diumenge, 8 de febrer de 2009

Passeig musictecari per l'amor i la mort

Les Amants (1928) de René Magritte


Eros i Tanatos. Temes i preocupacions universals que han inspirat algunes de les millors obres de la literatura i de les arts, entre elles, la música. Per amor i per la mort hem plorat i hem rigut. Instintivament associem l'amor a la felicitat i la mort al dolor però el cas és que... Trobem morts tan ridícules (les notícies de successos són una font inesgotable) que la tragèdia queda eclipsada i la rialla se'ns escapa acompanyada de cert sentiment de culpa. Trobem amors tràgics i perversos que ens deixen abatuts i commocionats (recordeu la pel·lícula Lunas de Hiel de Roman Polanski?). Així doncs, per amor i per la mort podem experimentar sentiments intensos o superficials, reveladors o confusos, exultants o afligits. L'amor i la mort poden donar sinestesies impossibles i reflectir tant imatges poètiques com deformades per un mirall còncau.
Cadascun de nosaltres viu aquests dos conceptes de formes diferents depenent del moment, de l'aquí i de l'ara, de l'experiència i de la reflexió. Prova d'això és el passeig musictecari per l'amor i per la mort que us oferim. Músics i musictecaris ens demostren que l'amor i la mort ens fan més humans, potser massa humans, res més que humans.



MISS DANGER:


LA LUPE. La Lupe. Ok Records, 2005
Cançó: Yo no lloro más.

Comparteixo amb el director de cinema Wong Kar-Wai el gust per la música llatina dels anys 50 i 60. Us recomano que veieu aferrissadament In the Mood For Love (Deseando amar, 2000) i 2046 (2004).A l'obra del hong-kongès els amors tèrbols i misteriosos, les passions infinites i obscures, la dolorosa memòria del desamor, tenen com a banda sonora les orquestres llatines i el bolero. El bolero... hi ha un gènere musical que parli millor dels sentiments sotragats que generen els neurotransmissors? Hi ha algú que canti de forma tan esquinçadora sobre l'amor perdut com La Lupe a Que te pedí? Algú que expressi el que sentim quan estimem amb la força de Porque así tenía que ser?
Però em quedo amb Yo no lloro más, un altre tema de La Lupe, la reina cubana del latin soul dels anys 50 a Cuba i dels 60 a Noya York, ànima salsera de cap a peus, terratrèmol d'intensitat, acceleració i magnitud inigualables en la música llatina. Passió de fan, la meva.
Yo no lloro más, no és un bolero. Tot i que La Lupe derrotada i udolant de dolor, em posa la "gallina de pell", prefereixo La Lupe que convida a dir "Goodbye baby" a l'amor que ens ha deixat, amb un to alegre, desenfadat, xulesc, fent honor al seu fort temperament, a la força imparable i extraordinària d'aquesta sacerdotessa de la passió.







JOEY RAMONE. Don't Worry About Me. Sanctuary, 2002.
Cançó: I Got Knocked Down (But I'll Get Up).

Això no és una cançó de mort. No és particularment trista, ni colpidora, ni té un ritme fúnebre. De fet, si no fos perquè sabem que el seu autor estava moribund, no creuríem que es tracta d'una cançó on la mort s'amaga darrera les paraules. "I Want My Life", "I got knocked down but I'll get up", diu el líder dels Ramones. Ens explica que es troba fotut a l'hospital, pren medicines i oblida el mal que li xucla la vida. Joey es moria de càncer quan va gravar el seu únic (i pòstum) disc en solitari d'eloqüent títol "Don't Worry About Me". Però com el púgil decadent que ensuma la derrota davant un contrincant superior, encaixa els cops amb l'esperança de tornar a ser l'amo del quadrilàter. "... But I'll get up": el cantant de figura desmanegada queia per tornar-se a aixecar. Canta a la vida mirant a la mort als ulls. Aquest esperit (punk en les formes i valent en el fons) que recull la cançó, és el que em commou. La lluita contra un enemic que sabem invencible.





MAGNUM:

No he acabat d'entendre si haviem de triar una cançó que parlés sobre la mort, o que nosaltres associessim amb la mort. Tampoc ho he consultat amb els meus companys perquè aviat em va venir al cap la cançó que buscava.
No parla de mort, però jo l'associo amb la mort per una llarga historia que us resumiré tan breument com pugui: el meu pare es va morir. La meva germana Úrsula i jo, abans de vendre'ns el seu cotxe vam pujar-hi a donar una volta. A la guantera tenia un casset. El vam posar. Va sonar aquesta cançó: Shilo, d'en Neil Diamond...



Després de Shilo va sonar el caset sencer d'en Neil Diamond. Va ser raro.

No he trobat Shilo (ni l'he pugut penjar amb èxit)... així que us adjunto una altre que també va sonar i que és força més coneguda:







Si resulta que el tema seleccionat ha de parlar de mort en concret... trio Muerte de un trompetista d'El Columpio asesino ... 





Pel que fa a la cançó d'amor... és força més difícil. N'hi ha tantes... Podria trobar 7 o 8 cançons d'amor per a cada una de les parelles que he tingut, unes altres tantes per tota la gent que he estimat, amics, colegues, familia, per a mi mateix, fins i tot. En podria posar nyonyo o enfotra-me'n... No sé com posar-m'hi.

Per tant opto per no ser gens original i us posaré una que per mi és el resum màxim de l'amor i a sobre és d'una cantant que durant alguns anys va significar el principi i el fi de tot el meu univers sonor: All is full of love, de l'album Homogenic de la Björk!


No us adjunto l'audio... sinó el videoclip. Segur que l'heu vist massa vegades... però és un dels millor videoclips de la història i seria imperdonable tenir l'ocasió de tornar-lo a veure i no fer-ho!!






MONT:

MISHIMA. Set tota la vida (Sinnamon, 2006)
Cançó: Despertes l'inútil.



"Despertes l'inútil" es troba dins del quart i darrer disc dels barcelonins Mishima, Set tota la vida (Sinnamon, 2006) La majoria de les cançons d'aquest àlbum parlen d'amor, però aquesta destaca de tan clara, senzilla i breu que és. La cançó que dóna títol al disc, Set tota la vida, diu així "Qui n'ha begut en tindrà set tota la vida, qui ho ha provat ja no suporta el pas dels dies, .. diu que transporta a un altre planeta, t'inflama el cor amb mil somriures, i del cel fa caure espurnes d'or.. " I és que totes les cançons del disc fan referència a l'amor i als sentiments que aquest desperta.


Cada vegada que em passes pel cap,
despertes l’inútil que dormia tranquil
l’invites a beure i m’ofegues en vins,
cada vegada que em passes pel cap.
Cada vegada que et tinc al davant,
et diria el que penso
però tu em fas un petó
que desperta l’inútil que dius coses per dir.
Cada vegada que crec que te’n rius de mi.
Cada vegada que et veig a venir,
m’ensumo el pitjor i això és com dir-te que sí
Es el teu alè qui m’encanta i sense tu no valc res
Despertes l’inútil que no em deixa dormir.


Despertes l'inútil by Mishima on Grooveshark




RAMONES- Death of me

Dels novaiorquesos Ramones, liders del punk rock, Death of me. Aquesta cançó es troba dins del disc Halfway to Sanity (1987), que no és precisament dels millors del seu catàleg ni s'emmarca dins de la primera època brillant del grup. La cançó que obre aquest disc és I Wanna live, un potent tema en el qual se suggereix una crisi suicida, i és que el tema de la mort i la por a aquesta és el protagonista en tot aquest àlbum. Death of me segueix el patró ramone: és una composició breu, amb una lletra senzilla i repetitiva. El ritme, ràpid i directe i el missatge clar: Joey Ramone es pregunta, debilitat per una nit salvatge i un ritme de vida boig, si aquesta mala vida no el durà a la mort.





L'AMPLI va cridar les ànimes musictecàries i amigues que pul·lulen per diferents universos amb la idea que triessin, també, les seves cançons d'amor i mort. Et voilà :



Nicolas Blondeau (Mediamus, Le blog des bibliothécaires musicaux de la Médiathèque de Dole):
Love song : "Silly love song" de The Wings
.
Death song: "Feeling of Passion"
: opera "Lady Macbeth of Mtsensk" de Chostakovitch.

Jaume Vilarrubí (Biblioteca Josep Soler Vidal de Gavà):
Amor: "Soñar" de Color Humano
Tot un himne a la vida, optimisme il·limitat, rauxa sense fi, energia inacabable...ja estic saltant, vivint i somiant!!!
Mort:"Al darrer adéu" de Pere Tàpies
Quant escolto aquesta cançó no puc evitar que em recorri un pessigolleig de valentia enfront la idea de la mort, un adéu sense rencor i amb agraïment, amb humor, deliciós, i amable. No passa res. Es una mena de contradicció, una alegria agredolça...difícil de definir.

Xus García (Biblioteques Públiques Municipals de Tarrgona - Servei de Biblioteques):
Mort: "Elegia". Lletra de Miguel Hernández. Música: J.M. Serrat
Amor: "Jim". Canta: Billie Holiday
Versió catalana del tema: "Jim" per Maria del Mar Bonet.

Núria Graupera:
Amor: "Wild is the wind"
interpretada por Nina Simone.
Mort: "The mercy seat"
de Nick Cave, pero versionada por Johnny Cash

Toni Babia:
Amor:"La Cançó del Lladre"
(tradicional catalana), intepretada pel Sisa i el Pascal Comelade. Podria ser "Close to you", però finalment he triat "La Cançó del Lladre", una tradicional catalana. És d´amor i la canta un a qui estan a punt d´executar.
Mort:"Bye Bye Life"
- Del film: "All That Jazz" (1979).Film finale. The genius of Bob Fosse.
És fantàstic com el Prota es va despedint de tothom (dona, ex, filles, amics) mentre sona la música. La mateixa idea la va copiar Tim Burton a "Big Fish".

Gregor Siles:
Muerte: "Lifeless Dead"
de Mad Season
Amor: "Computer Love"
de Kraftwerk
I també: "Vivir así es morir de amor"
, del Camilo Sesto.

David Cuadrado (Biblioteca Can Sumarro de L'H
):
Amor: "Te extraño"
de Mayte Martín (de su disco Tiempo de amar). La original es de Armando Manzanero, pero Mayte la canta... brutal!
Mort: : "Sabbath bloody sabatth" de Black Sabbath.
Un pedazo de tema por el que no pasan los años.

Toni (Eclipse)
Amor: Noelia de Nino Bravo
Mort: The Black Angel's Death Song de The Velvet Underground & Nico

Sophie Cornière (Desperate Librarian Housewife):
Amor: "Una furtiva lacrima" per Luciano Pavarotti.
Mort: "Strange Fruit" per Billie Holiday.




FONTI:

Eros

Amiga callada

El gran guitarrista i cantant Toti Soler va posar música i veu a 6 poemes de Joan Vergés i les va publicar juntament amb altres delícies com Petita festa o Susanna dins el seu primer àlbum Libeslied ("cançó d'amor" en alemany) el 1972. 

Perquè aquesta? ... senzillament perquè em fa tornar a sentir, millor que cap altra, la intensa, indescriptible, inoblidable emoció del primer amor, el més demolidor i vibrant, l'amor adolescent.





Voldria anar amb tu de camí amiga callada
voldria que fos com ahir la llum de la tarda
voldria saber si és veritat que els somnis s'acaben
voldria saber si es fan vells dreceres i marges
voldria anar amb tu de camí una altra vegada
potser tens el blau d'aquell cel que a mi se m'apaga
potser tu veus sempre el perfil d'aquelles muntanyes
voldria saber si és etern el temps que ara passa
potser no ens hem fet grans sinó petits
potser tu veus on són els meus amics
potser moren els anys contra el teu pit
potser tu veus el fons del meu oblit
voldria anar amb tu de camí amiga callada
voldria saber si estic trist només d'esperança
potser només ploro d'enyor de no somiar-te
potser només moro d'amor amiga callada




Thanatos

Garrotín del tránsito

Xavier Patricio "Gato" Pérez va arribar de jovenet a Barcelona provinent de Buenos Aires i en poc temps es va convertir en un dels artistes més estimats de la ciutat.
Després de formar part de la primera onada del rock laietà amb Secta Sònica als anys 70, va desenvolupar un "estilo especial de palabras y ritmo" evolucionant la rumba, la milonga, el garrotín, l'havanera, el bugalú i altres ritmes "de ida y vuelta" amb la seva aportació artística plena de textos intel·ligents i poètics.  
La cançó escollida es va publicar dins el formidable àlbum Atalaya, enregistrat el 1980 i publicat el 1981 juntament amb altres grans temes com Ebrios de soledad, La orquesta de plata y oro, Gitanitos y morenos, Se fuerza la máquina o aquest Garrotín del tránsito. Un disc excel·lent amb la direcció musical dels mestres Ricard Miralles i Agustí Fernández.


Se fuerza la máquina de noche y de día 
y el cantante con los músicos se juegan la vida

Atalaya conté imatges premonitòries ... el febrer de 1981, el Gato pateix un infart que l'allunya de la mala vida i que deixa malmesa la seva salut fins la seva prematura mort l'any 1990.


El Garrotín del tránsito és un garrotín diferent als habituals, que solen tractar de temes irònics i divertits. 
En aquest, el Gato ens apropa la sensació d'absència per sempre d'aquella persona tan important en la nostra vida.  De vegades sembla que ens parla del seu pare... de vegades sembla que es posi en la pell de la seva dona o les seves filles si algún dia ell morís...  La canço és d'una profunditat i una bellesa emocionant. Us deixo amb la poesia i la música del Gran Gato.

Qué cruel es a veces el viento brutal
que arrastra a los nuestros sin preguntar
a un oasis del tiempo, del bien y del mal
desde el que un día lejano todo vuelve a empezar.
Pobres nosotros desamparados
sin sus miradas y su calor
en un frío mundo que se convierte
en una cueva amarga de ingratitud.
Qué poco camino, qué corta excursión,
ya no queda nada de lo que existió:
ni gente ni cosas retuvo el amor,
pero la vida vivida pudo más que el dolor.
Se vacía la vida de alegría y rencor
y se juntan las voces de un mundo anterior,
recordando colores y ruidos de ayer,
de una infancia lejana que pide volver.
Y pasan imágenes de un tiempo olvidado,
de un sol amarillo que no brilla más,
un desfile de rostros que le son familiares
le sonríen de lejos al verlo llegar.
Ahora toca esa noche que nos toca vivir
un poquito más solos sin verlo reír.
Todavía nos queda el eco de su voz
que atrapamos un día en un magnetofón.
Qué poco camino, qué corta excursión,
ya no queda nada de lo que existió:
ni gente ni cosas retuvo el amor,
pero la vida vivida pudo más que el dolor.









MARTA:

L'amour:

LEONARD COHEN. Famous blue raincoat (Songs of love and hate, 1971).





Deixant de banda alguns fados ben dramàtics, i altres cançons tremendes interpretades per la gran Chavela -gran consol per mi en certs moments d'alta tensió amorosa o de desamor-, he escollit aquesta carta d'amor de Leonard Cohen.   Amor, llibertat, amistat, confusió, disgust, comprensió, agraïment, perdó ... El protagonista escriu una carta a un vell amic, mentre al seu costat dorm Jane, la seva companya, que un dia es va embolicar amb aquest vell amic. Isn't it lovely? Alguns fragments:

It's four in the morning, the end of december
I'm writing you now just to see if you're better
New York is cold, but I like where I'm living
There's music on Clinton Street all through the evening.
(...)
Yes, and Jane came by with a lock of your hair
She said that you gave it to her
That night that you planned to go clear
Did you ever go clear?
(...)
And you treated my woman to a flake of your life
And when she came back she was nobody's wife.
(...)
Well I see Jane's awake ...
She sends her regards.
And what can I tell you my brother, my killer
What can I possibly say?
I guess that I miss you, I guess I forgive you
I'm glad you stood in my way.

If you ever come by here, for Jane or for me
Your enemy is sleeping, and his woman is free.

Yes, and thanks, for the trouble you took from her eyes
I thought it was there for good so I never tried.


Sincerely, L. Cohen


M'he adonat que és la primera que em ve al cap si hem de parlar de cançons d'amor. Tot i que podria ser també una cançó d'amistat. Bé, sovint tot això és molt confús! En fi, Famous Blue Raincoat, una de les meves debilitats ... Sincerely, M.

La muerte:


RALPH STANLEY. O Death (BSO de la pel·lícula O' Brother, where art thou? dels germans Coen, 2000).



O Death és un lament tradicional original de les muntanyes Apalatxes (un dirge, que en diuen ells). Ralph Stanley és un mític intèrpret de bluegrass. I els germans Coen van popularitzar -la cançó i el músic- introduïnt-los a la banda sonora d'una de les seves pel·lícules, O brother, where art thou?.

Un diàleg horriblement dramàtic entre una Mort implacable i les súpliques de la seva pròxima víctima:
"O, Death/Won't you spare me over til another year" diu l'home.
"Well I am death, none can excel/I'll open the door to heaven or hell" es presenta la Mort.
"Could you wait to call me another day" continua l'home "The children prayed, the preacher preached".
Respon la mort: "Time and mercy is out of your reach/I'll fix your feet til you cant walk/I'll lock your jaw til you cant talk/I'll close your eyes so you can't see/This very air, come and go with me"; per acabar sentenciant: "No wealth, no ruin, no silver no gold/Nothing satisfies me but your soul."

Quina fred tot de sobte ...



GAMBITA:


John Coltrane. A Love Supreme.



A Love Supreme... L'amor suprem segons John Coltrane, una obra màgica i captivadora des de la primera a l'última nota... El primer és l'Acknowledgement...








David Holmes. Let's Get Killed.

Una passejada prèvia a la passejada del Dr. Wilkins no tan idíl·lica. 
Amb en David Holmes i la seva gravadora per carrers perillosos de Nova York... Amenaces d'amor i amenaces de mort...




DiRECTOR WILKINS:

La mort: última possibilitat poètica. 
Javier Krahe La Hoguera  Valle de lágrimas (1980).

M’agafo del bracet de Javier Krahe per aquesta passejada. Sento que si dediqués la vida a citar-lo, la meva existència estaria més justificada. Javier m’ha acompanyat com una manta nòrdica mental, donant-me l’escalfor elaborada d’un descregut, d’un Brassens contemporani. El seu passeig és lateral: potser l’única pena de la mort és la pena de mort. Ja que no l’experimentarem mai (la mort, un cop assolida, ja no forma part de l’experiència), aquí hi ha algunes consideracions sobre certes formes clàssiques de traspàs.




L’amor sense significat
Frank Zappa  Oh no! Lumpy Gravy (1968)

Encara no sé perquè no he posat aquí una cançó de Serrat (“La vida y la muerte / bordás en la boca...”) o qualsevol altre bellesa de Javier Krahe. Serà que em convenia fer aquest primer passeig acompanyat d’un sàtir, d’un absurdista, a la manera de flotador anticreences.

No ho sé, però Zappa deuria tenir poques intencions de col·leccionar groupies per dir, en plena explosió de bondat hippie (mai aplacada totalment) que “Oh no, no et crec, dius que coneixes el significat de l’amor, que amor és l’únic que necessitem, que amb l’amor es pot canviar a tots els ximplets, tot l’odi... Crec que t’estàs sortint de mare”. That’s him: alegría!

Aquí una versió descreguda de l’any 1991.







Foto: La Mort al Setè Segell (1956) d'Ingmar Bergman
.

2 comentaris:

Miss Danger ha dit...

I més passejades pels camins de l'amor i la mort:

Pauli Montes:
Amor: "I'll be your mirror" de The Velvet Underground.
Muerte: "The long black veil" (tradicional inglesa,) hay varias versiones. La de Johnny Cash es muy buena.

Luis Paz:
Amor: "You and I (We Can Conquer the World)" - Stevie Wonder, Talking Book, 1972
Muerte: "Till Death Do Us Apart" - The Kinks, The Great Lost Kinks Album, 1973

Josep Marcos del Águila:
Amor: "Last kiss" interpretada per Pearl Jam.
Mort: "Down in a hole" d'Alice in chains o "Death comes ripping" de Misfits.

Núria Egea:
Amor: "And I love her" The Beatles.
Mort: "Cantares", interpretada per Joan Manuel Serrat.

Hugo Bruce:
Iggy pop con Goran Bregovic, "In the death car" y Tom Waits con Bette Midler: "I never talk to strangers".

Ivan de Pablo:
Amor-Mort: "I fell in love with a dead boy" de l'Anthony & the Johnsons.
Amor: D'en Dominique A hi ha " L'amour" del disc "Sur nos forces motrices" que és una versió seva d'un altre disc "Si je connais Harry".

Fonti ha dit...

@sophiebib :Strange Fruit... quina preciositat :-)

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...