dimarts, 8 d’octubre de 2013

Meeting Boulevard # 11 : Mercè Barnadas

Meeting Boulevard és un punt de trobada, un seguit d'entrevistes amb diferents bibliotecaris catalans que anirem publicant periòdicament amb l'objectiu de copsar el moment actual de la biblioteca, la professió bibliotecària i,  més concretament, la música a la biblioteca pública.

Després de les entrevistes amb Anna BröllCarme FenollGlòria Pérez-SalmerónDavid Cuadrado,  Marthe HimelfarbÀngels SolaEsther SuriñachNúria Gondolbeu, Daniel Arredondo i Francesc Pujol,  continuem la sèrie amb la Mercè Barnadas, bibliotecària a la bib. Francesc Ferrer i Guàrdia, a la vila de Caldes de Malavella



Mercè Barnadas


De petita volies ser bibliotecària? Des de quan ho ets? 
De petita volia ser missionera, o sigui que, si tenim en compte la feina que fem les bibliotecàries de pobles petits, es pot dir que he fet realitat el meu somni. Bàsicament, perquè es compleixen les dues condicions més rellevants: molta voluntat de servei i poca retribució. La veritat és que sóc bibliotecària per pura casualitat. Vaig saber que hi havia una plaça de tècnic auxiliar a la biblioteca de Caldes, m’hi vaig presentat i la vaig treure. En aquella època, els rinoceronts del Camp dels Ninots encara eren vius. Va ser mentre ja treballava que vaig decidir estudiar Documentació. 


Que és el que més t'ha agradat i t'agrada d'aquesta professió? 
La professió m’agrada bàsicament perquè som la baula que enllaça la cultura i les persones. Dins d’això ho pots encabir tot: coneixement, oci, pensament, etc. En Xuan Bello diu que les biblioteques són ambaixades de l’ànima humana. No sé si es pot definir millor. 
D’una biblioteca petita com la de Caldes, m’agrada la facilitat de contacte directe amb l’entorn. La llibertat i seguretat que et dóna el fet de conèixer personalment la majoria de gent per la que treballes. Una biblioteca en un poble petit és un eix de cohesió social de primera magnitud. S’ha d’aprofitar i potenciar.  A més, hi fem tots els papers de l’auca, des de catalogar a organitzar concerts, escollir el fons o explicar contes. Som molt polifacètiques. 


Quina és la situació més divertida que has viscut en una biblioteca? 
No sé si se’n pot dir divertida però una de les situacions que recordo amb més emoció és el dia del concert de Mishima. Inauguràvem els Glopets d’Estiu, oferíem una copa de cava i a les 10 del vespre pujaven els músics a l’escenari. Malgrat les previsions del Meteocat i dels pagesos de la zona a qui vaig preguntar, a les 10 en punt va començar a ploure. Després d’uns moments de dubte, vam decidir fer-ho a dins. Vam apartar taules, cadires i prestatges. Xops, vam muntar tot l’equip a la sala d’adults, que deu fer un 100 m. quadrats i amb la copa de cava, ja calent, a la mà i amb una calor i humitat terribles vam disfrutar d’un dels millors concerts que hem fet mai a la biblioteca. 




El grup Mishima en directe a la biblioteca Ferrer i Guàrdia de Caldes de Malavella


Estem vivint una època difícil per als serveis públics on moltes vegades la imaginació ha d'arribar on no arriba el pressupost. En aquest sentit, com veus els ànims entre els companys de les nostres biblioteques públiques? 
D’imaginació n’hi hem posat sempre, això no ho pot negar ningú. A vegades amb projectes amb més pressupost, ara amb restriccions. S’han quedat algunes il·lusions pel camí, però què hi farem?  Plorar una mica i tornar a la feina. Les biblioteques petites estem acostumades a  treballar amb pressupostos minsos, tant pel que fa a fons com per les activitats, i sempre n’ hem tret molt de rendiment. Però aquest mínim l’hem de tenir si volem conservar la poca autonomia de què disposem. Hi ha biblioteques amb partides molt baixes per a compra de fons i això dificulta la creació d’una bona col·lecció de material audiovisual, és el mateix que passa amb els pressupostos per activitats. Això no ho podem viure amb normalitat. És clar que el poder del voluntariat és bàsic i hi hem de comptar, com destaca la Carme Fenoll en el seu decàleg bibliotecari, però s’ha de saber gestionar bé. Pel que fa a l’acció cultural, per exemple, és evident que podem organitzar actes molt interessants amb voluntaris. Nosaltres acabem fer un homenatge a La pell de brau de Salvador Espriu amb una lectura de textos en totes les llengües de la Península Ibèrica. I ho va fer gent del poble de diferents orígens. Això té un sentit en sí mateix, no és un pedaç. Sempre hi poden haver excepcions però, en general, s’han de poder pagar, i si pot ser bé, els escriptors que vénen a les trobades dels clubs, encara que n’ hàgim de fer menys; podem explicar contes nosaltres mateixes a les visites de l’escola però si organitzem hores del conte per al públic les han de fer professionals, que ho fan molt bé i que paguen els seus impostos i com això, moltes altres activitats. S’ha de trobar un equilibri entre arromangar-se per fer el que calgui i ser un màrtir pidolaire.


Alguns creiem que després del tsunami generat per les Tecnologies de la Informació i de la Comunicació el rol del bibliotecari ha d'evolucionar assumint cada vegada més un paper de guia i de transmissor cultural per poder sobreviure. Quina és la teva opinió al respecte? Creus que els bibliotecaris estem realment prou preparats per aquest repte? 
En aquest cas, les biblioteques petites juguem amb l’avantatge de la proximitat. Sempre hem fet d’intermediaris culturals. Principalment amb la literatura però també amb el món audiovisual i les activitats, ara toca el món virtual. És clar que amb aquest últim estem en procés d’aprenentatge. A vegades és complicat prendre decisions al respecte perquè no saps el rendiment que et donarà, per exemple, la creació d’un bloc. És difícil de quantificar perquè per molt que es comptin les visites, no saps què passa realment pel cap d’aquestes persones i si tota la feina que fas serveix per alguna cosa. 


Seguint aquest fil, últimament ha aparegut la paraula ‘prescripció’ com una de les funcions fonamentals del bibliotecari del S.XXI. La tendència, doncs, hauria de ser l'especialització i la cooperació. Et consta que s’estiguin donant passos efectius en aquesta direcció a les biblioteques catalanes? I si no, quins creus que haurien de ser?
Amb els nostres pressupostos, l’espai disponible i l’ampli ventall d’usuaris que tenim, per nosaltres és molt difícil l’especialització. A les biblioteques més grans ho trobo interessant perquè esdevenen referents i un lloc comú per la resta i això està molt bé. Pel que fa a la cooperació, per les biblioteques petites és vital. No entenc com podríem sobreviure sense la col·laboració amb altres biblioteques i amb les entitats del poble. El nostre problema més gran  és l’ aïllament. Per això, eines com l’extranet són molt valuoses per nosaltres. Encara més fa uns anys, perquè podíem interactuar amb tot el territori, ara només és d’àmbit gironí. Tot i així, s’ha convertit en imprescindible. 


Des de la teva experiència personal a la biblioteca on treballes, quin és l’ús que en fan actualment els usuaris de la col·lecció de música? Us demanen consell? Es deixen recomanar? Busquen descobrir coses noves o més aviat volen trobar el que ja coneixen?
Pel que fa a l’última pregunta, normalment combinen les dues coses. Nosaltres continuem comprant cd’s i espero seguir així. Encara tenim un grup d’usuaris que escolta música en aquest suport. És clar que la majoria ja passen dels 30 anys, els més joves no els utilitzen. Però intentem oferir-los alternatives. A ells i a tothom. Des de fa anys organitzem concerts al nostre jardí. Pel nostre escenari hi ha passat el bo i millor del panorama musical del pop català: Maria Coma, Maria Rodés, Anna Roig, Sílvia Pérez Cruz, Pau Vallvé, Joan Colomo, grups de jazz, etc. També promocionem artistes locals, que en tenim de molts bons: l’Eduard Canimas o el Chico con la Espina en el Costado, entre d’altres. Són concerts gratuïts, gran part del públic és de Caldes i molts vénen sense saber qui és l’artista. A partir d’aquí comença  un diàleg que pot conduir a la secció de discos i al préstec, o no. No crec que el préstec sigui un objectiu en sí mateix. 


Alguns creiem que, ara més que mai, la biblioteca pública hauria d’assumir un rol pedagògic actiu en la formació del gust musical de la comunitat a la qual pertany. Quina és la teva opinió al respecte? Seria possible? Com?
Som transmissors de cultura i la música n’és una part. A part de tenir un bon fons musical i difondre’l, es poden fer coses: treballar conjuntament amb l’Escola de Música de la població, fer sessions del club de lectura dedicades a la música. Al nostre vam llegir el llibre “Pensar i fer música”, de Josep M. Mestres Quadreny: un dels autors més importants de música contemporània i vam fer una audició. Per cert, per la documentació de suport ens van ajudar molts els musictecaris. Tenim ganes de repetir experiències similars. Per mainada, hi ha ofertes molt interessants. Des de tallers de música electrònica, contes amb acompanyament musical molt originals, concerts de petit format, etc.  La biblioteca ha de ser al centre de totes aquestes experiències. N’hi ha algunes de molt innovadores en biblioteques europees com el préstec d’instruments. Imagineu aquests joves que munten els seus primers grups, venint a la biblioteca a treure en préstec una guitarra. Això ho fan a algunes biblioteques holandeses. Una bona iniciativa d’aquí, és de la biblioteca Vapor Vell, que inclou vinils a la seva col·lecció musical.


El concepte ‘biblioteca musical híbrida’ proposa que la col·lecció física de les biblioteques i les recomanacions de música en línia no són substitutives sinó complementàries, ja que ambdós presenten avantatges i inconvenients, comparteixes aquesta opinió? Creus que es un concepte vàlid? 
Sí, és clar. Crec que, fins que no tinguem una opció clara de debò, hem de continuar apostant per la col·lecció física. Potser ja ho heu comentat des de l’Ampli, però fa poc un amic documentalista m’explicava experiències molt interessants en aquest sentit. Una era la de biblioteques americanes que havien digitalitzat el seu fons musical i l’oferien als seus usuaris de totes dues maneres: de forma física o digital. Un fons al que l’usuari hi accedia des de la pròpia web de la biblioteca o se li enviava amb Dropbox directament al seu l’ ordinador o al dispositiu mòbil. Això és una idea clara, de col·laboració i que ho inclou pràcticament tot. En el nostre cas, el de les biblioteques catalanes vull dir, aquesta opció permetria, entre altres coses, revitalitzar un fons extens i elaborat amb criteri, no excloure la gent que no participa del món digital (que n’hi ha molta), captar els joves que se’ns escapen i no dependre de les fluctuacions de les plataformes musicals tipus Spotify. Imagineu-vos tot el nostre fons digitalitzat i disponible. Tot i respectar escrupolosament la llei de drets d’autor o negociant llicències, tindríem un  marge d’acció de molt bon aprofitar. 


Actualment s’està utilitzant cada vegada més la recomanació musical utilitzant plataformes com Spotify, Youtube o Grooveshark; tothom crea el seu cercle d’amics per descobrir i compartir la música. Creus que els bibliotecaris hauríem també de participar activament en les plataformes de música social? De quina manera? Amb quina funció? 
Hi hem de participar però no et sabria dir com. Hem d’anar investigant i mirar si el que anem oferint interessa als nostres usuaris. Tot just experimentem, fem llistes, pengem temes als nostres blocs o al FB des de l’Spotify o del SoundCloud... Ara mateix és una mica un campi qui pugui i té raó l’Esther Suriñach quan diu que, en aquest sentit, les biblioteques donem una imatge una mica caòtica, però això és perquè estem vives. Com diu una cançó d’en Santiago Auseron, “en el caos no hi ha error”. Estem buscant el camí. Per això, mentre no el trobem no ens podem aventurar a deixar el que hem estat caminant fins ara. No sé si sóc molt pragmàtica o és que encara no he sortit del Camp dels Ninots.


Quin és el darrer disc o discos que t’han emocionat?
Nova Creu Alta de Refree



Moltes gràcies Mercè per la teva participació
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...