divendres, 23 de gener de 2009

La Discoteca d'AMPLI XXXII: Fred Neil




FRED NEIL. Do You Ever Think of Me? . Rev-Ola, 2003

Temes enregistrats entre el 1966 i el 1967. Banda d'acompanyament:
Guitarres: John T. Forsha, Peter Childs i Cyrus Faryar (Modern Folk Quartet); Baix: James E. Dond, Jr. (Lightnin' Hopkins, Chet Baker); Bateria: Billy Mundi (Frank Zappa, Tim Buckley); harmònica: Al Wilson (Canned Heat); platets: Rusty Faryar.


Fred Neil era, según cuentan, un tipo taciturno y difícil que finalmente escapó de la pesadilla urbana hacia un paraíso natural para no regresar jamás. Se esfumó para siempre, dejando sólo un incierto rastro de música extrañamente penetrante. Música que todavía hoy destila individualismo y carácter, una insaciable añoranza por esa libertad que algunos encuentran en la naturaleza y que espero recobrara el día que prefirió la compañía de cetáceos a la de seres humanos.

Ignasi Julià. Fred Neil: la trascendencia extraviada. A: Pulp-Rock: artículos y entrevistas (1982-2004). Milenio, 2005. pàgs. 92-95.

Segurament tots heu escoltat algun cop aquesta cançó:


Però probablement l'heu escoltat en la veu de Harry Nilsson a la pel·lícula Midnight Cowboy (1969) de John Schlesinger, protagonitzada per Dustin Hoffman i Jon Voight (el pare de l'Angelina Jolie...). Aquí teniu la versió de Harry Nilsson, per tal que la compareu amb l'original, que heu pogut escoltar abans, composta i interpretada per Fred Neil l'any 1966:


La versió té un ritme més ràpid que l'original. És precisament per aquest motiu que Fred Neil és va negar a interpretar la seva cançó per al film de John Schlesinger: no volia canviar el tempo. I és per això que el responsable de la banda sonora va cridar Harry Nilsson. Altra diferència important és la veu. Per a mi no hi ha color: Fred Neil supera de forma contundent i absoluta a Nilsson. Veu de baríton la de Fred, penetrant, magnètica, solitària (si es que una veu es pot qualificar amb aquest adjectiu), estranyament afí a la part més insondable de l'ànima... Trobem a la història del rock poques veus blanques masculines tan profundes, potents i expressives com la de Neil, potser Scott Walker, Eric Burdon o Elvis Presley, posseeixen veus igual de poderoses.

I a tot això us preguntareu qui és Fred Neil a banda del compositor d'Everybody's Talkin'. En poques paraules podem definir-lo com a un músic brillant i gens ambiciós. Però anem per parts i, abans, escolteu aquest tema...




Fred Neil neix a Cleveland, Ohio, l'any 1936 i de ben jove viatja per tots els Estats Units, acompanyant el seu pare, que treballava al negoci de les jukebox. Potser van ser les jukebox que van portar-lo a la música, qui sap. El cas és que Fred sent inclinació aviat pel gospel, el rockabilly i el jazz i aprén a tocar la guitarra pel seu compte. A finals dels anys 50 el trobem a Nova York, estrenant-se com a intèrpret underground i compositor a l'ombra de músics com Buddy Holly ("Comeback Baby") i Roy Orbison ("Candy Man").

No és fins l'any 1965 que Fred Neil edita el seu primer disc en solitari (abans i per un període breu, havia format parella musical amb Vince Martin), titulat Bleecker & McDougal. El disc el converteix en un dels noms més populars del Greenwich Village on estava emergent una nova generació de folk-rockers que van considerar Neil el seu mestre.

Dos anys més tard, edita Fred Neil, segon disc on trobem joies com The Dolphins, Everybody's Talkin', That's the Bag I'm In, Sweet Cocaine o Everything Happens. Enlluerna tant talent.

Sessions, també editat el 1967, i Other Side of This Life (1971) van ser els dos últims discos que va treure per després caure en l'oblit absolut i voluntari. Fred Neil va deixar el món de la música per fundar amb un amic biòleg The Dolphins Project, una fundació que tenia com a objectiu la protecció dels dofins. Just al mateix temps que és reconegut en el món de la música, que els seus temes es versionegen per la Jefferson Airplane, per Tim Buckley o per John Sebastian, Fred decideix abandonar. Havia guanyat els suficients calers com per deixar el negoci musical, que detestava, i endinsar-se en les profunditats dels oceans, on la seva ànima solitària trobava la pau. En un dels seus viatges a Florida anys enrera, Fred s'havia quedat fascinat amb els dofins. Fins a tal punt que va escriure aquesta cançó, inclosa al seu segon àlbum:




Fred Neil va morir l'any 2001 després d'una llarga enfermetat. El folk-rock va quedar orfe però una bona part dels trobadors actuals beuen del seu llegat. Estic segura que la Chan Marshall (Cat Power) té els discos de Fred Neil ben a mà.

Si voleu apropar-vos a la música de Fred Neil us recomano el disc que apuntava al començament de l'article, que recull una selecció dels seus millors temes: Do You Ever Think of Me? I tant, Fred, que ens enrecordem de tu.

Al final, su personalidad -eso tan raro hoy día, el carisma inexplicable- sería la causa de su fracaso y asimismo de su permanencia en la conciencia colectiva de la música popular como enigma irresoluble. El de este recluso de si mismo, ecologista instintivo, músico excepcional y, dicen, persona atormentada. Lo corroboran todos aquellos que persiguen sus vinilos originales y reediciones digitales. Ahora resultará que mi asintonía con el presente no es tan grave dado como está el mundo, es sólo sintonía con lo trascendente. Fred Neil lo fue, en mi modesta opinión, en grado máximo.

Ignasi Julià. Fred Neil: la trascendencia extraviada. A: Pulp-Rock: artículos y entrevistas (1982-2004). Milenio, 2005. pàgs. 92-95.




Foto: Bob Dylan, Karen Dalton, Fred Neil

http://www.fredneil.com/

10 comentaris:

Fonti ha dit...

Collonut aquest post. Poder llegir sobre bona música escoltant a que es refereix qui escriu... és un salt, un upgrade. Jo no coneixia aquest músic. És boníssim. Gràcies MD, un altre tresor a la cova ;-D

Miss Danger ha dit...

He descobert a Fred Neil fa poc i per a mi ha estat una de les grans revelacions musicals de la meva vida. Do You Ever Think Of Me? és un dels discos que m'acompanyarà sempre.
I gràcies, JL!

Mont Sureda ha dit...

quan pugui l'escolto.. el cd ja l'he afegit al llistat de compres de música!! gràcies Rosa

Miss Danger ha dit...

Mon: ja em diràs si t'agrada. I escolta'l, si pot ser, a soles.
Gràcies a tu ;)

Miss Danger ha dit...

Altra veu blanca poderosa que no he mencionat al post és, com no, la del Johnny Cash. Oblit perillós...

Marta ha dit...

Anava a dir que em feia pensar en Johnny Cash ... I una mica, pel ritme e la veu, amb Roy Orbison. Gràcies per la descoberta!

Miss Danger ha dit...

Marta: sí, tens raó, amb el Roy Orbison comparteix aquest to de veu malenconiós però amb tanta força...

Eclipse ha dit...

Una entrada que m'ha emocionat. Només conec el disc Bleecker & McDougal i és realment collonut. Quantes vegades he escoltat A Little Bit Of Rain al tren...

Un músic a reivindicar, sens dubte.

Salut!

Orbison ha dit...

I quina raó tens !!!, de músics a reivindiacr n'hi ha un fotimer, Fred Neil és el tipus de música que s'anyora avui dia, certament a l'ombra dels grans de l'època, però com tants d'altres amb una qualitat fora de dubte.
Matisariem llargament el tema de la veu, certament memorable, ben tonada i treballada, suau i melosa com poques, modulada i sensual, peró sóc dels que crec que és Elvis el número u en aquest apartat, el dels gospels, el de Are you Lonsome tonight, inclós el d'algunes peces dels 70.
Memorable post i sensacional temàtica. m'hi apunto !!!

Miss Danger ha dit...

Orbison: estigues al tanto de l'AMPLI, aviat l'Elvis tindrà el seu merescut homenatge dins el bloc. Jo també sóc una fidel fan del de Tupelo. De fet, aramateix estava veient el biopic sobre el Rei realitzat per James Sadwith l'any 2005.
Fins aviat! ;)

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...