Acocollona't 2013. Banda Sonora Paranormal

Diu la llegenda que només la gent més sensitiva pot arribar a intuir, les nits de lluna plena, la fantasmagòrica presència de la Cocollona. La Cocollona és un monstre de reminiscències lovecraftianes, però més gironí que el xuixo: Un cocodril amb ales de papallona. Del 29 d'octubre al 3 de novembre, no caldrà tenir les facultats d'una mèdium per veure o patir èssers fantàstics, o ser la protagonista d'un slasher per cridar com una scream queen. Perquè durant aquestes dates a la immortal se celebra la tercera edició de l'Acocollona't, la setmana de cinema fantàstic i de terror de Girona. 

 Amb una vegada no n'hi ha prou 

El cloqueig de les gallines i el motor d'un generador, juntament amb altres sons estridents, contribueixen a fer més sufocant l'ambient demencial de la Matanza de Texas. El mateix director de la pel·li, Tobe Hooper es va encarregar de la seva inquietant banda sonora, amb la col·laboració de Wayne Bell. Explica com la va fer al llibre de Rubén Lardín Las diez caras del miedo (Midons, 1996): "Desde siempre me ha gustado mucho la música, e incluso de pequeño llegué a recibir clases de violín. El presupuesto de la banda sonora era de 400 dólares, así que creamos toda la música en una minúscula habitación a base de métodos muy caseros, como magnetófonos portátiles y cosas así. Mezclé toda clase de sonidos, por ejemplo de violines -que grabábamos con sencillos micrófonos de contacto-, banjos y todo tipo de instrumentos antiguos y raros que yo tenía por casa, como tubas, banjos asiáticos...También metimos ecos con varias grabadoras de forma muy rudimentaria, grabando los sonidos de un magnetófono a otro, y en definitiva, todo aquello que se nos iba pasando por la cabeza."

 Zombie Walk: De Girona a la granja 

La seva música és com les seves pel·lis: gens pretenciosa, però terriblement eficaç. A John Carpenter mai l'han espantat les limitacions tècniques i ecònomiques i ha fet sempre més amb menys. Carpenter ha composat la música de totes les seves pel·lis, excepte la banda sonora de La Cosa, que la va signar Ennio Morricone. Per composar la melodia minimal i els angoixosos cops de teclat que es poden sentir a la banda sonora de La noche de Halloween, Carpenter explica a Las diez caras del miedo, que es va inspirar en els exercicis de ritme 5x4 que el seu pare l'imposava perquè practiqués amb els bongos. 

Profondo Rosso

Encara que ell digués que sí, Dario Argento no va participar en la creació de la banda sonora de la seva peli Suspiria. La música la va composar el grup de rock progressiu italià Goblin, que també va firmar la de Rosso Profondo i la de Zombi, de George A. Romero. 

Exemplar trobat a casa de David Cronenberg

També hi ha bandes sonores que han esdevingut de culte. És el cas de la música de la pel·li The Wicker Man, un hilarant musical religiós amb pit i cuixa marca de la Hammer, protagonitzat per Cristopher Lee. La banda sonora va anar a càrrec de Paul Giovanni, que va recrear el folk celta de temps prèterits. També va musicar poemes de Robert Burns i rescatà alguna cançó original de l'època. La música de The Wicker Man va esdevenir una peça de culte, perquè durant molts anys no va tenir edició en disc. I quan finalment, el 1998, el segell Trunk, la va publicar, no va fer servir els màsters originals i el resultat va ser decebedor. La banda sonora de The Wicker Man, està bé, però no mata. 

El ball de la civada

En canvi Vampyros Lesbos de Jess Franco, una pel·li de "tetillas", és infumable, però la banda sonora és tremenda! Podeu escoltar els millors moments de les bandes sonores comentades anteriorment, en aquesta playlist, que també inclou altres cançons poblades de càntics, crits i esgarips. 

Les Biblioteques Municipals de Girona també han aprofitat la celebració de l'Acocollona't per sembrar el terror i oferir-vos una selecció de llibres, relats, pel·lícules i música perquè us ho passeu de por. 

Biblioteques Municipals de Girona

El playlist de Juan Manuel Freire

El passat 25 d'octubre el periodista Juan Manuel Freire va presentar la seva selecció de 10 temes, acabats de sortir del forn, dins la primera sessió del Music Spy Club d'aquesta temporada.

Periodista de música, cinema i, en general, tot allò relacionat amb la cultura en la seva vessant més pop. Publica a El Periódico de Catalunya i a la revistaRockdelux. Com a freelance ha passat per mitjans com Ultrapop, La Luna de El Mundo, Go Mag, Scope o GreenCine Daily. També ha col·laborat a festivals com Sónar, FIB, Gijón o Mecal. A més, va escriure dos capítols del llibre Loops: una historia de la música electrónica (Mondadori, 2002) i coordinà -amb Javier Blánquez- el volum Teen Spirit: de viaje por el pop independiente (Mondadori, 2004). 

El seu playlist és aquest (us hi podeu subscriure!):

Encara resonen a les parets de la biblioteca (i als nostres caps) aquestes melodies de rara bellesa:

------------------------------------------------------------------------------------------------

La propera data del Music Spy Club....

13 de desembre, 19 h. Amb Martí Sales (de Surfing Sirles)

Agitador cultural tot terreny, és el percutor de la banda Surfing Sirles, que fa anys que afegeix energia al panorama musical de la ciutat. Escriptor vocacional, ha publicat el llibre ‘Ara és el moment. Breu crònica oral dels indis catalans’ (Amsterdam Llibres). A més, és un dels artífex del estival Internacional de Poesía ‘Barcelona Poesía’. Tota una centrifugadora de referències artístiques que val la pena sondejar.

50 anys més amb Edith Piaf

Edith Piaf -nom que ja és música- va morir fa 50 anys. El temps s'ha endut el seu cos riu avall, però no pas el seu repertori que és la mostra més representativa de la cançó francesa de la primera meitat del segle XX.

Va ser cantant de music hall, actriu, amant intrèpida, morfinòmana. Va tenir una vida que diríem breu (morí als 48 anys), però que caldria valorar considerant paràmetres més intensos que la mera longevitat. No importa, a més, la biografia d'un artista quan es capaç de cantar això, així:

Passional, personal, histriónica, la seva veu és més que una veu: és una música. Les cançons que va enregistrar, des de la ja sobreexplotada La vie en Rose a Milord, mostren la melangia, l'alegria, el dolor i la vitalitat d'una França en un moment irrepetible de la seva història. 

Per sort, cada vegada que sona Edith Piaf recuperem el so d'aquesta època, entre l'any 1915 del seu naixement i el 1963 de la seva mort, cristalitzant de forma preciosa a la nostra. 

A la seva tomba del cementiri de Père Lachaise, sempre hi ha flors. Qui les porten ho fan per tots nosaltres. Nosaltres tampoc l'oblidem.

El link a Spotify:  Edith Piaf

Musictecarian Jumpin'

música a la biblioteca : hibridació i transmissió 

sessions musictecàries de formació, reflexió, discussió i experimentació

5 i 12 novembre 2013

biblioteca vapor vell  barcelona



.

Torna el MUSIC SPY CLUB, amb Juan Manuel Freire

Aquest octubre comença una nova temporada del MUSIC SPY CLUB, com una nana per despertar-se.

El MUSIC SPY CLUB és una trobada singular amb músics, crítics i agitadors artístics. La seva fórmula és senzilla: l’espia punxa i comenta 10 peces publicades durant els últims 12 mesos. Un espai de descoberta ideal per a musicòmans sense manies que vulguin conèixer propostes artístiques recents. 

Aquest proper 25 d'octubre, a les 19 h., comptarem amb la complicitat del crític musical JUAN MANUEL FREIRE, un pou de referències musicals fresques. 

Periodista de música, cinema i, en general, tot allò relacionat amb la cultura en la seva vessant més pop. Publica a El Periódico de Catalunya i a la revistaRockdelux. Com a freelance ha passat per mitjans com Ultrapop, La Luna de El Mundo, Go Mag, Scope o GreenCine Daily. També ha col·laborat a festivals com Sónar, FIB, Gijón o Mecal. A més, va escriure dos capítols del llibre Loops: una historia de la música electrónica (Mondadori, 2002) i coordinà -amb Javier Blánquez- el volum Teen Spirit: de viaje por el pop independiente (Mondadori, 2004). 

Esperem sentint l'última playlist de la temporada anterior...

------------------------------------------------------------------------------------------------

La propera data....

13 de desembre, 19 h. Amb Martí Sales (de Surfing Sirles)

Agitador cultural tot terreny, és el percutor de la banda Surfing Sirles, que fa anys que afegeix energia al panorama musical de la ciutat. Escriptor vocacional, ha publicat el llibre ‘Ara és el moment. Breu crònica oral dels indis catalans’ (Amsterdam Llibres). A més, és un dels artífex del estival Internacional de Poesía ‘Barcelona Poesía’. Tota una centrifugadora de referències artístiques que val la pena sondejar.

Bandcamp # 6: Grampoder

És cert que tot el que la banda gallega Grampoder necessita per tocar "cabe en un Seat Ibiza". Ho vaig poder comprovar al concert que aquest grup va fer a la Rambla del Portalet de Sant Feliu de Guíxols, per tancar el Sant Feliu Fest' 13. Portaven guitarra, baix, bateria -només bombo i tom-, una pandereta, una melòdica, teclats i bases electròniques. Ells, com el seu set, sembla que també s'adaptin a les mides de l'escenari, perquè quan toquen arronsen les espatlles, com si es volguessin encongir.  Algunes de les seves cançons em va recordar molt a Yo la Tengo. 

Els dos membres de Grampoder, Martin Wu i Le Roi, dos veterans de l'escena gallega diuen que fan “rock portátil, pop campestre, folk psicodélico, punk acústico, hardcore comeflores. Tanto podemos tocar en el Carnegie Hall como en el hall de un piso de protección oficial. Porque el concepto es ese: hacer buenas canciones, con melodía, energía y compromiso, y  poder adaptarlas a cualquier  escenario”.

El seu primer disc Golf Whiskey (Discos da maquina, 13) està ple de bones cançons cantades en gallec, publicades per un segell també de Galícia, Discos da Maquina. El nom del disc es refereix al senyal nàutic que es fa per indicar que un tripulant a caigut a l'aigua i sol·licitar ajuda per rescatar-lo. Obre l'àlbum la refrescant, enèrgica i contagiosa Anisado. Segueix amb una elegant i mandrosa  Porcos, una cançó que fa referència a la situació econòmica i social actual i que no és la única que trobem al disc. A Capitalismo (Mise en Abyme) cantan "un ladrón que roba a un ladrón que roba a un ladrón...". I a O imperio do mal trobem una inspirada melòdica d' aires de western. Les bases electròniques són les protagonistes de la hipnòtica Champagne i de l' aquàtica Minas de auga. 

Tormenta polar és intimista i té un resignada tornada díficil de no taral·leja, igual que  els cors de "A longa marxa". Inocente, és la més èpica i curta del disc i un cant a l'optimisme, no exempt de dubtes. El tropicalisme també és present a Golf Whiskey. El trobem a Helsinki i a la trepidant i divertida Robert Millar, dedicada a aquest ciclista que diuen que es va canviar de sexe. La útima cançó també s'inspira en el món dels esports. La fastiguejada Penalti e expulsión, evoca la ràbia i la frustració. Pot semblar que els Grampoder són gent seriosa, que estan de tornada de tot. Però, no, al contrari, són gent alegre que fan música càlida, intimista i vital. 

Seleccions Rare, Groove, & Tururut II: The Disco Demands

Les seleccions Rare, Groove, & Tururut son una sèrie de posts sobre selectes i singulars recopilacions de música dels anys 50, 60, i 70, més o menys rara i més o menys difosa, feta en estranyes edicions i segurament adreçades a minories. Afegim que la gran majoria es troben també descatalogades físicament.
Petits tresors que conformen la cara B de la nostra discografia.



The Disco Demands son una sèrie de cinc cds recopilatoris (també disponibles en vinil) fets pel col·leccionista i DJ i productor escossés Al Kent (Ewan Kelly) sota els segells Barely Breaking Even (BBE) Records i Million Dollar Disco.

Cada CD està ple de meravellosa i negra, molt negra, música Disco dels anys setanta, amb tocs funky amb majúscules. Capaç de fer vibrar fins la darrera fibra del nostre cos. 
Em manifesto molt fan dels Bee Gees, però cal aclarir que la música disco va molt més enllà del que es va popularitzar, arrelant de manera molt diversa a les pistes de ball nord-americanes. Es ben cert que desprès del genial l'èxit del Philly Sound o el so de Philadelphia, la música va anar divergent cap a altres territoris més racials i menys orquestrals, amb més soul i com ja em dit, amb més funk. Aquesta es una mostra excepcional, un munt de temes (la gran majoria força desconeguts) amb una gran càrrega de força, ritme, delicadesa, i com no, de sexualitat espaterrants. La selecció conte gran quantitat de temes reeditats i remasteritzats.

Les caràtules dels discos son d'un vigor contundent captant l’essència de l'erotisme tant de moda durant l'època del Blaxploitation i paral·lelament lligats a l'empenta del moviments reivindicatius afroamericans en l'autoreafirmació com a comunitat cultural diversa i creativa. Realment l’exuberància de totes les portades deixa sense alè.

Altres edicions han contat amb altres portades molt més tímides, segurament subjectes a fins comercials, malgrat tot els alegres i desenfadats anys setanta parlen per si sols.

Al Youtube hi trobareu algun que altre exemple.





Creieu-me si us dic que escoltant aquests discs desitjareu haver nascut negres.

Lo Jaume.

Música i poesia a França #5: Le pont Mirabeau, Leo Ferré

Vasos comunicants - octubre 2013

Nicolas Blondeau, bibliotecari de la Médiathèque du Grand Dole i membre de l'ACIM ens proposa un nou poema musicat.

Le Pont Mirabeau és un dels ponts que creua el riu Sena, a París. I també és el títol d'un poema de Guillaume Apollinaire (1880-1918), un dels poetes d'avantguarda de principis del segle XX: cubista, futurista, dadaista, i precursor del surrealisme. Actualment, un dels poetes més populars de França.

Leo Ferré el va musicar per a l'àlbum Léo Ferré chante les Poètes (1986)

 

Sous le Mirabeau coule la Seine Et nos amours Faut-il qu'il m'en souvienne La joie venait toujours après la peine Vienne la nuit sonne l'heure Les jours s'en vont je demeure Les mains dans les mains restons face à face Tandis que sous Le pont de nos bras passe Des éternels regards l'onde si lasse Vienne la nuit sonne l'heure Les jours s'en vont je demeure L'amour s'en va comme cette eau courante L'amour s'en va Comme la vie est lente Et comme l'Espérance est violente Vienne la nuit sonne l'heure Les jours s'en vont je demeure Passent les jours et passent les semaines Ni temps passé Ni les amours reviennent Sous le pont Mirabeau coule la Seine Vienne la vuit sonne l'heure Les jours s'en vont je demeure

Sota el pont de Mirabeau passa la Sena i els nostres amors. Sort que tinc memòria: després de la pena sempre ve la joia. Arriba la nit, ja és l'hora. Els dies passen i jo em quedo. Les mans a les mans, restem cara a cara mentre sota el pont dels nostres braços passa l'onada cansada de les eternes mirades. Arriba la nit, ja és l'hora. Els dies passen i jo em quedo. L'amor se'n va com l'aigua que corre. L'amor se'n va a poc a poc com la vida, com l'esperança violenta. Arriba la nit, ja és l'hora. Els dies passen i jo em quedo. Passen els dies i les setmanes. Ni passa el temps ni els amors tornen Sota el pont de Mirabeau flueix la Sena. Arriba la nit, ja és l'hora. Els dies passen i jo em quedo.

I a Mediamus: Voleu que vos la cante? : la poésie chantée catalane #6

Brasil convidat d'honor a la Fira del Llibre de Frankurt 2013. Guia de Lectura & Playlist

Del 9 al 13 d'octubre es celebra la Fira del Llibre de Frankfurt, que enguany té Brasil com a convidat d'honor. Us deixo una petita guia bibliogràfica sobre l'autoproclamat país del futur.  Per acompanyar la guia, he fet una playlist amb cantants i grups brasilenys actuals i algun clàssic contemporani. 

Gràcies als brasilenys Raquel Gariani, que havia escrit per la revista barcelonina de tendències "Le Cool" i que també recomana la ràdio Metanol FM, que "é um coletivo e uma rádio online independente, que tem como principal objetivo divulgar e disseminar uma nova cena eletrônica". I a Ze Pequeno (el DJ) que punxava a l'enyorat "Clandestino" de Barcelona i era la meitat de "Wanted".  

A la llista hi trobareu estils com el manguebit , hip hop, psicodèlia i Música Popular Brasilenya. 

Meeting Boulevard # 11 : Mercè Barnadas

Meeting Boulevard és un punt de trobada, un seguit d'entrevistes amb diferents bibliotecaris catalans que anirem publicant periòdicament amb l'objectiu de copsar el moment actual de la biblioteca, la professió bibliotecària i,  més concretament, la música a la biblioteca pública.

Després de les entrevistes amb Anna Bröll, Carme Fenoll, Glòria Pérez-Salmerón, David Cuadrado,  Marthe Himelfarb, Àngels Sola, Esther Suriñach, Núria Gondolbeu, Daniel Arredondo i Francesc Pujol,  continuem la sèrie amb la Mercè Barnadas, bibliotecària a la bib. Francesc Ferrer i Guàrdia, a la vila de Caldes de Malavella

Mercè Barnadas

De petita volies ser bibliotecària? Des de quan ho ets? 
De petita volia ser missionera, o sigui que, si tenim en compte la feina que fem les bibliotecàries de pobles petits, es pot dir que he fet realitat el meu somni. Bàsicament, perquè es compleixen les dues condicions més rellevants: molta voluntat de servei i poca retribució. La veritat és que sóc bibliotecària per pura casualitat. Vaig saber que hi havia una plaça de tècnic auxiliar a la biblioteca de Caldes, m’hi vaig presentat i la vaig treure. En aquella època, els rinoceronts del Camp dels Ninots encara eren vius. Va ser mentre ja treballava que vaig decidir estudiar Documentació. 


Que és el que més t'ha agradat i t'agrada d'aquesta professió? 
La professió m’agrada bàsicament perquè som la baula que enllaça la cultura i les persones. Dins d’això ho pots encabir tot: coneixement, oci, pensament, etc. En Xuan Bello diu que les biblioteques són ambaixades de l’ànima humana. No sé si es pot definir millor. 
D’una biblioteca petita com la de Caldes, m’agrada la facilitat de contacte directe amb l’entorn. La llibertat i seguretat que et dóna el fet de conèixer personalment la majoria de gent per la que treballes. Una biblioteca en un poble petit és un eix de cohesió social de primera magnitud. S’ha d’aprofitar i potenciar.  A més, hi fem tots els papers de l’auca, des de catalogar a organitzar concerts, escollir el fons o explicar contes. Som molt polifacètiques. 


Quina és la situació més divertida que has viscut en una biblioteca? 
No sé si se’n pot dir divertida però una de les situacions que recordo amb més emoció és el dia del concert de Mishima. Inauguràvem els Glopets d’Estiu, oferíem una copa de cava i a les 10 del vespre pujaven els músics a l’escenari. Malgrat les previsions del Meteocat i dels pagesos de la zona a qui vaig preguntar, a les 10 en punt va començar a ploure. Després d’uns moments de dubte, vam decidir fer-ho a dins. Vam apartar taules, cadires i prestatges. Xops, vam muntar tot l’equip a la sala d’adults, que deu fer un 100 m. quadrats i amb la copa de cava, ja calent, a la mà i amb una calor i humitat terribles vam disfrutar d’un dels millors concerts que hem fet mai a la biblioteca. 

El grup Mishima en directe a la biblioteca Ferrer i Guàrdia de Caldes de Malavella

Estem vivint una època difícil per als serveis públics on moltes vegades la imaginació ha d'arribar on no arriba el pressupost. En aquest sentit, com veus els ànims entre els companys de les nostres biblioteques públiques? 
D’imaginació n’hi hem posat sempre, això no ho pot negar ningú. A vegades amb projectes amb més pressupost, ara amb restriccions. S’han quedat algunes il·lusions pel camí, però què hi farem?  Plorar una mica i tornar a la feina. Les biblioteques petites estem acostumades a  treballar amb pressupostos minsos, tant pel que fa a fons com per les activitats, i sempre n’ hem tret molt de rendiment. Però aquest mínim l’hem de tenir si volem conservar la poca autonomia de què disposem. Hi ha biblioteques amb partides molt baixes per a compra de fons i això dificulta la creació d’una bona col·lecció de material audiovisual, és el mateix que passa amb els pressupostos per activitats. Això no ho podem viure amb normalitat. És clar que el poder del voluntariat és bàsic i hi hem de comptar, com destaca la Carme Fenoll en el seu decàleg bibliotecari, però s’ha de saber gestionar bé. Pel que fa a l’acció cultural, per exemple, és evident que podem organitzar actes molt interessants amb voluntaris. Nosaltres acabem fer un homenatge a La pell de brau de Salvador Espriu amb una lectura de textos en totes les llengües de la Península Ibèrica. I ho va fer gent del poble de diferents orígens. Això té un sentit en sí mateix, no és un pedaç. Sempre hi poden haver excepcions però, en general, s’han de poder pagar, i si pot ser bé, els escriptors que vénen a les trobades dels clubs, encara que n’ hàgim de fer menys; podem explicar contes nosaltres mateixes a les visites de l’escola però si organitzem hores del conte per al públic les han de fer professionals, que ho fan molt bé i que paguen els seus impostos i com això, moltes altres activitats. S’ha de trobar un equilibri entre arromangar-se per fer el que calgui i ser un màrtir pidolaire.


Alguns creiem que després del tsunami generat per les Tecnologies de la Informació i de la Comunicació el rol del bibliotecari ha d'evolucionar assumint cada vegada més un paper de guia i de transmissor cultural per poder sobreviure. Quina és la teva opinió al respecte? Creus que els bibliotecaris estem realment prou preparats per aquest repte? 
En aquest cas, les biblioteques petites juguem amb l’avantatge de la proximitat. Sempre hem fet d’intermediaris culturals. Principalment amb la literatura però també amb el món audiovisual i les activitats, ara toca el món virtual. És clar que amb aquest últim estem en procés d’aprenentatge. A vegades és complicat prendre decisions al respecte perquè no saps el rendiment que et donarà, per exemple, la creació d’un bloc. És difícil de quantificar perquè per molt que es comptin les visites, no saps què passa realment pel cap d’aquestes persones i si tota la feina que fas serveix per alguna cosa. 


Seguint aquest fil, últimament ha aparegut la paraula ‘prescripció’ com una de les funcions fonamentals del bibliotecari del S.XXI. La tendència, doncs, hauria de ser l'especialització i la cooperació. Et consta que s’estiguin donant passos efectius en aquesta direcció a les biblioteques catalanes? I si no, quins creus que haurien de ser?
Amb els nostres pressupostos, l’espai disponible i l’ampli ventall d’usuaris que tenim, per nosaltres és molt difícil l’especialització. A les biblioteques més grans ho trobo interessant perquè esdevenen referents i un lloc comú per la resta i això està molt bé. Pel que fa a la cooperació, per les biblioteques petites és vital. No entenc com podríem sobreviure sense la col·laboració amb altres biblioteques i amb les entitats del poble. El nostre problema més gran  és l’ aïllament. Per això, eines com l’extranet són molt valuoses per nosaltres. Encara més fa uns anys, perquè podíem interactuar amb tot el territori, ara només és d’àmbit gironí. Tot i així, s’ha convertit en imprescindible. 


Des de la teva experiència personal a la biblioteca on treballes, quin és l’ús que en fan actualment els usuaris de la col·lecció de música? Us demanen consell? Es deixen recomanar? Busquen descobrir coses noves o més aviat volen trobar el que ja coneixen?
Pel que fa a l’última pregunta, normalment combinen les dues coses. Nosaltres continuem comprant cd’s i espero seguir així. Encara tenim un grup d’usuaris que escolta música en aquest suport. És clar que la majoria ja passen dels 30 anys, els més joves no els utilitzen. Però intentem oferir-los alternatives. A ells i a tothom. Des de fa anys organitzem concerts al nostre jardí. Pel nostre escenari hi ha passat el bo i millor del panorama musical del pop català: Maria Coma, Maria Rodés, Anna Roig, Sílvia Pérez Cruz, Pau Vallvé, Joan Colomo, grups de jazz, etc. També promocionem artistes locals, que en tenim de molts bons: l’Eduard Canimas o el Chico con la Espina en el Costado, entre d’altres. Són concerts gratuïts, gran part del públic és de Caldes i molts vénen sense saber qui és l’artista. A partir d’aquí comença  un diàleg que pot conduir a la secció de discos i al préstec, o no. No crec que el préstec sigui un objectiu en sí mateix. 


Alguns creiem que, ara més que mai, la biblioteca pública hauria d’assumir un rol pedagògic actiu en la formació del gust musical de la comunitat a la qual pertany. Quina és la teva opinió al respecte? Seria possible? Com?
Som transmissors de cultura i la música n’és una part. A part de tenir un bon fons musical i difondre’l, es poden fer coses: treballar conjuntament amb l’Escola de Música de la població, fer sessions del club de lectura dedicades a la música. Al nostre vam llegir el llibre “Pensar i fer música”, de Josep M. Mestres Quadreny: un dels autors més importants de música contemporània i vam fer una audició. Per cert, per la documentació de suport ens van ajudar molts els musictecaris. Tenim ganes de repetir experiències similars. Per mainada, hi ha ofertes molt interessants. Des de tallers de música electrònica, contes amb acompanyament musical molt originals, concerts de petit format, etc.  La biblioteca ha de ser al centre de totes aquestes experiències. N’hi ha algunes de molt innovadores en biblioteques europees com el préstec d’instruments. Imagineu aquests joves que munten els seus primers grups, venint a la biblioteca a treure en préstec una guitarra. Això ho fan a algunes biblioteques holandeses. Una bona iniciativa d’aquí, és de la biblioteca Vapor Vell, que inclou vinils a la seva col·lecció musical.


El concepte ‘biblioteca musical híbrida’ proposa que la col·lecció física de les biblioteques i les recomanacions de música en línia no són substitutives sinó complementàries, ja que ambdós presenten avantatges i inconvenients, comparteixes aquesta opinió? Creus que es un concepte vàlid? 
Sí, és clar. Crec que, fins que no tinguem una opció clara de debò, hem de continuar apostant per la col·lecció física. Potser ja ho heu comentat des de l’Ampli, però fa poc un amic documentalista m’explicava experiències molt interessants en aquest sentit. Una era la de biblioteques americanes que havien digitalitzat el seu fons musical i l’oferien als seus usuaris de totes dues maneres: de forma física o digital. Un fons al que l’usuari hi accedia des de la pròpia web de la biblioteca o se li enviava amb Dropbox directament al seu l’ ordinador o al dispositiu mòbil. Això és una idea clara, de col·laboració i que ho inclou pràcticament tot. En el nostre cas, el de les biblioteques catalanes vull dir, aquesta opció permetria, entre altres coses, revitalitzar un fons extens i elaborat amb criteri, no excloure la gent que no participa del món digital (que n’hi ha molta), captar els joves que se’ns escapen i no dependre de les fluctuacions de les plataformes musicals tipus Spotify. Imagineu-vos tot el nostre fons digitalitzat i disponible. Tot i respectar escrupolosament la llei de drets d’autor o negociant llicències, tindríem un  marge d’acció de molt bon aprofitar. 


Actualment s’està utilitzant cada vegada més la recomanació musical utilitzant plataformes com Spotify, Youtube o Grooveshark; tothom crea el seu cercle d’amics per descobrir i compartir la música. Creus que els bibliotecaris hauríem també de participar activament en les plataformes de música social? De quina manera? Amb quina funció? 
Hi hem de participar però no et sabria dir com. Hem d’anar investigant i mirar si el que anem oferint interessa als nostres usuaris. Tot just experimentem, fem llistes, pengem temes als nostres blocs o al FB des de l’Spotify o del SoundCloud... Ara mateix és una mica un campi qui pugui i té raó l’Esther Suriñach quan diu que, en aquest sentit, les biblioteques donem una imatge una mica caòtica, però això és perquè estem vives. Com diu una cançó d’en Santiago Auseron, “en el caos no hi ha error”. Estem buscant el camí. Per això, mentre no el trobem no ens podem aventurar a deixar el que hem estat caminant fins ara. No sé si sóc molt pragmàtica o és que encara no he sortit del Camp dels Ninots.


Quin és el darrer disc o discos que t’han emocionat?
Nova Creu Alta de Refree

Moltes gràcies Mercè per la teva participació

Diada de la Rumba a la Biblioteca Salvador Allende/Espai Marfà de Girona

"Y esas guitarras que se oían en los discos, que parecían olitas de esas que hace el agua en las fuentes con surtidor...A mi me gustaría morir en un sitio donde todas las fuentes sonasen como la guitarra del Guacho". 

Biblioteca Salvador Allende 

El Palito, el narrador de la novel·la El triunfo de Francisco Casavella, ambientada al Barri Xino i amb la rumba com a banda sonora, es moria per les "olitas" del Guacho, d'altres perdran el cap  pel ventilador de Peret, per la sensualitat murmurada però ràpida del Pescaílla, pel piano melòdic i contingut de Chacho, pels aires renovadors del Gato Pérez o per la fusió de grups actuals com Dusminguet, Gertrudis o La Pegatina. I tothom podrà trobar aquests intèrprets i grups, més una selecció de llibres, pel·lícules i discos al recull de rumba Catalana que la Biblioteca Salvador Allende (Girona) ha preparat en motiu de la Diada de la Rumba Catalana, que enguany arrenca a l'Espai Marfà, que comparteix edifici amb la biblioteca. 

La Diada de la Rumba és la mostra més important de rumba catalana. Després de quatre edicions a Barcelona, la diada s'expandeix arreu de Catalunya i de l'Estat. Sis ciutats participen aquest any a la Diada de la Rumba: Girona (2 i 5 d'octubre), Granollers (26 d'octubre), Vic (9 de novembre), Barcelona (17 de novembre), Madrid (19 d'octubre) i Saragossa (20 de desembre). L'objectiu dels organitzadors, Foment de la Rumba Catalana (FORCAT), és acostar la rumba a la gent, a través d'actuacions musicals i activitats lúdiques i informatives.

El dimecres 2 d'Octubre va tenir lloc el primer acte de la Diada, amb una audició comentada a càrrec de DJ Oriolet. A més de punxar i paticipar en clubs com el Rumba Club, Oriolet també col·labora amb el fanzine Santa Rumba, que compta amb la benedicció de Sant Gaudenci. El dissabte 5 d'octubre a l'Espai Marfà hi haurà tres tallers gratuïts: taller de ball rumbero amb Marta Allué, taller de guitarra ventilador amb el cantaor gironí Jordi Fornells i Pau Ballesteros, del grup de rumba gironí Calvari, i taller de percussió rumbera amb Nuri Madí. 

El concert de Peret a l'Auditori de Girona es va suspendre 

Carles Closas, més conegut com a Txarly Brown, a més de ser el president executiu -amb el permís de Peret que és el president president- de FORCAT i tenir un coneixement enciclopèdic sobre la rumba en general, també és el responsable del projecte Achilifunk, una sèrie de recopilatoris basats en la influència dels ritmes afroamericans en la música d'arrel; de quan el soul, el funk i la música disco es van emparentar amb la rumba i el flamenc. Achilifunk també era el nom del programa de ràdio que fins fa ben poc, Txarly Brown tenia a Ràdio Gladys Palmera. Els podcast d'aquests programes es poden escoltar al seu mixcloud.  

Txarly Brown

Txarly Brown dedica dues sessions als pares de la rumba catalana, el rei Peret i El Pescadilla i una als germans Amaya, un duet que va saltar a la fama el 1971 amb la seva versió del clàssic antillà Caramelos. Los Amaya es van convertir en un dels principals exponents de la rumba catalana. Les seves versions de cançons d'Ennio Morricone com El bueno, el feo y el malo o La muerte tenía un precio són tan bones com les originals. Txarly Brown també ha preparat especials de rumba per altres programes de ràdio, com l'Hamabipulgada de Hala Bedi Irratia, on va preparar la sèrie Diggin the rumba crates  , on feia un recorregut per diferents territoris rumberos. 

Escoltar

 Escoltar

Escoltar

Iniciatives com la Diada de la Rumba vetllen perquè el ventilador mai deixi de girar. 

BONUS TRACKS: 

Aprofitant l'ocasió, també podeu consultar altres post del bagul de l'Ampli que  parlen de la rumba: 

Rumba catalana a la Biblioteca Jaume Fuster de Barcelona

Top 12 Quinqui (Exposició Quinquis dels 80)