George Crumb: la veu de la balena

El compositor del temps present refusa morir, com va dir Varèse i recordàrem aquí. Ara, mentre escric això, continua respirant George Crumb, un dels grans noms desconeguts de la composició contemporània.

Crumb, el 1957, amb una de les seves partitures més llargues.

Crumb, nascut a Virginia (USA), l'any 1929 és autor d'una obra prolífica i estranya. És el creador de tècniques inaudites per extreure sonoritats noves als instruments. Les seves partitures, de grafisme creatiu, poden arribar a ser així:

Hi ha una voluntat artística fins i tot en l'escriptura. La seva obra és extensa, revel·ladora i acompanya les tardes sense interposar-se. Deixeble de Webern, la seva característica principal, a part de la desparició de la tonalitat, és l'exploració tímbrica. Els instruments es poden tocar d'una altra manera: hi ha centenars de forma d'atacar una corda, de bufar una flauta, de colpejar un tambor.

Al final de cada peça l'autor no t'ha menjat el tarro, no t'ha imposat les seves creences, no t'ha plorat a l'esquena, no ha presumit, no s'ha posat una màscara: senzillament t'ha fet sentir coses, i punt. Si voleu abundar en la seva obra, us recomanem començar pel Makrokosmos, revers preciós del Mikrokosmos de Bartok.

Però ens animem a presentar a Crumb aquí per la seva contribució a la música relacionada amb animals. Concretament l'animal més gran del món. La Balena.

Animal i símbol, protagonista sense veu d'una de les grans novel·les de la literatura, Moby Dick, la balena semblava reclosa a ser o bé un recurs alimentari o bé unes imatges agradables als documentals de mitja tarda. Les balenes són, però, també, un fenomen vital extraordinari i com a tals un filó artistic de primer ordre, unes muses. George Crumb, inspirat en aquests animals i la seva veu, va composar VOX BALAENAE. Aquesta partitura de 1971, quan l'univers o realitat encara no havia nascut per aquest que escriu, comença així:

La peça està pensada per un trio de flauta, cello i piano elèctrics. Els músics han de sortir emmascarats a l'escenari. És a dir, submergirse. Bla, bla, bla, bla, bla, aguaplast! Per fer-ho explota la sonoritat de la flauta, un tub metàl·lic estret, per tal que arribi a simular l'immensa gola del gran mamífer.

Aquesta és la obra, completa a Spotify:

Està formada per tres parts amb un equilibri similar a una sonata:

1) Vocalise (... for the beginning of time) 2) Variations on Sea-Time

Sea Theme
Archeozoic [Var. I]
Proterozoic [Var. II]
Paleozoic [Var. III]
Mesozoic [Var. IV]
Cenozoic [Var. V]

3) Sea-Nocturne (... for the end of time)

Però la seva interpretació en directe incorpora algunes particularitats gens arbitràries. Venes als ulls, tècniques noves, immersió extramarítima. Els instruments sonen més grans del que semblen.

No esgotarem mai la bellesa de les balenes. Ni Melville, que va intentar recollir tot allò que es podia saber sobre elles, hagués imaginat una obra similar. El compositor del temps present és també de tots els temps.

Pels qui vulguin abundar en aquesta peça (i val la pena, deixar-la sonant dia rera dia, per tal que faci la seva feina excavadora amb nosaltres) uns recomanem una web al·lucinant, es tracta d'una plataforma des de la qual s'exploten les possibilitats d'aquesta obra al màxim. Per exemple, podeu seguir la peça mentre veieu passar la partitura, podeu sentir veus de balenes, tenir el mapa de les seves migracions. Tota aquesta meravella, aquí.