual de la biblioteca, per difondre la secció de música...


Escoltes música habitualment? Quin és el darrer disc o discos que t'han emocionat?
Escolto música, en compro sovint i vaig a concerts sempre que puc. Els de Mishima, Eels i The New Raemon, tot i que reconec que potser hi té a veure que són els darrers concerts als quals he anat i això te’ls fa sentir més intensament... I una troballa recent per a mi, Nick Drake... Tanta música, tan poc temps!

Moltes gràcies Maite per la teva participació