"I cannot live without my life. I cannot die without my soul"
Tot i que la banda sonora, a voltes sinistre i terrorífica, que va composar Alfred Newman per a la pel·lícula és perfecta -només amb la introducció ja ens en podem fer una idea-, l'escena que vull destacar té com a protagonista una peça de Mozart: l'últim moviment de la Sonata per a piano núm. 11 K.331, coneguda popularment com la Marxa Turca (Rondo Alla turca).
La Marxa turca és una de les peces per a piano més conegudes del compositor i molt sovint s'interpreta per separat. S'inspira en el so de les bandes turques dels geníssers , la música dels quals estava de moda en aquella època. A continuació, una bella interpretació del tema a càrrec de Glenn Gould.
La resta de músiques addicionals que ambienten la pel·lícula són també músiques de l'època: els primers valsos de saló que arribaven del continent o les danses populars del nord d'Anglaterra i d'Escòcia.
L'escena ens presenta un esdeveniment social al veïnat de Yorkshire fa uns dos cents anys: un ball organitzat pel flamant matrimoni Lindton, Cathy (Merle Oberon) i Edgar (David Niven). Un dels assistents al ball, Heathcliff (Lawrence Olivier), l'antic amant de Cathy, acaba de retornar d'Amèrica després de fer-hi fortuna. En una pausa del ball, els convidats s'asseuen al voltant d'un clavicordi i la concertista arranca les primeres notes accelerades de la Marxa Turca.
La seqüència, que en dos minuts escassos resumeix una història d'amor impossible, només compta amb tres protagonistes: els primers plans de les mirada penetrant de Lawrence Olivier, els ulls grandiosos de Merle Oberon, i la peça de Mozart.
Heathclliff: "Com em pots prohibir que parli d'allò que el teu cor m'està demanat a crits? Catherine: " El meu cor no diu res." Heathcliff: "Sento els batecs del teu cor més forts que la música que està sonant."
Primer moviment: la mirada fixa, segura i sense ni un parpalleig de Heathcliff -sempre amb un punt d'ironia- sobre Cathy, que desvia la mirada del seu etern amant. Segon moviment: comença un ball entre les tecles del piano i els seus ulls de sorpresa i temor, gelosia, remordiment i nostàlgia ... Tercer moviment: tristesa infinita per la pèrdua d'allò que podria haver estat i no va ser.
En el punt que la concertista culmina la interpretació de manera apoteòsica i els aplaudiments retornen a Cathy al món real, les llàgrimes que haurà de contenir ja li neguen els ulls. I a mi també.
Posteriorment, d'altres directors de cinema han adaptat la novel·la amb més o menys sort, més o menys fidelitat. Aquesta versió de William Wyler, potser no és la més fidel a la història original, però com a exercici cinematogràfic continua essent insuperable: les llums i les ombres del blanc i negre, el so del vent com una música constant, l'ambientació exquisida i els zooms a través de les finestres ... Malauradament, el mateix any competia pels Òscar amb una altra pel·lícula també insuperable i en color -en aquells anys tota una novetat-, la mítica: Gone with the wind o Allò que el vent s'endugué.
2 comentaris:
Article très intéressant qui m'a donné envie de voir le film. Nicolas :-)
Quan vulguis, Nicolas: chez toi ou à la mienne? He he he :-D
Publica un comentari a l'entrada