divendres, 26 d’agost de 2011

Monk: geni és qui s'assembla més a si mateix


El document que us mostrem a continuació constitueix una de les millors recopilacions de consells musicals que mai s'han escrit. Una síntesi pròpia de Lao Tse. És només un paper, escrit a gran velocitat, que ha sobreviscut a més de 50 anys de peripècies. Aquests són els seus dos protagonistes:


http://2.bp.blogspot.com/_QRzxifkj_bk/SdlLEPYefjI/AAAAAAAAErU/JtNAWyzCrC4/s400/thelonius_monk.jpg

Thelonious Monk


Steve Lacy


I aquesta és la seva peripècia:

Steve Lacy era un prometedor un saxo soprano de Nova York que havia debutat amb Cecil Taylor. El seu impuls amb aquest instrument difícil va ser decissió perquè altres intèrprets (com ara John Coltrane) es decidíssin a usar-lo. Lacy admirada a Thelonius Monk amb tanta passió que va aconseguir ser admés a la seva banda.

Thelonius Monk ja era el compositor i solista amb més personalitat del jazz. Un creador amb una gràcia artística pròpia, també considerat per la seva inquietant personalitat extramusical (una barreja de malaltia mental, distància social, mirada lisèrgica i comportaments inusuals). Els músics de be-bop coneixien el talent de Monk i són molts els grans artístes (de Miles Davis a John Coltrane, passant per Sonny Rollins) els qui van rebre classes fraternals d'aquest mestre estrany.

No sabríem res d'aquestes lliçons caòtiques si no fos per Steve Lacy. Després dels primers concerts, Monk va voler tenir una conversa amb Lacy per donar-li alguns consells. El jove Steve va apuntar al seu quadern algunes frases mentre conversava. Són or de 1960, són la destil·lació d'un dels grans genis de la història de l'art, el final de la història del piano. Aquí






Per si ho voleu traduït:

- Que no siguis bateria no vol dir que no hagis de portar el temps.

- Marca amb el peu i canta la melodia al teu cap mentre toques.

- Deixa de tocar aquelles notes rares (aquella merda), toca la melodia!

- Fes que el bateria soni .

- La discriminació es important.

- Tens que sentir-ho per sentir-ho, ho sents? (Sentir en l'acepció de "sensibilitat").

- Tot bé!

- Sempre ha de ser de nit, sinò no encendrien les llums.

- Cal que que la banda s'aixequi!

- Evita als qui interrompen.

- No toquis la part del piano, jo la toco. I no m'escoltis. Se suposa que sóc jo qui t'està acompanyant.

- L'interior d'una cançó (el pont) és el que fa que l'exterior soni bé.

- No toquis de tot (ni tot el temps); deixa passar algunes coses. Deixa música només imaginada. El que no toques pot ser més important que el que no toques.

- Una nota pot ser tan petita com una agulla o tan gran com un món, depén de la teva imaginació.

- T'ha de mantenir en forma! Sovint un músic espera que li surti un bolo, i quan ho aconsegueix, està fora de forma i no ho pot fer.

- Quan estiguis swingejan, swingeja encara un poc més!

- Com hem d'anar vestits aquesta nit. Tan impecables com sigui possible.

- Siempre deixa'ls amb ganes de més.

- No avisis ningú per un bolo, només puja a l'escenari. Aquestes peces van ser composades per què al tocar-les fins i tot els jazzmen s'interessesin el suficient com per venir a l'assaig.

- Ho tens! Si no vols tocar, llavors explica un acudit o balla, però de totes formes ho tens (a un bateria que no volia fer un solo).

- Qualsevol cosa que pensis que no pot fer-se, algú apareixerà i la farà. Geni és qui més s'assembla a si mateix.

- Intenten que senti odi pels blancs, però sempre apareix algú que ho espatlla.



Aquí trobareu el fruït d'aquesta col·laboració, via Spotify:

1) Steve Lacy plays Thelonius Monk

2) Only Monk


I finalment, aquí trobareu a aquell que més s'assemblava a si mateix, Thelonius Sphere Monk en vol únic:





Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...