Ritmes fora de ritme - 1

El ritme és el 50% de la música. Arrisquem aquest percentatge suposant que l'altre 50% és l'harmonia. A la música popular els clixés harmònics són quasi omnipresents: cadències, vamps, codes i seqüències marcades per la tradició dels estils i la comoditat dels compositors. Al ritme li passa el mateix, està ple de clixés, de patrons, de formes. Busqueu qualsevol disc a l'atzar. 

Fora del swing, del pop, del rock, del blues, de la bossa, del afro... hi ha altres possibilitats d'obrir el ritme. Farem una primera i petita cala en tres possibilitats.

1) no disposar de bateria i que tampoc els altres instruments tractin de fixar un patró. Comencem suaus, amb un exemple curiós del jazz. El Jimmy Giuffre Trio, un dels experiments més elegants i subtils del gènere. Sense un bateria fent el cha-cha-chachà típic del swing, el sentit intern d'aquests músics (Jim Hall a la guitarra y Buddy Clark al baix) fa que la peça camini de forma íntima. 

2) disposar d'un bateria però que enriqueixi les formes rítmiques que estan a dintre de la música. Posem a Jim Black, un dels bateristes més lliures de la història. Els seus discos estan arreu, però els seus directes són una cosa seria, entre el nen i el savi, entre l'entremaliat i el dosificador científic. Amb ell al costat la cançó no serà mai igual. No hi ha una original!

3) composar des de la imaginació rítmica. El grup Za! és l'aventura musical més original, portàtil i extrema que coneixem per aquí. Dotats d'una imaginació desbordant i d'una passió en directe al·lucinant les seves peces són un calidoscopi de possibilitats rítmiques no sotmeses a escola ni tradició.

És un primer tast, però si a algú li interessa (hi ha algú allà afora?) continuarem oferint altres exemples. Una expo virtual de ritmes fora de ritme! 

Continuarà!