dilluns, 5 d’agost de 2013

L'intèrpret i la partitura (1): Barbara Hannigan i Ligeti

El món de la música clàssica - i potser també la resta- ha de lluitar constantment contra la sacralització acadèmica. Quadrar-se davant una partitura i sotmetre's, com un funcionari davant d'un text sagrat. L'intèrpret seria un funcionari virtuós. Com un artesà més que com un artista. El compositor, un creador diví, indiscutible. Com un médium de llenguatge intocable.

Aquesta série (si ho arriba a ser) pretén mostrar les possibles i fecundes ruptures d'aquesta inèrcia. La relació orgànica d'una partitura amb el seu intèrpret. La peça com una cosa viva. La interpretació com un punt de vista sensible, mutant. 

Comencem amb dos artistes extraordinaris i la seva feliç confluència:

D'una banda, Ligeti, un dels grans compositors contemporanis. Autor d'una obra minimal i profunda alhora, és capaç de deixar-nos sols davant de nosaltres mateixos com gairebé no ho fa cap música.  


Donar ni tan sols una pinzellada de la seva producció depassa la capacitat d'aquest post i del seu artífex. Deixeu còrrer, si voleu, aquest playlist:



De l'altra la soprano Barbara Hannigan, una de les cantants amb més força i menys enfarfegament de les quals tenim noticia. 


Barbara s'implica a les peces d'una manera visceral, artística, arrosegant la partitura allà on el paper s'acaba. Perquè les possibilitats del paper s'acaben! La seva carrera és un compendi de saviesa i bona tria, sempre el part contemporània, àrida i fora d'ordre del repertori. Tan que ja deixa de ser cultura per ser un culte. Per exemple:


I aquí ve la confluència. Els mysteries of the Macabre, un arranjament per orquestra reduida realitzat entre el 1988 i el 1991. 



Es pot senzillament interpretar la peça. Deixar passa les notes, una rera l'altra, venerar el paper com si fos una càbala, pactar un temps amb els músics. O es pot fer això. En barrena. Els Mysteries of the Macabre, amb la Avanti Chamber Orchestra. I una Barbara Hannigan que interpreta i dirigeix i vola més enllà d'allò que podíem esperar.  


Una cantant sense monument ni estrella ni carrer ni apologia. Perquè si ja ho és, i ambulant. Ens podem asseure sobre la tomba de Ligeti i deixar passar les hores, mai igual a si mateixes. 


Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...