22 anys sense Jaco Pastorius

El 21 de setembre de 1987 moria en un hospital de Miami un dels grans músics del segle XX.

Aquesta data representa la trista desaparició d'un fenomen, d'un mite, d'una llegenda que augmenta amb el pas dels anys.

Permeteu-me la llicència d'admetre un cop més que des de la primera vegada que vaig escoltar en Jaco -any 91- quasi tota la resta de baixistes varen passar a jugar en una altra lliga per a mi. Per dir-ho clar: Pastorius establí una frontera massa clara, un mur de Berlín impossible de superar. Un abans i un després. 

El pots imitar, el pots copiar, el pots adaptar, pots fer-ho i no reconèixer-ho, etc. No pots copiar de cap manera la rara qualitat del geni i del talent. Perquè precisament el llegat de Pastorius es pot reduir a tot el contrari: troba la teva pròpia veu, sigues autèntic, sigues tu mateix. Com abans va fer un tal Hendrix, per exemple.

Fill i nét de bateries, Jaco va començar tocant la bateria però va haver de deixar-la pel baix en trencar-se un canell jugant a futbol americà. A partir d'aquell moment s'iniciava una trajectòria que un periodista va batejar com la del Flash de Florida.

El lloc oficial de Jaco Pastorius a Internet, mantingut per la seva família, conté informació contrastada i de primera mà. Sobre Pastorius s'han dit moltes veritats, moltes mentides i, sobretot, massa barbaritats.

No volia tancar aquest petit homenatge a en Jaco sense fer referència a una jove baixista que he descobert no fa massa (moltes!!) gràcies a la Núria Vila i que m'ha causat sensacions agradablement semblants a les de l'any 91, quan vaig experimentar el meu primer contacte amb el Florida Flash. Es tracta de l'australiana Tal Wilkenfeld. Em sembla que també té aquesta rara qualitat del talent i la genialitat... aquí la teniu fent un increïble duet amb en Jeff Beck.

En Jaco al Festival de Jazz de Berlín de l'any 76, en plena forma amb un trio inèdit integrat pel també desaparegut mestre alemany del trombó Albert Mangelsdorff i l'explosiu bateria nord-americà Alphonse Mouzon.

Com diu el creador dels replicants Tyrell a la pel·lícula Blade Runner: "La luz que brilla con el doble de intensidad dura la mitad de tiempo. Y tú has brillado con mucha intensidad, Roy."

I és que per alguna estranya raó els millors, els més grans, sempre marxen abans d'hora...