Torna el MUSIC SPY CLUB, com un Halley amistòs i freqüent!
El MUSIC SPY CLUB és una trobada singular amb músics, crítics i agitadors artístics. La seva fórmula és senzilla: l’espia punxa i comenta 10 peces publicades durant els últims 12 mesos. Un espai de descoberta ideal per a musicòmans sense manies que vulguin conèixer propostes artístiques recents. Aquest proper 22 de febrer, comptarem amb la complicitat de:
THE NEW RAEMON 22 de febrer, 19 h.
Ramon Rodriguez és el músic capçalera d’aquest projecte artístic anomenat The New Raemon, que després de 5 discos i 2 EP’s s’ha consolidat ja com una de les referències del pop-rock independent del país. Artífex de Madee, la seva carrera sembla no tenir descans ni punts febles. El seu olfacte per la música el converteixen en un espia de cançons ben suggerent.
Mentre arriba el dia, el podeu veure amb els seus imaginatius vídeos, com ara aquests:
I amb aquest playlist del seu últim disc "Tinieblas, por fin"
Data: 22 de febrer
Lloc: Biblioteca Vapor Vell (pstge. Vapor Vell s/n, al costat de la Plaça de Sants).
93 409 72 31 - b.barcelona.vv@diba.cat
www.bcn.cat/bibvaporvell
Les trobades són obertes, gratuïtes, i comencen a les 19 h.
Cada any ofereix un immens magma musical. Cadascú fa la seva selecció seguint els seus gustos i intuicions. De triar-lo i difondre'l en comú s'ocupen els musictecaris. Fa uns dies us oferíem una llista completa de seleccions de revistes, musictecaris, webs. Està aquí.
Ara, ja entrats en febrer encara clausurem i agraïm el 2012, i us proposem un joc complementari i doble. Per una banda, una lllista comparada entre les principals revistes musicals del pais. El consens entre elles. I per una altra, els playlists exhaustius de tot el que elles han rescatat.
Aquí teniu les llistes dels millors treballs editats durant l’any 2012 segons algunes revistes especialitzades (Mondo Sonoro, Rockdelux, Go Mag). Les llistes només inclouen els CDs que les revistes han escollit en les 20 primeres posicions. Surten en total 43 CDs en la llista internacional i 44 en la de bandes de l’estat. Les dues llistes presenten primer els cd que han estat escollits per més publicacions entre els 20 primers, indicant en cada cas quina posició ocupa en la selecció que ha fet cada revista. D’aquesta manera, queden destacats en les primeres posicions aquells títols que més consens han tingut entre la crítica. És hora de repassar i gaudir de la collita de l’any !!
1) Llista internacional:
I el playlist, via Spotify, amb 150 cançons i més de 10 hores de música:
2) La llista comparada de música nacional
I el playlist amb 100 temes, més de 6 hores de música. Us hi podeu suscriure!
Però aquí no acaba la cosa! Arnold Layne ens passa una collita alternativa, basada en la comparació de les llistes de: Uncut, Mojo, Efe Eme i Ruta 66. El resultat, com veureu, és ben diferent.
Cada any és una immensitat biogràfica. El meu, aquest.
El 2004, un satèl·lit de la NASA va descobrir que l'atmosfera del Sol emet sons ultrasònics i que interpreta una partitura formada per ones. Aquestes ones són 300 vegades més greus que els tons que pot captar l'oïda humana. Es confirmava així, l'ancestral tradició de la música de les esferes. Aquesta teoria d'origen pitagòric, diu que l'univers es regeix per proporcions numèriques establertes per ritmes i números que originen un cant harmònic, basat en els intervals musicals.
El 1983, en ple boom del còmic adult espanyol, el dibuixant i il·lustrador Josep Maria Beà començava a publicar a la revista Rambla, la sèrie de ciència-ficció La esfera cúbica. Josep Maria Beà es va formar a l’agència de Josep Toutain, Selecciones Ilustradas, responsable de les edicions espanyoles de les revistes Creepy, Eriee, Vampirella i 1984, de l'editorial americana Warren. Juntament amb d’altres dibuixant va fundar la revista Rambla, que funcionava com una cooperativa.
La esfera cúbica també emet en clau polifònica, però les sis històries en color que ens explica no parlen d’un univers harmònic, sinó d’un univers regit per l’absurd. A La esfera cúbica, Beà es riu de molts dels tòpics del gènere: dels súperherois, de les naus espacials i de les invasions extraterrestres. I ens fa riure amb situacions hilarants i surrealistes, de finals sorprenents i inesperats.
A més de dibuixar, Josep Maria Beà també ha fet televisió, era el Professor Falcó, mestre inventor del programa Plàstic (1989) de Televisió de Catalunya; ha escrit les novel·les juvenils Andar entre las estrellas (1994), Si pudiera recordar (1995), Más allá de la luz (1996), Fugitivos de la razón (1997) i Un lugar en mis sueños (1998). I a més a més, ha compost música.
El 2008, aprofitant la reedició de La esfera cúbicaper Glénat, Beà juntament amb l’escriptor i també músic Sergi Puertas, va crear la banda sonora del còmic.Més d'una hora d’electro retrofuturista, on la guitarra elèctrica té força protagonisme. Els títols de les vint cançons que conté el cd que acompanya La esfera cúbica, són frases extretes de les històries que formen el volum recopilatori.
Actualment, Josep Maria Beà ja no dibuixa còmics, perquè va acabar molt cremat. Ara es dedica al disseny digital, a escriure les seves memòries i a crear "artefactos electroacústicos de absoluta inutilidad".
Bonus tracks
El grup de treball de còmic del COBDC va elaborar un recull, Parelles de fet que aparellava còmics amb discos i pel·lícules. Altres còmics de Josep Maria Beà: Historias de la taberna galáctica Barcelona : Glénat, cop. 2002. ISBN: 8484491250 En algún lugar de la menteBarcelona : Glénat, DL 2001. ISBN: 8484491218 Extensa entrevista a l’autor a Tebeosfera i un interessant article sobre ell Sobre el boom del còmic adult espanyol Los comics de la transición: el boom del cómic adulto, 1975-1984 Francesca Lladó. Barcelona: Glénat, cop. 2001. ISBN: 8484491080
Los profesionales. 4 volums. Carlos Giménez. Barcelona: Glénat, 2003. Narra com era treballar a Selecciones Ilustradas. Josep Maria Beà hi apareix com a José Maria Abé.
Vasos Comunicantsés una sèrie mensual d'intercanvis entre el Franc-Comtat i Catalunya, entre Mediamus i Ampli on, cada primer divendres de mes, l'un publica al bloc de l'altre en el mateix moment. El plaer de treballar compartint la mútua
experiència musictecària i la passió per la música amb els nostres
amics i col·legues de la Médiathèque du Grand Dole, Nicolas i Marc.
Hem triat per aquest mes un post que forma part d'una sèrie anomenada Eyes wide blind test, el 9è de la col·lecció d'articles en forma de qüestionari que porta per títol: El cinema inspira el rock (Le cinéma inspire le rock). Es tracta d'un qüestionari musical per jugar posar a prova la nostra sapiència musical. Aquesta només n'és una petita mostra. Podeu trobar tots els quizz en aquest enllaç: Eyes wide blind test
Eyes Wide Blind Test #9 - Un qüestionari sobre les recuperacions, els préstecs, les citacions, els remix, les referències i les adaptacions d'un gènere musical a un altre, d'un mitjà a un altre, d'una llengua i d'un continent a un altre ...
Rock i referències cinematogràfiques
Estimats/des amics/es cinèfils/es i erudits/es del rock, sabríeu quin és el nom del cineasta i de la pel·lícula als quals es fa referència en cadascuna de les sis cançons següents?
Les solucions del qüestionari són al final de la pàgina.
1. Scott Walker - The Seventh Seal (1969)
2. Billy Idol - Eyes Without A Face (1984)
3. Metallica - One (1989)
4. Gorillaz - M1A1 (2001)
5. The White Stripes - The Union Forever (2004)
6. Flaming Lips - Convinced Of The Hex (2008)
Solucions
1. Scott Walker - The Seventh Seal: El setè segell (Det sjunde inseglet) (1957), un film d'Ingmar Bergman
La lletra de la cançó The Seventh Seal està inspirada en una balada medieval i és una evocació precisa dels temes del film suec que porta el mateix títol: la peste, una jove donzella condemnada a la foguera per bruixeria, un cavaller jugant a escacs amb la mort, ... En canvi, l'orquestració a base de trompeta, cor i guitarra fa pensar més en la banda sonora d'un spaghetti western a l'estil del compositor Ennio Morricone.
Cantant, autor i compositor nord-americà instal·lat a Anglaterra, Scot Walker, nascut el 1943, és un artista de culte que ha exercit una influència considerable sobre alguns músics britànics des dels anys 70 fins als nostres dies: David Bowie, Marc Almond/Soft Cell, Douglas Pearce/Death in June, Billy MacKenzie/The Associates, David Sylvian, Julian Cope, Neil Hannon/The Divine Comedy, Radiohead, The Last Shadow Puppets. Igual que David Bowie, Scott Walker també va adaptar les cançons de Jacques Brel en anglès.
2. Billy Idol - Eyes Without A Face: Els ulls sense rostre (1960), un film de Georges Franju, amb Pierre Brasseur i Édith Scob, basat en un guió de Boileau - Narcejac et Claude Sautet, adaptat d'una novel·la de Jean Redon.
En aquesta pel·lícula de terror, editada el mateix any que Psicosi d'Alfred Hitchcock, un cirugià està disposat a tot per donar-li un nou rostre a la seva filla desfigurada. Tornada: Les yeux sans visage / eyes without a face / Got no human grace / your eyes without a face. (Els ulls sense rostres / ulls sense rostre / No tenen cap gràcia humana / els teus ulls sense rostre)
3. Metallica - One: Johnny va agafar el fusell (Johnny got his gun) (1971), un film de Dalton Trumbo (basat en la seva pròpia novel·la, escrita el 1939)
L'argument de Johnny va agafar el fusell sembla una broma de mal gust. Ambientada durant la Primera Guerra Mundial, Joe Bonham, un soldat nord-americà és greument ferit en combat: amputat dels quatre membres, també ha perdut la oïda i l'ús de la parla. No obstant això, ell està conscient. De quina manera i amb qui es podrà comunicar? La pel·lícula, editada el 1971, és una crítica contra la guerra, en particular contra el conflicte de Vietnam, en el qual els Estats Units estaven immersos en aquella època. Dalton Trumbo, el director del film, va ser una de les víctimes de la cacera de bruixes dels anys cinquanta, durant el MacCarthisme, cos que el va obligar a exilar-se a Mèxic. Lletra: Now that the war is through with me / I'm waking up I cannot see / That there is not much left of me / Nothing is real but pain now. (Ara que la guerra ja s'ha acabat per a mi / Em desperto i no puc veure / que no em queda gran cosa / No hi ha res més real que el dolor, ara)
4. Gorillaz - M1A1 : Le Jour des morts-Vivants (Day of the Dead) (1985), un film de George A. Romero
La cançó es basa en una presentació de l'estrena de la tercera part de la trilogia dels zombies de Romero: Hello, hello, is anyone there? (Hola? Hola? Que hi ha algú?)
5. The White Stripes - The Union Forever: Ciutadà Kane (1941), un film d'Orson Welles
A l'edat de 26 anys, Orson Welles va dirigir la seva primera pel·lícula, una òpera prima que marcaria la història del cinema mundial. L'argument: un periodista investiga la misteriosa vida de Charles Foster Kane, un magnat de la premsa que ha mort sol a la seva propietat anomenada Xanadu pronunciant un enigmàtic mot: « Rosebud ». Sure I'm C. F. K. [Charles Foster Kane] / But you gotta love me / The cost no man can say / But you gotta love me (Sí, jo sóc C. F. K. / I tu m'estimaràs / El preu que pagaràs no el sap ningú / però m'estimaràs)
6. Flaming Lips - Convinced Of The Hex: Porter de nit (Il Portiere di notte) (1974), un film de Liliana Cavani, amb Dirk Bogarde i Charlotte Rampling.
La pel·lícula, que va causar cert escàndol quan es va estrenar, explica les relacions eròtiques sado-masoquistes entre un antic deportat i l'ex-nazi que va ser el seu botxí. Això és el que va dir el mateix Wayne Coyne, el líder de la banda Flaming Lips a propòsit de la cançó: This was our first successful attempt at merging a low-fi distortion jam with hi-fi computer overdubs. This was the first in a series of lyrics inspired by repeated viewings of the controversial film [...]. Its themes of submission and obsessions and cruelty and pleasure really put the zap on my sleep-deprived head. (Aquesta va ser la nostra primera temptativa reeixida de fusionar una improvisació distorsionada low-fi amb overdubs informàtiques hi-fi. Va ser la primera d'una sèrie de lletres inspirades en els diversos visionats de la controvertida pel·lícula). [...]. Els temes de la submissió, les obsessions, la crueltat i el plaer anaven i tornaven com un bucle al meu cervell privat de son. [Font: The factual opinion ]. She submits and she donates / She gets out of her head / And she talks to the ceiling / You can hear what she said / She said / That's the difference between us. (Se sotmet i també domina / el cap se li en va / i parla amb el sostre / Et diré el que va dir / va dir / Aquesta és la diferència enter nosaltres.)
El compositor del temps present refusa morir, com va dir Varèse i recordàrem aquí. Ara, mentre escric això, continua respirant George Crumb, un dels grans noms desconeguts de la composició contemporània.
Crumb, el 1957, amb una de les seves partitures més llargues.
Crumb, nascut a Virginia (USA), l'any 1929 és autor d'una obra prolífica i estranya. És el creador de tècniques inaudites per extreure sonoritats noves als instruments. Les seves partitures, de grafisme creatiu, poden arribar a ser així:
Hi ha una voluntat artística fins i tot en l'escriptura. La seva obra és extensa, revel·ladora i acompanya les tardes sense interposar-se. Deixeble de Webern, la seva característica principal, a part de la desparició de la tonalitat, és l'exploració tímbrica. Els instruments es poden tocar d'una altra manera: hi ha centenars de forma d'atacar una corda, de bufar una flauta, de colpejar un tambor.
Al final de cada peça l'autor no t'ha menjat el tarro, no t'ha imposat les seves creences, no t'ha plorat a l'esquena, no ha presumit, no s'ha posat una màscara: senzillament t'ha fet sentir coses, i punt. Si voleu abundar en la seva obra, us recomanem començar pel Makrokosmos, revers preciós del Mikrokosmos de Bartok.
Però ens animem a presentar a Crumb aquí per la seva contribució a la música relacionada amb animals. Concretament l'animal més gran del món. La Balena.
Animal i símbol, protagonista sense veu d'una de les grans novel·les de la literatura, Moby Dick, la balena semblava reclosa a ser o bé un recurs alimentari o bé unes imatges agradables als documentals de mitja tarda. Les balenes són, però, també, un fenomen vital extraordinari i com a tals un filó artistic de primer ordre, unes muses. George Crumb, inspirat en aquests animals i la seva veu, va composar VOX BALAENAE. Aquesta partitura de 1971, quan l'univers o realitat encara no havia nascut per aquest que escriu, comença així:
La peça està pensada per un trio de flauta, cello i piano elèctrics. Els músics han de sortir emmascarats a l'escenari. És a dir, submergirse. Bla, bla, bla, bla, bla, aguaplast! Per fer-ho explota la sonoritat de la flauta, un tub metàl·lic estret, per tal que arribi a simular l'immensa gola del gran mamífer.
Aquesta és la obra, completa a Spotify:
Està formada per tres parts amb un equilibri similar a una sonata:
1) Vocalise (... for the beginning of time)
2) Variations on Sea-Time
Però la seva interpretació en directe incorpora algunes particularitats gens arbitràries. Venes als ulls, tècniques noves, immersió extramarítima. Els instruments sonen més grans del que semblen.
No esgotarem mai la bellesa de les balenes. Ni Melville, que va intentar recollir tot allò que es podia saber sobre elles, hagués imaginat una obra similar. El compositor del temps present és també de tots els temps.
Pels qui vulguin abundar en aquesta peça (i val la pena, deixar-la sonant dia rera dia, per tal que faci la seva feina excavadora amb nosaltres) uns recomanem una web al·lucinant, es tracta d'una plataforma des de la qual s'exploten les possibilitats d'aquesta obra al màxim. Per exemple, podeu seguir la peça mentre veieu passar la partitura, podeu sentir veus de balenes, tenir el mapa de les seves migracions. Tota aquesta meravella, aquí.
Us convidem a un cicle sobre la història dels orígens de la música popular americana, des del naixement del blues i el country fins l'aparició del rock and roll i el seu bitllet d'anada i tornada a Europa. Un viatge apassionant al llarg del Mississipí, acompanyat per la millor música americana i britànica. Ho farem a través de quatre sessions a càrrec de Teresa Torres Villaseca, historiadora de l'art i professora de música. Aquest cicle, en una versió un xic diferent ja es va presentar a la Biblioteca de Vallcarca i Els Penitents, difusora musical apassionada.
1a sessió: El blues: Dijous 7 de febrer, a les 19h.
"Ser negre i tocar blues és com ser negre dos cops", això va
dir B.B. King. El blues es una música íntimament lligada a la història
del món negre, de les seves migracions, de la seva esclavitud, de les
seves pulsions. Explicar les arrels del blues és, de pas, explicar una
tros d’història humana que va comportar l’aparició de la música popular
més influent de la modernitat.
2a sessió: El country Dijous, 14 de febrer
"... Amb un banjo i un violí...",
el country, la força austera de la música rural americana, amb els seus
temes entre alegres i populars va irrompre amb una força inusitada a
principis del segle XX. En aquesta sessió rastrejarem els seus
principals elements.
3a sessió: El rock and roll: Dijous, 21 de febrer
"Si el diable fes música"...de la confluència del blues i el country, més la incipient
electrificació sonora va néixer el rock and roll. La dècada dels 50 va
representar el boom d’aquest fenomen que ha traspassat la seva època i
s’estén, de forma miriàpoda als nostres dies.
4a sessió: El pop; Dijous, 28 de febrer
Als anys 60 Europa va recollir el testimoni del rock and roll i hi va
afegir una obertura harmònica, una lírica inusitada i unes tornades
memorables. És el pop, síntesi de la música popular contemporània. Un do
it yourself, on res és tan fàcil com sembla.
El 2012 s'ha commemorat el centenari del naixement de John Cage. El compositor americà és famós per la seva peça 4' 33", que consisteix en un silenci de tres moviments. Però l’obra de Cage, igual que les funcions de les biblioteques, va molt més enllà del silenci. Les biblioteques, en l’actual moment de crisi i de retallades pressupostàries, el que necessitem és fer-nos sentir.
Perquè creiem que l'Ampli és un bon altaveu, les Biblioteques Municipals de Girona (Biblioteca Ernest Lluch, Biblioteca Salvador Allende, Biblioteca Antònia Adroher i Biblioteca Just M. Casero), hem preparat Girona12 Sona. El so del silenci, una selecció de cançons de grups i segells de la ciutat i de fora, que han tocat en diferents espais de Girona i Salt, com l’Auditori, la Sala Tourmix, El Cercle, La Via, L’Estació Jove, L’Ateneu 24 de Juny o La Mirona, i en festivals com el Milestone, el Festivalillo i el Black Music Festival, l'any que el món s'havia d'acabar. Bonus Tracks
XTRNGR - TOGETHER (Discontinu records, 12) Xtrngr és el projecte del músic barceloní Kenny Pérez. El seu primer disc pel net label gironí Discontinu records, Together, conté IDM evocadora i reposada, de melodies distorsionades i ritmes trencats. Xtrngr va participar al Sònar 12, amb un directe a la caseta de Rn3.
El número 274 de la veterana Revista de Girona, dedica un extens dossier, Les escenes dels músics gironins, a músics i segells de diferents estils, sorgits en diverses poblacions de la província de Girona, com la mateixa ciutat, Salt, Banyoles, La Bisbal, La Cellera de Ter, Sant Feliu de Guíxols, Vidreres, Celrà i l'Alt Empordà.
El músic alemany Peter Piek, també va passar per la ciutat el 2012, on va tocar aquesta cançó
