 |
Capvespre a Costa da Morte (Gal·lícia)
Tot sovint, en aquest bloc musictecari, ens prenem la llibertat d'escriure articles sense massa sentit professional ni musical. Només responen a fílies, fòbies, obessions i altres passions que tenim els i les autores d'aquest espai. Això que segueix s'amotlla perfectament a aquesta definció. L'he titulat Naufragis, tot i que també es podria dir ... Mujeres desesperadas.
...
No sé si existeix cap recull temàtic de cançons marineres que parlin de naufragis, dones que esperen a la platja i mariners que s'enamoren a cada port. Jo he seleccionat les que a mi més m'han agradat al llarg dels anys. Aquest recull de naufragis amorosos recorre tres oceans, amb les seves músiques corresponents: el nostre mediterrani, les costes atlàntiques i també un bocí de l'oceà índic.
1) Les princeses sovint les trobem esperant el seu amor veritable tancades a la torre més alta del castell. Algunes, en canvi, es marceixen prop del mar, esperant un mariner que mai no ha de tornar.
Quina tristesa tan dolça / Que suave é a tristeza
dibuixen els teus ulls; / Que sai desse teu olhar
en aquest rostre de princesa / Desse rosto de princesa
cansat de contemplar el mar. / Cansado de olhar o mar
Quina bellesa, mar endins: / Lá ao longe que beleza
el sol es pon i neix la lluna. / Põe-se o sol nasce o luar
Però ni tan sols així la princesa / Mas nem por isso a princesa
aparta els ulls del mar. / Deixa de olhar o mar
dibuixen els teus ulls; / Que sai desse teu olhar
en aquest rostre de princesa / Desse rosto de princesa
cansat de contemplar el mar. / Cansado de olhar o mar
Quina bellesa, mar endins: / Lá ao longe que beleza
el sol es pon i neix la lluna. / Põe-se o sol nasce o luar
Però ni tan sols així la princesa / Mas nem por isso a princesa
aparta els ulls del mar. / Deixa de olhar o mar
2) Les dones que embogeixen a la platja esperant el retorn del seu amor, també són tot un clàssic d'aquest gènere (si és que existeix un gènere tal).
Del mediterrani, un poema de Miquel Costa i Llobera cantat per Maria del Mar Bonet, Cançó de na Ruixa Mantells. La trobareu als àlbums Jardí tancat (1981), Coreografies (1990)i El cor del temps (1997).
A les biblioteques públiques: Argus i Aladí.
Descalça i coberta de roba esquinçada,
corria salvatge, botant pels esculls;
i encara era bella sa testa colrada,
la flor de sos ulls.
Així tota sola, ran ran de les ones,
ja en temps de bonança, ja en temps de maror,
anava la trista cantant per estones
l'estranya cançó.
"La mar jo avorria, més ja l'estim ara,
des que hi té l'estatge l'amor que em fugí.
No tenc en la terra ni pare ni mare,
més ell és aquí!"
i encara era bella sa testa colrada,
la flor de sos ulls.
Així tota sola, ran ran de les ones,
ja en temps de bonança, ja en temps de maror,
anava la trista cantant per estones
l'estranya cançó.
"La mar jo avorria, més ja l'estim ara,
des que hi té l'estatge l'amor que em fugí.
No tenc en la terra ni pare ni mare,
més ell és aquí!"
Coreografia de Nacho Duato per la Cançó de na Ruixa Mantells
3) De les costes lusitanes, la veu d'Amalia Rodrigues per il·lustrar una altra història de desvari.
Les velles de la platja diuen que no tornaràs. / Dizem as velhas da praia, que não voltas:
Són boges! Estan boges! / São loucas! São loucas!
Jo sé, amor meu, / Eu sei, meu amor,
que ni tan sols vas arribar a marxar, / Que nem chegaste a partir,
perquè tot, al meu voltant, / Pois tudo, em meu redor,
em diu que sempre ets amb mi. / Me diz qu'estás sempre comigo.
En el vent que llança sorra contra els vidres, / No vento que lança areia nos vidros;
en l'aigua que canta, en el foc que s'apaga; / Na água que canta, no fogo mortiço;
en la tebior del llit i en la buidor dels bancs. / No calor do leito, nos bancos vazios;
Dins del meu pit, et porto sempre. / Dentro do meu peito, estás sempre comigo.
Són boges! Estan boges! / São loucas! São loucas!
Jo sé, amor meu, / Eu sei, meu amor,
que ni tan sols vas arribar a marxar, / Que nem chegaste a partir,
perquè tot, al meu voltant, / Pois tudo, em meu redor,
em diu que sempre ets amb mi. / Me diz qu'estás sempre comigo.
En el vent que llança sorra contra els vidres, / No vento que lança areia nos vidros;
en l'aigua que canta, en el foc que s'apaga; / Na água que canta, no fogo mortiço;
en la tebior del llit i en la buidor dels bancs. / No calor do leito, nos bancos vazios;
Dins del meu pit, et porto sempre. / Dentro do meu peito, estás sempre comigo.
La cançó, Danny boy, la podeu trobar en qualsevol recull de música irlandesa. Recomano especialment que l'escolteu en la veu de Mary O'hara.
5) Tornem a l'atlàntic lusità de la mà de Carminho i la seva versió del popular fado Meu amor marinheiro. En aquests versos, la veu femenina ja no espera en silenci ...
Estic gelosa / Tenho ciúmes,
de les verdes onades de la mar / Das verdes ondas do mar
que tossudes, et volen besar /Que teimam em querer beijar
el cos quan desafies les marees. / teu corpo erguido às marés.
Estic gelsoa /Tenho ciúmes
del vent que em traeix. / Do vento que me atraiçoa
Que et besa a proa / Que vem beijar-te na proa
i fuig per la coberta. / E foge pelo convés.
que tossudes, et volen besar /Que teimam em querer beijar
el cos quan desafies les marees. / teu corpo erguido às marés.
Estic gelsoa /Tenho ciúmes
del vent que em traeix. / Do vento que me atraiçoa
Que et besa a proa / Que vem beijar-te na proa
i fuig per la coberta. / E foge pelo convés.
Oh, amor meu, mariner, / Ó meu "amor marinheiro"
(...)
no miris les estrelles / Não olhes para as estrelas
perquè et podrien robar / Porque elas podem roubar
el verd dels teus ulls, / O verde que há nos teus olhos
els teus ulls, color de mar. / Teus olhos, da côr do mar.
(...)
no miris les estrelles / Não olhes para as estrelas
perquè et podrien robar / Porque elas podem roubar
el verd dels teus ulls, / O verde que há nos teus olhos
els teus ulls, color de mar. / Teus olhos, da côr do mar.
Malauradament, encara no podem trobar cap treball de Carminho en cap biblioteca pública de Catalunya. Però sí que hi trobarem aquesta cançó interpretada per Amalia Rodrigues, Maria Bethânia o Cristina Branco, entre d'altres.
6) Heus aquí Cristina Branco cantant un altre fado dedicat als amors mariners, Meu amor é marinheiro. La veu femenina accepta que el seu amor ha de ser lliure. Les seves arrels no les troba a terra ferma, sinó en les corrents dels rius, dels vents i dels mars.
El meu amor és mariner / Meu amor é marinheiro
i viu a alta mar. / E mora no alto mar
Els seus braços són com el vent: / Seus braços são como o vento
ningú no els pot amarrar. / Ninguém os pode amarrar
El meu a mor em diu que tinc /Meu amor disse que eu tinha
un gust de melangia a la boca. / Na boca um gosto a saudade
I uns cabells d'on neixen / E uns cabelos onde nascem
els vents i la llibertat. /Os ventos e a liberdade
El meu a mor és mariner / Meu amor é marinheiro
i viu a alta mar. /E mora no alto mar
El cor que neix lliure / Coraçâo que nasceu livre
no es pot apresar. / Não se pode acorrentar
i viu a alta mar. / E mora no alto mar
Els seus braços són com el vent: / Seus braços são como o vento
ningú no els pot amarrar. / Ninguém os pode amarrar
El meu a mor em diu que tinc /Meu amor disse que eu tinha
un gust de melangia a la boca. / Na boca um gosto a saudade
I uns cabells d'on neixen / E uns cabelos onde nascem
els vents i la llibertat. /Os ventos e a liberdade
El meu a mor és mariner / Meu amor é marinheiro
i viu a alta mar. /E mora no alto mar
El cor que neix lliure / Coraçâo que nasceu livre
no es pot apresar. / Não se pode acorrentar
Aquesta cançó la trobareu al disc Live (2006) de Cristina Branco.
I a les biblioteques públiques: Argus i Aladí.
7) I finalment, un petit canvi en la història clàssica d'Ulisses i Penèlope. Misía canta una versió no oficial del mite: Penèlope es cansa d'esperar i, a diferència de totes les veus anteriors, ja no espera quieta el retorn del seu amor del mar.
Penèlope teixeix a prop del moll. / Penélope costura junto ao molhe
Pregunta per Ulissses als mariners. / Pergunta por Ulisses aos marujos
Ningú en sap res. / Nenhum ouviu falar
Ninguí no l'ha vist al mar. / Ninguém o viu no mar
Penèlope demana comptes als astres, / Penélope pede contas aos astros
envia missatges xifrats als màstils / Manda recados cifrados nos mastros
i encén lluernes amb l'oli més pur; / E acende luzernas do mais puro azeite
es vesteix del blanc més cast / E veste-se de branco casto
i sense cap ornament. / Sem nenhum enfeite
Ulisses va tornar cansat i envellit. / Ulisses chegou cansado e velho
Però Penèlope ja no l'estava esperant. /Penélope não estava à sua espera
L'havien perdut, / Tornou-se uma esquecida
buscant odissees. / Em busca de Odisseias
Ulisses també està perdut: / Ulisses está perdido
ja no té qui li cusi els mitjons. / Não tem quem lhe coza as meias.
Pregunta per Ulissses als mariners. / Pergunta por Ulisses aos marujos
Ningú en sap res. / Nenhum ouviu falar
Ninguí no l'ha vist al mar. / Ninguém o viu no mar
Penèlope demana comptes als astres, / Penélope pede contas aos astros
envia missatges xifrats als màstils / Manda recados cifrados nos mastros
i encén lluernes amb l'oli més pur; / E acende luzernas do mais puro azeite
es vesteix del blanc més cast / E veste-se de branco casto
i sense cap ornament. / Sem nenhum enfeite
Ulisses va tornar cansat i envellit. / Ulisses chegou cansado e velho
Però Penèlope ja no l'estava esperant. /Penélope não estava à sua espera
L'havien perdut, / Tornou-se uma esquecida
buscant odissees. / Em busca de Odisseias
Ulisses també està perdut: / Ulisses está perdido
ja no té qui li cusi els mitjons. / Não tem quem lhe coza as meias.
Coast of Malabar interpretada per Ry Cooder a l'àlbum dels Chieftains,
The long black veil (1995). A les biblioteques públiques: Argus i Aladí.
Si en sabeu més ... me les direu?
