Això és un bloc de música i biblioteques. Què farem doncs? Parlar-vos del que ja sabeu? Més aviat tractarem de donar a conèixer històries, artistes, músiques. L'underground és un altre nom de la resistència, segons Diego A. Manrique. Tota la xarxa de biblioteques és plena de música, que cal difondre, però també hi ha tota la música que qualsevol usuari té al seu abast mitjançant descàrrega o portals. També sobre aquesta música es dirigeix l'atenció del musictecari del temps present.
Per això, senyores i senyors, diletants i curioses, portadors d'orelles sensibles, us presentem al gran DOMINIQUE LEONE.
Donat que la música és, com la gastronomia, un art que es digereix, anem primer a facilitar-vos les cançons. El podeu escoltar a Spotify aquí: Dominique Leone. Però si no voleu saltar al link us hem preparat un playlist via Grooveshark, que podeu escoltar mentre llegiu aquesta entrada.
Dominique Leone és un músic i periodista de San Francisco, nascut al 1973. La seva obra periodística ha estat molts anys vinculada a Pitchfork Media, un dels millors portals musicals d'Internet des de fa una dècada. La seva passió musical i la seva tasca com a crític l'han permés posseir una cultura musical fascinant, amb referències inaudites que van de la música electrònica a la progressiva, de l'experimental a la psicodèlia. Aquesta és la seva columna a Pitchfork: http://pitchfork.com/features/out-music/6517-out-music/
D'aquest caleïdoscopi al·lucinant sorgeix la seva feina, completament fora de joc, fora de sales, fora de festivals, sense indumentàries textils vinculades a la seva estètica, sense xarxa de protecció, sense grups urbans que el mantinguin. Hi ha altres móns musicals, però estan en aquest.
La seva obra musical va començar el 2007, amb el Dominique Leone EP, que podeu consultar a Spotify: Dominique Leone EP. Després va arribar el seu llarga durada Dominique Leone (2008), i finalment un dels millors disc dels últims anys: Abstract Expression (2009).
En aquest disc Leone arriba a mostrar les seves cartes més característiques: progressions d'acords sorprenets, arranjaments vocals singulars, arpegis irregulars, estructures poc previssibles. Música popular sense fòrmula.
D'aquest caleïdoscopi al·lucinant sorgeix la seva feina, completament fora de joc, fora de sales, fora de festivals, sense indumentàries textils vinculades a la seva estètica, sense xarxa de protecció, sense grups urbans que el mantinguin. Hi ha altres móns musicals, però estan en aquest.
La seva obra musical va començar el 2007, amb el Dominique Leone EP, que podeu consultar a Spotify: Dominique Leone EP. Després va arribar el seu llarga durada Dominique Leone (2008), i finalment un dels millors disc dels últims anys: Abstract Expression (2009).
En aquest disc Leone arriba a mostrar les seves cartes més característiques: progressions d'acords sorprenets, arranjaments vocals singulars, arpegis irregulars, estructures poc previssibles. Música popular sense fòrmula.
El seu últim disc és un EP anomenat Summer, un pas endavant en la seva extravagància. El seu Bandcamp ens permet incrustar gratuïtament el disc:
La seva originalitat també es centra a les lletres. De la peça "So new", el propi Leone tracta de traduïr en música una sensació netament contemporània lligada al consum massiu d'informació.
"Aquesta cançó és sobre la sensació d'excavar a través de les dades a Internet, tractant desesperadament de connectar els fils, donar sentit al que estic llegint, o simplement trobar alguna cosa nova. És una mica depriment per a mi pensar que la majoria de la informació que veig en la internet s'ha reciclat infinitat de vegades, com si la repetició (o retweet) alguna cosa que d'alguna manera es reforça de manera significativa. A vegades, Internet que té aquest efecte, de la mateixa forma que un predicador pot repetir una frase o augmenta el pes emocional i el seu impacte del que diu. Però a la web, veig una gran quantitat d'"informació" contaminant, i a més em consterna la rapidesa amb què estic absorbit per ella."
És, ara per ara, impossible veure'l actuar en aquest costat de l'Atlàntic. Els promotors no han estat mai per riscos. Els seus directes es prodiguen per l'àrea de San Francisco, així que ens haurem de conformar amb uns vídeos on la seva obra adopta el seu caràcter menys definible: clàssica i popular, teatral i poppy, progressiva i senzilla, estudiada i informal, arriscada i comprensible. El primer (en dos blocs) mostra a Dominique Leone al piano amb la bellíssima Melody Ferris:
Part 1. El tema Abstract Expression, directe al centre del camp de joc!
Part 2. El tema Someone, com un Bernstein post-Internet
I aquest vídeo sensacional i mig clandestí, com corresponent a la seva tria artística. 30 minuts amb la seva banda, a un petit antre de Los Àngeles:
No el busqueu - encara - al catàleg de biblioteques. O potser no caldrà i ell mateix ens anirà facilitant els seus treballs gratuïtament a la seva web. El musictecari del temps present se sent justificat i feliç quan aconsegueix difondre algun músic nou.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada