El piano, dels salons als bars (i 2). D'Art Tatum a Thelonius Monk

Aquest post és la segona i última part d'una presentació que pretén mostrar un material suggerent per una exposició musical. Difusió de l'art a través d'un intrument!

A l'anterior entrada vam deixar la història del piano plenament instal·lada als salons aristocràtics. Aquí la nostra història del piano entra en una fase sorprenent. Un nou gir de la història de la música popular fa que el piano sigui usat per altres finalitats menys sofisticades. Van ser uns negres americans qui el van treure dels salons, i de les cases, i el van fer saltar als clubs nocturns.

No afegim més que el primer nom, Art Tatum, un dels més grans instrumentistes de tots els temps i de tots els gèneres., aclamat per Rachmaninoff i el propi Horowitz. Us el mostrem en un fragment de documental presentat per Chick Corea. El piano, present als bars musicals, entre altres instruments com la batería, el contrabaix, el saxo, entre les copes, el fum i l'amor:

I encara un pas més, perquè el piano acabaria omplint d'alegria les nits, les improvisacions, el carrer. El piano fora de tot àmbit selecte, barrejant l'esprit saltimbanqui de Mozart, el caràcter ballable de les suites amb el swing, unint les exploracions de les fugues, dels divertimentos, amb les improvisacions... El piano apte (i més que apte: magnífic) per musicar la vida a les ciutats, la vida quotidiana, la festa. El piano, per sempre popular amb el gran Earl "Fatha" Hines.

A partir d'ell, i malgrat que ens trobem amb grans estilitstes i artistes del piano (de Bill Evans a Keith Jarret, de Herbie Hancock a Brad Mehldau, passant pel gran Cecil Taylor), el piano esdevé un instrument clàssic al món del jazz, del folklore, de tota la música viva. L'últim pas, l'havia donat un dels millors compositors de jazz de tots els temps: Thelonious Monk. Monk va desenvolupar una carrera artística incomparablement lliure, singular. El seu estil és únic. Juga amb el piano amb una soltura i una lúdica intel·ligència inèdita. Buscant les arestes, la frase aguda, la interpretació que fuig de l'automatisme i de la costum. Però sense perdre mai el swing. Monk, finalment, el cim d'una història particular del piano:

Amb Monk culmina, des d'aquesta perspectiva, la trajectoria del piano que va començar a les sales del barroc. No tenim coneixença de cap evolució interpretativa o estètica posterior. Les performances com les del inefable Jodorowski o de Dalí destruint pianos són això, performances. No és música. Però sempre hi ha escletxes de nova llum: un dels grans artistes catalans de tots els temps, Carles Santos, és el millor exponent d'una avantguarda pianística internacional. Intèrpret virtuós, ha creat moltes de les millors escenes teatrals amb un piano. Coneixedor profund de Bach, la seva obra sempre viu a fora de les esglèsies. Acabem l'article, doncs, pujats al seu piano:

Fins aquí ja tenim tota una exposició en marxa, que va des dels orígens de la corda percutida a Grècia i Roma, passa pel bressol de la música occidental, atravessa la millor música clàssica europea i aterra a l'amèrica convulsa i popular del segle XX. Un passeig històric particular seguint el rastre estètic d'un instrument.