dissabte, 21 de juny del 2008

La Discoteca d'AMPLI, XI: Miniatura i EST

Arribem a l'onzena edició de la Discoteca. Aquesta setmana dues noves joies amb denominació d'origen, una catalana i l'altra sueca, a càrrec d'en Fonti i en Gambita. Joies europees, la segona de les quals ve marcada per la tràgica desaparició d'un dels màxims valors del jazz actual, el pianista Esbjörn Svensson.

1) Miniatura (EP, Concèntric, 1969).

Heus aquí un curiós objecte de culte.

I aquí, també apareix quan el folk més ortodox comença a notar els efectes de les substàncies psicodèliques. Noves portes que porten a altres estances. Això ja li havia passat feia temps a Bob Dylan, però aquí les coses anaven a un altre ritme.

El blanc i negre de la tele del règim no tenia precisament res a veure amb el blanc i negre de la nouvelle vague... La combinació d'aquests dos colors donava un gris vulgar. El gris de la mediocritat ambiental de l'època. Una època trista, una època per oblidar...

La coberta d'aquest disc també és en blanc i negre però passa alguna cosa ... la música és en colors. D'alguna manera l'onada lisèrgica del Haight Ashbury de San Francisco ha arribat -amb dos anys de retard- també a Barcelona.

I, de sobte, en els solcs d'un disc que incloïa un cub mòbil muntable de cartró, hi apareixen imatges mai abans dibuixades en català:

A tu quan et moris, jo t'enterraré
amb una corona de flors de paper
amb creus de filferro 18 escolans
i amb mini-sotana 300 capellans

El cotxe anirà tot pintat de colors
barrets de bombero pels enterradors
la caixa guarnida amb 10 fulles de pi
i un mico al darrera tocant el violí
(El trist i desconsolat enterrament de la meva esposa. Jaume Sisa)

Vols saber quan és que veig
d'entre una grisor espectral
una vaga lluïssor que s'encén amb suavitat

I mil núvols de colors
que es poden tocar amb les mans
mil efectes d'aigua i llum mil tonalitats suaus...
(Al matí just a trenc d'alba. Pau Riba)



Els quatre autors d'aquest EP, veritables pioners de la música progressiva catalana, interpreten cadascun una cançó pròpia com a solistes, acompanyats pels altres tres. Són quatre cançons especials que marquen l'inici d'un canvi important en la trajectòria artística dels seus autors i, humil i conseqüentment, també en el món que els envolta.

Resultat d'aquesta unió fou l'aparició d'un altre treball mític: l'instrumental Música Dispersa (1970) amb Cachas, Sisa, Albert Batiste i Selene; disc aquest que, quan es va publicar, va vendre 375 còpies (teniu un espai per comentaris al final del post).

Per la seva banda, Pau Riba va enregistrar molt poc després d'aquest EP, i juntament amb el grup Om, el llegendari Dioptria (1970).

Fonti




2) EST. Tuesday Wonderland (ACT, 2006).
Una notícia que ens ha encongit l'ànima: la mort del pianista i compositor suec Esbjörn Svensson el passat diumenge 16 a l'edat de 44 anys mentre practicava el submarinisme a prop d'Estocolm. La policia sueca ha obert investigacions perquè les circumstàncies no semblen del tot clares. Svensson era considerat un dels grans renovadors del jazz europeu, un dels màxims exponents d'aquest corrent d'aire fresc provinent dels països nòrdics juntament amb altres noms com Bugge Wesseltoft, Eivind Aarset i altres.

EST era el seu trio amb el baixista Dan Berglund i el bateria Magnus Öström, el vehicle amb què arribà a públics de tot el món dins i fora el jazz amb un èxit tan insospitat com merescut. Tuesday Wonderland és un magnífic exemple d'aquest jazz obert al passat, present i futur. Podem trobar-hi ecos de Keith Jarrett, Ahmad Jamal, Chick Corea o el Lyle Mays que acompanyava Pat Metheny en aquells mítics discos de finals dels 70 publicats per ECM. Tanmateix, Svensson no ha estat un artista encaixonat ni condicionat per les seves naturals, evidents i saludables influències, sinó que ha sabut elaborar una proposta pròpia, desinhibida i molt original que, a més, ha demostrat de bell nou que comercialitat i creativitat no són antònims per força.

Trobareu discos de l'Esbjörn Svensson Trio a diverses biblioteques públiques de Catalunya. Si sou dels que penseu que a Europa també s'hi fa jazz de nivell internacional aquest pot ser un dels vostres discos, un clàssic del futur immediat. Malauradament, un nou clàssic per l'indesitjable motiu de sempre.

Aquí teniu dues mostres en directe de la feina de l'EST: la primera és Beyond the Yashmack -amb la participació especial de Pat Metheny- a la localitat alemanya de Salzau durant el festival Jazzbaltica el 5 de juliol de 2003. La segona, When God Created the Coffeebreak, enregistrat durant la mateixa gira poc dies després -el 19 de juliol- dins el Festival d'Antibes Juan-les-Pins, a França.

RIP Esbjörn





Gambita

divendres, 20 de juny del 2008

Hàbitats musictecaris

Una taula, un ordinador, internet, música, vídeos, revistes, llibres...

Des del seu bloc Desperate Librarian Housewife, la nostra amiga Sophiebib desencadena un exercici d'exhibicionisme musicblogtecari que s'escampa per la xarxa!

La veritat és que ens agraden moltes altres coses... però també ens passem moltes hores en llocs així:

...des d'aquí Miss Danger ens transmet la seva electricitat...


...l'insondable habitacle mutable del Director Wilkins...


...8 am ... en Fonti no sap si mirar la pantalla o la finestra...


... el despatx-trinxera, saturat de tot d'en Magnum...


... i una vista parcial de la Sala de Màquines d'en Gambita des del tocadiscos... VIVA EL VINILO!!

dijous, 19 de juny del 2008

Grans ciutats de la música: Lisboa, 1a part

Marta Bramon publica un article dedicat a un altra de les grans ciutats de la música:
... què te Lisboa que la fa tan especial?

La nostra amiga de Banyoles ens dona algunes claus.



Una recent campanya portuguesa proposava que Lisboa entrés a la llista de Rècords Guinness com a ciutat amb més cançons dedicades. No sé si finalment la iniciativa ha tingut èxit, però no hi ha dubte que la capital lusitana podria batre de llarg aquest rècord. No només per la quantitat de cançons dedicades (l'últim cas més conegut és el de Madredeus: els dos treballs discogràfics més recents del grup estan dedicats íntegrament a Lisboa), sinó també per haver creat un gènere musical propi: el fado, la cançó de Lisboa.

Madredeus Moro en Lisboa



Fado, del llatí fatum, és sinònim de destí inevitable, de fatalitat. A partir del segle XIX, als barris de Lisboa aquesta paraula comença a estar lligada a la cançó de taberna, la cançó més tradicional. El fado com a gènere musical neix a la ciutat de Lisboa, als barris de carrers antics i estrets d'Alfama i Mouraria i, al llarg del segle XX, esdevindrà la cançó nacional del país.

La formació més clàssica per interpretar un fado és el trio: un cantant o una cantant, un violista (guitarra espanyola) i un guitarra (guitarra portuguesa). Com en el cas dels palos del flamenc, hi ha molts fados-tipus, sobre els quals els compositors i intèrprets fan les seves variacions. Els més antics són el fado menor, el fado corrido i el fado mouraria. Tot i que la temàtica de les lletres vagi sempre molt lligada al sentiment de saudade, tristesa i fatalitat, també s'han escrit al llarg de la seva història, per tal d'equilibrar una mica, alguns fados alegres i plens d'ironia.










Maria Severa (1820-1846)











Els musicòlegs no es posen d'acord encara en el tema dels orígens del fado, però la majoria parla de síntesi de totes les influències que afectaren la ciutat de Lisboa al llarg dels segles, tant d'Europa com de les antigues colònies africanes i americanes. La primera fadista coneguda és Maria Severa i la seva vida ha esdevingut llegenda i mite fundacional en la història del fado lisboeta. Tant és així que, com en el cas del primer film sonor nordamericà, "El cantant de jazz", el primer film sonor portuguès està també dedicat al a música: A Severa (1931), del director Leitão de Barros, ens explica la vida d'aquesta primera fadista.

De les tabernes i les cases de fado als escenaris de tot el món, el fado ha esdevingut, al llarg del segle XX, una de les músiques urbanes populars més conegudes internacionalment, especialment gràcies a la veu de la cantant de fados més reconeguda a nivell internacional, Amalia Rodrigues.



Un CD de fados interpretats per Amalia Rodrigues no hauria de faltar en cap mediateca pública. D'entre els molts reculls que hi ha, en destaco un: O melhor de Amalia, volums I i II, EMI-Valentim de Carvalho (1985). És un recopilatori fet a partir de bons enregistraments d'estudi i acompanyat de breus comentaris molt interessants sobre cada cançó.

Amalia Rodrigues interpreta el fado Estranha forma de vida.



Alguns altres noms imprescindibles del fado de la vella generació: Alfredo Marceneiro, Hermínia Silva, Maria Teresa de Noronha, Berta Cardoso, Argentina Santos.


Tudo isto existe, tudo isto é triste, tudo isto é fado ... continuarà










O fado, pintura de José Malhoa (1910)

dimecres, 18 de juny del 2008

Introducció al Blues



a) Vols comprar blues per a la secció de música de la teva biblioteca però no saps per on començar.

b) Has sentit parlar de blues i fins i tot has escoltat algun ("El blues del autobús", "Alma de blues"...?), però no tens clares les diferències entre el blues de Chicago i el de Texas.

c) Coneixes alguns noms (BB King, John Lee Hooker, Muddy Waters...) però no gaires més.

Si ets musictecari (o no) i et sents identificat amb alguna d'aquests situacions, aleshores, aquest post t'interessa i pots continuar llegint.


La Biblioteca Central Tecla Sala de l'Hospitalet de LLobregat i la Societat de Blues de Barcelona (SBB) porten des de fa un parell d'anys una interessant col·laboració de la qual ja vam donar notícia el passat 19 de maig. Fruit d'aquesta col·laboració, neix un fons especialitzat en blues, diferents activitats al voltant d'aquest gènere i publicacions com ara guies de lectura.

El Jordi Puig, responsable de la secció a la Biblioteca, ens va fer arribar aquestes dues guies de lectura editades fins ara. Dos bons exemples de treball de col·lecció i de difusió del fons, i bones eines per a la selecció de música.


Keep on Blues!


Read this document on Scribd: 21 Blues


Read this document on Scribd: 38 Geografia del blues

dimarts, 17 de juny del 2008

Catalunya Música: música clàssica a l'abast

És en realitat una emissora prou coneguda al nostre país?
En tot cas és l'estació radiofònica de referència per als aficionats a la música clàssica. Programes de molta qualitat, retransmissions de bons concerts en directe, formació i molta, molta informació.
Volem amplificar aquesta faceta de Catalunya Música: una emissora amb una website que esdevé una magnífica font de recursos per al musictecari.

De tots els seus nombrosos i variats continguts en destacarem dos per l'especial interès que suposen com ajuda a la nostra feina.

Catclàssica: Tots els clàssics catalans
Amb una interessant base de dades de músics catalans i no catalans i un apartat d'actualitat musical. Es programa música des de la mateixa web amb abundant informació de l'obra que sona així com la possibilitat de comentar-la en línia.

La nostra companya Montserrat Puig ens avisa d'una molt bona eina a l'hora que un molt bon programa:

MP Clàssics
Transcribim la presentació d'aquest espai:
El cap de setmana anima a escoltar els clàssics preferits i a passar-s'ho bé sintonitzant una selecció musical atractiva. MPClàssics és el rànquing que setmanalment elaborem amb la participació dels oients.
Des del programa
Entrada lliure, de dilluns a divendres et proposem cinc discos compactes que s'han incorporat a la nostra discoteca per puntuar-los de l'1 al 10.
Els dissabtes, el programa
MPClàssics et donem el resultat de la classificació. El club dels MPClàssics marca tot un estil per descobrir setmana a setmana. Participa, vota i... escolta.

Recomanem especialment aquest programa, i la visita a la seva web, a tot musictecari encarregat de la tria i la compra de novetats de música clàssica per a la seva biblioteca. Es tracta d'un recurs excel·lent.

.

Digital Music 2.0 / 08. Barcelona, 17 i 18 de Juny







Avui comença la tercera edició d'aquest congrés.
Més de 30 ponents internacionals tractaran els següents temes:

- Noves prediccions en música digital
- Aplicacions per a las xarxes socials
- Salvaràn les sincronies i l'edició musical la industria discogràfica?
- Música Electrònica
- L'entorn legal en el negoci d' Internet
- Podcast 360º
- Secrets de la distribució digital

Es celebra a la Facultat de Geografia i Història. Universitat de Barcelona.
C/. Montalegre, 6-8 - Barcelona

Retransmissió en línia en directe pel canal DM 2.0 TV/radio.

Pàgina oficial del Congrés (versións en català, castellà i anglès)

.

dilluns, 16 de juny del 2008

PLÀSTICA MUSICAL -3-: Peter Saville, dissenyant la new wave




Segur que tots vosaltres heu vist fins la sacietat aquesta portada impresa en T-Shirts, pòsters, parxes de roba, llibres de música… I, probablement, tots sabeu que es tracta de l’Unknow Pleasures de Joy Division, realitzat l’any 1979. El que, probablement, no sabeu és qui va dissenyar la portada.

És curiós però el personatge que avui protagonitza aquesta tercera part de la sèrie Plàstica Musical, ha imaginat les portades de discos més modernes i artísticament interessants dels últims 30 anys i alhora és un desconegut pel públic que compra els discos que dissenya. Però avui contribuirem a fer visible el rostre, la personalitat i la feina de Peter Saville.


Quan vaig començar a cercar informació sobre el treball que Peter Saville havia realitzat per a diferents músics, em vaig quedar gratament sorpresa i meravellada de la seva creativitat i bon gust. Desconeixia que algunes portades arxifamoses d’àlbums igualment arxifamosos naixien de la imaginació d’aquest dissenyador. Però no ens endavantem…

Començarem a parlar de Peter Saville, definint-lo: un outsider. Un cervell artístic brillant que no pot ni sap adaptar la seva forma de treballar a cap tipus d’estructura. A Saville no l’interessa l’èxit comercial, ni vol vendre’s i ni tan sols creu en el disseny gràfic, o millor dit, no l’interessa el paper que juga el disseny gràfic en l’àmbit empresarial. En definitiva, un artista inconformista que fa el què vol i com vol, independent i lliure.


Nascut l’any 1955 a la ciutat de Manchester, va estudiar disseny gràfic al Manchester Polytechnic on s’introdueix en la història tipogràfica del segle XX a través del llibre Pyoneers of Modern Typography d’Herbert Spencer. Aquest conegut llibre sobre tipografia moderna el va revelar el treball de Jan Tschichold, tipògraf nascut l’any 1902 que va posar les bases de la tipografia actual i que va influenciar l’estil de Saville.
OMD. Track: Electicity. Àlbum: Orchestral Manoeuvres in the Dark (1980)

L’any 1978, Saville finalitza els seus estudis i li arriba la notícia que Tony Wilson, un presentador de TV i el seu soci, busquen un dissenyador per fer la publicitat del club que volen obrir on tocaran les bandes de músics locals. Saville es presenta a Wilson amb el llibre d'Spencer a la mà, li ensenya l'obra de Jan Tschichold i es guanya la feina de fer un cartell per al nou club: The Factory. A partir d’aquest moment, Saville compagina el seu treball com a dissenyador amb la de soci de la nova discogràfica que Tony Wilson crea: Factory Records.

Amb la portada del primer àlbum de Joy Division, Unknown Pleasures, Saville crea el look new wave que li atorgarà, a més a més, el reconeixement d’altres dissenyadors. Des d’aquest moment i, a partir de l’any 1982 com a Peter Saville Associates, crearà l’imaginari d’una gran part dels amants de la música rock.
Joy Division, Roxy Music, New Order, OMD, Ultravox, Visage, Brian Eno, Wham!, Duran Duran, China Crisis, King Crimson, Aztec Camera, Depeche Mode, Peter Gabriel, Paul McCArtney, Pulp, Suede, Goldie, Björk, Everything But the Girl, Beth Orton…són alguns dels músics que encarregaran a l’estudi Saville la creació de les cobertes dels seus discos. Veieu alguns dels seus treballs i gaudiu :



JOY DIVISION. Track: Twenty Four Hours. Àlbum: Closer (1980)


KING CRIMSON. Àlbum: Discipline (1981)


NEW ORDER. Àlbum: Movement (1981)



ROXY MUSIC. Track: Avalon. Àlbum: Avalon (1982)



ULTRAVOX. Track: Reap the Wild Wind. Àlbum: Quartet (1982)



NEW ORDER. Track: Blue Monday. Àlbum: Power, Corruption and Lies (1983)



AZTEC CAMERA. Track: Somewhere in My Heart. Àlbum: Love (1987)



NICO + THE FACTION. Track: My Funny Valentine. Àlbum: Camera Obscura (1988)


NEW ORDER. Àlbum: Technique (1989)


PAUL MCCARTNEY. Àlbum: Flowers in the Dirt (1989)



SUEDE. Track: Picnic by the Motorway. Àlbum: Coming Up (1996)
[Picnic by the Motorway, és la meva cançó preferida de Suede i, una de les meves top 10 de tota la història de la música pop. Una cançó d'amor, nostàlgica i amb aires bowerians.]



PULP. Track: Seductive Barry. Àlbum: This is Hardcore (1998)


SUEDE. Àlbum: Head Music (1999)


BETH ORTON. Àlbum: Daybreaker (2002)

Si voleu més informació sobre la feina de Peter Saville en diferents àmbits, no només musicals, llegiu el següent article aparegut a VISUAL: magazine de diseño, creatividad gràfica y comunicación:
http://www.visual.gi/pdf_106/Peter.Saville.pdf

Si voleu veure el recull de la seva feina discogràfica ordenada cronològicament, consulteu el web:
http://www.tosq.com/petersaville/disc/

I si voleu passar una bona estona amb una pel·lícula que parla de The Factory i de Factory Records, d’Ian Curtis i Joy Division, de l’escena Manchester i els seus protagonistes, no deixeu d’agafar en préstec a la biblioteca més propera: 24 Hour Party People (2002) de Michael Winterbottom.





HAPPY MONDAYS. Track: 24 Hour Party People.




Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...