"...
"El surrealismo se ocupa y se ocupará constantemente, ante todo, de reproducir artificialmente este momento ideal en que el hombre, presa de una emoción particular, queda súbitamente a la merced de algo «más fuerte que él» que le lanza, pese a las protestas de su realidad física, hacia los ámbitos de lo inmortal. Lúcido y alerta, sale, después, aterrorizado, de este mal paso." 2on manifest surrealista.
L'expressió "música surrealista" és quasi un absurd. Com dir que el número 3 és groc. Però estimem el surrealisme i la música i flexionem dos vegades (reflexionem) per veure què en surt. El surrealisme és un desatascador, una mirada sempre lúdica, entremaliada. Un forma de mirar que ha trastocat la nostra percepció del món i de l'art.
Però és possible la música surrealista? Un peix soluble?
Aquesta és la prova A, partir d'una imatge surrealista i intentar traduir-la a música.
El resultat és fructífer i sempre tens. La definició prèvia del tema de la inspiració (encara que aquest sigui surrealista) acaba transformant la música en una auxiliar programàtica. La banda sonora sonora d'un surrealisme no té perquè ser-ho. Així, per exemple, The Nose, de Shostakovich.
La prova B, oblidar formes, patrons, continguts, temes i composar a la manera del "Deseo de ser Piel Roja" de Kafka: "Si uno pudiera ser un piel roja siempre alerta, cabalgando sobre un caballo veloz, a través del viento, constantemente sacudido sobre la tierra estremecida, hasta arrojar las espuelas porque no hacen falta espuelas, hasta arrojar las riendas porque no hacen falta riendas, y apenas viera ante sí que el campo era una pradera rasa, habrían desaparecido las crines y la cabeza del caballo." El resultat d'aquesta segona prova és raríssim, sovint intransferible. Aquí va un dels seus difícils intents, amb l'única guia de John Cage, o sigui del no-res.
Passades amb un interrogant mai esvaït aquestes proves, ens llancem a l'acció teòrica, si tal cosa és possible.
El surrealisme va ser una onada de frescor i imaginació sense precedents a la història de l'art. La literatura i el cinema en són una mostra palmària. No aixì la música, sense flotant entre l'abstracció instrumental i la submissió a temes i formes estàndars. Intentarem sondejar aquest bagul que, malgrat ser desconegut, està ple. Aquest post és la traducció d'una AMPLI Session, feta al Vapor Vell el 20 d'abril a les 16 h. [Pels que encara no les conegueu, sessions de música punxada a la biblioteca a càrrec dels propis musictecaris. Una apostolat ple de fortuna. Les ganes de compartir música: el vici, mai curat, de fer recopilacions temàtiques, de pensar en algú i disapar una tambor senser de bales musicals. No en un sentit creatiu, com a DJ's manipuladors de só, sinó com a selectors d'un àmbit específic de la música. Són sessions temàtiques, especialitzades, de descoberta i aprofundiment musical, i especialment de plaer pels sentits.]
El resultat és fructífer i sempre tens. La definició prèvia del tema de la inspiració (encara que aquest sigui surrealista) acaba transformant la música en una auxiliar programàtica. La banda sonora sonora d'un surrealisme no té perquè ser-ho. Així, per exemple, The Nose, de Shostakovich.
La prova B, oblidar formes, patrons, continguts, temes i composar a la manera del "Deseo de ser Piel Roja" de Kafka: "Si uno pudiera ser un piel roja siempre alerta, cabalgando sobre un caballo veloz, a través del viento, constantemente sacudido sobre la tierra estremecida, hasta arrojar las espuelas porque no hacen falta espuelas, hasta arrojar las riendas porque no hacen falta riendas, y apenas viera ante sí que el campo era una pradera rasa, habrían desaparecido las crines y la cabeza del caballo." El resultat d'aquesta segona prova és raríssim, sovint intransferible. Aquí va un dels seus difícils intents, amb l'única guia de John Cage, o sigui del no-res.
Passades amb un interrogant mai esvaït aquestes proves, ens llancem a l'acció teòrica, si tal cosa és possible.
El surrealisme va ser una onada de frescor i imaginació sense precedents a la història de l'art. La literatura i el cinema en són una mostra palmària. No aixì la música, sense flotant entre l'abstracció instrumental i la submissió a temes i formes estàndars. Intentarem sondejar aquest bagul que, malgrat ser desconegut, està ple. Aquest post és la traducció d'una AMPLI Session, feta al Vapor Vell el 20 d'abril a les 16 h. [Pels que encara no les conegueu, sessions de música punxada a la biblioteca a càrrec dels propis musictecaris. Una apostolat ple de fortuna. Les ganes de compartir música: el vici, mai curat, de fer recopilacions temàtiques, de pensar en algú i disapar una tambor senser de bales musicals. No en un sentit creatiu, com a DJ's manipuladors de só, sinó com a selectors d'un àmbit específic de la música. Són sessions temàtiques, especialitzades, de descoberta i aprofundiment musical, i especialment de plaer pels sentits.]
Qualsevol intent de caracteritzar el surrealisme ha de passar, en algun moment, per això:
Evidentment, si hi ha surrealisme és perquè hi ha realisme. Si podem posar alguna cosa sobre la realitat (aquesta és la definició: sur realisme, sobre reailsme) és perquè hi ha un realisme. Hi ha un surrealisme musical desenvolupat al món de la música contemporània, paral·lel al neorrealisme. Amb tres grans noms: Satie, Poulenc, Schaffer. Només farem un apunt sobre Erik Satie que és potser el més il·luminat (en el sentit de menys fosc) de tots ells. Aquesta mostra inoblidable, és del seus Embyons Desséches.
Però com frenar el dada, la lalia, la multitud d'obres que se'ns tiren a sobre. Com no disparar el Ballet Mecànic, el film de Fernand Leger, amb partitura del George Antheil. És el 1924, i encara no s'han assimilat molts dels seus estímuls.
Podríem sumar més noms: Stravinsky, un Dalí seriós (oh impossible) o l'arpista Anne LeBaron, contemporània i excèntrica, i ens atreviríem a dir que necessària. Aquí la teniu, si us animeu a veure el món de la música amb altres ulls (oïdes). Sortim de la música contemporània i anem al piano. Una gravació de 1922 que és anterior i també posterior al jazz. Erwin Schulhoff saltant per sobre del temps i del rag-time:
Quan se sent aquest piano, d'inspiració raríssima, el cap salta, en una sinapsi àgil, cap al gran Monk, Thelonious Monk. Calia ser, no freudià, sinó Freud per entrar en els motius d'inspiració d'aquest pianista que sempre buscava l'altra costat de la música. Un tema, per exemple, "Brilliant Corners", genera imatges que s'escapen al bon punt de generar-se.
Així hem arribat a la música popular. On el surrealisme (i l'experimentació) es dilueix i passa de la música a la lletra. Si encara queda algú a la sala, pensarem en els referents del surrealisme que tenim més a prop. Com no pensar en Space Oddity de David Bowie, un viatge que és un jaque mate: si és literal és una bojeria estelar, si és metafòric entra en terrenys lisèrgics on el surrealisme ha clavat la seva pèrtiga. No ens quedarem aquí. Doble o res. William Shatner, el capità Kirk, d'Star Trek es va atrevir a separar encara més de la realitat aquesta joia:
I tant a prop que quasi els podem tocar, trobem un grup que incorpora una de les mirades més surrealistes i precioses de la realitat. Tant, que la realitat sembla haver d'adaptar-se a les seves històries i no a l'inrevés. Antònia Font. Podríem posar mitja discogràfia, on es grata la nuca d'un pingüí i surt el segle XVII. Però aquesta petita peça, per exemple, és d'una bellesa que faria penedir-se a André Breton del seu judici fatal sobre la música:
Aquesta lletra inoblidable, dita en dos minuts que perforen el temps:
Es sol ixent com un fil de caliu crema un full de paper,
i escampa una taca de llum
que filtra es paisatge en color lentament,
verd, gris, groc de fulles pansides,
de camps amb espigues i blau de muntanyes.
Abraham Lincoln amb teles d'aranyes tirant a grapades cavalls,
darrere un exèrcit d'infants l'acompanya
i ordena amb un gest en silenci
que posin el cel, es desert i es turons,
mini napoleons amb tambors, guspires,
siluetes de dunes en trànsit.
Això no té fi, arribo al final del post exhaust. Com si participés en dos bàndols d'una batalla. Només puc deixar aquest últim detall del surrealisme local pel seu valor (en tots els sentits de la paraula): la primera formació del surrealisme, ajuntar paraules, jugar amb elles, quedar-se mirant les combinacions. Toreros muertos, toros immortals. No hi ha una manera d'entrar al surrealisme si no es creu (o s'accepta) que el món és una rara màgia i que es pot jugar amb ella:
Doncs aquí va el playlist complet. L'experiència de sentir-lo complet és bèlica, us ho podem assegurar. La ment necessita aferrar-se, la vida exigeix un sentit i aquí no hi ha bàlsams. Però por sobre d'aquesta sensació inicial sura una fosca meravella: el moll de l'òs estètic d'uns animals que s'han separat del món salvatge i tracten, no només de conèixer el món que els rodeja, sinó de transgredir-lo.
L'escolta es pot acompanyar d'aquesta senzilla presentació. A la manera del tarot (un joc de surrealisme psicològic) hi ha 22 elements, un d'ells sense nom, un altre sense número.
El surrealisme, però, se'ns escapa de les mans tan bon punt el volem comprendre. Igual que l'immortal Chiquito de la Calzada, davant la pregunta "¿Es usted un freak?" va respondre: "Yo soy el Conde Montecristo", també Dalí va donar la única resposta possible a la pregunta "¿Qué es el surrealismo?". "El surrealismo soy yo."
És a dir, tu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada