dimecres, 21 d’agost de 2013

L'intèrpret i la partitura (i 3): Godowsky, Chopin i la tensió

Aquesta breu sèrie és només una pinzellada relacionada amb la vida que poden tenir les partitures en mans dels artistes. No es tractava, doncs, de mostrar versions curioses. Sinó de la reivindicació de l'intèrpret, per una banda, com a artista viu que intervé en la revitalització de la música impresa; i de la partitura, per una altra, com a punt de partida. 

A la primera nota vam mostrar un exemple visceral a partir de la música clàssica: la soprano Barbara Hannigan conduint Ligeti a extrems preciosos. A la segona, un dels punts de vista més originals sobre la interpretació de concerts clàssics: Glenn Gould posant en primera fila l'acompanyament d'una obra de Brahms amb l'admirada distància de Leonard Bernstein.

Per aquest capítol final, oferim una petita volta. Una partitura que esdevé una segona partitura, i deixa a l'intèrpret amb els dits crispats. 

El punt de partida són els Estudis de Chopin



Aquestes peces, destinades a ser la projecció artística de certes dificultats tècniques del piano, han esdevingut un repertori clàssic de l'instrument i un repte entre la tècnica i la bellesa per l'intèrpret. Chopin en va escriure 27, en la seva -ai- breu vida. Aquesta és una mostra d'aquestes peces:


Contra tot pronòstic, el pianista i compositor polac Leopold Godowsky, admirador profund de Chopin, va decidir donar una volta a aquests estudis.


Godowsky va realitzar 54 versions dels estudis de Chopin, en les quals augmenta la dificultat tècnica que abordava Chopin, ressaltant la bellesa de cada melodia. Es tracta d'un treball inaudit, una reescriptura potenciada. Un treball híbrid, entre el compositor i l'intèrpret, entre l'homenatge i la insubordinació, entre el paper i la vida mutant de la partitura. 



Aquí teniu una bona interpretació d'aquest intríngulis doble. L'intèrpret sap que està tocant Chopin, i que alhora està tocant Godowsky, i que, a més, alguns passatges tenen tal dificultat tècnica que busquen (més que la precisió) la tensió del propi pianista. Allò que ja queda més enllà de la partitura, ni que sigui la del silenci John Cage. 


I aquí teniu un playlist perquè el paper i la música continui la seva evolució orgànica al vostre cap.


Molts articles de l'Ampli estan relacionats amb aquesta minisèrie. Aquests, però, poden ser els principals:

- Escolta comparada: Beethoven.
- Això no és música! (3)
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...