IX Fòrum d'Indigestió

Els còmplices musicofílics d'Indigestió convoquen, per 9è any consecutiu, una trobada musical ben singular. Ja hem parlat d'ells en diverses ocasions. Es tracta d'una bateria de mirades sobre la música, que conformen un ventall informe, polièdric, ben incitador per a tots els malalts de música. Una incitació a la reflexió sobre aquest àmbit. L'any passat hi va participar un musictecari., tal com va quedar reflectit al bloc.

L'AMPLIfiquem per tots vosaltres:

IX FÒRUM D'INDIGESTIÓ

Dimarts 20 d’abril (19h00)

Centre Moral de Gràcia

C/ Ros de Olano 9

Barcelona (Gràcia)

Una mirada calidoscòpica sobre la cultura

El Fòrum d'Indigestió és la principal cita anual que proposa Indigestió a l'entorn de la seva peculiar recerca i activitat, en relació a la cultura de la ciutat. Partint de la idea que la cultura està excessivament subordinada a les dinàmiques de mercat, i des de la perspectiva de ciutadans inquiets per conèixer i incidir en el seu entorn, en aquesta trobada s'exposen punts de vista sobre la cultura que busquen en diverses direccions sobrepassar els límits dels principals tòpics que dominen les converses sobre cultura.

Participants:

1.- CÉSAR CALMELL: 
Professor d'història de la música a la Facultat de Ciències de l'Educació de la UAB.
"Per què és important la música en la nostra formació?"

2.- NICOLÁS BARBIERI
: Investigador de l’Institut de Govern i Polítiques Públiques (IGOP)
"Política cultural: per a què i per a qui?"

3.- RUBÉN MARTÍNEZ
: Co-director i soci fundador de YProductions
"Producción cultural y economía de la ciudad"

4.- VÍCTOR VELASCO: 
Director de Sones. Multi-tasques musicals.

5.- OLGA ÁBALOS
: Periodista i saxofonista.
"Intrusa i integrada"

6.- MARTÍ SALES: 
Músic i poeta.
"També compten síl·labes els punkrockers?"

7.- EVA VILA
: Música i coordinadora del Màster en Documental de Creació de la Universitat Pompeu Fabra.
"Filmar músics, mirar a través de l'escolta"

8.- PEDRO GÓMEZ LÓPEZ
: Diletant. (gran diletant!)
"La música a la Rosa de foc"

9.- ISABEL FERRER SENABRE
: Musicòloga
"Desmemoriaments musicals"

10.- JORGE LARROSA I FERNANDO GONZÁLEZ
: Jorge Larrosa Bondia és professor de filosofia i escriptor
Fernando González Placer és sociòleg i músic.
"Audición y vida: reclamos"

Posarà la música el DJ CARLES LÓPEZ

Presenta l'acte: JORDI OLIVERAS (Indigestió)

Funcionament

El format del fòrum és el d'un calidoscopi de diferents veus que es manifesten sobre diferents aspectes de la cultura. Deu persones fan una sintètica exposició de 5 minuts cada una, configurant un mosaic obert de mirades sobre aspectes de la realitat creativa, industrial, política, ciutadana, i d’altres facetes de la cultura a Barcelona, amb especial accent en la música. Entre les exposicións dels convidats, un músic fa petites intervencions que marquen puntualment els temps de les exposicions i les pauses entre elles.

En l'edició d'aquest any, el diàleg entre diferents disciplines artístiques, la reflexió a l'entorn de les polítiques culturals, el paper del periodisme, i la memòria cultural, seran entre d'altres, elements presents al fòrum.

Sense afany de construir un discurs homogeni ni conclusiu, en conjunt es tracta més d'un punt de partida que d'un punt d'arribada a la recerca de noves mirades que influeixin en la realitat. Però a l'hora aquesta mirada en forma de mosaic converteix la trobada en una ocasió única per buscar perspectives àmplies i globals que habitualment les especialitzacions no ens permeten.

Al acabar, hi ha un aperitiu per tots els assistents, que acostuma a ser una bona trobada de gent inquieta. Per les seves característiques l'acte és un punt de trobada especial entre persones interessades en la cultura -gestors, artistes, estudiants, comunicadors, ciutadans inquiets,...- que per les dinàmiques habituals de les seves activitats no solen coincidir en un mateix espai.

Dades

Dimarts 20 d’abril (19h00)

Centre Moral de Gràcia

C/ Ros de Olano 9

Barcelona (Gràcia)

Inscripció gratuïta. (Cal enviar un correu a info@indigestio.com, amb el nom i cognoms)

+info: http://www.indigestio.com/estat/forum_estat10.htm

Adéu a Nativa

Fa uns dies, a través d'un correu electrònic enviat a la llista de subscriptors, vaig saber que l'edició de la revista musical Nativa ha quedat aturada.

Els seus responsables, el col·lectiu Indigestió, exposen els motius que els han portat a prendre aquesta decisió. El primer, i segurament més important, és la manca de suport institucional, ja que "el suport econòmic i el reconeixement a la nostra feina, per part dels responsables de la política cultural a la Generalitat de Catalunya i l'Ajuntament de Barcelona, ha disminuït i estat confús, particularment en el cas del Departament de Cultura de la Generalitat, i en els dos darrers anys. La viabilitat econòmica del projecte en el plantejament actual depèn molt d'ells. El mèrit del que hem pogut fer fins ara també ha estat seu. Però els precedents recents no ens inspiren confiança per continuar ". Com ja ve éssent habitual, el reconeixement i el suport per part de les administracions d'algunes iniciatives relacionades amb el món de la música és escàs o nul. Una llàstima.

El segon motiu és la insuficient implicació ciutadana. El seu crit de "fes-nos més independents" no ha aconseguit captar el número de subscripcions necessàries, ni per part de persones ni tampoc de col·lectius. I per últim, segurament conseqüència dels anteriors, el col·lectiu expressa que no pot o no vol assumir l'esforç necessari per continuar. Una llàstima també. Afirmen que tot i que el projecte és viu i té sentit, cal que el marc millori per fer viable un projecte cultural des de la societat civil com el que proposem. Per altra banda, Indigestió continuarà la seva activitat, però de forma més reduïda. Diuen que, tot i que la revista queda aturada, hi haurà nous projectes. Una sort!

Què era, o millor dit que és Nativa? La revista Nativa, a la qual estava subscrita alguna biblioteca pública de la ciutat de Barcelona, és una publicació musical mensual, de distribució gratuïta, editada per Indigestió i dedicada a la cultura musical de la capital catalana.

Nativa, com podem llegir a la pàgina web i expressen els seus responsables, "parla de la música des de la proximitat, des del coneixement immediat dels músics i les seves produccions, del públic i les seves reaccions, i no tant des de la cultura mediàtica global, on totes les informacions i opinions estan extremadament instrumentalitzades per tot el que emeten els grans centres de informació".

Nativa opta, doncs, per la informació local "perquè és la que realment podem conèixer i divulgar de primera mà, no per un afany localista, sinó perquè pensem que només centrant-nos en la nostra realitat immediata podrem trobar un posicionament raonable davant de les músiques de tot el món"

El seu contingut se centra doncs en tot tipus de música produïda en l'entorn metropolità de la ciutat de Barcelona, en els músics d'aquí o que resideixen aquí. Però Nativa parla també de la indústria musical: "les discogràfiques que treballen aquí, les sales que programen, les tendes de discos... També de les accions portades a terme des de les administracions públiques. Tots aquests elements també defineixen i condicionen la nostra cultura musical i volem explicar-ho al lector interessat en la música"

Potser no era una cosa fàcil seguir treient número rere número per a uns gestors de, com hi diu a la web, músiques difícils. Potser es dirigien a un públic i àmbit minoritari. En qualsevol cas, amb aquest post només vull felicitar-los pels seus complets reportatges de reflexió, les seves editorials suggeridores i els seus articles i opinions crítiques, expressades tal qual. És una pena que iniciatives com aquestes desapareguin després de tanta energia posada en marxa i tanta feina feta.

Per sort, tots els números de Nativa es poden consultar a internet, aquí teniu el darrer número, el 52. Podem consolar-nos llegint alguna bona notícia com la que explica que la sala del barri d'Horta Louise Se Va incorpora a la seva programació de 2010 música en directe per a tots els divendres a mitja nit. Sí senyors i senyores, gran notícia.

Donant les gràcies a Nativa pel que ens ha donat fins avui i esperant que arribin millors èpoques per a l'organització, us deixo amb la música de Nueva Vulcano, banda barcelonina que segur han ocupat o haguéssin ocupat un espai en les següents edicions de la revista! qui sap, si el día de mañana..

Enviat per Mont

.

Idees, arengues i anècdotes musicals en un Speaker's Corner

Durant aquest proper cap de setmana 12, 13 i 14 de juny se celebra a Barcelona Nodes de Gràcia, la Festa de Creació Contemporània: un cap de setmana de portes obertes, espectacles, propostes de participació, exposicions, tallers, concerts, fanzines... i tastos i tastets.

Aquesta festa està organitzada per NODES DE GRÀCIA, un col·lectiu que aplega sis entitats i espais amb seu al Districte de Gràcia que es caracteritzen per la seva estreta vinculació amb el camp de la creació contemporània des dels àmbits de la creació escènica (tragantDansa, La Caldera, l'Obrador/Sala Beckett), la creació i l'educació contemporànies, (Experimentem amb l'art) la música (Gràcia Territori Sonor) o la creació de caràcter híbrid i transdisciplinar (Saladestar).

Concretament dissabte dia 13 a les 13 h, a l'hora del vermut, el col·lectiu INDIGESTIÓ hi participarà fent un speaker corner, o racó de l'orador, dins del pati d'Experimentem amb l'art (Torrijos, 68). Una peanya d’uns 40 centímetres d'alçada servirà de pòdium perquè un nombre indeterminat de persones pugin a declamar alguna idea, arenga o anècdota relacionada amb la música.

Els organitzadors d'aquest speaking corner conviden a tothom a pujar o fer de galliner. Si més no, a prendre un vi. També proposen, dins l'espai que tenen a l'Experimentem, una ocasió per exercir de crític. Un espai en el que podrem escoltar música i escriure la nostra crítica del que sona.

Hi seran el dissabte 13, de 12'00 a 14'00 hores i de 17'00 a 19'00, i el diumenge 14, de 12'00 a 15'00.

Si no teniu plan, tampoc no teniu excusa.

Bon cap de setmana!

Fòrum de l'estat de la música '09: INFOXICACIÓ

El dijous 26 de març, a l'encantador teatre del Centre Moral de Gràcia, els inquiets activistes d’Indigestió van organitzar el 8è Fòrum sobre l'estat de la música. Una iniciativa original on 10 persones vinculades a la música disposen de 5 minuts per abordar un tema i deixar l’aire ple de suggestions. El baix d’Eduard Altaba va emmarcar cada intervenció generant un fèrtil estat d’expectativa.

Un musictecari era allà per dir la seva. A continuació trobareu, més o menys, el que va encertar a dir, sota el títol d’INFOXICACIÓ.


1.- Signs of the times

En un típic viatge, tard o d’hora apareix una església al paisatge i algú, mirant el seu arc, diu: “es gòtica” o “és romànica”. És una observació elemental que sempre m’ha fascinat per la seva modesta obvietat (com dir “la porta és verda” o “és de metall”). Però potser també em fascina per alguna raó més insidiosa, relacionada amb el tema d’aquesta presentació: per la senzillesa simbòlica i informativa que hi ha al darrera. La possibilitat de que una estètica que abasta anys, segles, es pugui identificar amb un emblema simple: arc semicircular o arc de pic.

Immediatament, és temptador preguntar-se si hi ha alguna signe a l’estètica dominant dels últims 20 anys que funcioni com les portes de les esglésies pel món de la música i permeti al seu consumidor identificar-la amb el seu temps.

És difícil distingir els signes d’una època quan encara s’hi està immergit. Però sembla clar que ara podríem apuntar cap a un cert amuntegament, observant que tots els estils tenen la seva vigència, simultàniament: la world music, el punk, el new age, el hip hop, l'indie, el folk, el rock, el heavy, el jazz, el pop… Només predomina de forma mediàtica la música adolescent, però fora d’aquesta exigua franja d’edat tot va a l’hora. Tot està a disposició permanent de tothom, i sense una sola forma identificativa a les portes de les nostres esglèsies estètiques. Potser l'únic signe possible d'aquests temps és aquesta suma encavalcada de signes.


2.- Internet fa vaga a la japonesa

He dit 20 anys, perquè coincideix amb el naixement d’Internet, malgrat que els seus dispositius més potents i determinants han anat apareixent els últims 10 -o millor 5- anys.

Em depassa la possibilitat de calibrar la importància d’Internet. Però el seu caràcter de revolució informacional és inqüestionable. Potser aquesta revolució no té una traducció cultural o estètica immediata: és cert que està generant les seves dinàmiques, les seves pròpies mitologies, però també (segons experiència quotidiana de cadascú de nosaltres) està comportant grans tones d’informació i propostes superficials, falses o gratuïtes. Fins al punt que -sovint- es podria pensar, potser equivocadament, que la sofisticació i el treball meticulós de les obres li quedarien al marge.

Hi ha tantes vies informatives que enumerar-les és ociòs. Però només cal pensar en la inaturable metàstasi de fòrums, blocs, comentaris de blocs... tantes veus i tantes possibilitats de gestió i comunicació directa i informació.

Però afortunadament aquesta presentació no és una glosa de l’eina meravellosa que és Internet, sinó que es centra en una de les seves possibles conseqüències: la infoxicació, la intoxicació informativa. Es pot donar aquesta intoxicació per excés (indigestió), per falta d’elements d’origen saludable (contaminació), per l’admissió d’afirmacions no justificades que generen coneixements falsos (manipulació). A una enciclopèdia hi ha experts, autoritats, que signen la informació i les fonts. A Internet els continguts sovint són frankensteins fills del copy/paste/adulterate, i l’autoritat és una hidra difusa.

Quan s’està orientat dins un tema, i es busca una cosa concreta, Internet esdevé l’eina informacional més potent inventada per la humanitat. Però quan no es té una idea precisa, quan es l'usuari necessita orientació, es té al davant un calaix desastre amb escasses garanties, que desborda per la seva immensitat.

Per a les ciències de la informació (parlo tant de periodisme com de la biblioteconomia) l’excés de resposta és una mala resposta i s’anomena soroll. En l’àmbit científic es coneix com a agnotologia: és el procés mitjançant el qual més informació genera menys coneixement. Es tracta d’un llindar atordidor, una vaga a la japonesa de la informació per boicotejar el coneixement que Internet ha traspassat. Quan el volum d’informació és improcessable, augmenta la pèrdua de sentit (i augmenta també la seva cerca d’un sentit per mitjans no lògics, sinó fins i tot esotèrics). La gratuïtat -en els dos sentits de la paraula- de bona part de la oferta de la xarxa pot resultar molt cara.

És evident que Internet, juntament als seus incommensurables beneficis informatius, porta adherida aquesta amenaça als seus bolquers. L'expansió ensordidora de l'agnotologia, de la infoxicació. Si això no sembla clar, potser és que aquesta paraula -agnotologia-, al sumar-se al terme infoxicació, genera també la metàstasi bloquejadora del coneixement que ella mateixa descriu. Com aquesta mateixa intervenció: més soroll ambiental.

Aquesta intoxicació massiva d’informació té algunes conseqüències socials:
- info-estrés
- falta de temps per digerir i processar la informació
- la sospita de que la hipòtesi de Divertirse hasta morir, de Neil Postman era vàlida: repassant les dues distopies literàries del segle XX, la nostra societat no seria tant 1984, com Un mundo feliz. No viuríem tant en un món de control fred, sinó en un ambient diversió (que no alegria) a tota hora.


3.- La infoxicació musical

La difusió de la música ha trobat a Internet eines de capacitats inaudites. I això l'ha revolucionada totalment. També ha afectat a la set de música, més gran que mai. Qualsevol ordinador personal acumula milers de megas de música que potser no s’escoltaran mai. L’allau és (tot són hipòtesis) aplanador.

Conseqüències per a l'adquisició de música: tot està a disposició permanent i gratuïta, quasi tota la música està a xarxes de descàrregues P2P i a portals com el brillant Spotify, on ja no cal descarregar res.

En aquest context, un usuari que vol orientar-se en un domini musical que ignora, què tria?, quina música es descarrega? qui l’aconsella? Com distingir uns arcs musicals d’uns altres al nostre temps i amb tants gegantins calaixos desastre a la nostra disposició? Si un usuari pot escoltar 10 CD’s nous al dia, els hi podrà fer algun cas?, podrà posar-hi tanta atenció en l’escolta com a aquell disc al que tornaves i tornaves quan només en tenies 30 discos al teu abast? més discos, a partir d'un cert llindar, no serà igual a menys discos?

A l'àmbit musical aquestes eines han generat:

- una increïble proliferació de propostes: s’ha trencat la clàssica cadena “Selecció de talent” -> “Producció i gravació” -> “Difusió i distribució”, cadascuna d’aquestes etapes amb els seus poderosos interessos creats. Això ha comportat la creació de tones de música autoproduïda, ha desvinculat l'obra de les prestacions físiques i s'han atomitzat gèneres i tendències (senyors, existeix el japo-techno-grass!).

- noves possibilitats com la música lliure (els seus dipòsits ara per ara no estan filtrats per qualitat o per cap altre criteri i difícilment assoleixen el valor representatiu de qualsevol col•lecció tradicional), i el contacte virtual de músics i fans
- falta de temps per tornar a un disc repetidament
- falta o evanescència de referents col•lectius
- possibilitat de serendipies fèrtils a les cerques atzaroses

A Internet, on estan els precriptors de la música? Podrien ser personals, com els bloggers. Podrien ser automàtics, com els mecanismes de personalització de les plataformes musicals (tipus “My LastFm”).

Fora de la Xarxa, trobem encara la crítica musical impresa. I, perquè no, els centres musicals públics. Aquells obertament desinteressats, guiats per criteris artístics. Les biblioteques públiques. Els musictecaris del temps present que refusen morir.