Alguns enregistraments excepcionals d'òpera en cd

Un usuari de Vapor Vell ha estat representant discogràfic de Philips, Decca, Deutsche Grammophon (ara dintre d'Universal) i d'Emi durant 30 anys. La seva especialització era la música clàssica. Durant aquests 30 anys ha venut, escoltat, apreciat i viscut la música clàssica com pocs en aquesta ciutat. La seva feina l'ha permès coneixer personalment molts dels intèrprets de la majoria de les òperes que s'estrenaven a Barcelona o del segells pel que treballava. Ara està jubilat i és un dels habituals a la biblioteca.

Disposat com sempre a millorar la biblioteca, un bon dia em va passar un llistat dels millors enregistraments en cd d'òperes. És una selecció personal, fruits d'aquest 30 anys de relació amb la música clàssica i els seus intèrprets. Reconeix les seves preferències d'alguns intèrprets per damunt d'alguns altres; la selecció de determinades òperes, i no d'unes altres, també segueix únicament el seu criteri. Jo m'en fio.

Alguns dels enregistraments que em va proposar ja no es troben, i entre els dos hem mirat de trobar algun equivalent en qualitat pel que fa a intèrprets o director o orquestra...

Si us sobra part del pressupost (!) i voleu renovar la secció d'òperes de la biblioteca: aquí teniu una bona selecció ja feta.

Si us interessa alguna altra cosa que no estigui al llistat, podeu consultar els catàlegs d'EMI, Decca o de Deutsche Grammophon, on es pot trobar gairebé tot i amb una qualitat excel·lent.

BELLINI, Vincenzo. Norma. T. Serafin, dir.; M Callas, M. Filippeschi, E. Stignani, N. Rossi-Lemeni. EMI Classics: 0724358683424 / 0724358683455 Digital

BIZET, Georges. Carmen. Sir Thomas Beecham, dir.; Victoria de los Ángeles, Gedda, Micheau, Blanc ; Choeurs et Orchestre National de la Radiodiffusion Française. [France]: EMI France, 2000. 0724356735354 DigitalEMI Classics

DONIZETTI, Gaetano. Lucia di Lammermoor. Herbert von Karajan, dir.; Maria Callas, Giuseppe Di Stefano, Rolando Panerai, Nicola Zaccaria; RIAS Sinfonie-Orchester Berlin. [Hayes]: EMI, cop. 1997. EMI Classics: 7243 5 66441 2 0

GOUNOD, Charles. Faust. André Cluytens, dir. Nicolai Gedda, Victoria de los Ángeles, Boris Christoff; Orchestre et Choeurs du Théâtre National de l'Opéra. 0724356797550 DigitalEMI Classics

LEONCAVALLO, Ruggiero. I Pagliacci. / MASCAGNI, Pietro. Cavalleria rusticana. Tullio Serafin, dir.; Maria Callas, Giuseppe Di Stefano ; Coro e Orchestra del Teatro alla Scala. [Hayes]: EMI, p. 1997. 0724355628756 DigitalEMI Classics

MASSENET, Jules. Werther. M. Plasson, dir.; A. Kraus, Troyanos, Manguerra, Barbaux, Bastin; London Philarmonic Orchestra. EMI Classics, 0724356651623 / 0724356651654 Digital

MOZART, Wolfgang Amadeus. Le Nozze di Figaro. Erich Kleiber, dir.; Alfred Poelli, Lisa della Casa, Cesare Siepi, Hilde Gueden; Orquesta Filarmónica de Viena; DECCA, 4173152 (3cds)

MOZART, Wolfgang Amadeus. Don Giovanni. Wilhelm Furtwängler, dir.; Cesare Siepi, E. Grümmer, E. Schwarzkopf; Orquesta Filarmónica de Viena; HUNT, 509 (3 cds)

MOZART, Wolfgang Amadeus. Così fan tutte. H. von Karajan, dir.; E. Schwarzkopf, N. Merriman, L. Otto; Coros y orquestra Philarmonica. EMI 69635-2 (3 cds)

PONCHIELLI, Amilcare. La Gioconda. F. Cleva, dir.; R. Tebaldi, C. Bergonzi, C. McNeil; Cor i Orquestra del Metropolitan Opera House de Nova York. G.O.P. 716 (2 cds)


PUCCINI, Giacomo. La Bohème. Herbert von Karajan, dir.; Mirella Freni, Luciano Pavarotti, Elizabeth Harwood, Nicolai Ghiaurov ; Chor der Deutschen Oper Berlin; Berliner Philharmoniker. London: Decca, 1973. 2 CDs ADD 00289 421 0492

PUCCINI, Giacomo. Tosca. Victor de Sabata, dir.; Callas, Di Stefano, Gobbi ; Coro e Orchestra del Teatro alla Scala di Milano. [Hayes]: EMI p. 2002. 0724356289055 DigitalEMI Classics

PUCCINI, Giacomo. Madama Butterfly. Tullio Serafin, dir.; Renata Tebaldi, Carlo Bergonzi, Fiorenza Cossotto, Coro dell'Accademia Nazionale Di Santa Cecilia, Orchestra dell'Accademia Nazionale di Santa Cecilia. London: Decca, cop. 1999. , 2 CDs ADD 00289 452 5942

ROSSINI, Gioacchino. El Barbero de Sevilla. I. Molajoli, dir.; M. Capsir, D. Borgioli, R. Stracciari; Coro e Orchestra del Teatro alla Scala di Milano. Music Memoria MM 30276 (2 cds)

VERDI, Giuseppe. Rigoletto. Rafael Kubelik, dir.; Dietrich Fischer-Dieskau, Renata Scotto, Carlo Bergonzi, Fiorenza Cossotto; Coro e Orchestra del Teatro alla Scala. Hamburg: Polydor, 1993. Deutsche Grammophon: 437 704-2

VERDI, Giuseppe. Aida. Jonel Perlea, dir.; Milanov, Bjoerling, Barbieri, Warren ; Rome Opera Orchestra and Chorus. [S.l.]: BMG Music, 1988. (Col•lecció: The RCA Victor opera series). GD866552

VERDI, Giuseppe. Otello. Arturo Toscanini, dir.; Vinay, Nelli, Valdengo ; NBC Symphony Orchestra. [S.l.]: BMG, 1991. (Col•lecció: Arturo Toscanini Collection; 51 ). RCA Victor Gold Seal: GD60302

WAGNER, Richard. Lohengrin. E. Jochum, dir.; T. Adam, W. Windgasser, B. Nilsson; Chor und Orchester der Bayreuther Festpiele. Arkadia 431



WAGNER, Richard. Tristan und Isolde. Wilhelm Furtwängler, dir.; Flagstad, Suthaus, Thebom, Fischer-Dieskau ; Chorus of The Royal Opera House, Covent Garden; Philharmonia Orchestra. [Hayes]: EMI, p. 2001. 0724356762152 DigitalEMI Classics

WAGNER; Ricard. Parsifal. Hans Knappertsbusch, dir.; G. London, M. Talvela, K. Kotter; Chor und Orchester der Bayreuther Festpiele. PHI, 416390 (4 cds)

WEBER, Carl Maria von. El Cazador furtivo. C. Kleiber, dir.; B. Weikl, G. Jarovitz, E. Mathis; Coro de la Radio de Leipzig; Staatskapelle Dresden. DGG 415432

Collita 2008 a la Biblioteca Vapor Vell.

Ja us ho avançàvem al post amb la selecció del darrer Music Spy Club: cada mes de gener a Vapor Vell fem la Collita de l'any anterior.
El que a Vapor Vell anomenem Collita és una exposició amb els millors àlbums editats durant l'any anterior, segons la premsa especialitzada (MondoSonoro, Rockdelux, GoMag, Uncut i Mojo).

Us adjuntem, a continuació, el document de la exposició, amb les llistes i el rànquing amb la puntuació dels millors cds del 2008. A la biblioteca podreu trobar els cds que apareixen a les llistes per endur-vos els en préstec.

Segur que dels seleccionats us en sobra algun... o en trobeu a faltar uns quants: endavant, acceptem comentaris amb els vostres rànquings de l'any passat!!!

Els deutes del Rei

Return to sender (1962) - Otis Blackwell, compositor; Elvis Presley, intèrpret.

No había en él nada extraordinario. Era flemático, respetuoso y poco ambicioso. Le gustaban los camiones ("solía ver a los camioneros sin camisa, con pañuelos atados al cuello y una gorra en la cabeza. Me parecían tan atrevidos... Siempre soñé con ser un auténtico camionero"). Era un campesino ingenuo y muy religioso; tocaba un poco la guitarra y cantaba de vez en cuando.
Decididamente era muy infantil para su edad: coleccionaba ositos de trapo, comía la consabida mantequilla de cacahuete y sándwiches de plátano espachurrado todas las noches antes de irse a dormir. Amaba a su madre con locura. De hecho, fue descubierto cuando grababa un disco amateur de My Happiness, que iba a ser un regalo de cumpleaños para ella.
Nick Cohn. Awopbopaloobop Alopbamboom: una historia de la música pop . Punto de lectura, 2004

Nick Cohn, el crític musical, describia Elvis Presley al seu llibre Awopbopaloobop Alopbamboom (1970) com un noi provincià i ingenu, bon fill, religiós i amant de la seva mare. Com va arribar, llavors, a esdevenir un icone de la joventut rebel, transgressora, amb una imatge més semblant al Marlon Brando de la pel·lícula The Wild One que a la de xicot sobreprotegit i conservador? Com va arribar l'Elvis a convertir-se en el Rei del Rock and Roll en un moment que existien cantants tan bons com Eddie Cochran, Gene Vincent, Johnny Burnette, Carl Perkins o Jerry Lee Lewis?

Peter Guralnick respon aquestes preguntes a l'excel·lent biografia que va escriure sobre Elvis Presley, editada al castellà per Global Rhythm Press l'any passat. Un gran treball de documentació sobre la figura del noi de Tupelo que va fer realitat el consabut somni americà. Elvis: último tren a Memphis, ens parla de la construcció del mite i de la destrucció de l'home. De la destrucció de l'home tots tenim una idea bastant clara de com van anar les coses, si més no, tots recordem l'Elvis decadent cantant a Las Vegas, convertit en una caricatura de si mateix.

El que ens interessa explicar-vos avui, però, és com es va construir el mite. Quins factors van fer que l'Elvis arribés als cors de la gent de mig planeta? Quins personatges van ser claus en l'èxit d'Elvis? A qui deu el Rei el seu lideratge en la música dels anys 50? A continuació unes quantes pistes:


Deute nº 1) Gladys Presley: el suport incondicional
Es diu popularment que "no hi ha res com l'amor d'una mare" i, en el cas de l'Elvis el tòpic és tan cert com que 2+2 són 4. Gladys Presley va ser una figura trascendent en la vida de l'Elvis. De fet va ser ella qui li va regalar la primera guitarra quan encara era petit; ella el va portar al cor de l'esglèsia i educava la seva veu; ella el va animar a participar en el primer concurs radiofònic de joves talents on l'Elvis, amb déu anys, va quedar en un lloc destacat. Ella el donava seguretat, confiança. Gladys creia cegament en el seu fill, l'encoratjava i estava convençuda que era capaç d'aconseguir el que volgués. Creia que l'Elvis havia rebut la força del seu germà bessó mort poc després de néixer. "Quan mor un bessó, el supervivent rep tota la força dels dos", deia la Gladys. Potser no anava tan desencaminada...
Gràcies a la devoció que el Rei sentia per la mare, es va animar a gravar el seu primer disc en els estudis de la Sun Records l'any 1953. Era l'aniversari de la Gladys i el fill li volia dedicar un regal ben especial, així que va pagar 3,98 dòlars per enregistrar My Happiness, un èxit pop de Jon i Sandra Steele del 1948. My Happiness encara no aventurava "l'estil Elvis" però gràcies a ell va guanyar-se l'atenció de Marion Keisker, la secretaria de Sam Phillips, l'amo de la Sun Records, que el trucaria per provar-lo com a cantant un any després.


Deute nº2) Arthur "Big Boy" Crudup: la inspiració
Elvis era un fan del blues i del gospel, i un habitual dels All-Night Gospel Singins o reunions que es celebraven a les esglèsies per a cantar temes gospel fins a la matinada. Energia i sentiment eren "les marques" dels cantants negres admirats per l'Elvis, com Chuck Berry i el bluesman Arthur "Big Boy" Crudup. Elvis va ser el primer intèrpret blanc en imprimir un sentiment dramàtic i emotiu a la veu. El primer cantant blanc amb ànima negra.
That's All Right (Mama) era un tema original d'Arthur "Big Boy" Crudup, cantant i guitarrista de delta blues. Elvis havia posat aquesta cançó moltes vegades en el seu tocata, així que no és estrany que li vingués al cap el dia que Sam Phillips el va provar com a cantant en els estudis de la Sun. Després d'hores d'infructuosa inspiració, Elvis es va arrencar a cantar That's All Right, Mama d'una forma que va deixar atònit a Sam Phillips i als músics que l'acompanyaven, Scotty Moore i Bill Black. "Tal como el chico la interpretaba, transmitía frescura y exuberancia; transmitía una originalidad inocente y desvergonzada que Sam buscaba en toda la música que grababa. Era "diferente" y era pura." Peter Guralnick.
Si voleu assaborir els blues d'Arthur "Big Boy" Crudup, trobareu a la Xarxa de Biblioteques de Barcelona el cd Mean ol'Frisco. Però, ara, compareu vosaltres mateixos l'original amb la versió de l'Elvis, el primer tema que la ràdio emetria del Rei un meravellós 3 de juny de l'any 1954 a les 21:30h:


That's All Right Mama, per l'Arthur.


That's All Right Mama, per l'Elvis.

Deute nº 3) Dewey Phillips, Marion Keisker i Sam Phillips: la confiança i l'oportunitat
El cantant de rhythm & blues, Rufus Thomas va dir sobre Dewey Phillips que "era un home blanc per casualitat". No hi ha cap altra millor definició de qui va posar per primer cop a la ràdio That's all Right, Mama. Dewey Phillips era un conegut disc-jockey de l'emisora radiofònica WMPS de Memphis tan boig per la música negra com el seu amic Sam Phillips. El dia que Sam va demanar a Dewey que escoltés amb atenció la versió que havia enregistrat el jove Elvis del tema del vell Big Boy Crudup, Dewey no s'imaginava que passaria la nit en blanc, impactat per la forma de cantar d'aquell noi de dinou anys. A l'endemà, Dewey va posar 7 vegades el tema al llarg del seu programa Red Hot and Blue, sacsejant Memphis amb el so Presley, regalant als oients el privilegi d'escoltar qui esdevindria el Rei del Rock'n'Roll.

A l'igual que Dewey, Sam Phillips era un malalt de música, il·lusionat amb trobar un cantant blanc que imprimís un so bluesy similar al d'un cantant de color. El dia que Marion Keisker, la seva eficient secretària, li va recordar que havia un jove que rondava els estudis i que feia un any havia enregistrat una versió del My Happiness com a regal d'aniversari per a la seva mare, Sam va pensar que podia provar l'Elvis com a cantant. Big Boy Crudup, va fer la resta.
Elvis només treballaria un any amb la Sun Records. L'any 1955, Sam Phillips el va haver de vendre a la multinacional RCA. Mystery Train va ser l'últim single que l'Elvis va gravar per a la Sun. Molts anys després, el director de cinema Jim Jarmusch rodaria una pel·lícula d'idèntic títol en homenatge clar a Elvis i al tema, que tot seguit podeu escoltar:



Deute nº 4) Bill Black i Scotty Moore: la contundent secció rítmica que va imprimir el "so Elvis"

Bill Black i Scotty Moore eren els dos músics que acompanyaven l'Elvis el dia de la prova. Quan espontàniament l'Elvis va començar a cantar That's All Right, Mama, emparat per la guitarra de l'Scotty i el contrabaix del Bill, la química va fluir. El trio no es separaria fins anys després.
De repente -contaría Scotty-, Elvis empezó a cantar ese tema, saltando y haciendo el ganso,y entonces Bill agarró su contrabajo y también empezó a hacer el payaso, y luego yo me puse a tocar con ellos. Creo que Sam tenía la sala de control abierta, no lo sé, o estaba editanto una cinta o haciendo algo, y sacó la cabeza y preguntó: "¿Qué estais haciendo?", y nosotros contestamos: "Ni idea"."¡Pues volved a empezar! -exclamó-, ¡buscad un punto de partida y repetidlo!". Elvis: último tren a Memphis.
Scotty Moore és considerat una llegenda de la guitarra i un innovador del fingerstyle, que influiria a músics com Buddy Holly, Eric Clapton o Keith Richards. En paraules del propi Richards: Tothom volia ser Elvis, jo volia ser Scotty. Si clikeu aquí podreu veure en directe al mestre Moore i a l'alumne Clapton, interpretant junts That's All Right, Mama.
La foto que hem seleccionat, recull la imatge d'un Elvis tocant tímidament la guitarra. Poc després d'aquesta instantània, Dewey Phillips, que aleshores era el representant d'Elvis, es va adonar que amb músics com l'Scotty i el Bill, Presley no necessitava tocar cap instrument sinó que havia d'explotar els moviments que ja començaven a cridar l'atenció dels primers fans.

Deute nº 5) Jackie Wilson : Moviment de pelvis, el sexual feeling:
Permeteu-me una concessió a un dels músics negres que més admiro. M'explico.
Jackie Wilson tenia una veu sobrenatural, versàtil i exuberant, em falten adjectius per poder descriure-la. Escolteu aquesta delícia, si us plau:

Però Wilson no només destacava per una veu especialment dotada per interpretar soul, rhythm'n'blues, doo-wop, pop, inclús òpera si hagués volgut. Jackie Wilson o Mr. Excitement, com també se li coneixia, es caracteritzava per oferir unes actuacions amb un alt component sexual en la forma d'interpretar els temes, de gestualitzar damunt l'escenari. La concessió que us parlava abans és aquest mateix apartat. Elvis no va copiar l'estil del Jackie, però tots dos músics es retroalimentaven de les seves pròpies i singulars formes de moure's. Elvis admirava el Jackie i Jackie admirava l'Elvis.


Des de les primeres actuacions de l'Elvis amb Scotty Moore i Bill Black, Elvis ja apuntava maneres sinouses i descarats gestos de luxúria. Cantava música de negres i es movia com un negre! No cal dir que l'Amèrica puritana va reaccionar contra aquell noi que cantava i es movia d'una forma que semblava convidar a viure aventures sexuals i alliberar-se de les passions reprimides. La primera vegada que Elvis va sortir a la televisió va ser tal l'escàndol que va crear, que fins i tot es van organitzar campanyes anti-Elvis, en una de les quals les alumnes d'un col·legi de Nova York van cremar un nino que representava el cantant. Amerikkka es tapava els ulls davant aquells gestos d'exhibicionisme salvatge.
A lot of people have accused Elvis of stealing the black man's music, when in fact, almost every black solo entertainer copied his stage mannerisms from Elvis. Jackie Wilson.












Deute número 6) Otis Blackwell : composicions, els grans hits
Elvis era un cantant extraordinari però no composava el que cantava. Per a aquesta feina comptava amb els talents que la RCA posava a la seva disposició. Entre aquests talents trobem un tan gran com desconegut pel públic: Otis Blackwell. Blackwell era un músic que escribia els seus propis temes i els interpretava. Però ves per on, era negre i més aviat lleig, així que el seu futur sobre l'escenari no era gaire prometedor. El dia que l'Elvis va escoltar Don't Be Cruel, un tema escrit i interpretat per l'Otis, la sort va somriure a l'home que acabaria composant més de 1000 temes, no només per a l'Elvis sinó per a Jerry Lee Lewis o Dee Clark. Entre els temes de Blackwell que Elvis va interpretar estan els següents hits:
Don't Be Cruel, All Shook Up, Fever, Return to Sender, Make Me Know It, Easy Question, Paralyzed, i un llarg etcètera...
Artistes com Blondie, The Who, Ronnie Spector, James Brown, Otis Redding o Ray Charles han interpretat les seves composicions, reivindicant així un dels grans talents a l'ombra de la història del Rock and Roll. Al Catàleg de la Xarxa de Biblioteques Públiques de Barcelona trobareu aquest cd, que recull una petita selecció de l'obra de Blackwell:

Otis Blackwell. Sings His Greatest Hits. Acrobat, 2002.








All Shock Up (1957)- Otis Blackwell, compositor i intèrpret


All Shock Up (1957), interpretada per Elvis

Altres talents compositius que van treballar per a l'Elvis van ser el famós tàndem Leiber & Stoller, que s'expressaven així en relació al Rei:
"Nosotros creíamos que éramos los dos únicos chicos blancos que entendíamos algo de blues -dijo Mike Stoller-, per él lo sabía todo". "Creíamos que era uno de esos eruditos idiotas -corroboró Jerry Leiber-, pero escuchaba mucho. Se sabía todos nuestros discos. Conocía a Eddie "Cleanhead" Vinson. Le encantaban los primeros discos de Ray Charles. Y era una mula de carga en el estudio... no presumía de fama." Elvis: Último tren a Memphis.

Hound Dog - Leiber & Stoller, compositors; Elvis Presley, intèrpret


Tots aquests noms i personatges van ser importants en la carrera del nostre protagonista. Però com passa a totes les grans històries, trobem també una figura sinistre, un antagonista. En el cas d'Elvis, l'antagonista es deia Coronel Tom Parker, un home maquiavèlic i sense escrúpuls, tan responsable de la construcció del mite com de la destrucció de l'home.

No parlaré del Coronel. Tot i que és una peça clau en la biografia de l'Elvis, he preferit envoltar el Rei d'aquells noms que van aportar llum a la seva vida i a la seva carrera, a més de compartir amb vosaltres la meva devoció per un personatge sobre el qual John Lennon va dir que: "Abans d'Elvis no hi havia res".



Recordeu l'any 2002? Doncs jo sí, perquè aquesta remescla que va fer Junkie JXL del A Little Less Conversation va ser una de les cançons que més m'han fet ballar a la meva vida. Ah, i el clip és chipiriflautico! ELVIS VIU!


El chico claramente no podía pasar por intelectual, y era demasiado nervioso para llamarle introspectivo, pero absorbía influencias como un papel de secante; estaba abierto a gente nueva, a nuevas ideas y nuevas experiencias de un modo que desafiaba el estereotipo social. Se tomaba su trabajo en serio. Siempre que Neal [mánager de Elvis] iba a visitarle a su casa, le encontraba con un montón de discos (Ray Charles, Big Joe Turner, Big Mama Thornton y Arthur "Big Boy" Crudup) que Elvis estudiaba con la misma avidez que otros chicos invertían en la preparación de sus exámenes universitarios. Los escuchaba una y otra vez, oyendo algo que sólo oía él.
Peter Guralnick. Último tren a Memphis. Vol 1: Elvis: la construcción del mito. Global Rhythm Press, 2008.

Dedicat a la Teresa Núñez i a l'Edu Godoy Torres. :)

Biblioteca Francesc Candel: Butlletí de novetats musicals

La biblioteca Francesc Candel de Barcelona ens fa arribar el seu butlletí de novetats musicals del mes de febrer. És una guia de butxaca, de format petit, que ja fa alguns mesos que editen, però que fins ara, no ens havien fet arribar. Un butlletí de novetats és la manera més senzilla per difondre les noves adquisicions de la biblioteca... però si és queda dintre de les 4 parets de la bibloteca, de poc serveix. Biblioteques, preneu exemple! i envieu-nos les vostres novetats o expliqueu-nos que feu vosaltres per difondre la col·lecció musical!

En aquest número, a banda dels nous cds que han arribat a Francesc Candel, inclou un especial de cinema: una selecció de les noves adquisicions de pel·lícules musicals, clàssics com El rock de la cárcel de Richard Thorpe (1957) o més recents com 9 songs de Michael Winterbottom (2004) o Once de John Carney (2006).

Us l'adjuntem...

No puc evitar posar-vos un fragment d’una de les pel·lícules citades...
: )

CD recomanats febrer Fort Pienc

AQUEST MES DE FEBRER LA BIBLIOTECA FORT PIENC US RECOMANA, ENTRE LES SEVES NOVETATS:


CULTURE. Two sevens clash. 30th anniversary ed.
Shanachie, 2007 (1977)
Reggae

Two Sevens Clash és un disc fonamental dins de la música reggae (saber que el nom del grup The Clash prové d’aquí ho fa evident). Joseph Hill, Albert Walker i Kenneth Dayes varen comptar amb els millors músics del moment per crear aquest àlbum l'any 1977. Carregades de missatges profundament rastafarians, les cançons han estat remasteritzades en aquesta edició que commemora el 30è aniversari del disc i que inclou cinc remescles i preses dub a càrrec de I-Roy o Prince Weedy.

ELI “PAPERBOY” REED & THE TRUE LOVES Roll with you

Q Division, 2008
Soul/Rhythm and blues

Eli «Paperboy» Reed prové dels Estats Units i sorprèn per la seva gran qualitat a l’hora de desenvolupar el soul més genuí, a l’estil d’Otis Redding, Sam Cooke o James Brown. Amb una poderosa veu i unes composicions cuidades, aquest noi blanc de 25 anys reprèn l’època daurada del soul dels anys setanta en un segon disc, ple de força i ritme.

THE BYRDS. Mr. Tambourine man
Sony, 1996 (1965)Pop/Rock/Folk

Reedició del primer disc oficial de The Byrds, tot un clàssic. El so que el grup va desenvolupar al llarg de 1964 assoleix aquí la seva culminació i es converteix en punt de partida per al treball posterior de la banda. Les guitarres Rickenbacker de 12 cordes, el folk i la influència de The Beatles van crear un so radicalment nou, molt imitat els anys 1965 i 1966. El disc, amb un disseny de portada molt avançat per l’època, inclou 6 bonus tracks i algun tema inèdit.

BOBB TRIMBLE. Iron curtain innocence

Secretly Canadian, 2007 (Reed. De l'original de 1980)
Folk psicodèlic

Per diferents motius hi ha artistes que resten en l'anonimat durant anys fins que algun revisionista recupera el seu llegat musical. Trimble n'és un exemple: a principis dels 80 els seus discos no van tenir repercussió però avui en dia la seva veu delicada i el seu folk psicodèlic haurien triomfat entre el públic. Reconegut com a artista de culte en els cercles més underground, Secretly Canadian reedita ara els seus dos primers treballs, Harvest of Dreams i el debut Iron curtain innocence.

WILLY MASON. If the ocean gets rough
Virgin, 2007
Pop-Rock / Americana

Amb el seu debut, Where the humans eat (Team Love, 2004), i amb només 19 anys, aquest cantautor britànic ja va cridar l’atenció de la crítica i de companys de professió com Beth Orton o Bright Eyes. El seu segon treball és la confirmació de la solidesa de la seva proposta, un grapat de cançons de folk, country i pop on predominen els mitjos tempos, lletres sobre retorns i fugides, la família i els somnis trencats, i una veu adulta molt personal.

MANEL. Els millors professors europeus

DiscMedi, 2008
Pop/folk

Els millors professors europeus és el debut del quartet barceloní Manel. Amb uns quants premis i reconeixements al darrera, aquest àlbum ocupa ja un lloc a les llistes del millor de 2008 a casa nostra. El seu èxit rau en la riquesa de les seves lletres, l’arranjament de les melodies, l'ús variat d’instruments: cordes (ukelele, banjo), vents, xiulets, bases electròniques... Entre les seves influències citen Beirut, Jaume Sisa, Herman Düne, Pau Riba, Bob Dylan... Un debut prometedor.

ESPALDAMACETA. Madera y poca luz
Bankrobber, 2008
Acústica/Folk/Pop

El cantautor de Tarragona Espaldamaceta és la nova aposta del segell BankRobber. La proposta sorprèn per la seva senzillesa, ja que amb una guitarra i la veu en té prou per atraure l’atenció de molts oients. La crua sinceritat i la realitat que trobem a les seves lletres ens porten directament a algunes de les seves influències, com Elliott Smith o Nick Drake.

JULIO DE LA ROSA. El espectador

Recordings from the other side, 2008
Pop

El músic de Jerez de la Frontera Julio de la Rosa, líder de la ja extingida banda El Hombre Burbuja, és avui dia un dels joves compositors més prolífics del panorama estatal. Autor de bandes sonores d’èxit de sèries de televisió i pel·lícules, com 7 Vírgenes, en aquest tercer disc en solitari De la Rosa deixa l’experimentació i reprèn la bateria, la guitarra acústica, l’acordió i el baix per oferir-nos un brillant disc de pop.

THE WAVE PICTURES. Instant coffee baby
Moshi Moshi Records, 2008
Pop/Rock

The Wave Pictures són la banda d’acompanyament de l’exlíder de Hefner, Darren Hayman i també col·laboren habitualment amb Herman Düne, referències suficients per tenir-los molt en compte. Però per si això no fos suficient, han gravat un disc, Instant Coffee Baby, ple de melodies pop perfectes i un so ple d’autenticitat i que ha convertit a aquests tres joves músics britànics en la gran esperança del pop independent.

KEPA JUNKERA. Etxea
Warner, 2008
Música Popular-País Basc

El disc-llibre Etxea conté cançons tradicionals basques cantades en eusquera per un gran nombre d’artistes de renom: Santiago Auserón, Andrés Calamaro, Estrella Morente, Lluís Llach, Loquillo, Pedro Guerra, Ana Belén y Victor Manuel, Dulce Pontes, Luis Eduardo Aute… Un total de 42 cantants i 15 músics coordinats per Kepa Junkera donen forma a aquest treball que traspassa les fronteres de l’idioma.

CHRISTINA ROSENVINGE. Tu labio superior Warner, 2008
Pop

Després de la sorprenent aliança amb Nacho Vegas en el disc Verano fatal (Limbo Starr, 2007) arriba el que ja ha estat considerat per la crítica com el gran treball de l’artista madrilenya. Les seves lletres, per primer cop íntegrament en castellà, estan inspirades en la situació personal viscuda per la cantant. Rosenvinge ha comptat per a la gravació del disc amb una banda formada per amics i músics americans, entre ells Steve Shelley, membre de Sonic Youth.


Mon

Les àrees musicals de les biblioteques públiques: tàctiques i estratègies per al segle XXI

Treball presentat el passat dia 2 de Febrer de 2009 dins l'Escola d'Hivern de la Biblioteca Pública organitzada per la Subdirecció General de Biblioteques de la Generalitat de Catalunya i la Gerència de Serveis de Biblioteques de la Diputació de Barcelona i coordinada per la Facultat de Biblioteconomia i Documentació de la Universitat de Barcelona.

En ell, dos membres del col·lectiu AMPLI exposen un anàlisi de l'estat de la qüestió referent als canvis en la indústria i el consum de música enregistrada, l'impacte d'aquests canvis en la biblioteca pública i les propostes per a l'actualització i millora del Servei Públic Musical que aquesta pot oferir.

Àrees musicals de les biblioteques públiques from Josep Lluís Villanueva Fontanella

La Discoteca d'Ampli, XXXIV: Larry Levan

Avui divendres us volem presentar un parell de coses. Toca Discoteca però també hi ha una novetat molt important.

En primer lloc informar-vos que des d'ara és possible accedir a l'AMPLI directament des de qualsevol de les URL següents:

http://musictecaris.org/

http://musictecaris.net/
http://musictecaris.info/
http://musictecaris.com/

És molt més còmode, ja no cal que introduïu tota l'adreça sencera musictecaris.blogspot.com!

L'altra és una figura de la qual encara no havíem parlat mai a l'Ampli: Larry Levan, el DJ nascut a Brooklyn, de nom autèntic Lawrence Philpot, el 20 de juliol de 1954.

Levan fou una de les figures més importants de la música disco i, per extensió, de la posterior cultura de club. De 1976 a 1987 fou el DJ de la discoteca Paradise Garage, una mena d'alternativa a la famosa Studio 54, i amb les seves multitudinàries i apoteòsiques sessions Saturday Mass va trencar tots els esquemes del que havia estat fins aleshores la música de ball.

Les seves produccions, estil, atreviment i bon gust -tot i que no era cap prodigi tècnicament parlant- deixaren empremta. Podríem dir que Levan fou l'home clau en el moment i el lloc claus: membre qualificat de l'efervescència de la música disco i un dels progenitors del house com a seqüel·la lògica de la disco music quan aquesta va caure en desgràcia espremuda com una vulgar llimona per tota mena de vampirs de dins i fora de la indústria discogràfica.

El certificat oficial de defunció de la disco music podria ser aquesta foto de la Disco Demolition Night (Chicago, 12 de juliol de 1979) una cerimònia massiva d'execució en què es va pretendre incinerar públicament milers de discos durant el descans d'un partit de beisbol. Una moda, un gènere que havia devastat les discoteques i la cultura popular durant bona part dels anys 70 es veia de cop i volta ultratjat i defenestrat. Targeta vermella directa, vaja. De fet, la Disco Demolition Night també ha estat interpretada com una reacció primària dels EUA redneck contra l'alliberament homosexual i l'orgull negre. I potser és d'aquesta manera com s'entén millor. El cert és que -coincidència o no- a partir de la Disco Demolition Night la música de ball pren definitivament un nou rumb, per bé i/o per mal.

Entre els deixebles més destacats que seguiren Levan hi ha noms com Frankie Knuckles o François Kevorkian.

És ressenyable també el seu paper com a militant homosexual quan encara era costum i norma la discriminació per raons com l'orientació sexual.

El 8 de novembre de 1992, poc després d'un exitós retorn a l'escena musical amb una gira pel Japó, morí als 38 anys d'una afecció cardíaca molt probablement provocada per l'abús de substàncies al llarg dels anys.

En algunes biblioteques podeu trobar la fantàstica -i molt ben documentada- sessió en doble CD Larry Levan live at the Paradise Garage.

I tanquem la Discoteca d'aquesta setmana amb aquest fragment del magnífic documental Maestro sobre Larry Levan i la seva època.

Música i biblioteca: definitivament incompatibles?

Creiem molt oportuna la publicació, en la nostra llengua, del darrer article publicat recentment al seu recomanable bloc pel nostre col·lega francès Xavier Galaup, un dels professionals de referència sobre aquest i altres temes relacionats amb l'impacte de les noves tecnologies a la biblioteca pública.

No cal dir que els membres del col·lectiu AMPLI compartim al cent per cent el seu punt de vista i, tal com ell planteja, voldríem també promoure entre els nostres companys de professió un debat seriós sobre aquest tema.

A França el lloc de la música a les biblioteques mai no ha tingut gaire importància. Em remeto al lobby incansable de l'associació Discothèques de France. Malgrat la seva dissolució el 1997, que significava la fi del seu combat, les seccions discoteques eren lluny de ser prou difoses i les àrees musicals existents feien pinta de "reserves d'indis".

L'actual desenvolupament de la música a internet, considerada com hiperdisponible, obliga a plantejar la pregunta del títol. Resumint un cert discurs que es respira a l'ambient: "tot es troba a internet, la gent ja no necessita les biblioteques per trobar i escoltar música, la baixada dels préstecs de CDs n'és ben bé la prova". Aquests punts de vista són etzibats com una evidència per col·legues que ni tan sols no senten la necessitat d'argumentar i de verificar la seva validesa. Aquestes idees circulen de manera informal en converses o fins i tot a l'atzar en articles de revistes professionals serioses on es diu això com de passada.

Recordant aquí breument els meus arguments desenvolupats en altres articles contra aquestes dreceres intel·lectuals, desitjo l'obertura d'un debat clar i franc sobre el lloc de la música a la biblioteca:

* Els estudis sociològics ensenyen bé que les pràctiques culturals són acumulatives. Abandonar la música em sembla perjudicial a terminis quant a la varietat dels usuaris presents a les biblioteques i quant a la varietat dels serveis oferts als usuaris.

* "Es troba tota la música a internet" és bastant ingenu, per no parar-s'hi massa. N'hi ha prou amb mirar l'oferta legal de música clàssica disponible en descàrrega per comprendre que aquesta afirmació és falsa. L'amplada, és a dir la capacitat per oferir un panorama important en un gènere, i la profunditat, és a dir la capacitat per reflectir la carrera d'un artista o d'un gènere des d'un punt de vista històric, són encara molt insuficients respecte al que poden oferir grans mediateques. S'han fet progressos però som encara molt lluny de la realitat. No es diu que les grans cases de discos tinguin interès econòmic representant la diversitat musical. Tampoc es diu que ho facin de manera perenne.

* Si la professió continua estant lligada a la biblioteca com a espai simbòlic que serveix per materialitzar la cultura, llavors per què abandonar la música?. Les col·leccions musicals de les biblioteques tal com existeixen són els últims llocs generalistes d'accés a la música. Gràcies als fons en diferents suports, estem en condicions de documentar la música: és a dir d'oferir la possibilitat de contextualitzar la música des d'un punt de vista històric i crític, i també d'enllaçar les estètiques musicals entre elles. De la mateixa manera que amb la literatura, devem presentar i promoure el gust per les obres musicals de qualitat sobretot les dels segells independents poc difosos i mediatitzats. Si les biblioteques musicals no ho fan, quina institució cultural de proximitat ho farà?

* "La gent ja no necessita les biblioteques per trobar i escoltar música". No crec que les biblioteques hagin jugat un paper tan important en la socialització al voltant de la música. El préstec entre amics, la ràdio, la televisió, els venedors de discos i els concerts tenen probablement un paper més important que les biblioteques musicals. La còpia sobre cassets analògics de vinils o a partir de CDs prestats per amics han existit abans del P2P i el gravat a partir de CDs prestats per les biblioteques. Com per al llibre, les biblioteques són una malla petita entre altres pràctiques culturals.

* "La baixada del préstec dels CD" s'afegeix com a prova indiscutible del desinterès del públic per a la música en biblioteca. Per ara el paisatge francès és més contrastat que el que fan pensar aquestes paraules lapidàries, d'una part diverses mediateques obertes recentment amb un fons de CD troben un públic nombrós que ve a manllevar-lo, d'altra banda certes mediateques experimenten un augment del seu préstec com la mediateca del País de Thann (Alçària-Rin). Si s'aplica aquest argument a les col·leccions impreses, que fan encara els llibres de poesia a la biblioteca? Calen encara llibres pràctics? Quin passat de moda llegeix encara un llibre de cuina en lloc de buscar una recepta a la web?

* Les biblioteques musicals s'han beneficiat potser, com l'edició fonogràfica, d'una edat d'or del préstec vinculat a pràctiques molt importants d'apropiació via el gravat o la senzilla gravació de fitxers digitals. A conseqüència d'altres fonts de proveïment via internet, el volum de préstec torna potser simplement a un ús més normal de les col·leccions.

Les verdaderes dificultats han de venir de la baixada del nombre de CDs produïts per les cases de discos així com existeix la baixada del nombre de llibres editats en certs àmbits.

Afegeixo que aquesta visió pessimista del lloc de la música a la biblioteca sembla bastant francesa ja que durant un viatge a Finlàndia o consultant a internet les webs de biblioteques estrangeres, no sembla gens preocupant la possibilitat de desaparició dels sectors musicals.

Les preguntes que un no s'haurà formulat sobre la música tornaran com un bumerang cada vegada que internet rosegui l'edició física dels documents.

Que els col·legues que pensen que la música (no limito voluntàriament la pregunta al CD) no té el seu lloc a la biblioteca ens faci saber els seus arguments perquè es pugui finalment discutir de manera seriosa i francament aquesta pregunta. Si hi ha evidències que ignorem, que es diguin, tothom es pot extraviar, els bibliotecaris musicals podran llavors reflexionar sobre la seva reconversió...

Traducció de Josep Lluís Villanueva Fontanella

XG_Blognotes : http://www.xaviergalaup.fr/blog/
.

I la Trinca va arribar, per salvar la humanitat

Jaume Vilarrubí  dibuixa el seu homenatge a un dels grups més divertits, originals i emblemàtics de la cançó popular catalana.

Senyores i senyors, amb tots vostès.... La Trinca !

-->

Molt ha plogut des d’aquell any 1969 quan La Trinca va gravar el seu primer disc (Quin nas!) on aquells tres joves desgavellats i afeccionats a la música lleugera, Miquel Àngel Pasqual (Mataró, 1949), Josep Maria Mainat (Canet de Mar, 1946) i Toni Cruz (Girona,1946) acabaven de posar la primera pedra del que esdevindria La Trinca per salvar la humanitat.

Aleshores poc els podria fer pensar com de lluny es el Far-West i que bonica és Oklahoma, acabava de néixer un conjunt que deixaria empremta i tot aquell que els recorda no pot evitar que se li dibuixi un somriure complaent carregat de complicitat i pessigolles, tothom sap del que estic parlant quan escoltant per la ràdio el vot d’investidura amb tricorni i metralleta treu el cap la dictadura i ens quedem esparverats. . garratibats!

-->

Comencem pel principi, anem a aquells estius de finals dels seixanta, recordem que vivim els primers anys del turisme a la costa, anys de Landisme al cine, d’eclosió del Folk als USA, i a punt a punt per començar el tan celebrat destape. Aquests tres nois afinats a Canet de mar, van de festa en festa tocant a envelats, hotels, i night clubs amb una barreja de música de ball i cançons populars i típiques d’altres països (recordem celebres versions que potser tindrien aquí l’origen: La Trinca/ Lily the Pink o Aquesta terra es la nostra terra/ This land is your land entre d’altres).

Però no va ser fins a l’afortunada aparició a Radioscope el programa de Ràdio Barcelona que conduït per Salvador Escamilla al gener del 69, que va fer que les portes d’Edigsa se’ls hi obrissin de bat a bat. Un cop gravat el primer disc, l’èxit va ser rotund i les seves cançons immediatament s’afegiren a les llistes d’èxits, carregades d’optimisme, alegria, i fins i tot ecologisme ja que ningú no comprèn ningú, però nosaltres som nosaltres i volem un món tot nou, amb un cel net d'amenaces, amb tres núvols per quan plou, amb el mar a quatre passes i els que som companys i prou.

-->

-->

La Trinca, 20 anys de cançons

-->

El 1970 arribaria un des discos més recordats dels trincaires, Festa Major. Una exhaustiva repassada a tots els actes d’una festa major, de les d’abans, es clar. Un celebrat tour per tot el costumari català més nostrat, sempre entre el respecte i l’ironia, però tot fet d’una manera tant entranyable que va tenir la virtut d’agradar per igual a grans i petits. En certa manera es podria dir que ens trobem davant una auca musicada (no en va, el disc n’anava acompanyat d’una). I com diu el capellà: aneu a fer voltetes pels carrers engalanats, ull viu, orelles dretes, però res de fer maldats i que el Sant ens faci bons a tots plegats, si és que ho vol fer, i ens sent, i s'ha acabat, Amén!

Una altra vessant del grup foren els espectacle musicals que van començar el 1970 amb Pebrots i Cuplets al teatre Poliorama amb gran èxit. A partir de Trincar i riure,

L’aparició de cada disc va anar seguida del pertanyent espectacle de varietees que feia de promoció, i que amb alguna aparició estel·lar com la de Rosa Maria Sardà es va fer un tip de recórrer la geografia catalana.

-->
Altres discos molt celebrats foren Xauxa, Ca barret!, o Mort de gana que ens portaran a l’any 1973 de nou a Canet, on un cop més els nois de la Trinca demostren el seu bon olfacte organitzant per primer cop les 6 hores de música de Canet (que no deixarien fins el 1978) fet que els farà entrar a formar part de la història amb el primer macroconcert català i molt més que una concentració musical, un irreverent esclat de joia i llibertat.

Opus 10 i Trincameron seran els darrers grans discos d’Edigsa, a partir d’aquí entraran a formar part del catàleg d’Ariola. Val a dir que els discos d’Ariola mai han estat editats en cd, tant sols alguns temes han estat inclosos en un recopilatori, i tot i que potser es complicat fer rendible aquest material avui en dia per a les discogràfiques, seria bonic que algun cop ho fes algú, no oblidem que es història del nostre país.

Com a petita reflexió m’agradaria que es valorés en la seva justa mesura que una bona manera de fer-se a la idea, sentir, i respirar el que es vivia durant uns determinats anys, pot ser llegir un El Jueves de l’època o escoltar una cançó de la Trinca, i això que sembla broma no hauria de ser menospreciat mai, perquè potser la falta de rigurositat es compensa amb la veritat del que no es pot dir en els llibres d’història. Una cosa es el correcte i una altra la veritat del carrer: Prim, prim, prim i mort de gana, mort de gana, mort de gana. Per passar la gana tinc la solució: Si al costat de casa maten un capó, els de casa meva suquem pa amb l'olor.

-->

Recorregut històric amb la banda sonora de la Trinca

-->

La transició arriba plena de dubtes però carregada d’il·lusió i suposa una de les millors i més lúcides etapes del trio.

Discos com Trempera matinera (1977), Ara ja amb llibertat (1978), i Pel broc gros (1979), conformen una radiografia del català de a peu, ple de conflictes interiors, víctima de les seves incoherències (tant pròpies de la condició humana per altra banda) i carregat de punyetes. Tots els tòpics tant coneguts son exorcitzats a través de les seves cançons.

La forta connotació sexual de moltes de les cançons d’aquests discos, que no son més que un reflex del que es viu portes enfora, marquen la pauta: Me la busco i, valga'm Déu ! no me la trobo ! ja la tinc, ja me l'he tret, quina emoció. Serà cosa de posar-la a l'orifici i em preparo a efectuar la introducció. Tot a dins li faig entrar, no toco vores, i així l'acte, finalment, ja he consumat. Dintre l'urna ja he ficat la papereta, ja he votat per primer cop.

Òbviament un altre tema que serà una constant en aquests discos es el de la política, cançons de reivindicació i de sàtira seran molt pressents: l’Estatut, la UCD, la constitució, els polítics de torn...tots seran objectius de les lletres de la trinca, que farà que milers de ciutadans tararal.legin les seves cançons per arreu. El fenomen trinca s’escampa imparable a través de l’inconscient, tant l’individual com el col·lectiu.

Amb els vuitanta arriba un dels millors discos de la Trinca (Nou de Trinca, 1981) i sens dubte el més popular per diverses raons, per qualitat i això està fora de dubte, i perquè va ser el primer que va ser editat també en castellà, el qual va comportar una gran però insubstancial polèmica (sols cal veure les lletres de les cançons) entenible pel polititzat ambient del moment encara que si fem memòria veiem que es una polèmica que malauradament es repeteix cíclicament.

L’èxit del disc en castellà va ser una projecció del que havien tingut aquí a casa, i a partir d’aquí tot va ser bufar i fer ampolles també a les Espanyes.

Afortunadament, les seves cançons continuen amb el seu encertat to entre la ironia i l’humor més agraït: Em desperto al entrar el sol pel finestró tot notant com una estranya sensació dintre el llit passa un fet excepcional hi ha quelcom que em tiba més del normal davant meu s'alça el llençol de forma estranya gairebé sembla una tenda de campanya. Em destapo i allà a sota l'edredon veig l'octava meravella d'aquest món tan insòlita és la seva magnitud que d'entrada ni me l'he reconegut doncs veien la majestat en què s'eleva juraria que no es tracta de la meva.

-->

Com el Far West no hi ha res!

-->

Els vuitanta venen més que mai marcats per temes de transcendència social i col·lectiva, més que individual, que un cop més son hàbilment cuinats en els particulars fogons de la Trinca (el PSOE, la OTAN, Reagan, els anuncis, etc).

Discos com És que m’han dit que...(1985) o Trinca, sexe i rocanrol (1986) alternen amb propostes en castellà com Quesquesé se merdé (1983) o Sinánimus molestandi (1985), elaborats amb molta vista amb versions de les cançons en català. La gran popularitat de la Trinca es veu incrementada amb aparicions en programes de gran arrossegada mediàtica com l’Un, dos, tres.

A pesar de tot, ningú no podrà dir que no estiguessin disposats a mossegar de manera elegant però efectiva: Avui dictaves la llei de premsa, ai quina mandra ! Demà et banyaves a Palomares amb escafandra, i de qualsevol ruïna en feies un parador
i els del NO-DO t'enganxaven en plena inauguració. Manolo Fraga Iribarne,
amb aquesta silueta de bombona de butano.

-->

Què bonics son els anuncis

-->

A finals dels vuitanta ja s’ensuma la Barcelona Olímpica, i els trincaires del maresme es comencen a dedicar en cos i ànima a les circumstàncies dels platós de televisió. El 1986 comencen per a TV3 la realització de No passa res!, i el 1988 donen el salt a TVE amb Tariro-tariro.

El 1987, arrel de l’èxit de l’esmentat programa de tv3, publiquen el que serà el darrer disc de la seva carrera: Marro!

-->

Nena

-->

En realitat el pas del teatre a la televisió no resta gens ni mica de gràcia en la seva feina, malgrat que ja es comença a notar una certa repetició de la formula que els havia fet populars, no obstant, això no repercuteix en l’èxit del grup, que potser toca el cim durant aquests anys. Els temes ara son molt més recurrents pels temps que corren: la Sida, els preservatius, Cicciolina, el Barça...

Aquest mateix any s’esdevindrà clau en el futur del grup, els trincaires funden Gestmusic, una companyia de producció audiovisual que acabaria espenyent irreversiblement el pas de l’escenari als despatxos, en un moment clau en el panorama audiovisual, recordem que estem en el moment que arriben les televisions privades i les autonòmiques es troben en ple desenvolupament.

L’any 92 el Miquel Angel abandona el grup i ven la seva part de Gestmusic, cansat del exasperant ritme de treball i potser necessitat de temps per viure amb més calma.

El camí cap a l’èxit de la productora, sobretot quant hi entra el capital holandès d’Endemol, tothom el coneix i no cal repetir-se més, doncs poc queda de la Trinca de la que hem vingut a parlar. Com ells mateixos han reconegut moltes vegades, la Trinca es va acabar quan ells ja no se’n van adonar. Va ser una flama que poc a poc es va anar esvaint sense que ningú en prengués consciència i la televisió simplement en va ser el desencadenant.

Actualment el Miquel Àngel es l’únic que encara continua lligat a la música.

-->

No voldria acabar sense remarcar dos noms que foren essencial en la Trinca, sobretot en la seva eclosió: Jaume Picás (lletrista d’innumerables i innolbidables cançons) i Francesc Burrull (compositor i arreglista), a qui els trincaires segur que els hi deuen molt.

Res més, visca la mala llet i el riure.

Senyores, senyors, senyoretes, amb aquest número donem per acabat el ball i amb ell, la Festa Major ! La gran orquestra, els Trincaires del Maresme, espera que hagin passat una vetllada molt agradable i vos diu: passiu-bé, fins l'any que ve !

Firmat: Lo Jaume