Human League: The Things That Dreams Are Made Of per Joe And Will Ask (UK) (Remix). Buffetlibre Rewind.
Dos noms: Marc Constantí i Miguel Sánchez.
Una afició: Consultar, non stop, blocs i més blocs musicals amb MP3 disponibles per a descàrrega.
Una idea: crear un lloc de descàrrega legal de MP3.
Miguel i Marc són amics, són de Barcelona, i socis en un projecte innovador conegut com a BuffetlibreDJs, el primer lloc de descàrrega legal i gratuïta a Espanya en la línia de dos blocs tan coneguts com el nord-americà Discobelle i el suec Bigstereo.
Us preguntareu com s'aconsegueix oferir MP3 de descàrrega gratuïta de grups tan coneguts com CUT COPY, THE GO! TEAM o THE RUMBLE STRIPS. Fàcil: les discogràfiques cedeixen un tema, els músics també. Tots surten guanyant: per a les discogràfiques suposa la promoció dels seus grups; per als músics, suposa arribar a un públic més ample que acabarà omplint els seus concerts, font principal d'ingressos.
Buffetlibre és només un blog de descàrrega gratuïta?Buffetlibre és més que un blog de descàrrega de MP3. Buffetlibre es formula a través de dos projectes: el projecte Batidora i el projecte Rewind:
Projecte Batidora:
Es posen cançons cedides per artistes escollits a disposició de qualsevol persona disposada a remesclar-les.
Els grups s'inscriuen, envien les pistes i els productors les reben. Un cop fetes les remescles, es lliuren a Buffetlibre que les posa a disposició dels usuaris en descàrrega gratuïta. L'objectiu: exercir d'intermediaris.
Remescla del tema Je Veux Te Voir de Yelle per 2 Rounded (Argentina). Buffetlibre Batidora.
Projecte Rewind:
Miguel i Marc van tenir la idea de demanar a artistes del seu gust si els podien cedir de forma desinteressada una cançó amb una única condició: hauria de ser una versió d'una cançó dels anys vuitanta. La resposta va ser massiva. Fins ara, més de 120 MP3 estan ja disponibles per a lliure descàrrega.
Aquest projecte no genera tots els tràmits que comercialment s'haurien de realitzar: pagar a l'artista original, al que fa la versió, cobrar pel cd, etc. Amb el Projecte Rewind ningú treu benefici econòmic directe i és totalment legal.
Els Sidechains versionejant el Into the Groove de Madonna. Buffetlibre Rewind.
I amb tot això, quin negoci fan el Miguel i el Marc? Batidora i Rewind tenen una naturalesa no comercial; per tal de mantenir la legalitat dels projectes, el web Buffetlibre no ha de tenir publicitat. Els beneficis que treuen el Miguel i el Marc són indirectes: els bolos com a DJs. Buffetlibre publicita els artistes però indirectament també publicita als seus caps pensants que, a hores d'ara, han aconseguit una gran popularitat internacional com a DJs.
Buffetlibre DJs han aconseguit fer-se un nom gràcies, sobretot, a les seves sessions Verbena Selected distribuïdes en format MP3. El seu quart volum va arribar a ser número 1 en descàrregues des de blogs, segons els càlculs d'Elbo (el principal portal de mp3blogs).
Projecció internacional: Buffetlibre s'expressa en anglès i només el 15% de les visites a la pàgina es realitzen des d'Espanya. El percentatge d'artistes espanyols que col·laboren és encara més petit ja que les discogràfiques no volen cedir cançons. Tot i així, artistes emergents com Requesters, Sidechains o The Amplid es serveixen de Buffetlibre per projectar-se més enllà de les nostres fronteres.
Voy a explicarles señores jueces.... Tengo ante mí innumerables órbitas de ojos; líneas circulares de manos puestas en las rodillas, de pies descalzos descansando en la piedra, de pupilas fijas de donde mana la mirada, de bocas cerradas donde el silencio madura un juicio. Tengo ante mí audiencias de piedra. Maté a aquel hombre con un cuchillo, dentro de la bañera, con ayuda de mi miserable amante que ni siquiera era capaz de sujetarle los pies. Ya conocéis mi historia: no hay ninguno de vosotros que no la haya repetido veinte veces al acabar la copiosa comida, acompañada del bostezo de las sirvientas, ni una de vuestras mujeres que no haya soñado ser alguna vez Clitemnestra.
Marguerite Yourcenar.Clitemnestra o el crimen.
Tercera i última part de les Dames Perilloses del Rock, una sèrie per la qual han desfilat les següents dominatrix:
1a Part: Wendy O. Williams, Las Vulpes, Lydia Lunch, Gitane Demone, Siouxsie Sioux i Babes in Toyland.
2a Part: Diamanda Galás, Nico, Marianne Faithfull, The Runaways, Joan Jett, Suzi Quatro, Courtney Love, Tere Desechable i Las Furias.
En aquest tercer capítol, les protagonistes són un bon grapat de gates salvatges que haguessin convertit a James Brown, a Ike Turner i a Chuck Berry en escolanets. Endavant noies, trinxeu-los a tots!:
LE BUTCHERETTES: Mexicanes, feministes i carnisseres. Butcherettes significa "carnisseres" i carnissera és la que talla la carn i, per a aquest parell, "tallar la carn" significa "mutilar l'opressió". Teri i Auryn tenen les coses clares: les lletres beuen de la influència directa de les bandes Riot Grrrls i el seu so s'apropa perillosament a Dresden Dolls, Fiery Furnaces, White Stripes i Mates of State.
Sanguinaries i despietades, han editat aquest any el seu primer disc, un EP titulat Kiss & Kill . Punk rock feminista des de Jalisco. Sí senyores!
POISON IVY - THE CRAMPS:
Kirsty Wallace es va convertir en Poison Ivy quan va passar de nena a dona guitarrista de The Cramps. Filla de treballador d'una central nuclear, probablement deu la seva anormalitat i proverbial rebeldia a la contaminació radioactiva dels seus gens. Va conèixer a Lux Interior quan feia auto-stop i, així va ser com tots dos van descobrir que estaven fets l'un per l'altre, que compartien les mateixes aficions: el rock'and'roll, els discos de vinil i el LSD. Una història d'amor que es consuma amb la creació de The Cramps l'any 1975. The Cramps és un dels engendres més salvatges i anàrquics del garatge-punk; són uns arquèolegs del rock més primitiu, reivindicadors de bèsties pardes semioblidades (The Sonics), de figures obscures o perifèriques del rhythm'n'blues i d'altres antiherois del rock i la subcultura dels anys 50 i 60. Rockabilly voodoo psychokiller que gràcies als inquietants riffs de Poison Ivy, a l'excèntrica forma de cantar de Lux Interior i a la seva actitut adrenalínica, han convertit a The Cramps en una banda llegendària per als seguidors del psychobilly i la sèrie B.
He estat un monstre tota la meva vida. Una marginada, una rebel. Poison Ivy.
NINA HAGEN:
Crec que el qualificatiu que ha rebut sempre de "reina del punk" és una mica desproporcionat. La influència de la Nina Hagen en el rock no ha estat tan important ni significativa com, per exemple, la de Siouxsie Sioux i no diguem la de Patti Smith. Però el cocktail d'òpera punk que es va treure de la màniga em sembla original i arriscat. Nina Hagen és una cantant amb personalitat, a un pas de la sobreactuació però amb una veu prodigiosa i una forma d'interpetar singular que deixa entreveure un gran sentit de l'humor. Dels seus discos destaquem un parell: el Fearless (1983), produït per Giorgio Moroder i on trobem el genial New York New York, i el In Ekstasy (1983) on apareix una versió del My Way a l'alçada de la que va fer el Syd Vicious. A les seves lletres, la Nina escriu sobre tres temes constants: l'esoterisme, la política (és una activista d'esquerres) i la defensa dels drets dels animals. La seva activitat musical l'ha compaginat amb aparicions al cinema i a la televisió alemanya (on darrerament parlava d'ovnis).
MIKA MIKO: Los Angeles és un monstre i d'un monstre només podia néixer Mika Miko, quintet de punk girls que han pres el relleu, amb pols ferm i responsable, a Bikini Kill, reines mare de les 90's Riot Grrrls. De directe explosiu i amb una de les dues cantants "pirrada" pels telèfons, que utilitza en comptes del micròfon, Mika Miko són la gran promesa del punk. Han tret dos discos fins ara: C.Y.S.L.A.B.F. (Kill Rock Stars, 2006) i l'EP 666 (Post Present Medium, 2007). El segell Sub Pop les té en el punt de mira i acaba d'editar el seu darrer single titulat Sex Jazz (2008). Esperem que Mika Miko tornin al pogo el lloc que es mereix dintre i fóra dels escenaris. Van per bon camí.
ALICE ARMANDARIZ - THE BAGS i PATRICIA MORRISON - THE BAGS, THE SISTERS OF MERCY, THE DAMNED: De Los Angeles també eren THE BAGS, una de les bandes que va liderar l'escena punk californiana dels setanta juntament amb THE GERMS i BLACK FLAG. Alice a la veu i Patricia Morrison al baix no sortien corrents de l'escenari quan les coses es posaven lletges entre el públic. Ben al contrari, Alice Bag en acció deixava anar tota la seva ràbia acumulada convertint els seus concerts en una catarsi d'inadaptats on es podia trobar el Tom Waits donant-li pel pèl a un altre freak de torn. The Bags ni tan sols van publicar un àlbum, només van editar singles, el més famós Survive. Un cop desfeta la banda, Alice va formar part de Castration Squad i Patricia Morrison va passar per diferents formacions: The Gun Club, The Sisters of Mercy i the Damned.
El punk és el psicoanàlisi de la gent pobre. L'art, la música o el crim són només algunes de les opcions possibles per a tots aquells que hem de lluitar contra els efectes d'una infància pudrida. Alice Bag.
TEXAS TERRI:
Digna hereva de la Wendy O. Williams, la Texas Terri és una bèstia punk que ha merescut el sobrenom de "la Iggy Pop femenina". Porta damunt els escenaris des de l'any 1985, donant guerra, provocant, suant la samarreta (que s'acaba treient) i posant els motors dels seus seguidors a 11.000 revolucions. Aquesta texana i els músics que l'acompanyen fan un rock ultrapotent amb la mirada fixada en el punk de Detroit via MC5 i The Stooges. I tan és així el seu deute pels veterans del punk que en el seu darrer disc, Your Lips...My Ass!... va comptar amb la col·laboració de Wayne Kramer (MC5), Marc Diamond (Dwarves) i Cherie Currie (The Runaways). Fa unes setmanes va estar tocant a la sala KGB però és una habitual de l'underground barceloní. No us la perdeu, no oblidareu fàcilment el seu directe morbós, escatològic, canyero i... divertit!
THE SLITS:
Innocents criatures... Vegeu, vegeu com se les gastaven:
Les Slits en acció l'any 1978, quan La Fura dels Baus encara no era ni tans sols un projecte. Hi havia una vegada una noia malaguenya que es deia Paloma Romero i que es moria d'avorriment en l'Espanya del No-do. Era l'any 1972 i va decidir marxar a Londres a cercar fortuna o, si més no, a trobar una mica de diversió. Un cop allà va viure en squats, va conèixer al Joe Strummer i Paul Simonon la va batejar amb el nom de Palmolive, més pronunciable per a un anglès. Com Palmolive sonava a nom de rock and roll star, la Paloma decideix fer-li honor i comença a tocar la bateria. Després d'assistir a un concert de la Patti Smith, decideix muntar una banda juntament amb la seva amiga Ari Up. S'afegirien dues fèmines més, la Kate Korus i la Suzy Gutsy: havia nascut THE SLITS. The Slits van tocar amb The Clash i amb els Sex Pistols, van treure el seu primer disc Cut l'any 1979 i el segon i darrer disc l'any 1981, Return of the Giant Slits. Una vida musical curta i intensa, com li toca viure a una banda punk. Ah! la Paloma va deixar la formació l'any 1979 per crear un altra mítica punk band: The Raincoats, però aquesta ja és una altra història.
CHERRY VANILLA:
La Cherry Vanilla era cantant i actriu de sèrie Z; alegrava la vista i les nits del Nova York dels setanta, tot promocionant artistes emergents com... David Bowie i The Police! Com escolteu. De fet, l'any 1977 Stewart Copeland i Sting (si no vaig errada, el de darrera, a la foto) tocaven en la banda de la Cherry i uns novells The Police debutaren com els seus teloners. Però la memòria és cosa dolenta... Ni Sting ni cap police han reconegut mai la influència de la Cherry. C'est la vie.
Cherry Vanilla va fer els seus "cameos" amb el Warhol, va compartir escenari amb la senyora County (llegiu més avall) i va editar dos discos, Bad Girl (1978), un híbrid perfecte de punk i burlesque, i Venus d'Vinyl (1979). Després, va desparèixer del negoci musical i puntualment ha tornat per col·laborar en algun treball del Vangelis.
SUPERSNAZZ: Com m'agradaven la Spike, la Tomoko, la Kanako i la Skinnie Minnie. El seu disc Superstupid! (1993) rivalitzava aferrissadament pel primer lloc en el meu tocata amb els àlbums d'altres bandes garatge-punk com The Donnas, Thee Headcoatees o The Muffs. Eren els 90 i tot i que el grunge s'imposava, havien grups com els que us acabo d'esmentar que bebien directament del so del sixties-punk inventat per (una reverència, si us plau): The Sonics. Supersnazz es van crear l'any 1990 i van editar quatre discos fins que van passar a millor vida l'any 1999. De poca trascendència però amb molta gràcia i energia supervitaminant i supermineralitzant. Quentin Tarantino les hauria de rendre homenatge en algun dels seus films. Si els Ramones haguessin tingut filles, haurien estat com elles!
RUYTER SUYS - NASHVILLE PUSSY:
Uff! La primera vegada que vaig veure en concert als Nashville Pussy vaig flipar en colors. Portaven una baixista-faquir (Corey Parks) de metro noranta que em va deixar bocabadada, però damunt l'escenari qui realment portava la guitarra pel mànec era la Ruyter Suys. Si veure una baixista que treia foc per la boca ja em resultava increïble, veure en acció una dona tocant la guitarra amb aquella fúria salvatge em va deixar doblement sorpresa. La Ruyter és un nervi pur que no para de moure's per l'escenari, que toca agenollada, que treu uns riffs infernals i que, de tant en tant, treu també altres coses com podeu apreciar a la foto.
La influència dels AC/DC en la música de Nashville Pussy és evident però la ràbia i l'actitut de la banda és 100% punk-rock. Habituals dels escenaris espanyols, no us els perdeu si teniu ocasió perquè essencialment són una banda de directe. Porten deu anys en actiu i amb quatre discos editats fins ara.
http://www.nashvillepussy.com/
PATTI SMITH:
"Conocí a Patti Smith a través de Tony Ingrassia que dirigía Fama en Broadway. Patti nunca usaba desodorante y olía mucho. ¡Cielos! ¡Apestaba de verdad! A veces en el Max’sKansas City toda la primera fila al completo se quedaba vacía porque no querían olerla cuando levantaba los brazos en el aire y aquellas enormes manchas de olor corporal bajo sus peludos sobacos despedían aqueldesagradable aroma que olía tan mal como un perro muerto tirado en la carretera durante 6 semanas!!! Patti salía al escenario gritando, Vamos tío, vamos, caballos, caballos, caballos, vacas, vacas, cabras, cabras, hormigas de pis, hormigas de pis y el olor era como algo sacado de una Vieja Granja de Mc Donald’s! " . Jane County.
Enrera queden aquests temps de suor, poca depilació i dadaísme verbal. La Patti Smith s'ha fet gran, és una senyora i no està per muntar els numerets de quan era la poetesa del punk. Continua tenint coses interessants a dir, però em quedo amb el seu primer disc, Horses (1975), produït per John Cale (Velvet Underground). La Patti Smith va ser i és una gran influència per a tota dona que decideix pujar a un escenari i comportar-se com la seva mare mai hagués desitjat. M'agrada que tingui una carrera musical coherent, que conservi una actitut crítica i, aquesta personalitat inquieta i creativa, ara en la música, ara en les arts plàstiques, ara en la poesia... Accessible i gens diva (bé, potser una mica massa arty?). Aprén, Lou Reed.
WAYNE / JAYNE COUNTY: De Nova York és la primera transexual del rock'n'roll, protegida de David Bowie i reina de l'escena glam de la gran poma allà pels 70. També va ser una criatura Warhol, a l'igual que la Cherry Vanilla, i va destacar pels seus shows irreverents, divertits, innovadors, bojos, fent competència directe als New York Dolls. Us recomano que clickeu aquí i llegiu un interessant article sobre County que resumeix perfectament la seva trajectòria i la seva trascendència en el món de la música rock. La Jane encara continua donant guerra damunt els escenaris; la foto en color que veieu és de l'any passat en un directe a Estocolm.
"Sí, vaig ser el primer artista transgenèric de Rock & Roll, Glam i Punk, en centrar la música en la transexualitat i els anomenats estats de desviació sexual! La major part dels trannies (transexuals) no estaven ficats en el Rock o Punk, com Amanda Lear que era una artista Disco. La meva primera banda de Nova York s'anomenava Queen Elizabeth. S'anomenava així no per la Reina d'Anglaterra, sinó por una drag d' Atlanta (Georgia), que treballava en una botiga com a model de roba de dona. Un dia l'amo de la botiga es va trobar accidentalment a la Queen Elizabeth quan s'estava canviant de roba interior i...SORPRESA!". Jane County.
Pàgina web de l'artista: http://www.jaynecounty.com/ Myspace Wayne: http://www.myspace.com/waynejaynecounty Myspace Jayne: http://www.myspace.com/jayneisblonde
Aquest disc amb quatre cadires per portada es titula Els millors professors europeus i és el debut de Manel, un grup format per quatre joves de Barcelona: Guillem Gisbert (veu i ukelele), Martí Maymó (veu, baix, contrabaix, clarinet i flauta dolça), Roger Padilla (veu, guitarra, ukelele, banjo, melòdica, mandola) i Arnau Vallvé (veu, bateria i percussions).
Els vaig descobrir ara fa un any, a la sala [2] de l'Apolo, en un concert de l'edició 2007 del Festival Hipersons, compartint cartell amb Triulet i Psicodèlic Funkilljazz. Vaig anar-hi fidel al meu interès per l'escena musical de la meva ciutat, especialment aquella que es mou per circuits poc comercials, el que en diríem més underground. El cas és que allà, a la [2], l'actuació de Manel em va fascinar. Ja des de la primera cançó vaig voler esbrinar més coses d'aquell quartet que, sens dubte, prometia. Va ser una alegria saber que havia descobert una cosa molt interessant, per a mí.
Què és el que em va agradar d'ells? les lletres de les cançons, cantades en català, que parlen d'històries d'amor acabades, d'altres impossibles, de personatges ben diversos, propers però també idealitzats i fantàstics, d'anar amb moto fins a l'altra banda del món, de què hagués passat si hagués nascut a Roma fa més de dos mil anys, i d'històries quotidianes, de carrer, que de tant et tant et fan estremir perquè parlen de sentiments i situacions properes... També em va atreure el seu so, l'ús de l'ukelele, però a més em va convèncer l'actitud segura i propera dels músics. Recordo preguntar-li a un conegut organitzador del festival com es deien aquella gent després d'expressar-li la meva sorpresa i dir-li com m'agradaven. Ell em va dir que eren Manel, i que sí, que estaven molt bé, eh? Aleshores jo vaig pensar que aquest nom ja em sonava, arrel del concurs de maquetes Sona 9. N'havia sentit a parlar però no havia escoltat cap cançó. La veritat és que amb aquest nom de pila m'imaginava que seria un cantautor que utilitzava el seu nom també per presentar les seves cançons i això, no em pregunteu per què, prejudicis possiblement, ja em van allunyar la idea d'escoltar-lo.
El dia següent del concert a la [2] vaig connectar-me al myspace del grup i amb els meus plays, un darrere de l'altre, vaig contribuir a que la xifra de reproduccions anés augmentant dia a dia: allò funcionava, en un circuit més o menys reduït, i gràcies al boca orella pèro el cas és que cada dia és més gran l'interès que estan despertant aquests joves. No podia deixar d'escoltar les seves cançons, enganxant-me al seu so, literalment.
Manel - Dona estrangera
Finalment, els ha costat Déu i ajuda, com canten ells, però el disc ja ha sortit, editat per DiscMedi. El títol, Els millors professors europeus, és un vers extret d'un dels temes de l'àlbum, "Pla quinquennal" i la portada ens presenta quatre cadires. El grup comenta en una entrevista que això es respon a la intenció de remarcar que Manel és una banda de música, un grup, i no cap persona sola. Conté 12 temes, que són 12 petites històries. En general, la seva proposta sorprèn per les lletres i per la forma d’arranjar les melodies. També per l'ús variat d’instruments, principalment l'ukelele, però a més, per la secció de vents i el quartet de cordes, passant per bases electròniques, banjos i xiulets. Entre les seves influències ells anomenen: Beirut, Jaume Sisa, Herman Düne, Pau Riba, Bob Dylan...
Pel que fa a premis, reconeixements i actuacions, Manel van ser seleccionats en el Festival Hipersons 2007 i han obtingut el Premi Joventut en el concurs de maquetes Sona 9 2007 i el Premi AIE (Noves Connexions Musicals) arran de la seva participació a la Fira de Música al Carrer de Vila-seca 2008. Han actuat en escenaris de prestigi com els concerts al metro del Festival Primavera Sound 2008, les Per-Versions del Festival Altaveu de Sant Boi 2008 —convidats per l’orquestra de Marc Parrot— i aquest mes de desembre tocaran a la sala Nasti de Madrid i a l’Auditori del Fòrum de Barcelona dins del Festival Primavera Club 2008. També varen actuar al festival Els Vespres d'Els Juliols que cada estiu s'organitza als Jardins de la Universitat de Barcelona, on es podia comprar la seva maqueta, prèvia al disc, de cinc temes, autoeditada i titulada Manel.
Durant aquest mes de novembre han ofert tres concerts consecutius per presentar el nou treball, que tot just fa tres setmanes que és al mercat, a la sala Heliogàbal, un centre molt actiu a nivell musical i artístic situat al barri barceloní de Gràcia per on han passat artistes reconeguts com Joan Miquel Oliver, Anari, Sr. Chinarro,. . Allà hi era jo, entrades sold out, dimecres dia 20, amb unes 80 persones més, espectadors d'un concert íntim, proper, quasi bé com si ens trobéssim entre amics. El cantant aconsegueix que el concert no sigui un simple repertori de cançons, fins i tot a la cançó "Corrander de la parella estable", el públic animat i entregat participa creant i cantant rodolins, sortint a l'escenari, afavorint un final de concert rodó. A més, es van atrevir amb una versió especial per a l'ocasió del tema "Common people", de Pulp, ambientat al barri de gràcia de Barcelona, i amb una altra de Shakira, a l'estil d'en Roger Mas. Tot plegat, molt divertit.
Podeu consultar l'agenda de concerts i escoltar algunes cançons al seu myspace
Avui dimecres us presentem una entrevista amb la Maite Pinteño, directora de la Biblioteca Josep Soler Vidal de Gavà, en la qual estan duent a terme des que es va inaugurar l'abril de 2003 una aposta per la música amb diversos projectes i una col·lecció de música (llibres, revistes, CD i DVD) que des d'aleshores s'ha situat entre les més completes i atractives de la Xarxa de Biblioteques Municipals.
Primer de tot, Maite, explica'ns una mica què és la PAE i com va sorgir la idea de col·laborar amb ells des de les biblioteques?
La PAE és la Plataforma d’Autoeditors. Va néixer a Barcelona el maig de 2002 per iniciativa de diversos grups musicals, amb la voluntat d’unir esforços per tal de poder autoeditar els seus treballs a partir de les seves pròpies companyies discogràfiques. La PAE té com a objectiu principal mostrar i facilitar una alternativa a diferents formacions musicals. Aquesta associació vol obrir una nova porta als grups, que doni resposta a la difícil situació de l’actual panorama musical.
La col·laboració amb la PAE va sorgir arrel d’una presentació de les seves activitats que van fer a la nostra biblioteca. El seu projecte va despertar el nostre interès per col·laborar amb ells i servir-los de canal de difusió i així complir amb un dels principals objectius de la biblioteca pública.
A quines biblioteques arriba el projecte i com funciona?
Per triar les biblioteques participants es va seguir un criteri geogràfic per tal de donar abast al màxim de territori possible. També es va tenir en compte aquelles biblioteques que estaven especialitzades en música. Actualment som vint les biblioteques que participem en el projecte.
Bib. BCN Ignasi Iglésias - Can Fabra Bib. BCN Jaume Fuster Bib. BCN Mercè Rodoreda Bib. BCN Nou Barris Bib. BCN Vapor Vell Bib. Berga Ramon Vinyes i Cluet Bib. Cornellà Central Bib. El Prat Antoni Martín Bib. Gavà Josep Soler Vidal Bib. Igualada Central Bib. L’Hospitalet Tecla Sala Bib. Martorell Francesc Pujols Bib. Mataró Pompeu Fabra Bib. Sabadell Vapor Badia Bib. Sant Feliu Montserrat Roig Bib. Sant Boi Jordi Rubió i Balaguer Bib. Terrassa Central Bib. Vic Joan Triadú Bib. Vilafranca del Penedès Torras i Bages Bib. Vilanova i la Geltrú Armand Cardona
Un cop establert el grup de biblioteques participants es va repartir un lot inicial de vuit CD a cada biblioteca, donació de la PAE. A partir d’aquí cada biblioteca es comprometia a adquirir material de la plataforma al llarg de l’any i identificar-lo amb el seu logotip. Paral·lelament les biblioteques faran difusió mitjançant tríptics, cartells, exposicions, xerrades, audicions.
Com han respost els usuaris? Creus que serà una proposta productiva per apropar els creadors locals al "gran" públic?
El projecte està encara en una fase molt inicial i no tenim dades objectives per poder fer una avaluació i valoració de la resposta del públic. Malgrat tot, confiem que tindrà una bona acollida gràcies als esforços en aquesta direcció que s’estan fent des de les biblioteques.
Entre les accions per promocionar aquest fons que ja s’han dut a terme estan la seva identificació mitjançant el logotip, exposicions del material i divulgació dels objectius i naturalesa de la plataforma, ampliació de la col·lecció amb la incorporació de nous títols al fons inicial, difusió del projecte a la ràdio local, juntament amb explicació del paper que juguen les biblioteques (Biblioteca Francesc Pujols de Martorell), etc.
Respecte a l’apropament dels creadors locals al gran públic, confiem que la feina dels professionals que participen en el projecte sigui fructífera, i que la biblioteca pública pugui servir de plataforma mitjançant les activitats ja comentades i altres col·laboracions futures. Cal tenir en compte el paper de la biblioteca com a espai de relació i intercanvi, i les experiències amb grups locals pot fomentar la difusió “boca-orella”, fet que suma a les propostes més planificades.
Des de la teva biblioteca porteu a terme altres projectes a l'entorn de la música? Descriu-nos una mica el fons musical que oferiu al públic.
Periòdicament es fan activitats per a la promoció del fons de música de la biblioteca, ja sigui exposicions, guies temàtiques, recitals, audicions i concerts en petit format. Per exemple, una de les exposicions fixes a la biblioteca és “l’Agenda de Concerts”, una selecció de discos i bibliografia sobre l’agenda musical del municipi, de Barcelona i de la província, que oferim mensualment als nostres usuaris.
Dins la planificació anual d’activitats de la biblioteca, la música sempre està present. A la Josep Soler Vidal ha vingut gent de la talla de Jaume Sisa, Toti Soler, Guillamino i Pedrals, Enric Hernàez, Moncho Otero i Rafa Mora, i esperem rebre molts altres músics. També programem activitats infantils relacionades amb la música, com per exemple els contes musicals a càrrec de l’escola de música El Racó. La biblioteca també està present en el panorama musical local mitjançant la seva participació en esdeveniments com ara el Festival Jazz Gavà o el Fonofestival.
La nostra selecció musical es regeix per un dels principis bàsics del Manifest de la Biblioteca Pública: “tots els grups d’edat han de trobar material adequat a les seves necessitats… el fons ha de reflectir les tendències actuals i l’evolució de la societat, com també la memòria de l’esforç i la imaginació de la humanitat. …Els fons i els serveis no haurien d’estar sotmesos a cap forma de censura ideològica, política o religiosa, ni tampoc a pressions comercials.”
La Biblioteca Fort Pienc presenta les noves adquisicions de música: prop de 80 cd d'estils ben diversos.
D'aquest lot de desembre destaquem, en l'àmbit estatal, el nou treball del barceloní Le Petit Ramon, Morts, desastre i barbàrie, el pop d'influències britàniques de L'Ana és un koala a Basat en fets reals, el pop/folk d'Anímic a Hau o hïu i Dies i dies, el debut de la cantautora valenciana Clara Andrés. Recomanem també els nous discos homònims dels catalans Albaialeix i Cuchillo i el debut Eusebio de Giulia y los Tellarini, grup que posà la banda sonora a la darrera pel·lícula de Woody Allen, rodada a Barcelona. De l'escena internacional destaquem el nou treball dels nord-americans The Dodos, Visiter, el soul de la cantautora Joan as Police Woman a To survive, i l'esperat retorn de la banda de Bristol Portishead, Third. Sense oblidar, però, els clàssics: Etta James, T-Rex, David Bowie, Elvis Presley o Chet Powers (Dino Valente), lider de bandes dels anys 70 com Quicksilver Messenger Service o Jefferson Airplane.
Albaialeix són Alba Blasi (piano i veu) i Aleix Clavera (guitarra i veu), creadors d’un dels projectes renovadors del folk psicodèlic més sorprenents dels darrers anys, amb una música que remet a bandes catalanes de principis dels setanta (Ia-Batiste, Pau Riba, Música Dispersa), a cantautors americans de la mateixa època (Tim Buckley, Fred Neil..) i a grups de folk actuals més experimentals (White Magic, Charalambides...).
Basat en fets reals és el debut d’aquesta banda de pop amb influències britàniques, prova indiscutible de la renovació de l’escena del pop en català. Produït per Ricky Falkner (Standstill, Sidonie), les cançons d'Ana és un koala combinen senzillesa i qualitat. Les seves influències, diverses: The Byrds, The Beach Boys, The Smiths...
CLARA ANDRÉS. Dies i dies Autoeditat, 2008. CANÇÓ D’AUTOR (VALÈNCIA)
Debut de la jove valenciana Clara Andrés, que inicia d'una manera autodidacta l'aprenentatge de la guitarra i els seus primers esbossos de cançons. No és fins el 2000 quan comença a fer-se sentir públicament com a cantautora en diferents esdeveniments i amb la seva maqueta Inici (2005) participa a l’Off Mercat de Música Viva de Vic, a la sala Espai de Barcelona per al programa "DeProp" de TV3, i queda finalista del premi Sona 9. La seva cançó "Hui fa vent" forma part de la banda sonora de la pel·lícula Dies d'agost, de Marc Recha.
ANÍMIC. Hau o hïu Autoeditat, 2007. POP/FOLK/VISUAL
La música d’Anímic varia entre el pop i el folk flirtejant de tant en tant amb l’electrònica. Han rebut el "Premi joventut a la banda amb més projecció del futur" de 2005 (concedit per la Generalitat), han quedat finalistes del concurs "En potència" de Catalunya Ràdio i han guanyat el "Premi Carles Sabater a la millor cançó en català" 2007. Hau o Hïu és el seu quart disc.
Bonnie “Prince” Billy, o el que és el mateix, Will Oldham, ja ens té acostumats a que cap dels seus treballs, ja sigui en solitari o amb algun dels seus molts projectes i col·laboracions paral·leles, ens decebi. Polifacètic i prolífic, el de Kentucky novament es treu de la màniga un disc de dotze cançons senzilles, d'arrel nord-americana, emotives i de gran qualitat.
LA BRIGADA. L’obligació de ser algú Discmedi, 2008. POP
"Pop en estat pur", així de directa és la carta de presentació del projecte personal de Pere Agramunt, La Brigada (ex The Light Brigade) que fa un gir al deixar enrera l’anglès per cantar, ara ja, en català. Exquisides melodies que beuen de les fonts més clàssiques del millor pop britànic (Elvis Costello, The Divine Comedy) i el folk/rock americà (Neil Young, Clem Snide...).
Els duets home-dona estan de moda i, després de l'èxit de l’anterior Ballad of the broken seas, l'ex Belle & Sebastian i l'ex Screaming Trees decideixen seguir amb el seu projecte conjunt. Tot i que ja no compten amb el factor sorpresa, la seva combinació de veus única i les composicions delicades amb passatges cinematogràfics de l'oest nord-americà tornen a convèncer.
En aquest debut, els barcelonins Cuchillo demostren tenir les coses molt clares. Enamorats de l’out-rock alemany i del folk psicodèlic, són un dels secrets millor guardats de l’escena indie i estan destinats a ser el veritable relleu estatal al folk psicodèlic del nou segle (Sinnamon).
La caràtula d’aquest disc no fa cap justícia al seu contingut. The Dodos és un duet sòlid de San Francisco que ens presenten el seu segon àlbum, Visiter, on la percussió és el fil conductor. Construeixen la majoria de les seves cançons a partir d’una guitarra acústica i una bateria, un punt de partida aparentment simplista, però que en les seves mans es converteix en pura experimentació sonora amb resultats trepidants.
Axel Willner és va donar a conèixer fa dos anys amb Things keep falling down (Kompakt, 2005) i ara és el torn d’aquest From here we go sublime, on el músic suec vol deixar ben alt el llistó del trance actual, amb temes d’ambient reposat i cuidat al detall.
Aquest projecte recorre paratges musicals de tot el món: la calidesa mediterrània, la suggerent chanson, el tremendisme llatí, la fatalitat mexicana i l’elegància jazzy. Aquest persuasiu disc va arribar a les mans de Woody Allen, qui va quedar fascinat i decidí incloure dos dels seus temes a la banda sonora de Vicky Cristina Barcelona, la seva darrera pel·lícula, rodada a Barcelona.
HUMBERT HUMBERT. Long panic (Short Panic+Mini Tank – Reedició 2008) PIAS, 2008. INDIE ROCK
Humbert Humbert està format per Paco Alcázar (programació i veus) i Miguel B. Núñez (guitarra). Des de 2001 ens han anat sorprenent amb el seu arrebatador punk futurista, que mostra les seves influències de bandes mítiques com Pere Ubu, Suicide, els marcians Devo o els personalíssims The Fall. L'edició, de luxe, inclou maquetes i temes inèdits.
Darrer treball de Joan Wasser, violinista, compositora i cantant , coneguda per col·laborar amb artistes com Lou Reed, Antony (Antony and the Johnsons) o Rufus Wainwraight. En aquest disc, Joan, de veu prodigiosa, ens ofereix cançons plenes de sentiment que inclouen pianos, violins i trompetes que es mouen entre el jazz i el pop.
John Darnielle va començar fent versions de Frankie Valli fins que el seu projecte com a Mountain Goats va anar agafant un so propi. Després d'una desena d'àlbums, l'èxit d'Heretic pride és un reconeixement a la seva carrera, un grapat de cançons que t'atrapen des de la primera escolta.
PORTISHEAD. Third Go! Discs, 2008. POP/ELECTRÒNICA
La banda de Bristol que durant els anys 90 va ser bandera del trip hop, torna després de deu anys amb un tercer disc d’estudi, un dels treballs més esperats d’enguany, de so fosc i industrial que ens mostra un grup renovat.
El músic de country/folk, M. Ward (alabat per la crítica arran del seu disc de 2006, Post-war), i l’actriu Zooey Deschanel uneixen les seves forces en aquest projecte. A les habilitats musicals de Ward se sumen les composicions de Deschanel i la seva veu dolça i encisadora, per construir un disc amb regust de pop “sixties”, i amb alguns tocs de country i jazz.
La jove cantautora de Seattle segueix el camí iniciat en els seus darrers treballs, de les sonoritats del folk i el country tradicional a un pop més dolç i accessible, amb aquest sisè àlbum. A les habituals lletres plenes de malenconia i la seva veu d’adolescent s’afegeixen violes i un cor de nens per crear belles melodies d’ensomni.
Des de Brooklyn ens arriba aquest duet de joves amb el seu primer àlbum. Una delícia per als fans de l’indie-pop hereu del so Belle & Sebastian, sense grans pretensions però amb alguna cosa a dir musicalment.
CHET POWERS. Dino Valente Koch, 1998 (1968). FOLK PSICODÈLIC
Chet Powers (amb pseudònim Dino Valente) va ser una de les figures més fosques de l’escena psicodèlica de San Francisco que va veure sorgir bandes com Jefferson Airplane o Quicksilver messenger Service, de la qual fou lider. El 1968 gravà aquest disc, una exquisida peça de folk rock amb arranjaments innovadors, ple d’ecos i orquestracions que acompanyen la veu i les 12 cordes de la seva guitarra acústica.
ISOBEL CAMPBELL 
THE FIELD
HUMBERT HUMBERT
THE MOUNTAIN GOATS
SHE & HIM
THIS IVY LEAGUE
