1973 : playlist musictecària d'un any prodigiós

Molt rock:   glam rock, òpera rock, hard rock, proto-punk rock, rock simfònic, rock progressiu, art rock, country rock, southern rock, space rock ...  però també pop, funk, soul, jazz-rock, free jazz o connexions jamaicanes. 1973 va ser un any sorprenent  per la quantitat, la varietat i, sobretot, la qualitat dels àlbums que s'hi van publicar, molts d'ells autèntics clàssics de la música popular del nostre temps.

Portades icòniques, indumentàries impossibles, radicalitat creativa i molta inspiració.

Per presentar una mostra el més completa possible de la música produïda en aquest any s'ha escollit la plataforma Spotify per motius obvis:  és pràctica, ofereix un so de qualitat, és la més utilitzada i sobretot una de les que conté més música de tota mena. En ella, però, hi ha absències d'artistes molt notables;  en conseqüència en l'any que ens ocupa s'enyoren molt obres essencials com Dark Side of The Moon (Pink Floyd) , Houses of the Holy (Led Zeppelin) , Larks' Tongues in Aspic (King Crimson), Mind Games (John Lennon), Ringo (Ringo Starr), Living in the Material World (George Harrisson) o Leg End (Henry Cow). Malgrat aquestes mancances (que es poden escoltar, però, també en streaming encara que amb pitjor qualitat, a la plataforma Youtube) val a dir que a Spotify s'hi troba un percentatge molt alt dels discos buscats per confeccionar aquesta playlist.

Una llista de peces musicals que qualifiquem com playlist musictecària en el sentit de que vol ser una mostra sonora exahustiva, gairebé enciclopèdica, dels LPs que es van publicar en un any prodigiós en la història de la música popular però, al mateix temps, també una mostra molt selectiva. La idea és aplicar en la confecció d'una playlist els criteris utilitzats tradicionalment en la tria de CDs per a la biblioteca pública.

En el primer sedàs s'han descartat els àlbums certament irrellevants o sense interès artístic o documental obtenint com a resultat un impressionant conjunt de 130 àlbums de molta qualitat. Posteriorment, s'han avaluat i escollit els temes més rellevants de cada un d'aquests àlbums seguint els clàssics criteris de valor artístic, aportació creativa a la tradició de cada gènere i la influència en treballs posteriors. En aquest sentit cal reconéixer que aquesta tasca es fa més rigorosa gràcies a la perspectiva que aporten els 40 anys d'història d'aquests discos. Finalment, com a simple anècdota, comentarem que en aquesta playlist només hi ha un disc del qual s'han seleccionat totes les cançons ...

Heus a aquí alguns dels històrics LPs representats a la playlist; comprovareu que és una llista realment aclaparadora:

Aladdin Sane (David Bowie), Quadrophenia (The Who), Tubular Bells (Mike Oldfield), Berlin (Lou Reed), Goat Head's Soup (Rolling Stones), Paris 1919 (John Cale), Goodbye Yellow Brick Road (Elton John), Over-Nite Sensation (Frank Zappa),  Piano Man (Billy Joel), Tres Hombres (ZZ Top), Band on the Run (Paul McCartney), Raw Power (Iggy Pop), NYD (New York Dolls), Billion Dollar Babies (Alice Cooper), Head Hunter (Herbie Hancock), Sweetnighter (Weather Report), Birds of Fire (Mahavishnu Orchestra), Selling England by the Pound (Genesis), Yessongs (Yes), Brain Salad Surgery (Emerson, Lake & Palmer), Catch a Fire (Bob Marley), Pronounced 'Lĕh-'nérd 'Skin-'nérd (Lynyrd Skynyrd), Love Devotion Surrender (Carlos Santana&John McLaughlin), Welcome (Santana), Brothers and Sisters (Allman Brothers), Innervisions (Stevie Wonder), Call Me (Al Green), Black Caesar (James Brown), Let's Get it On (Marvin Gaye), Greetings from Ashbury Park (Bruce Springsteen), Closing Time (Tom Waits), Aerosmith (Aerosmith), Sabbath Bloody Sabbath (Black Sabbath), Pat Garrett & Billy the Kid (Bob Dylan), Who do We Think We Are? (Deep Purple), Live at the Rainbow (Focus), We're an American Band (Grand Funk), A Passion Play (Jethro Tull), Queen (Queen), Virtuoso (Joe Pass), GP (Gram Parsons),  Six Wives of Henry VIII (Rick Wakeman), For Your Pleasure (Roxy Music), Stranded (Roxy Music), Any Old Wind That Blows (Johnny Cash), Aloha from Hawaii (Elvis), Blueprint (Rory Gallagher), Masterpiece (Temptations), Space Ritual (Hawkwind), Faust IV (Faust), Wake on the Flood (Grateful Dead), Fanfare for the Warriors (Art Ensemble of Chicago), Bananamour (Kevin Ayers), Flying Teapot (Gong), Pin Ups (David Bowie)

Així com altres bons discos de grans artistes com:

Beach Boys, Suzie Quatro, The Guess Who, Free, Jim Croce, Al Kooper, Judy Collins, Camel, Dusty Springfield, Little Feat, Traffic, John Martyn, Todd Rundgren, The Byrds, T. Rex, Donovan, Barry White, The J. Geils Band, Eagles, Faces, Uriah Heep, Wishbone Ash, Carpenters, Bachman-Turner Overdrive, Smokey Robinson, Earth Wind & Fire, Nazareth, Gary Glitter, Manfred Mann, Diana Ross, Chicago, Sly & The Family Stone, Carole King, John Denver, Aretha Franklin, Mott The Hoople, Waylon Jennings, Golden Earring, Rod Stewart, Poco, Thin Lizzy, Status Quo, Atomic Rooster, Average White Band, Bryan Ferry, Caravan, Jackson Browne, Renaissance, Bonnie Raitt, Kool & The Gang, Quincy Jones, Montrose, Cockney Rebel, Electric Light Orchestra, Premiata Forneria Marconi, Don Cherry ...


En companyia o solitud, amb el mode de seqüència continua o aleatòria (jo recomanaria aquesta darrera), a volum màxim o com a atmosfera  ambiental ...  1973 : una selecció de moltes hores de música non-stop per submergir-se a fons en una autèntica edat d'or musical.

Enjoy!

L'humor a la música clàssica: una xerrada de Pere Andreu Jariod

La música clàssica és un bagul amb més de 500 anys de tresors. Aquest bagul amaga joies humorístiques que es mostraran en una sessió hilarant. L'humor pertany a la música, per la mateixa raó que la música pertany a la vida quotidiana. Tal com va dir ell. 

El periodista i entusiasta diletant Pere Andreu Jariod.mostrarà aquesta faceta d'una música que sovint és víctima de la pompa amb que ha estat investida. Jariod és el percutor de l'espai Notes de Clàssica, de Catalunya Música. I es va fer ressó de l'AMPLI en una grata ocasió.  La seva tasca divulgativa és fèrtil i prolífica. La podeu veure aquí. 

Ell mateix ho explica:

Poden ser compatibles dos conceptes en principi antagònics com són l'humor i la música clàssica? En aquesta xerrada ens encarregarem de demostrar que sí és possible. Sentirem i veurem uns quants exemples, des de la música més antiga fins als nostres dies. Si sou dels qui penseu que la música clàssica és una música seriosa, veniu i descobrireu que això no és més que un tòpic.

I ens recomana aquest vídeo:

Serà el dijous 29 d'agost, a les 19h. a la sala d'actes de la Biblioteca Vapor Vell (4a pl.).

Ptge. Vapor Vell, 1.

Entrada lliure.

Us hi esperem!

Podeu trobar entrades que relacionen l'humor amb la música aquí:

Intel·ligència i humor, Tim Minchin

Música i humor

Trash musical (4 posts)

Shreds: humor low-cost

Dontlikepiano. Electrònica sense endolls a la Cala Jóncols

Abans que comencés el cicle de concerts de la Cala Jóncols, es va preguntar a tots els músics que hi participaven què era per a ells la música electrònica i què farien si visquessin en un món sense electricitat, si no tinguessin on endollar-se. En aquest vídeo teniu algunes de les contestes que els artistes van donar: 

Però la resposta definitiva a totes les qüestions plantejades, la donarà Rafel Plana (Donlikepiano) a l'últim concert de la Cala Jóncols, juntament amb Jordi Rabascall i Pia Nielsen -que ja han actuat a la cala com a Bearlin i Miss Q- en l'espectacle Electrònica sense endolls que s'estrenarà el 25 d'agost i on sonaran Daft Punk, Björk, Rihanna, Kraftwerk, The Human League, Depeche Mode i potser una mica de Dontlikepiano. Si ens hem de guiar per l'assaig de l'espectacle, sembla ser que el darrer concert de la Cala, com el primer, el de la inauguració , que va anar a càrrec del Quartet Brossa, seran acústics :



Rafel Plana (al piano en el vídeo), és l'home que ha orquestrat tota la moguda de la Cala Jóncols: els concerts, el disc i el punt de llibre Música i Punt, en col·laboració amb el Servei de Biblioteques de la Generalitat de Catalunya i l'associació de bibliotecaris especialitzats en música (musictecaris) Ampli. A més de posar música al punt d'Ada Castells, Rafel Plana també ha creat una playlist amb la música de la cala.

Rafel Plana és pianista de formació clàssica, productor i compositor. Després de més de 150 concerts arreu de l'Estat Espanyol i d'Europa s'introdueix al món escènic on entra en contacte amb les companyies de dansa i de teatre amb les quals desenvolupa projectes com a compositor i director musical. Ha treballat per al Teatro Español, el Teatre Nacional de Catalunya, el Gran Teatro de Cáceres, el Teatro Alcázar de Madrid, el Teatre Poliorama, el Gran Teatre del Liceu, el Teatro de Lisboa, L'Espai Brossa i el Teatre Tantarantana, entre d'altres. A més de darrere el teló, Rafel Planas també ha treballat als Conciertos de Ràdio3, El Mercat de Música Viva de Vic, el Senglar Rock, la Fira de Música d'Arrel de Manresa i la Mar de Músicas. 

Rafel Plana amb barret al Llanto

Dins de la seva llarga trajectòria destaca l'espectacle flamenc El llanto, basat en el poema de Federico García Lorca Llanto por Ignacio Sánchez Mejías; i els seus treballs amb artistes com Rafael Amargo, Bruno Galindo, Carles Benavent, Preston Heyman, Julio Bocca, Jordi Bonell o Shakira. Actualment combina la música per al teatre, el cinema i la televisió amb la producció musical al seu estudi, on tant es dedica al flamenc més pur com a la poesia sonora i l'spoken word o a l'electrònica més avantguardista. 

Després de més de 15 anys en el món de la música per cinema, teatre i arts escèniques, Rafel Plana decideix desdoblar-se i convertir-se en Dontlikepiano i Mr. robot per dedicar-se a la música electrònica i desenvolupar un llenguatge propi que, en paraules del mateix músic "tracta els recursos expressius i la maquinària electrònica amb la mateixa cura que Johan Sebastian Bach composava els seus preludis i fugues". 

La música de dontlikepiano recorda els haikus, desprèn aromes retro i es plena de detalls i de sorollets i té unes intros captivadores. A la web de Dontlikepiano, podeu escoltar algunes de les cançons que formaran part del seu proper treball discogràfic. El tema Check-In Out, ha estat inclòs al recopilatori Ibiza Balearic Chill de l'editorial Clipper's, amb qui Rafel Plana està preparant un espectacle multimèdia en directe pel 2013. Com a Mr. Robot, Rafel Plana està començant una prolífica carrera com a remixer. Les seves produccions per a Matthew Snell, Kenny Wesley i Danielle Whitters aviat sortiran als Estats Units. 

Rafel Plana explicava al Diari de Girona que el que pretenia amb el cicle de concerts La música de la Cala era "vincular la tradició i el patrimoni de la Cala Jóncols amb l'avantguarda creativa musical". Els músics que han actuat als concerts de la cala -que ha comptat amb el patrocini de la ginebra empordanesa Nut- han passat la nit a Jóncols gràcies a la col·laboració de la Confraria de Pescadors i de l'Ajuntament de Roses que han cedit part de la barraca de pescadors que hi ha a la cala, una de les més antigues de Catalunya. 

"La gent no s'imagina el nivell de les propostes que estem presentant i al·lucina bastant...s'allunya força del chill-out", deia sobre els concerts Rafel Plana. Han passat per la Cala Jóncols : XTRNGR, Miss Q, Boreals, Esperit!, Lasers i Bearlin. I també els Dj's Diego Armando (Xavier Riembau), Dave Bridge, Joan S. Luna i El Gran Patchinko (Bruno Galindo). No estava previst que hi anessin, però també han acabat posant música a Jóncols el veterà DJ2D2 i Herr Bove (Xavi Bové). 

Aquest cap de setmana tindran lloc els últims concerts i sessions de la Cala Jóncols, que aniran a càrrec de Fernando Lagreca i Christian Len (24 d'agost). El dj de Babylon Beach (Eivissa) ha preparat una sèrie de sets especials per Jóncols. Tancarà el cicle l'espectacle Electrònica sense endolls (25 d'agost). El diumenge també es presentarà el primer reproductor físic d'Spotify, dissenyat per Jordi Parra com a projecte per La música de la Cala. La música s'acaba a Jóncols, però l'estiu que ve hi tornarà, perquè sembla que el projecte tindrà continuïtat. Ens veiem allà!

L'intèrpret i la partitura (i 3): Godowsky, Chopin i la tensió

Aquesta breu sèrie és només una pinzellada relacionada amb la vida que poden tenir les partitures en mans dels artistes. No es tractava, doncs, de mostrar versions curioses. Sinó de la reivindicació de l'intèrpret, per una banda, com a artista viu que intervé en la revitalització de la música impresa; i de la partitura, per una altra, com a punt de partida. 

A la primera nota vam mostrar un exemple visceral a partir de la música clàssica: la soprano Barbara Hannigan conduint Ligeti a extrems preciosos. A la segona, un dels punts de vista més originals sobre la interpretació de concerts clàssics: Glenn Gould posant en primera fila l'acompanyament d'una obra de Brahms amb l'admirada distància de Leonard Bernstein.

Per aquest capítol final, oferim una petita volta. Una partitura que esdevé una segona partitura, i deixa a l'intèrpret amb els dits crispats. 

El punt de partida són els Estudis de Chopin. 

Aquestes peces, destinades a ser la projecció artística de certes dificultats tècniques del piano, han esdevingut un repertori clàssic de l'instrument i un repte entre la tècnica i la bellesa per l'intèrpret. Chopin en va escriure 27, en la seva -ai- breu vida. Aquesta és una mostra d'aquestes peces:

Contra tot pronòstic, el pianista i compositor polac Leopold Godowsky, admirador profund de Chopin, va decidir donar una volta a aquests estudis.

Godowsky va realitzar 54 versions dels estudis de Chopin, en les quals augmenta la dificultat tècnica que abordava Chopin, ressaltant la bellesa de cada melodia. Es tracta d'un treball inaudit, una reescriptura potenciada. Un treball híbrid, entre el compositor i l'intèrpret, entre l'homenatge i la insubordinació, entre el paper i la vida mutant de la partitura. 

Aquí teniu una bona interpretació d'aquest intríngulis doble. L'intèrpret sap que està tocant Chopin, i que alhora està tocant Godowsky, i que, a més, alguns passatges tenen tal dificultat tècnica que busquen (més que la precisió) la tensió del propi pianista. Allò que ja queda més enllà de la partitura, ni que sigui la del silenci John Cage. 

I aquí teniu un playlist perquè el paper i la música continui la seva evolució orgànica al vostre cap.

Molts articles de l'Ampli estan relacionats amb aquesta minisèrie. Aquests, però, poden ser els principals:

- Escolta comparada: Beethoven.
- Això no és música! (3)

El vídeo del diumenge: King Crimson 1974

King Crimson  

1974  

El video del diumenge és una de les sèries clàssiques d'aquest bloc on podeu trobar una selecció de documents àudio-visuals de qualsevol època o gènere musical. Tota selecció pot ser interessant per si mateixa en quant a peça escollida, pel motiu que sigui, entre moltes altres. Les seleccions musictecàries tracten d'aportar un context cultural a certs documents musicals destacats per raons artístiques, socials, tècniques, històriques, innovadores o senzillament pel seu poder sentimental subjectiu.

Avui volem presentar una filmació de notable valor per als aficionats al  rock més complex i creatiu.



King Crimson és una de les grans institucions musicals contemporànies que compta ja 44 anys d'existència en constant evolució artística sota la direcció del guitarrista i compositor Robert Fripp com a únic membre permanent. La seva trajectòria consta de diferents etapes que combinen activitat i interrupció des del 1968 fins al moment actual incorporant diverses influències i instrumentació durant la seva història incloent el jazz i la música folk, música clàssica i experimental, rock psicodèlic, hard rock i heavy metal, New Wave, gamelan, l'electrònica i el drum and bass.

La primera encarnació de KC (1968-1969) va tenir tant èxit com curta vida, deixant un llegat de gran valor amb l'extraordinari i mític àlbum In the Court of the Crimson King , complementat per la recopilació Epitaph, un cofre de 4 CDs recollint els seus millors enregistraments en viu.
D'aquesta etapa no es coneix cap document vídeo a excepció d'un curt fragment de la seva actuació al Hyde Park de Londres en el famós festival encapçalat pels Rolling Stones dos dies després de la mort de Brian Jones.
En aquest període King Crimson va establir bona part dels fonaments de la música coneguda com rock progressiu.

De la segona formació estable (1971-1972) després d'un periode d'interregne convuls en tenim abundant documentació sonora, tant en estudi com en directe, però cap document àudio-visual.
Com anècdota d'aquesta segona alineació, comentarem que tant Bryan Ferry com Elton John van ser candidats per ocupar la plaça de vocalista. Tots dos van ser descartats en favor de Boz Burrell.
Aquesta època es caracteritza per la fricció entre la intensitat i la cerebralitat anticomercial de Robert Fripp per una banda, i la tendència al rhythm & blues i el rock style of life dels altres membres per un altra.

Una fricció que desemboca en una nova encarnació. Nous músics i nou concepte musical amb més predomini de la experimentació i la improvisació, ampliant una vegada més els limits del rock amb altres elements musicals. Així, des del 1972 fins al 1974, el nou King Crimson enregistra una excel·lent trilogia en estudi: els àlbums Larks' Tongues in Aspic , Starless and Bible Black i Red  (un dels meus favorits de la producció total de KC), així com abundants enregistraments dels seus concerts.  Aquests enregistraments en directe són d'especial importància degut al caràcter improvisador d'aquesta formació. D'entre ells destaquem la magnífica recopilació The Great Deceiver .

I per primera vegada, disposem de material àudiovisual de King Crimson:

1) 1973: una filmació en estudi per al llegendari programa Beat Club de la televisió alemana (Bremen) amb la formació inicial d'aquest període crimsonià:

    Jamie Muir a la percussió

    Bill Brufford a la bateria

    Robert Fripp a la guitarra i melotró

    David Cross al violí i melotró

    John Wetton al baix i la veu

filmació dividida en tres part al Youtube:

Part 1: http://www.youtube.com/watch?v=EZCS7RGlujM 
Part 2: http://www.youtube.com/watch?v=k03s1W3NR1E
Part 3: http://www.youtube.com/watch?v=5FNiK73zqm4


2) 1973: una filmació de 12 minuts en directe al Central Park de Nova York, ja sense la percussió de Jamie Muir

http://www.youtube.com/watch?v=8kLt2wdvDHQ

3) 1974: I, finalment, el vídeo del diumenge d'avui, el concert de 29 minuts enregistrat en estudi per al programa Melody de la televisió francesa ORTF. Un document molt especial per la seva excel·lent qualitat de imatge i so i perquè recull la única filmació coneguda de la interpretació del tema Starless (un dels cims de la música del King Crimson dels anys 70's) a càrrec de la formació original.

Llista dels temes interpretats:

Larks' Tongues in Aspic (part II)

Improvisation

The Night Watch

Lament

Starless

Melody 

ORTF TV 
 Paris, França

22 Març 1974

* * *

Després d'aquest període de gran intensitat creativa King Crimson entra en un període letàrgic de 7 anys fins el 1981. Des de llavors i fins ara, KC ha seguit apareixent i desapareixent en diverses fases amb diferents formacions i diferents músiques que queden resumides en aquest gràfic:

La història i l'obra de King Crimson és una de les més interessants i influents de la història de la música contemporània i mereix ser coneguda i disfrutada. A continuació i com a despedida, apuntem 

els tres enllaços més importants per capbussar-se en aquesta institució musical única:

Article a la Wikipedia: http://en.wikipedia.org/wiki/King_Crimson

Pàgina oficial: king-crimson.com

La Fan-page oficial: elephant-talk.com

" King Crimson és bàsicament una manera de fer coses: quan no hi ha res per fer, no es fa res i Crimson desapareix i quan hi ha música per ser tocada Crimson reapareix ". 

Robert Fripp 

Bandcamp # 5: Lasers a la Cala Jóncols

Del cel a la terra. Aquesta és la trajectòria que fins ara han descrit els Lasers, un trio de música electrònica de Barcelona format per Ivan Lorenzo, Charlie del Valle i Àlex Farré, amb un Ep homònim i dos discos. 

Les cançons de l'Ep Lasers (Autoeditat, 2011) i del seu primer àlbum, l'expansiu Juno (Irregular, 2011), es construeixen al voltant de bucles de cosmic space disco, house retro i synth-pop, que es podrien inspirar en les òrbites que descriuen els planetes. L'espai està molt present en els seus dos primers treballs. Lasers s'obre amb la retrofuturista i progressiva 3027, mira a les estrelles a Well spent dollars (When I was a Child/look at the sky/looking for something/yes to buy a telescope) i s'enlaira  amb la lluminosa i continguda Orion, per començar la conquesta de l'espai amb la llunyania de Moonfire i els tambors marcials d' Interestellar battle.

Juno  podria ser la banda sonora d'una missió espacial. En aquest segon treball, continuem trobant la presència de veus llunyanes, gairebé ecos, i capes i capes de so ens conviden a explorar l'univers i anar més enllà del sistema solar -a qui Irregular ha dedicat un disc de remescles-, en un viatge tenyit lleugerament de lisèrgia i ple d'emoció i descobriments. 

Al seu tercer treball, Exchange Levels, deixen de mirar al cel, per posar els peus a la pista de ball, amb un so més urbà i cosmopolita amb accent pop, però sense perdre èpica (Roof down, Come Over i Levels). A Exchange Levels el cosmic disco (As you want) comparteix protagonisme amb el house ballable de Chicago i Nova York. Tampoc falten els moments més tranquils (Alex Eardrum) i peces amb veu com Weightless. El moment estelar de Exchange Levels, arriba amb el house càlid de Bird Feeder. Aquest dissabte podeu veure els Lasers a la Cala Jóncols, on faran una versió Dj set del seus treballs. 

L'intèrpret i la partitura (2): Gould, Bernstein i Brahms

Fa una setmana vam encetar una breu sèrie sobre la curiosa relació entre els intèrprets i la partitura. La idea principal és que una partitura no és un text diví, a reproduir funcionarialment (encara que impliqui virtuosisme), sinó un punt de partida que pot ser viu i orgànic. Passa al món de la música clàssica però no només: avui en dia es toquen -i s'ensenyen a les escoles- peces de Charlie Parker com ell les tocava fa 70 anys. És a dir com si ell, si hagués viscut, no hagués sentit més música. És la sacralització del passat. I la monumentalització de la seva obra, eliminada toda capacitat de mutació al llarg del temps.

Pocs són els intèrprets que han traspassat la línia de la interpretació virtuosa, fidedigna, per intentar una altra cosa. Avui us mostrem la que potser és la més famosa. Ens trobem amb:

1) Leonard Bernstein, un director tan famós que el seu nom ja dóna pas a un continent i a una época. Us n'hem parlat, amb amor i pedagogia, aquí. Ell serà el responsable subsidiari de la conducció de la peça que us mostrarem. 

2) En segon terme, Johannes Brahms, un dels grans compositors romàntics, de temperament cerebral i ànima complexa.

3) I en tercer lloc, un dels grans genis interpretatius de tots els temps: Glenn Gould. D'ell us n'hem parlat amb passió i emoció aquí, i val la pena tornar-hi.

La peça que els uneix és el Concert per a piano número 1 de Brahms, una peça estrenada el 1859 que va viure una inesperada nova vida cent anys després. El dissabte 7 d'abril de 1962 Bernstein es plantava al capdavant de la Filarmònica de Nova York, al Carnegie Hall, i en comptes de començar a dirigir l'orquestra es girà cap al públic i digué unes paraules que són una lliçó de música inoblidable. 

Aquí teniu el text complet d'aquest impressionant intervenció, que podeu seguir amb l'enregistrament àudio d'aquest moment històric.

No se asusten, el Sr. Gould ha venido y aparecerá en un momento. Como saben, no tengo la costumbre de hablar en los conciertos, excepto en los preámbulos de las noches de los jueves, pero una curiosa situación ha surgido, que merece, creo, una o dos palabras. Están a punto de escuchar una interpretación, yo diría, poco ortodoxa del Concierto de Brahms en Re menor, una interpretación tan singularmente distinta de cualquiera que haya escuchado, o soñado, en un tiempo remarcablemente lento, con frecuente desvío de las indicaciones dinámicas de Brahms. No puedo decir que esté de acuerdo con la manera en que el Sr. Gould concibe la pieza, y eso plantea una cuestión interesante: ¿por qué la estoy dirigiendo? (Risas del público) La estoy dirigiendo porque el Sr. Gould es un artista tan válido y tan riguroso que debo tomarme con total seriedad cualquier cosa que él conciba de buena fe, y su concepción es suficientemente interesante como para que pensar que ustedes merecen escucharla también.

Pero la vieja cuestión sigue ahí: En un concierto, ¿quién es el jefe, el solista o el director? La respuesta, claro está, es, a veces uno, a veces el otro, dependiendo de las personas implicadas. Pero casi siempre ambos consiguen lograr juntarse y, bien por persuasión o encanto o amenazas incluso, componer una obra unificada. Sólo en una ocasión anterior a esta tuve que plegarme a una enteramente nueva e incompatible versión: fue la última vez que acompañé al Sr. Gould (risas). Pero en esta ocasión nuestros puntos de vista son tan discrepantes que me he sentido en la obligación de descargarme de responsabilidad con esta pequeña confesión. Entonces, cabe insistir, ¿por qué estoy dirigiendo el concierto? ¿Por qué no monto un pequeño escándalo y busco un sustituto al solista o cedo mi lugar a uno de mis asistentes? Porque estoy fascinado, feliz, de poder mirar con nuevos ojos este concierto, tantas y tantas veces ejecutado; porque hay momentos en que la ejecución del Sr. Gould emerge con una convicción y frescura sorprendentes; en tercer lugar, porque todos podemos aprender algo de este artista extraordinario, un intérprete reflexivo, y finalmente, porque hay en la música eso que Dimitri Mitropoulos solía llamar «el elemento travieso», un factor de curiosidad, aventura, experimentación, y les puedo asegurar que esta semana colaborando con Mr. Gould en la preparación de este concierto ha sido toda una aventura, y es con ese espíritu de aventura que ahora se lo presentamos a ustedes.

El concert complet està enregistrat i és una meravella inaudita, rara, única. Com si la Grècia Antiga ressucités. És aquesta, i només cal tancar els ulls i pensar que cada partitura, inclús la universal, amaga melodies com acompanyaments i viceversa.

Continuarà!

Bandcamp #4 : Boreals a la Cala Jóncols

Encara que els seus dos Ep's portin noms de països i ciutats del sud, Grecia (Irregular,2012) i Rome (2011), Boreals fan honor al seu nom: La seva música, una harmònica conjunció d'electrònica minimalista de dormitori  i post-rock somiador, evoca paisatges de bellesa glacial on ja ha arribat la primavera i la neu es comença a fondre, la boira es dissipa i s'albiren lluminoses clarianes.

Boreals són Miquel Serra i els germans bessons Víctor i Xavier Paradís. Tenen vintipocs anys i venen de Barcelona, però la seva etèria música podria tenir l'origen a la mateixa nebulosa on van nèixer les estrelles que formen part de la constel·lació de la Corona Boreal. Les veus s'obren pas entre sons gasosos, riffs de guitarres i partícules sorolloses que recorden la pols còsmica, per extingir-se i apagar-se lentament, mentre continuen brillant en la llunyania. Aquest cap de setmana podreu sentir els Boreals al paisatge lunar del Parc Natural del Cap de Creus, a la Cala Jóncols. 

Música i Punt d'Estiu i altres propostes bibliotecàries

A més de parlar de la tria de les cançons pel punt de llibre, en aquest post també explico altres iniciatives bibliotecàries, com les de les biblioteques La Bòbila de L'Hospitalet, especialitzada en novel·la negra i la  Maria Antonieta Cot de Vallcarca i Penitents, especialitzada en jazz i blues, relacionades amb els llibres que recomana Rafael Vallbona, Keops Total, Xurmo i Soleà de Jean Claude Izzo i Els pirats del Dharma de Jack Kerouac. Els dos altres llibres que completen la tria de Vallbona són Homer, Íliada d'Alessandro Baricco i Los viajes de Júpiter de Ted Simon. 

L’admiració que Jack Kerouac sentia per Frank Sinatra, va ser el punt de partida d’aquesta playlist. Learning the blues és una cançó que sona a la novel·la Els pirats del Dharma. Un dels escenaris d’aquest llibre de Kerouac és Mèxic; i Frontera és una cançó que evoca la pols i la calor d’aquest país. I’m a lonesome hobo retrata l’esperit nòmada dels beatniks i els viatges en moto de Ted Simon, autor de Los Viajes de Júpiter. També estan dedicades a les motos la bruta M-bike i la frenètica de Living End. 



Baricco explica una versió alternativa de la Íliada, a Homero, Íliada; i John Cale ens presenta una altra Helena de Troya a la xulesca Helen of Troy. La playlist acaba al mediterrani, concretament a les banlieus de Marsella, la ciutat protagonista de la trilogia policíaca de Jean-Claude Izzo, formada per Keops Total, Xurmo i Soleà; amb el hip hop reivindicatiu de dos grups marsellesos, Keny Arkana (La rage) i la Fonky Family (Bad boys de Marseille).

La trilogia de Marsella: Keops Total, Xurmo i Soleà, està protagonitzada pel polícia Fabio Montale, un híbrid entre el Montalbano de Camilleri i els detectius hard-boiler americans, que entèn bé els petits delictes de joventut perquè ell mateix  n'havia comès. Destinat als barris perifèrics de Marsella, l'altra gran protagonista de la trilogia, on viu una immigració que ja no pertany al seu lloc d'origen, però que tampoc s'identifica amb el país d'acollida i on és més important fer regnar la pau que fer complir la llei, Montale ha de fer front a la corrupció policial i al poder de les màfies.

El retrat que Jean-Claude Izzo fa de Marsella, inclou nombroses referències a poemes i cançons que encaixen a la perfecció en la novel·la i en reforcen el realisme. Els títols de les seves tres novel·les són també els títols de tres cançons: Keops Total, és una cançó del grup de rap de Marsella IAM, Xurmo és una cançó del grup de raggamuffin Massilia Sound System, també marsellesos, que canten en occità i fusionen reggae i rap; i Soleà, a més d'un pal flamenc, és el títol d'una cançó de Miles Davis.

En diferents moments de Keops Total, Izzo explica la influència dels grups de rap i perquè han nascut a Marsella (p.75): 

"La música a tota llet. Rap, naturalment. Els IAM ja els coneixia. Un grup marsellès molt enrotllat. Se'ls sentia sovint a Radio Grenouille, l'equivalent de Radio Nova de París. Programava tots els grups de reggae i rap de Marsella i del Sud. IAM, Faboulous Trobadours, Bouducon, Hypnotik, Black Lions. I Massilia Sound System, que havia nascut en l'ambient ultra, al gol sud de l'estadi velòdrom. El grup havia encomanat la febre del ragga hip hop als aficionats de l'Olympique, i després la febre havia pujat a la ciutat. 

A Marsella, la gent xerra. I el rap no és més que això, xerrar. Xerrar pels descosits, sense parar. Els cosins jamaicans, aquí van trobar germans. I es van posar a xerrar com al bar. De l'Estat centralista, dels suburbis cutres, dels autobusos nocturns. De la vida i dels problemes de la vida. Del món vist des de Marsella. 

Se sobreviu a cop de rap
I no t'hi trenquis més el cap
A París poder i pasta
Massa per a un pobre rasta
Quan ets jove i sense un ral
Et costa anar de legal
Però si no t'arrossegues
Sempre et queden els col·legues
I si l'Estat se't vol follar
Fes que s'ho hagi de currar "

Non sumis á l'Etat - IAM - De la planète Mars

A més de hip hop, a Keops Total s'hi poden "escoltar" totes aquestes cançons:



La Biblioteca de La Bòbila de L'Hospitalet està especialitzada en novel·la negra. Enguany ha organitzat, conjuntament amb la Biblioteca Marian Vayreda d'Olot un viatge a Marsella amb un intinerari que recorre els indrets on transcorre la novel·la d'Izzo. La Biblioteca de la Bòbila també edita L'Hospitalet Confidencial, el butlletí del Club de Lectura de novel·la negra de la biblioteca. El número 59 d'aquesta publicació està dedicat a la trilogia de Marsella. Compte, conté spoilers! El 14 d'octubre el Club de Novel·la d'Intriga de la Biblioteca Salvador Allende (Girona) dedicarà la seva sessió a Keops Total.

A la guia de lectura en dos díptics, Beats & Boppers de la Biblioteca Maria Antonieta Cot de Vallcarca i Penitents, també trobareu recomanada la novel·la Els pirats del Dharma de Kerouac i una sèrie de discos que podrien formar part de la banda sonora d'aquest llibre. Aquesta guia es va fer en motiu de l'estrena de la pel·lícula A la Carretera, que adapta la famosa novel·la de Kerouac. Beats & Boppers explora la relació que hi havia entre els beatniks i el be bop. La biblioteca també va fer una exposició amb els documents recomanats.

L'intèrpret i la partitura (1): Barbara Hannigan i Ligeti

El món de la música clàssica - i potser també la resta- ha de lluitar constantment contra la sacralització acadèmica. Quadrar-se davant una partitura i sotmetre's, com un funcionari davant d'un text sagrat. L'intèrpret seria un funcionari virtuós. Com un artesà més que com un artista. El compositor, un creador diví, indiscutible. Com un médium de llenguatge intocable.

Aquesta série (si ho arriba a ser) pretén mostrar les possibles i fecundes ruptures d'aquesta inèrcia. La relació orgànica d'una partitura amb el seu intèrpret. La peça com una cosa viva. La interpretació com un punt de vista sensible, mutant. 

Comencem amb dos artistes extraordinaris i la seva feliç confluència:

D'una banda, Ligeti, un dels grans compositors contemporanis. Autor d'una obra minimal i profunda alhora, és capaç de deixar-nos sols davant de nosaltres mateixos com gairebé no ho fa cap música.  

Donar ni tan sols una pinzellada de la seva producció depassa la capacitat d'aquest post i del seu artífex. Deixeu còrrer, si voleu, aquest playlist:

De l'altra la soprano Barbara Hannigan, una de les cantants amb més força i menys enfarfegament de les quals tenim noticia. 

Barbara s'implica a les peces d'una manera visceral, artística, arrosegant la partitura allà on el paper s'acaba. Perquè les possibilitats del paper s'acaben! La seva carrera és un compendi de saviesa i bona tria, sempre el part contemporània, àrida i fora d'ordre del repertori. Tan que ja deixa de ser cultura per ser un culte. Per exemple:

I aquí ve la confluència. Els mysteries of the Macabre, un arranjament per orquestra reduida realitzat entre el 1988 i el 1991. 

Es pot senzillament interpretar la peça. Deixar passa les notes, una rera l'altra, venerar el paper com si fos una càbala, pactar un temps amb els músics. O es pot fer això. En barrena. Els Mysteries of the Macabre, amb la Avanti Chamber Orchestra. I una Barbara Hannigan que interpreta i dirigeix i vola més enllà d'allò que podíem esperar.  

Una cantant sense monument ni estrella ni carrer ni apologia. Perquè si ja ho és, i ambulant. Ens podem asseure sobre la tomba de Ligeti i deixar passar les hores, mai igual a si mateixes. 

Bebop i Lula, Estiu'13: jazz, blues i altres fílies

El 5è número del Bebop i Lula ja ha vist la llum. Un recull de novetats de jazz, blues, soul, country i rock and roll exclusiu per a oïdes exquisides i paladars musicals degustadors de vintage. Un compendi dels millors sons made in America que, periòdicament, treu el cap per la Biblioteca Vallcarca i els Penitents. I, ara també, amb enllaços a Spotify per tal que pugis escoltar els discos. Mmmmmmmm...Exciting!

Però com no només de música viuen els homes, aquest fanzine també et nodreix d'alguns llibres, d'algunes pel·lícules i d'algunes activitats que hem programat. Altres fílies que no entenen de gèneres, ni d'espai ni de temps, lliurement seleccionades per la nostra Lula.

Del Bebop i Lula d'aquest estiu destaquem una novetat per gènere:

* JAZZ: 


BENNY GOLSON. Benny Golson's New York Scene (1957)
Benny Golson és una de les llegendes vives de l'època daurada del jazz i, també, el saxofonista del qual Tom Hanks buscava un autògraf a la pel·lícula La Terminal. Aquest disc va ser el seu debut com a líder de la seva formació. Valoració Allmusic: 4,5* sobre 5.






Escolta Whisper Not, un tema que s'inclou a l'àlbum i que es va convertir en un estàndard.



* BLUES, BLUES-ROCK: 

DELTA SAINTS. Death letter jubilee (2013) 
Segon disc d'una de les bandes que, darrerament, millor ha connectat amb el públic barceloní. Cada concert dels de Nashville és una explosió d'autèntic blues-rock salvatgement fusionat amb gospel i soul.







El cotó no enganya:  ballaràs al voltant de la foguera amb Death letter jubilee, el tema que dóna títol a l'àlbum.



COUNTRY: 


EMMYLOU HARRIS. Pieces of the sky (1975). 
Tres són els discos d'Emmylou Harris que millor transmeten l'herència de Gram Parsons, mort l'any 1973: Pieces of the sky (1975), Elite Hotel (1975) i Luxury Liner (1977). Els tres són una lliçó del millor country, arrelats a la tradició però amb una empremta personal que fan de l'Emmylou una de les millors intèrprets d'aquest gènere.
Valoració Allmusic: 5* sobre 5.





Boulder to Birminghan, un dels temes de l'àlbum on la cantant dóna compte dels seus sentiments després de la mort del seu company, Gram Parsons.




SOUL, RHYTHM AND BLUES: 

MARY WELLS. Something new: Motown lost & found (comp. 2012)
Una aproximació als primers anys en el món de la música de la primera superestrella de la Motown, que recull 47 cançons, 23 de les quals són inèdites, enregistrades entre els anys 1961 a 1964. Sibarita compilació.









La màgia de les composicions d'Smokey Robinson, interpretades per l'encisadora veu de Mary Wells, és un exemple deliciós del power of soul: ens referim a My heart is like a clock, inclosa a l'àlbum. 

** Ei! encara no marxem: si vols rastrejar l'edició primaveral del Bebop i Lula, aquí la tens: