Biblioteca Clarà: selecció musical de setembre

Hola companys i companyes musictecaris,

Recuperats ja de les vacances d'estiu, a la Biblioteca Clarà tornem a l'atac amb més recomanacions musicals. Com és habitual, juntament amb el lot de novetats, que aquest mes arriba gairebé a un centenar de títols i que podeu consultar aquí, destaquem 12 discos que ressenyem breument.

D'aquest nou lot de setembre recomanem, entre d'altres, els nous treballs de l'anglesa PJ Harvey o el català El Petit de Cal Eril, discos clàssics dels grups Caravan i The Cure, passant pels sons malians de Ballaké Sissoko, el soul i R&B de Charles Bradley, el funk del segell Daptone i les fantàstiques interpretacions de la vocalista Ella Fitzgerald de les composicions de George i Ira Gershwin. Tot seguit podeu consultar el document.

Fins la propera!

Open publication - Free publishing - More 2011

Dominique Leone: hi ha altres móns musicals però estan en aquest

Això és un bloc de música i biblioteques. Què farem doncs? Parlar-vos del que ja sabeu? Més aviat tractarem de donar a conèixer històries, artistes, músiques. L'underground és un altre nom de la resistència, segons Diego A. Manrique. Tota la xarxa de biblioteques és plena de música, que cal difondre, però també hi ha tota la música que qualsevol usuari té al seu abast mitjançant descàrrega o portals. També sobre aquesta música es dirigeix l'atenció del musictecari del temps present.

Per això, senyores i senyors, diletants i curioses, portadors d'orelles sensibles, us presentem al gran DOMINIQUE LEONE.

Donat que la música és, com la gastronomia, un art que es digereix, anem primer a facilitar-vos les cançons. El podeu escoltar a Spotify aquí: Dominique Leone. Però si no voleu saltar al link us hem preparat un playlist via Grooveshark, que podeu escoltar mentre llegiu aquesta entrada.

Dominique Leone és un músic i periodista de San Francisco, nascut al 1973. La seva obra periodística ha estat molts anys vinculada a Pitchfork Media, un dels millors portals musicals d'Internet des de fa una dècada. La seva passió musical i la seva tasca com a crític l'han permés posseir una cultura musical fascinant, amb referències inaudites que van de la música electrònica a la progressiva, de l'experimental a la psicodèlia. Aquesta és la seva columna a Pitchfork: http://pitchfork.com/features/out-music/6517-out-music/

D'aquest caleïdoscopi al·lucinant sorgeix la seva feina, completament fora de joc, fora de sales, fora de festivals, sense indumentàries textils vinculades a la seva estètica, sense xarxa de protecció, sense grups urbans que el mantinguin. Hi ha altres móns musicals, però estan en aquest.

La seva obra musical va començar el 2007, amb el Dominique Leone EP, que podeu consultar a Spotify: Dominique Leone EP. Després va arribar el seu llarga durada Dominique Leone (2008), i finalment un dels millors disc dels últims anys: Abstract Expression (2009).

En aquest disc Leone arriba a mostrar les seves cartes més característiques: progressions d'acords sorprenets, arranjaments vocals singulars, arpegis irregulars, estructures poc previssibles. Música popular sense fòrmula.

El seu últim disc és un EP anomenat Summer, un pas endavant en la seva extravagància. El seu Bandcamp ens permet incrustar gratuïtament el disc:

La seva originalitat també es centra a les lletres. De la peça "So new", el propi Leone tracta de traduïr en música una sensació netament contemporània lligada al consum massiu d'informació.

"Aquesta cançó és sobre la sensació d'excavar a través de les dades a Internet, tractant desesperadament de connectar els fils, donar sentit al que estic llegint, o simplement trobar alguna cosa nova. És una mica depriment per a mi pensar que la majoria de la informació que veig en la internet s'ha reciclat infinitat de vegades, com si la repetició (o retweet) alguna cosa que d'alguna manera es reforça de manera significativa. A vegades, Internet que té aquest efecte, de la mateixa forma que un predicador pot repetir una frase o augmenta el pes emocional i el seu impacte del que diu. Però a la web, veig una gran quantitat d'"informació" contaminant, i a més em consterna la rapidesa amb què estic absorbit per ella."

És, ara per ara, impossible veure'l actuar en aquest costat de l'Atlàntic. Els promotors no han estat mai per riscos. Els seus directes es prodiguen per l'àrea de San Francisco, així que ens haurem de conformar amb uns vídeos on la seva obra adopta el seu caràcter menys definible: clàssica i popular, teatral i poppy, progressiva i senzilla, estudiada i informal, arriscada i comprensible. El primer (en dos blocs) mostra a Dominique Leone al piano amb la bellíssima Melody Ferris:

Part 1. El tema Abstract Expression, directe al centre del camp de joc!



Part 2. El tema Someone, com un Bernstein post-Internet

I aquest vídeo sensacional i mig clandestí, com corresponent a la seva tria artística. 30 minuts amb la seva banda, a un petit antre de Los Àngeles:

No el busqueu - encara - al catàleg de biblioteques. O potser no caldrà i ell mateix ens anirà facilitant els seus treballs gratuïtament a la seva web. El musictecari del temps present se sent justificat i feliç quan aconsegueix difondre algun músic nou.

Bernstein: les lliçons d'un mestre

Quantes vegades no hem desitjat acompanyar Sócrates a la Grècia Arcaica, o escoltar tocar el piano a Beethoven, o assistir a les primeres jams de Charlie Parker als anys 40. La humanitat prèvia als anys 50 és pràcticament irrecuperable. Ara, però, podem assistir dins la comoditat de casa nostra a lliçons de grans mestres: de Feynman a Ramón Gómez de la Serna. de Lee Morgan a Woodstock. Aquesta és la sort que contrarresta el silenci de la història anterior a la reproductibilitat tècnica.

Avui us mostrem unes lliçons que es van realitzar a la Universitat de Harvard al 1973. Durant 6 dies, el compositor, pianista i director d'orquestra Leonard Bernstein va oferir 6 xerrades, per explicar la seva estètica musical, aportant una mirada teòrica sobre la composició i els seus recursos.

Bernstein, al 1945

La cel·lebritat de Bernstein ja era immensa l'any 73. Ja havia composat la banda sonora de West Side Story, amb les conseqüències per la cultura de masses que el cinema acostuma a comportar. La seva feina com a director d'orquestra va ser sempre admirable: va ser director de l'Orquestra Filarmònica de Nova York durant més d'una dècada i va dirigir numeroses vegades l'Orquestra Filarmònica de Viena. Ens trobem, per tant, amb un geni plural.

- Com a intèrpret de piano (per exemple, interpretant Rapsòdia in blue de Gershwin).

- Com a director d'orquestra (al següent vídeo apareix dirigint la 5è Simfonia de Beethoven)

- Com a compositor de música contemporània, aquí - per exemple- un vídeo al·lucinant del Preludi, Fuga i Riffs per clarinet sol i ensemble de jazz.

- Com a compositor de música popular, l'immortal Somewhere, de West Side Story:

Les lliçons que us presentem estan sota el títol de "The Unanswered Question" (títol d'una obra de Charles Ives). Són sis conferències on passa de la cultura popular a Satie, de la gramàtica de Chomsky a Messiaen. La seva capacitat comunicativa és extraordinària: és clar, sintètic, carismàtic. Assistir a aquestes conferències, a la primera filera de casa nostra, és tota una experiència inaudita pròpia del nostre temps. Bernstein, ara, aquí, enriquint el 2011:

1. Fonologia Musical

2. Sintaxis Musical Syntax

3. Semàntica Musical Semantics

4. Els encants i els perills de l'ambigüetat

5. La crisis del segle XX

6. La poesia de la terra

Aquí trobareu a Leonard Bernstein vía Spotify: Leonard Bernstein
I aquí les seves obres al catàleg de biblioteques: més de 85 referències!

Vasos comunicants #9: El futur de la musica a les biblioteques publiques : un panorama dels serveis innovadors a l' Europa del Nord i als Estats-Units

Seguint el principi dels vasos comunicants, presentem un nou episodi de la sèrie mensual d'intercanvis entre el Franc-Comtat i Catalunya, entre Mediamus i Ampli on, cada primer divendres de mes, l'un publica al blog de l'altre en el mateix moment.

Johan Mijs, responsable del servei d'atenció al public de BibNet, projecte del govern belga flamenc per al posicionament de les biblioteques en l'univers digital, ha presentat un panorama dels serveis de música digital proposats als països del Nord d'Europa així com als Estats Units (streaming, préstec cronodégradable, telecarregament) : dins el marc del darrrer Congrès de l'IAML (associació internacional de biblioteques, arxius i centres de documentació musicals) celebrat a Dublín el passat juliol de 2011.

Alemanya : Onleihe

Bèlgica flamenca : Bib.fm

Dinamarca : Bibzoom

Estats-Units : Alexander Street Press, Freegal, Overdrive

Holanda : Digileen

Suècia : Musikwebb

Johan Mijs va concloure la seva presentació amb algunes recomanacions:

• Trobeu un soci que busqui alguna cosa més més que un benefici comercial a curt termini, per construir el projecte amb ell, explicant les vostres peticions i necessitats.


• Si heu d'acceptar certes limitacions, evitar les limitacions en els continguts: la biblioteca pot promoure la música més minoritària [la música clàssica, world music, jazz, ...] i la llarga cua , però considereu que els usuaris volen tenir accés a tot.


• Escolliu l' streaming : les biblioteques tenen la missió de proporcionar el descobriment de les obres, no la possessió dels continguts. Oferir descàrregues d'arxius amb un sistema de protecció per DRM (Digital Rights Management) no és una bona idea.


• La comoditat en l'utilització del servei és molt important: oblideu que sou bibliotecaris. Si no hi arribeu, demaneu ajuda exterior [:-)]


• Afegir valor als continguts proposats : Recordeu que sou bibliotecaris. Cal crear una gran experiència de descobriment [mediació, editorialització, contextualització]


• La vostra biblioteca com a identitat te un gran valor. El públic tendeix a estimar a les biblioteques [no sempre diuen que no hi ha marge de millora :-)]. Molts usuaris utilitzen els seus serveis. Integrar la biblioteca digital a la biblioteca local. [Hibridació]


• La innovació pot ser simple: utilitzeu els serveis web oferts per LastFM, The Echo Nest. Sigueu el més oberts possible.


• Les biblioteques han d'ferir encara música enregistrada? Les biblioteques estimulen, faciliten i promouen un accès no-commercial a la cultura / i igualment a Internet / Quina diferència hi ha? / qui més ho proposa?

IAML Future of music in public libraries

Article original a Mediamus: Le futur de la musique dans les bibliothèques publiques : un panorama des services innovants en Europe du Nord et aux Etats-Unis

I a Mediamus : Perucho's, une musique libre à Barcelone : vases communicants #9

La Discoteca d'AMPLI, LXIII: Perucho's, Zero de conducta

Perucho's

Barcelona, anys '70, sota l'underground de l'underground laietà, al marge del paraigües protector del circuit Zelestial, cruixia una música que pocs van tenir l'oportunitat d'escoltar. Alguns (molt pocs) músics proposaven anar bastant més lluny, i Perucho's van ser un d'ells. Segurament animats per la fúria del free jazz més radical, el geni de Messiaen, la creativitat experimental del pop i de l'avant-guarda europea i americana (Fluxus), els viatges sonors més crus de Velvet Underground ... (per anomenar simplement algunes referències) i una imaginació completament lliure al servei de la música, Jordi Graells, Oriol Pons de Vall, Albert Subirats i Oriol Perucho , el quartet original i clàssic, van apostar per llençar-se a volar, sense por, arriscadament sense xarxa, improvisant o composant meticulosament, fora de tota convenció estètica o mediàtica. Llibertat creativa, música lliure, lliure > Free : la música de Perucho's.

Probablement, poca gent va saber que l'any 1979, amb el grup a punt de desaparèixer definitivament, després de 6 anys de compacta però difícil existència, finalment van enregistrar i publicar un LP , amb la col·laboració d'una dotzena d'altres músics, que trencava radicalment amb qualsevol de les altres propostes d'aquella època en la música produïda a Barcelona.

Perucho's

(LP, Umyu, 1979)

Per sort, aquest any 2011, el segell barceloní La Olla Express , dirigit per Eli Gras , no només ha reeditat la música, sinó que també ha rescatat exhaustivament la història del grup i els seus membres gràcies a testimonis directes i preciosos documents originals d'aquells anys rebels i trencadors, en un magnífic box set.

Podeu escoltar 2/3 parts del disc, en streaming, en el seu bandcamp :

Simplement clicant a la imatge, o bé al següent enllaç: http://bit.ly/jWnAWO

Sota el pseudònim Jack Torrance, s'amaga Germán Lázaro, un dels millors cronistes de la música experimental barcelonina. Germán recull pràcticament tot el que cal saber sobre ells en un extraordinari text aparegut en el llibret del box set.

Tant és així que, per una vegada, en lloc d'explicar la meva relació personal amb aquesta música, aquests músics i aquells anys, m'estimo més adreçar-vos a ell. És un relat mereixedor d'una lectura atenta per entendre agunes claus d'una Barcelona creativa, realment original i -injustament- molt poc coneguda, que lluitava fugint de la grisor i els convencionalismes.
Sisplau, endavant Germán ;-)

http://www.laollaexpress.org/peruchos/press/libreto_cd-perucho%27s_la-garantia-es-el-nombre.pdf


En el seu blog Overlook Hotel , Jack Torrance també ha anat publicant de forma diferent, amb sucosos documents àudiovisuals, la història dels Perucho's. Aquest és l'enllaç als 5 capítols de la història (de més nou a més antic), més el post amb els vídeos de la presentació d'aquest CD, objecte, reportatge, LP que va tenir lloc el passat mes de maig al bar Almirall de Barcelona, a càrrec dels membres supervivents:
http://jacktorrance-overlookhotel.blogspot.com/search/label/Perucho%27s

També us recomano visitar aquests articles sobre el grup, publicats a La Web Sense Nom.
Un excel·lent espai web del qual us vam parlar ja fa temps en aquest altre article aquí, al bloc AMPLI.

* * *

Per a mi, l'element més valuós de la música actual el constitueixen les formes lliures. Els més profunds sentiments i les millors idees musicals poden deixar d'expressar-se, si existeix un limit de temps per fer-ho. No existeix cap forma musical que obligui a un música a tocar malament. El límit de la forma musical pròpia és el que situa a un músic al davant en un escenari.

Aquesta és per a mi la Música Nova, la que a un li agrada escoltar i interpretar. He de dir a tots aquells éssers humans que no estan d'acord amb les meves idees musicals, que estic segur de que si aprenem a captar la forma artística de la vida tindrem menys preocupacions, la nostra vida es perfeccionarà i podrem viure millor.

Ornette Coleman, 1969

* * *

El box set Perucho's està disponible a la Xarxa de Biblioteques Municipals de Barcelona: http://bit.ly/qtdNec

.

Oliver Messiaen: els ocells no seran mai el mateix

"L'art vise à imprimer en nous des sentiments plutôt qu'à les exprimer. " [L'art busca imprimir sentiments en nosaltres, més que expresar-los.] Henri Bergson

Oliver Messiaen (1908-1992) és un dels millors compositors contemporanis. L'originalitat i profunditat de la seva obra depassa les intencions d'aquest article. Aconsellem, una senzilla passejada per Spotify per deixar-se imprimir per la seva sensibilitat: Olivier Messiaen. Les seves obres estan a les biblioteques, esperant que algun usuari curiós les vulgui sentir... Esperar? És això feina bibliotecària? No! Donem un pas al front i difonem Messiaen de la millor manera que sabem. Vam començar fa tres anys, aquí, i ara hi tornem.

En aquest post ens interessa parlar d'una de les característiques més singulars de l'obra de Messiaen, la vessant ornitològica. Efectivament, Messiaen va ser -al marge de compositor i organista- un obstinat ornitòleg. Aquesta passió pels ocells el va portar a analitzar el seu cant (el ritme, la simetria, la repetició, l'entonació) de cada espècie i a intentar traslladar aquestes característiques naturals a unes composicions de caràcter contemporani.

En aquest rar vídeo el propi Messiaen ens explica quines frases ha escrit imitant el cant dels ocells.

I continua aquí:

"Els ocells són músics, primer escolten les gotes d'aïgua, el xiuxiu del vent i després canten", va dir el mateix. La wikipèdia aporta, fins i tot, un catàleg d'ocells que van ser inspiració per Messiaen:

Los «pájaros» de Messiaen
I. Le chocard des Alpes	II. Le loriot	III: Le merle bleu	IV. Le traquet stapazin	V. La chouette hulotte
Chova piquigualda Pyrrhocorax graculus	Oropéndola Oriolus oriolus	Roquero solitario Monticola solitarius	Collalba rubia Oenanthe hispanica	Cárabo común Strix aluco

VIII. L'alouette calandrelle	IX. La bouscarle	X. Le merle de roche	XI. La buse variable	XII. Le traquet rieur	XIII. Le courlis cendré
Terrera común Calandrella brachydactyla	Ruiseñor bastardo Cettia cetti	Roquero rojo Monticola saxatilis	Ratonero común o Busardo ratonero Buteo buteo	Collalba negra Oenanthe leucura	Zarapito real Numenius arquata

Gairebé totes les seves obres, a partir del 1952 tenen alguna al·lusió als ocells. Algunes d'elles són íntegrament dedicades al seu cant. En destaquem les principals.

El merle negre (blackbird) per flauta i piano (1952). Trobareu un preciós estudi en castellà sobre aquesta peça aquí.

Le reveil des oiseaux, per orquestra (1953), obra on Messiaen recollia els ocells que se sentien entre la mitjanit i el migdia a les muntanyes de Jura, als Alps.

Catalogue d'oiseaux (1956-1958), són 13 peces per piano. Es citen més de 77 espècies i no només s'imita el seu cant, sinó que també s'aconsegueix recrear el seu ambient, el seu hàbitat.

La fauvette des jardins (1971), escrita després de sentir durant dos dies seguits a la curruca al costat del llac de Laffrey, al costat de la muntanya Grand Serre.

L'infatigable Richard Dawkins, a Destejiendo el arcoiris, sosté que conèixer el mecanisme físic que genera els arcs de sant martí no només no els hi resta fascinació (com acusen els poetes) sinó que l'augmenta considerablement. De la mateixa manera els ocells no seran mai el mateix, després de Messiaen. El compositor del temps present imprimeix sentits inèdits a la realitat. L'artista crea natura.


Messiaen al catàleg de biblioteques, aquí. 60 obres esperant la seva difusió i la seva escolta.

El vídeo del diumenge: Iceman o el foc d'una sola nota

Al Maestro Vallejini, insustituible cómplice musical

L'any 1991 es va organitzar un extraordinari festival de guitarra a Sevilla. Durant 5 dies seguits, van passar alguns dels millors guitarristes del món de tots els estils. El primer dia estava dedicat al blues. Hi desfilaren Robert Cray, BB King, Bo Didley... però quan la nit estava encara a mig encendre va aparèixer com un cometa en combustió el gran ALBERT COLLINS.

Albert Collins -nascut a Texas- tenia llavors 59 anys. Va morir dos anys després. El seu estil amb la guitarra és completament incendiari: colpeja amb el dit estirat com si vulgués fustigar les cordes, porta l'instrument penjat de costat, i utilitza una distorsió ben trencada. Però el seu control del so i del temps és fora de sèrie.

A banda de les rareses tècniques, Collins va ser capaç d'injectar alegria i foc a un gènere on, com al flamenc, la festa parteix del lament. Albert Collins va sortir aquella nit amb tots els seus recursos expressius (gestials, vocals, guitarrístics) en plena forma. La tercera cançó va ser "Iceman", irònic sobrenom que li van posar a causa de les seves fogueres musicals. El solo que comença a partir del minut 3:30 és un prodigi d'intensitat, senzillesa i força interpretativa. Impossible per algú altre. No ho intentin als seus escenaris. És foc amb una sola nota.

Es recomana pujar el volum al màxim:

Una foguera per l'últim diumenge d'agost. Llarga vida al bluesman alegre i incendiari!
Aquí el trobareu a Spotify: Albert Collins