El vídeo d'aquest primer diumenge d'estiu no el protagonitza cap músic professional. Tampoc l'acompanyant d'unes benestants magdalenes amb telediari de fons. És BILL HICKS (1961-1994).
Ho he escrit i em sembla irreal. Ho intento de nou amb el cor a les falanges. Bill Hicks, Bill Hicks, Bill Hicks!. Sí!!!!!!!! A Bill Hicks la llosa del temps l'ha convertit en un desconegut, però és un dels millors monologuistes americans de tots els temps. Inicialment hereu de la tradició de l'stand-up comedian de Woody Allen i Richard Prior, Hicks va portar les seves improvisades performances verbals a un terreny arriscat: la visceralitat desencarnada, la insubordinació política i ètica, i el perillós compromís amb la veritat raonada que emana d'un cos desarmat. Resultat esperable: o censura, o el condescendent "són coses de Bill...". La seva relació amb la música és real. Va arribar a enregistar diversos discos que trobareu aquí, i els seus monòlegs obrien la gira del 92 del grup de metal progressiu TOOL. Però si està aquí, en ple vídeo dominical, és per presentar un monòleg sobre música. Al llarg dels dos fragments en que està tallada l'actuació trobareu Hicks, amb 31 anys (un any abans de morir, i mencionant la seva malaltia de pas) parlant dels tòpics que envolten la música.
No importa en aquest bloc el seu domini dels registres, el control del temps, l'instint per pujar i baixar la dinàmica, l'alternança de bromes senzilles i sentències hard, l'enginy, la bellesa del raonament que sembla que es dispersa, es ramifica, però torna lligant caps i per arribar al seu nucli dur. El que importa és la perspectiva emocional de la música que aporta, oberta, directa, vibrant. I que valgui pel que valgui, és a dir, per allò que serveixi.
Attenti que continua, i que a partir del minut 1:50 cauen taüts del cel per enterrar un miler de tòpics.
I ara, al final d'aquests dos vídeos, només puc dir que la meva perspectiva de la música s'ha fet més forta. I que si som la imaginació de nosaltres mateixos, sembla raonable tractar de ser el més imaginatiu possible [també amb la música].
Com en festivals anteriors, l’exposició (a)phònica a la Biblioteca recopila i exposa el material gràfic, sonor i visual de tots els artistes i formacions que hi actuen, per conèixer de primera mà la seva obra. Amb la col·laboració d'(a)phònica, la CePSE (Central de Préstec i Serveis Especials)i la Xarxa de Biblioteques Públiques de Catalunya.
Tastets musicals al bloc de la Mediateca
Al bloc musical de la biblioteca de Banyoles hi trobareu, durant aquests dies, petits tastets musicals dels intèrprets que actuaran al Festival: Maria del Mar Bonet, Les Síxters, Anne Hukkelberg, Roger Mas, ... Mediateca de Banyoles.
Presentació musical 25 de juny
Tanausú és l'última composició del músic Paco Viciana. Un poema simfònic per a orquestra, cor mixt i cor infantil dedicat a Tanausú, l'últim príncep de l'Illa de Palma, elmític heroi canari que va morir a mans dels conqueridors castellans. Un cant a la lluita per la llibertat. El mateix autor serà el protagonista d'una xerrada-presentació audiovisual a la Biblioteca de Banyoles.
Teniu pensat viatjar aNova York properament? Si la resposta és afirmativa us he de dir que:
a) sou molt afortunats però correu un gran perill: no voldreu tornar a casa vostra; b) agafeu el metro, encomaneu-vos a tots els sants per a no equivocar-vos de línia i arribeu a Coney Island: us espera una fauna que sembla extreta d'una novel·la de Barry Gifford, panells publicitaris de frankfurts gegants regalimant ketchup i freak shows. Amèrica és Coney Island; c) passegeu per Manhattan mentre sona Tom Waits o Lou Reed al vostre iPod. El síndrome d'Stendhal és allò que experimentareu; c) no us perdeu l'exposició organitzada per Barbara London alMoMA(Museum of Modern Art)
El MoMA de Nueva York acoge del 10 de junio al 30 de noviembre la exposición Looking At Music: Side 2. La muestra ofrece un recorrido por el Nueva York de entre principios de los setenta y principios de los ochenta, periodo en el que diversos artistas confluyeron en la ciudad, al tiempo que surgía una nueva escena musical, produciéndose una interrelación entre música y artes visuales: pintura, cine, fotografía... La exposición, organizada por Barbara London, recoge unos 120 dibujos, fotografías, vídeos musicales, audios, publicaciones y películas en Súper 8. Entre los audios se puede oír la canción HeyJoe/Piss Factory de Patti Smith, de 1974, considerada la primera grabación punk. De Smith también se exponen varios dibujos.
La fotografía tiene un lugar destacado: Nan Goldin [véase la foto de Blondie en 1977 en el CBGB], Dan Graham, Jimmy DeSana... Se exhiben publicaciones como Search & Destroy, Interview y Punk. Entre los vídeos musicales figuran canciones de Blondie, Suicide y Laurie Anderson. Así como grabaciones de Television, Ramones y Talking Heads.
La música ama a Nueva York tanto como Nueva York ama a la música. La ciudad ha sido desde siempre un fecundo campo donde surgen nuevas corrientes que marcan la tendencia que luego se repetirá en diferentes ciudades del mundo. Durante los años 70 y el comienzo de los 80 ocurrió eso mismo: cientos de renegados llegaban hasta la Gran Manzana y daba igual ser músico, poeta o pintor. Lo que importaba era crear. El MOMA les dedica desde este miércoles y hasta el próximo 30 de noviembre la exposición Looking at Music; Side 2, que explora el intercambio creativo entre músicos y artistas durante esta época. En la imagen, una fotografía del grupo Blondie tomada en 1977 por Godlis durante una actuación de la banda en el legendario club CBGB.
SONIC YOUTH: En los momentos de los que hablamos Sonic Youth todavía andaban lejos de caer en la esfera de David Geffen y convertirse en iconos del grunge. Entonces eran unos jovencísimos músicos que trataban de abrise paso en la abarrotada escena neoyorquina. Herederos del activo movimiento no wave, en el momento de tomarse esta instantánea ya habían grabado su primer LP homónimo basado de sonidos básicos pero poco comunes que según la leyenda crearon porque la calidad de sus instrumentos, siempre mala, no daba para más. En la exposición del MoMA se encuentra esta imagen tomada por Stephanie Chernikowski durante un concierto en 1983.
PATTI SMITH: La exposición reúne a autores conocidos y muestra sus trabajos en disciplinas que no son por las que luego han sido reconocidos. Así, hay espacio para dibujos de Patti Smith como el de ésta página. De la cantante también se puede escuchar el tema Hey Joe/Piss Factory, de 1974, cuya grabación, considerada como la primera del punk rock, tuvo como mecenas al fotógrafo Robert Mapplethorpe, que también se encargó de fotografiar a la banda de Smith durante años.
JEAN-MICHEL BASQUIAT: Jean-Michel Basquiat tiene también su hueco en la exposición del MOMA. Este dibujo de gran tamaño, junto a varias fotografías de sus graffitis de los años 70, acompañan la proyección de un videoclip del tema Rapture, de Blondie, en el que también se puede ver al artista trabajando junto a Lee Quiñones. Hasta que vio la luz este vídeo la MTV nunca había emitido videos que incluyeran elementos del rap.
LAURIE ANDERSON: Siempre a la sombra de su inseparable Lou Reed, Laurie Anderson desarrolló durante los años 70 una intensa actividad como artista de performances y músico experimental. La exposición, que se abre con un cartel que lleva su firma, también muestra el videoclip del tema O Superman, que la lanzó a la fama en la industria discográfica.
Laurie Anderson. O Superman.
NAN GOLDIN: La fotógrafa Nan Goldin, una de las grandes retratistas (aunque ella se califica como documentalista) estadounidenses de la segunda mitad del siglo XX, no podía faltar en una exposición que rastrea la escena contracultural del Nueva York de los 70 y los 80. Su presencia en el ambiente que se gestó en el barrio del Bowery (donde se encontraba, por ejemplo, el CBGB) ha dejado para la posteridad un imprescindible catálogo de fotografías absolutamente personales que tratan la soledad, el amor, la dependencia sexual o directamente la enfermedad.
SUICIDE: La bohemia de Manhattan vivió a comienzos de los años 80 un fenómeno casi primaveral –por aquello del florecimiento- en el que el movimiento Colab (Collaborative Projects) tuvo mucho que ver. Esta organización sin ánimo de lucro se distinguía por su compromiso político y la ocupación de espacios públicos: en 1980, sin ir más lejos, tomaron un edificio abandonado en el corazón de Times Square. Una serie de vídeos los recuerdan. En un monitor contiguo, por ejemplo, se puede contemplar el vídeo creado por Walter Robinson, Edit DeAk y Paul Dougherty para el tema de Suicide Frankie Teardrop que también pueden ver en esta misma página. También hay una fotografía del mismo grupo tomada durante un concierto en el CBGB.
Suicide. Frankie Teardrop. Video by Walter Robinson, Edit DeAk & Paul Dougherty
Des d'avui i durant aquest cap de setmana se celebrarà a Barcelona la 16a edició del SÓNAR, el Festival Internacional de Música Avançada i Art Multimèdia que any rere any, situa la ciutat condal en el centre del món de la música electrònica.
Considerat un dels esdeveniments més prestigiosos d’Europa dins del seu gènere, el SÓNAR s’ha caracteritzat des del primer dia per oferir una programació musical que combina grans noms de l’electrònica actual amb propostes de caràcter minoritari. Així doncs, artistes consagrats com Orbital, Jeff Mills o Richie Hawtin compartiran aquest any cartell amb les propostes fresques i joves de bandes com Late of the Pier, The Requesters, Crystal Castles o Micachu and The Shapes. Artista destacada serà també Grace Jones, icona dels anys 80 que torna després de vint anys de silenci discogràfic amb Hurricane, un disc destinat completament a la pista de ball.
El festival, amb els anys, també ha anat incorporant al seu cartell estils musicals diversos, obrint-se a noves fronteres artístiques i geogràfiques. Pels seus escenaris han passat des de l’ska dels anglesos Madness en la darrera edició, fins al rap de Beastie Boys l’any 2007. Aquest cop, el SÓNAR mira cap a l’Orient Mitjà a través del músic siri Omar Souleyman i també cap a l’Àfrica amb artistes com Konono Nº1, Mulatu Astatké & The Heliocentrics, Culoe de Song, Buraka Som Sistema i Mujava.
A banda d’oferir una programació d’actuacions musicals, el festival també organitza conferències i exposicions de prestigiosos artistes internacionals sobre les darreres tendències en música electrònica, art multimèdia, vídeo i cinema. Com a novetat d’enguany, neix el SONARKIDS, un festival de música i experiències creatives per a pares i nens pensat perquè els més petits aprenguin gaudint de la música i l’art.
Amb motiu de la celebració del SÓNAR, a partir del dia 9 d’aquest mes s’exposaran a la planta baixa de la biblioteca Fort Pienc una selecció de cd d’artistes i grups que actuaran durant el festival. Aquesta exposició es complementa amb una guia que, d’una banda, recull el material discogràfic de músics que participaran en aquesta edició de 2009, i d’altra banda, fa un repàs d’edicions anteriors del festival. Tots els títols llistats es troben disponibles a la biblioteca, per escoltar o emportar-vos en préstec. Us adjuntem la guia a continuació. Salut i rock and roll companys!
Ja fa un any que la Biblioteca Ferrer i Guàrdia de Caldes de Malavella va habilitar el seu jardí per poder oferir una programació d'activitats a l'aire lliure durant l'estiu, entre les quals incloïen un cicle de concerts. La Mercè Barnadas explicava a l'AMPLI la iniciativa en un article que podeu llegir aquí.
Aquest estiu l'experiència té continuitat i així ens ho fa saber la Mercè:
Comencem les activitats d’estiu al Jardí d’en Pere Vidal de la Biblioteca de Caldes de Malavella i ho fem amb un dels millors grups del panorama musical català: MISHIMA. El divendres 19 de juny a les 10 de la nit ens oferiran les cançons del seu últim disc Set tota la vida i podrem escoltar per primera vegada algunes peces del seu proper treball. Serà un concert amb el grup en format reduït: David Carabén (veu i guitarra acústica), Marc Lloret (veus i teclat) i Dani Acedo (baix i veus).
Aquest estiu passaran pel nostre escenari grups de diferents estils musicals. Volem que tothom s’hi trobi a gust.
Suenan acordes en el desierto de Albacete, siempre suenan. Se extienden en ondas por un paisaje sin rozamiento. Como aquellos acordes monótonos y primitivos que, según Benet, avanzaban por Región y terminaban golpeando los cristales de las ventanas. O como esas propagaciones lentas pero eficaces que consignó René Thom en su Teoría de Catástrofes. Suenan acordes, Fernando le está dando: una silla entre los dos surtidores, la guitarra, y el ampli conectado. Las cejas, líneas rectas, espejos del horizonte sobre unos ojos que mantienen la mirada fija buscando el fiel de una balanza. Una idea recurrente: le parece mentira cómo un objeto tan pequeño como una guitarra puede llegar a llenar con su sonido semejante espacio, hacer salir a los insectos y que se escondan los niños. Agustín Fernández Mallo. Nocilla Dream. Candaya, 2006.
Fernando Alfaro, juntament amb Javier Corcobado, és d'aquells músics amb un bestiari particular habitat per criatures que basculen entre la virtut i el descentrament. Cançons com fàbules sense moralitat, fragments de soledat i tendresa. Les lletres d'Alfaro són petites radiografies de l'ànima, un harakiri mental i visceral com diu Jota Martínez Galiana en el seu llibre Surfin' Bichos: sermones en el desierto (Avantpress, 2002). Com les instantànies de Joel-Peter Witkin, traient la llum la part més fosca de la realitat sense voluntat d'exorcitzar demonis interiors, simplement furgant en l'esperit per tal que aflorin les preguntes sobre nosaltres mateixos i el nostre lloc i el dels altres en el món que ens envolta. Introspecció i alteritat.
Cada moment és una decisió moral. Existeix un codi de moralitat en cadascun dels nostres cors, i és una qüestió de trobar els nostres destins i el seu propòsit. Aquesta vida és un lloc per a assajar, hauria de ser un assaig sublim. Joel-Peter Witkin.
Vint anys de carrera avalen el músic albaceteny, una discografia laberíntica a la qual, per a fortuna dels seus fans, encara no ha trobat el final. Una explosió de rock i poesia descarnada, de plaer i dolor sense pal·liatius. Surfin' Bichos, Chucho i Fernando Alfaro y Los Alienistas són les diferents cares d'Alfaro, punts d'inflexió en la trajectòria creativa d'aquest artista. La selecció de discos que trobareu a continuació és un recorregut en panoràmica per la seva discografia. No estan tots els que són, només els imprescindibles per a qualsevol musictecari amb vocació de poeta perdut en una gasolinera:
SURFIN' BICHOS:
Cortejo fúnebre, Los Bichos i Surfin' Jesus van ser l'antesala d'un dels grups més importants del rock independent fet mai al país: Surfin' Bichos, nascuts l'any 1989 en un lloc que reclamava el seu protagonisme dins el mapa peninsular. Albacete també existia i es feia escoltar a través d'uns apòstols amb fe idèntica a la professada per Velvet Underground, Nick Cave, Violent Femmes i Pixies . Surfin' Bichos van ser: Fernando Alfaro (veu i guitarra), Joaquín Pascual (guitarra i teclats), José María Ponce (baix) i Carlos Cuevas (bateria). Posteriorment s'incorporarien Isabel León (teclats i cors) i José Manuel Mora (baix). L'aventura surfera va durar unes quantes maquetes, EP's i quatre àlbums. El repàs a l'imaginari Surfin-Alfaro comença ja:
La luz en tus entrañas. La Fábrica Magnética, 1989 (reeditat per Subterfuge, 2006)
Primer LP de la banda, deu cançons compostes per Fernando que revelen les fixacions del seu autor: referències bíbliques (Malaventuranzas, El fantasma en la botella), morbositat religiosa (La Marca de Caín), assassinat i bogeria (Crisis), squatters de l'amor (Sólo por ti seré el mejor, La luz en tus entrañas), personatges que estan més enllà del bé i del mal (Vive el peligro, El rey del pegamento), losers urbanites (Gente abollada), la recurrent imatge del gos com a alter ego del músic (Un perro feliz)... I el so cru i enèrgic que envolta unes lletres afilades.
Fotógrafo del cielo. Virus, 1991 Segon LP del grup. Totes les cançons de Fernando Alfaro, excepte Sonidos (Josemari Ponce), Oración del desierto i Siete veces gato, dos temes aquests últims on comparteix autoria amb Gabriel Ponce i Carlos Cuevas, respectivament. Producció que aconsegueix reproduir la força del so Surfin' en els seus directes. Continua la debilitat d'Alfaro pels personatges al límit i l'existència amb punt i final. Època de decepcions discogràfiques i expulsió dolorosa de Josemari.
Hermanos Carnales. BMG-RCA / Virus, 1992 Per a la crítica musical, el millor disc de la banda; per al públic, el més accessible; per al grup, el seu àlbum més avançat; per a mi, un disc que escoltat a un volum descarat pot fer-te ressuscitar com si fossis Llàtzer. El disco está plagado de imágenes religiosas, relaciones incestuosas, y al fin y al cabo, amor, intensidad, deseo... una temática ya abordada en su anterior trabajo aunque aquí algo más dulcificada (Javier Marzal. Lafonoteca.net).
El amigo de las tormentas. Virus, 1994 (reeditat per Subterfuge el 2006) Quart llarga durada i últim, amb regust a història d'amor que es resisteix a morir. Nous motius en les lletres: planetes, astres i fenòmens atmosfèrics per parlar d'amor i angoixes interiors. Algunes cançons que s'adapten com un guant a l'esperit dels nascuts en les eres pop:
La reedició de Subterfuge inclou l'EP Family Àlbum I (1993), un disc amb cinc versions, on trobem pàgines d'amor enquistat com aquesta, original del grup Hüsker Dü (Don't Want to Know if You're Lonely):
Siempre se ha hablado de vosotros como grupo revelación, pero ahora estáis más bien velados, destruidos en vuestra propia luz. Vibra el último acorde de Comida china y subfusiles y Surfin' Bichos os disolvéis para siempre en el aire, como esa nota suspendida que se extingue en su propia distorsión. Jota Martínez Galiana
L'any 2008 la productora La Nube Studio va estrenar el documental Buzos haciendo surf sobre la vida i miracles de Surfin' Bichos. Encara no editat en format DVD tot i les excel·lents crítiques rebudes. Tráiler de la pel·lícula i crítica de l'escriptor Agustín Fernández Mallo.
CHUCHO:
Gos, "chucho": segons el diccionari, "mamífer carnívor del subordre dels fissípedes" i "ésser extremament fidel". Gos, terme que dóna per a expressions com aquestes: "Estar més content que un gos amb un os", estar molt content, satisfet. "Morir com un gos", morir oblidat de tothom, sense la companyia de ningú. "Viure com un gos", viure molt escarrassadament, sense poder fer altre que treballar.
Un gos és ara Fernando Alfaro, sense Joaquín, José Manuel i Carlos que formarien Mercromina. Un gos del carrer, perdut i desgastat, fart de perdre companys pel camí, fart del negoci musical i de la seva pròpia música. Diuen que tocar fons és necessari per sortir endavant. Llavors la llum al final del tunel: el gos convertit en Chucho, en Cancerber, amb Juan Carlos Rodríguez (baix) i Javier Fernández (bateria) compartint tronc i extremitats. Etapa d'experimentació i llibertat creativa. Àpendixs puntuals en la realització de cadascun dels discos d'aquesta aventura gossa:
78. Virgin, 1997. 78 són els cromosomes que tenen els gossos davant dels 36 que tenim els humans; és també l'any després de l'explosió punk del 77; i també l'any que Alfaro començava a definir les seves afinitats musicals. Però el títol del disc no té res a veure amb totes aquestes possibles interpretacions del seu significat que van arribar a posteriori. Fernando va escollir aquesta xifra perquè simplement li sonava bé. Disc obscur, juntament amb Fotógrafo del cielo, l'únic que retrata exclusivament una època concreta de la seva vida. Lladrucs de desesperació. Mor el pare de Fernando. Moment personal difícil, enfonsament anímic. Amenábar inclou un tema de l'àlbum en la banda sonora de Abre los ojos (El detonador EMX-3). Arriba el reconeixement del públic i la fama.
78 es un disco que habla de la muerte y de las drogas muy explícitamente, y no hay mucho amor en él. Declaracions de Fernando Alfaro a Efe Eme (maig del 1999).
Tejido de felicidad. Chewaka, 1999 Segon àlbum, coproduït per Kaki Arkarazo (ex-Negu Gorriak i Nación Reixa). Sons electrònics prenent protagonisme; arriba la llum, la felicitat, l'alegria, l'amor present a cadascun dels temes però sense obviar la mirada descreguda del seu autor. Naixement de la seva filla que balboteja al final del disc en una pista amagada. Explosió de vida. Canvi de discogràfica i difusió pràcticament inexistent. Un disc que va merèixer tocar el cel.
Tejido de felicidad es un àlbum magnífico, una impresionante exhibición de talento. A su manera también lo era su precedesor, 78, pero el tiempo ha convertido la morbosa acritud de aquel disco en un desquite, como una dolorosa terapia que era preciso pasar para llegar a ese trasplante de felicidad. Xavi Cervantes (Gaceta Universitària, 3 de maig de 1999).
Los diarios de petróleo. Chewaka, 2002 Los Diarios de Petróleo és una obra que es diveideix en quatre parts: 3 Ep's (Fragmento I, Fragmento II i Último Fragmento) i l' LP principal (Fragmento principal), recollits en aquesta caixa. Un total de 28 cançons, una altra explosió de talent i creativitat. El títol fa al·lusió al lloc de treball de Fernando Alfaro, una gasolinera propietat de la seva família on va compondre aquestes cançons. Un tractat sobre la vida i un descobriment transcendent: en la vida i en la ciència, el secret és l'amor. Una obra excepcional, vibrant, un disc al qual recórrer en moments de reflexió.
nunca imaginé que el mundo se iba a abrir ante mi, como tú ante mi, como el mar ante mi, como a Moisés...
Koniec. Sinnamon, 2004 Final vol dir la paraula Koniec en polac. I tot i que cap membre del grup aventurava el final, així va ser. L'atzar, un cop més, jugant amb el destí dels mortals. Curiosament aquest disc és el que té un so més Surfin', amb un retorn als orígens, com si insconscientment Fernado volgués tancar el cercle de la seva carrera. Trobem els temes habituals, l'amor incondicional (Sé, La Religión, Capitán en Altamar...) i l'obscuritat (Te exprimiré hasta la tumba, No me importa...) com a eixos principals però també una crítica al pensament econòmic imperant (Koniec), l'amor paternal (Y Minera), l'humor (Esos Vinos de Reserva, Pop de anuncio de móviles), els records infantils que s'enllacen amb l'amargor de les vivències presents (El pueblo en el fondo del pantano)... L'adéu de Chucho.
Gran angular: Es de las más crípticas, no tan narrativa. Habla del asombro que siento ante una mujer. Hay dos partes muy claras, en una me dirijo a ella y después al oyente. Lo de "gran angular" se refiere a ver más allá. Hay una corriente en psicología llamada "pensamiento lateral" que propugna no sólo ver lo que aparece delante, sino más allá. Y luego, lo de "gran angular en el corazón" se refiere a tener una gran capacidad de amar, algo que las sociedades pacatas no ven demasiado bien, pero que yo encuentro interesante. Musicalmente, es un poco The Who, con esos coros y esa guitarra a lo Pete Townsend. Un poco Kinks, también. Y con un patrón rítmico muy primitivo y un final muy "lourrediano" (risas) lo que va bien con el resto de la canción. Fernando Alfaro.http://www.chucho.net/
FERNANDO ALFARO Y LOS ALIENISTAS:
Carnevisión. Los Enanos Gigantes, 2007 Tercera encarnació de Fernando Alfaro i primer disc en solitari. Menys íntim i autobiogràfic que en d'altres álbums, però amb les constants habituals: amor, sexe, obscuritat-mort. Alguns temes més polítics (Silverio, tenor de la comarca, Queda expulsado de la especie humana, La hora de los verdugos...), fet bastant inusual en la seva trajectòria però que ja apuntava en l'etapa final de Chucho. Em quedo amb dos temes representatius de la introspecció i l'alteritat, el gran angular que Fernando té al seu cor:
La història de l'art és la història de l'evolució de l'esperit humà. L'art ha de ser una meditació sobre la vida. Joel-Peter Witkin.
La historia de Fernando es una historia de movimiento constante y multidireccional, este chucho no sigue un solo rastro, no renquea siempre hacia delante, a veces se vuelve, husmea para comprobar si aquel hueso que enterró hace años ya está listo para ser saboreado. Jota Martínez Galiana.
* Fotografies de Joel-Peter Witkin. El disc Fotógrafo del cielo de Surfin' Bichos deu el seu títol a l'admiració d'Alfaro per l'obra d'aquest artista.
