divendres, 9 de juliol de 2010

La Biblioteca d'Ampli #6: : Stravinsky i la neurociència

Continuem nodrint aquesta sèrie que ens aproxima a la música i el seu món (un món acústic, biogràfic, estètic, social) a través de la lletra.

Aquesta 6ena entrega està centrada només en el capítol d'un llibre. Es tracta de Proust i la neurociència, de Jonah Lehrer. El llibre es va publicar enguany i la xarxa de biblioteques disposa de molts exemplar.

Aquest és el seu autor, jove i amb una vasta experiència en el fèrtil terreny de les lectures neurocientífiques de fenòmens socials, artístics, naturals:


El llibre és un repàs de grans autors: Proust, Walt Whitman, Cézanne, Gertrude Stein, Virginia Woolf. De tots ells a Lehrer l'interessa la part del seu treball que està relacionada amb algun procés neuronal desenvolupat extraordinàriament.



Per a la Biblioteca d'AMPLI és crucial el capítol 6, anomenat "Igor Stravinsky: La fuente de la música". Es troba entre les pàgines 149 i 174 del llibre. Són 25 pàgines excitants, plenes d'estímuls, plenes de punts de vista útils per als oients (tots nosaltres) i també per als qui es proposen crear qualsevol cosa.

Així que el capítol està centrat en Stravinsky i la famosa estrena del seu ballet La consagració de la primavera. El més gran escàndol de la història de la música. Moment d'extraordinària intensitat estètica en que el món artístic es va bifurcar (fins ara, encara és així) en dos línies: classicisme i modernitat. Teniu un relat detallat del que va passar dins aquest propi bloc: el trobareu aquí.

Així que aquest és el protagonista creatiu d'aquest capítol:


I aquest el la prodigiós mecanisme implicat en la recepció de la seva obra:


Complex sistema que, envía tots els seus estímuls a una àrea cerebral encarregada del seu processament. Com sempre, neurones, neurotransmissors i els seus efectes, hi estan implicats de forma crucial. Musictecaris del món, heus aquí el córtex auditiu, amb les seves zones diferenciades fins i tot pel tipus de freqüència al qual són sensibles:


Ja hem presentat els eixos centrals del capítol. Un creador, Stravinsky. Una obra, La consagració de la primavera. Uns oients, amb els seus dispositius receptors... A partir d'aquí Lehrer ofereix reflexions oportunes:

- La música és un complex procés físic, anatòmic, però no només. És un mecanisme cerebral que cerca el sentit d'allò que sent per orientar-se. "Estem continuament fent abstracció de les dades entrants, inventant patrons... Quan el cervell troba un patró, comença a fer prediccions a imaginar què vindrà després... Però abans que un patró pugui ser desitjat pel cervell, aquest ha d'haver fet l'esforç per assimilar-lo"

- El progrés estètic existeix: La oïda té una sensació d'allò que és agradable i allò que no. Però aquesta sensació no té perquè estar estancada, no resta immòvil. La percepció estètica progressa: "... El sentit del so és un sentit in progress. Les neurones del córtex auditiu estan constantment modificant-se per acció de les cançons i sinfonies que escoltem. Res és difícil per sempre."

De manera que una dissonància és relativa: pot semblar-ho al principi, però (com passa amb la mateixa Consagració de la Primavera) pot esdevenir clàssica per la nostra percepció al llarg del temps. "... els humans tenim expectatives, la ment anticipa cert tipus d'ordre, seguits per certs tipus de relaxació. Però a La consagració de la primavera es tornan inútils. No sabem quina nota vindrà despres."

- Bona part de la creació artística (el 99% de la música) es dedica a satisfer els patrons auditius ja consolidats. "La música tonal busca suggerir un patró i satisfer, més tard o més d'hora, les expectatives cerebrals... [ ]... La música d'Stravinsky és tota ella una violació. Si el públic cultivat creia que la música era una simple col·lecció d'acords consonats amb mètrica perfecta, Stravinsky es va proposar demostrar que no era només això. La música només és interessant quan ens enfronta a la tensió..."

- Es poden generar nous patrons. "Tras despejar nuestras cabezas de detritus clásicos, nos obliga a gene¡rar patrones a partir de la propia música y no de nuestras nociones preconcebida sobre lo que debería ser la música".

Aquest és un dels moviments analitzats al llibre. Es diu "Auguris de la primavera" i sona així:



- La recepció de la música també és emocional, cultural. La música és un producte humà, "una colecció de sorolls que hem aprés a escoltar". O sigui, que està condicionada pels patrons dominants de cadascun d'aquests àmbits. En funció d'ells l'espectador rebrà d'una manera o una altra una mateixa obra. "Per què la música és capaç de provocar un dolor tan gran? Perqué actua sobre els sentiments directament. Cap idea interfereix amb les seves emocions... Quan escoltem música, sentim la emoció d'una abstraciió. Sentim, però sense saber per què."



Confiem en que, donat que "res és difícil per sempre" (a nivell neuronal, és clar), aquestes apertures estètiques ens permetin gaudir de més música, de nous estímuls. Val la pena afavorir les sinapsis musicals.

Un últim consell de Lehrer. "Estem construits per avorrir la incertesa d'allò nou. Com escapar a aquesta trampa neurològica? Prestant atenció a l'art... [] El que distingia Stravinski del seu públic enfurismat d'aquella nit era la seva fe iinquebrantable en les ilimitades possibilitats de la ment. El nostre cervell humà pot aprendre a escoltar qualsevol cosa i per això la música no pot romandre engarjolada.... El so de l'art ocupat en canviar el cervell."


Sigui.

1 comentari:

Fonti ha dit...

Collonut. Em fascina el vessant biològic i evolutiu del fet musical.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...