Jaume Vilarrubí dibuixa el seu homenatge a un dels grups més divertits, originals i emblemàtics de la cançó popular catalana.
Senyores i senyors, amb tots vostès.... La Trinca !
-->
-->
-->
Altres discos molt celebrats foren Xauxa, Ca barret!, o Mort de gana que ens portaran a l’any 1973 de nou a Canet, on un cop més els nois de la Trinca demostren el seu bon olfacte organitzant per primer cop les 6 hores de música de Canet (que no deixarien fins el 1978) fet que els farà entrar a formar part de la història amb el primer macroconcert català i molt més que una concentració musical, un irreverent esclat de joia i llibertat.
-->
-->
-->
-->
-->
-->
-->
-->
-->
Senyores i senyors, amb tots vostès.... La Trinca !
Molt ha plogut des d’aquell any 1969 quan La Trinca va gravar el seu primer disc (Quin nas!) on aquells tres joves desgavellats i afeccionats a la música lleugera, Miquel Àngel Pasqual (Mataró, 1949), Josep Maria Mainat (Canet de Mar, 1946) i Toni Cruz (Girona,1946) acabaven de posar la primera pedra del que esdevindria La Trinca per salvar la humanitat.
Aleshores poc els podria fer pensar com de lluny es el Far-West i que bonica és Oklahoma, acabava de néixer un conjunt que deixaria empremta i tot aquell que els recorda no pot evitar que se li dibuixi un somriure complaent carregat de complicitat i pessigolles, tothom sap del que estic parlant quan escoltant per la ràdio el vot d’investidura amb tricorni i metralleta treu el cap la dictadura i ens quedem esparverats. . garratibats!
-->
Comencem pel principi, anem a aquells estius de finals dels seixanta, recordem que vivim els primers anys del turisme a la costa, anys de Landisme al cine, d’eclosió del Folk als USA, i a punt a punt per començar el tan celebrat destape. Aquests tres nois afinats a Canet de mar, van de festa en festa tocant a envelats, hotels, i night clubs amb una barreja de música de ball i cançons populars i típiques d’altres països (recordem celebres versions que potser tindrien aquí l’origen: La Trinca/ Lily the Pink o Aquesta terra es la nostra terra/ This land is your land entre d’altres).
Però no va ser fins a l’afortunada aparició a Radioscope el programa de Ràdio Barcelona que conduït per Salvador Escamilla al gener del 69, que va fer que les portes d’Edigsa se’ls hi obrissin de bat a bat. Un cop gravat el primer disc, l’èxit va ser rotund i les seves cançons immediatament s’afegiren a les llistes d’èxits, carregades d’optimisme, alegria, i fins i tot ecologisme ja que ningú no comprèn ningú, però nosaltres som nosaltres i volem un món tot nou, amb un cel net d'amenaces, amb tres núvols per quan plou, amb el mar a quatre passes i els que som companys i prou.
-->
La Trinca, 20 anys de cançons
El 1970 arribaria un des discos més recordats dels trincaires, Festa Major. Una exhaustiva repassada a tots els actes d’una festa major, de les d’abans, es clar. Un celebrat tour per tot el costumari català més nostrat, sempre entre el respecte i l’ironia, però tot fet d’una manera tant entranyable que va tenir la virtut d’agradar per igual a grans i petits. En certa manera es podria dir que ens trobem davant una auca musicada (no en va, el disc n’anava acompanyat d’una). I com diu el capellà: aneu a fer voltetes pels carrers engalanats, ull viu, orelles dretes, però res de fer maldats i que el Sant ens faci bons a tots plegats, si és que ho vol fer, i ens sent, i s'ha acabat, Amén!
Una altra vessant del grup foren els espectacle musicals que van començar el 1970 amb Pebrots i Cuplets al teatre Poliorama amb gran èxit. A partir de Trincar i riure,
L’aparició de cada disc va anar seguida del pertanyent espectacle de varietees que feia de promoció, i que amb alguna aparició estel·lar com la de Rosa Maria Sardà es va fer un tip de recórrer la geografia catalana.
Altres discos molt celebrats foren Xauxa, Ca barret!, o Mort de gana que ens portaran a l’any 1973 de nou a Canet, on un cop més els nois de la Trinca demostren el seu bon olfacte organitzant per primer cop les 6 hores de música de Canet (que no deixarien fins el 1978) fet que els farà entrar a formar part de la història amb el primer macroconcert català i molt més que una concentració musical, un irreverent esclat de joia i llibertat.
Opus 10 i Trincameron seran els darrers grans discos d’Edigsa, a partir d’aquí entraran a formar part del catàleg d’Ariola. Val a dir que els discos d’Ariola mai han estat editats en cd, tant sols alguns temes han estat inclosos en un recopilatori, i tot i que potser es complicat fer rendible aquest material avui en dia per a les discogràfiques, seria bonic que algun cop ho fes algú, no oblidem que es història del nostre país.
Com a petita reflexió m’agradaria que es valorés en la seva justa mesura que una bona manera de fer-se a la idea, sentir, i respirar el que es vivia durant uns determinats anys, pot ser llegir un El Jueves de l’època o escoltar una cançó de la Trinca, i això que sembla broma no hauria de ser menospreciat mai, perquè potser la falta de rigurositat es compensa amb la veritat del que no es pot dir en els llibres d’història. Una cosa es el correcte i una altra la veritat del carrer: Prim, prim, prim i mort de gana, mort de gana, mort de gana. Per passar la gana tinc la solució: Si al costat de casa maten un capó, els de casa meva suquem pa amb l'olor.
Recorregut històric amb la banda sonora de la Trinca
La transició arriba plena de dubtes però carregada d’il·lusió i suposa una de les millors i més lúcides etapes del trio.
Discos com Trempera matinera (1977), Ara ja amb llibertat (1978), i Pel broc gros (1979), conformen una radiografia del català de a peu, ple de conflictes interiors, víctima de les seves incoherències (tant pròpies de la condició humana per altra banda) i carregat de punyetes. Tots els tòpics tant coneguts son exorcitzats a través de les seves cançons.
La forta connotació sexual de moltes de les cançons d’aquests discos, que no son més que un reflex del que es viu portes enfora, marquen la pauta: Me la busco i, valga'm Déu ! no me la trobo ! ja la tinc, ja me l'he tret, quina emoció. Serà cosa de posar-la a l'orifici i em preparo a efectuar la introducció. Tot a dins li faig entrar, no toco vores, i així l'acte, finalment, ja he consumat. Dintre l'urna ja he ficat la papereta, ja he votat per primer cop.
Òbviament un altre tema que serà una constant en aquests discos es el de la política, cançons de reivindicació i de sàtira seran molt pressents: l’Estatut, la UCD, la constitució, els polítics de torn...tots seran objectius de les lletres de la trinca, que farà que milers de ciutadans tararal.legin les seves cançons per arreu. El fenomen trinca s’escampa imparable a través de l’inconscient, tant l’individual com el col·lectiu.
Amb els vuitanta arriba un dels millors discos de la Trinca (Nou de Trinca, 1981) i sens dubte el més popular per diverses raons, per qualitat i això està fora de dubte, i perquè va ser el primer que va ser editat també en castellà, el qual va comportar una gran però insubstancial polèmica (sols cal veure les lletres de les cançons) entenible pel polititzat ambient del moment encara que si fem memòria veiem que es una polèmica que malauradament es repeteix cíclicament.
L’èxit del disc en castellà va ser una projecció del que havien tingut aquí a casa, i a partir d’aquí tot va ser bufar i fer ampolles també a les Espanyes.
Afortunadament, les seves cançons continuen amb el seu encertat to entre la ironia i l’humor més agraït: Em desperto al entrar el sol pel finestró tot notant com una estranya sensació dintre el llit passa un fet excepcional hi ha quelcom que em tiba més del normal davant meu s'alça el llençol de forma estranya gairebé sembla una tenda de campanya. Em destapo i allà a sota l'edredon veig l'octava meravella d'aquest món tan insòlita és la seva magnitud que d'entrada ni me l'he reconegut doncs veien la majestat en què s'eleva juraria que no es tracta de la meva.
Com el Far West no hi ha res!
Els vuitanta venen més que mai marcats per temes de transcendència social i col·lectiva, més que individual, que un cop més son hàbilment cuinats en els particulars fogons de la Trinca (el PSOE, la OTAN, Reagan, els anuncis, etc).
Discos com És que m’han dit que...(1985) o Trinca, sexe i rocanrol (1986) alternen amb propostes en castellà com Quesquesé se merdé (1983) o Sinánimus molestandi (1985), elaborats amb molta vista amb versions de les cançons en català. La gran popularitat de la Trinca es veu incrementada amb aparicions en programes de gran arrossegada mediàtica com l’Un, dos, tres.
A pesar de tot, ningú no podrà dir que no estiguessin disposats a mossegar de manera elegant però efectiva: Avui dictaves la llei de premsa, ai quina mandra ! Demà et banyaves a Palomares amb escafandra, i de qualsevol ruïna en feies un parador
i els del NO-DO t'enganxaven en plena inauguració. Manolo Fraga Iribarne,
amb aquesta silueta de bombona de butano.
i els del NO-DO t'enganxaven en plena inauguració. Manolo Fraga Iribarne,
amb aquesta silueta de bombona de butano.
Què bonics son els anuncis
A finals dels vuitanta ja s’ensuma la Barcelona Olímpica, i els trincaires del maresme es comencen a dedicar en cos i ànima a les circumstàncies dels platós de televisió. El 1986 comencen per a TV3 la realització de No passa res!, i el 1988 donen el salt a TVE amb Tariro-tariro.
El 1987, arrel de l’èxit de l’esmentat programa de tv3, publiquen el que serà el darrer disc de la seva carrera: Marro!
Nena
En realitat el pas del teatre a la televisió no resta gens ni mica de gràcia en la seva feina, malgrat que ja es comença a notar una certa repetició de la formula que els havia fet populars, no obstant, això no repercuteix en l’èxit del grup, que potser toca el cim durant aquests anys. Els temes ara son molt més recurrents pels temps que corren: la Sida, els preservatius, Cicciolina, el Barça...
Aquest mateix any s’esdevindrà clau en el futur del grup, els trincaires funden Gestmusic, una companyia de producció audiovisual que acabaria espenyent irreversiblement el pas de l’escenari als despatxos, en un moment clau en el panorama audiovisual, recordem que estem en el moment que arriben les televisions privades i les autonòmiques es troben en ple desenvolupament.
L’any 92 el Miquel Angel abandona el grup i ven la seva part de Gestmusic, cansat del exasperant ritme de treball i potser necessitat de temps per viure amb més calma.
El camí cap a l’èxit de la productora, sobretot quant hi entra el capital holandès d’Endemol, tothom el coneix i no cal repetir-se més, doncs poc queda de la Trinca de la que hem vingut a parlar. Com ells mateixos han reconegut moltes vegades, la Trinca es va acabar quan ells ja no se’n van adonar. Va ser una flama que poc a poc es va anar esvaint sense que ningú en prengués consciència i la televisió simplement en va ser el desencadenant.
Actualment el Miquel Àngel es l’únic que encara continua lligat a la música.
No voldria acabar sense remarcar dos noms que foren essencial en la Trinca, sobretot en la seva eclosió: Jaume Picás (lletrista d’innumerables i innolbidables cançons) i Francesc Burrull (compositor i arreglista), a qui els trincaires segur que els hi deuen molt.
Res més, visca la mala llet i el riure.
Senyores, senyors, senyoretes, amb aquest número donem per acabat el ball i amb ell, la Festa Major ! La gran orquestra, els Trincaires del Maresme, espera que hagin passat una vetllada molt agradable i vos diu: passiu-bé, fins l'any que ve !
Firmat: Lo Jaume
