dijous, 6 de novembre de 2014

Homenatge a Teresa Rovira



L’àngel blanc

Passen els anys i em commou el vertigen del temps a través del mirall. Quan comença la consciència d’un mateix? En quin moment un nen entén que pensa coses? Un dia descobrim que som el que es belluga dins el cap i el que ens fa mal quan quelcom passa i aquell enorme i petit món que hi ha per tot arreu.

Sortir del nucli que ens empara i viatjar. I els cercles que ens envolten són més grans cada vegada, de la cambra dolça fins a una aula, el pati, la solitud estranya ... quin mestre? I quins companys acolliran de cor, pors i silencis?  Així és que poc a poc l’existència es manifesta, ens entenem sentint, pensant coses i fent-les, creient que som algú, els amos d’una vida.
Aprendre i ensenyar-nos que estem fets per sobreviure, per portar a passejar una il·lusió, per fer l’amor, per riure. Fins que, per terra, vençuts per la ignorància un dia, creiem que no podrem, que no serà possible resistir un altre cop per sempre.

Qui es va inventar que hi ha fades i àngels?  ...  segurament algú que jo ja coneixia fa un bon grapat de milions d’anys. Una entitat que viu calmosa i divertida, volant per qualsevol racó de l’univers, trobant conversa amb qui potser busca sentits sense saber que no caldria, que vol  ser ocell per veure-ho tot de lluny, distret, inofensivament distant de tota cosa. I amb gest suau, una veu blanca i un somriure i tot, de sobte, tot, torna a ser blau, com abans, quan entenia el so de la llet tèbia.

Era com jo, menuda, el primer sentiment d’una complicitat primària. De blanc, i el cabell ros i blanc, i la veu blanca en una sala enorme, una solemnitat que fa el record encara més lluent. La Teresa estava allà, en un contrast amable enmig d’un escenari valquirià, flanquejada per dues presències imponents, Rosalia Guilleumas i Mercè Rossell, custodiant un temple antic de fusta i lletres que ens fa memòria de qui som. Què pot intimidar si no, a qui tot just acaba d’arribar al món cruixent del silenci, de les parets folrades amb una olor que és de vernís i pensament? La primera impressió va ser tan colpidora que va canviar la meva percepció d’un temps que imaginava incert. De sobte el món semblava mític com els somnis.

Els meus ho saben bé, la Teresa va arribar en el moment precís, potser el més important, i a ella dec en bona part el que he estat després. I molt probablement ella no ho sap, ni potser ho entendrà si ho llegeix ara. O potser sí que ho sap, potser sempre m’ha recordat igual que el primer dia, com jo, prescindint del temps que ha anat passant per sobre. Em va donar la mà i em va ensenyar un camí on poder ser bastant lliure. I aprendre i treballar pensant que aquest treball també podia ser, si no un amic, almenys un bon company de viatge. 

No hauria imaginat ser mai bibliotecari però, als meus 22 anys, una dona molt fina d’ulls gegants, llavors als seus 63, em fascinava d’una manera molt nova i sorprenent. Sense adonar-me’n gairebé, deixant-me portar tranquil pel magnetisme, molt aviat no tindria cap dubte de quin seria el meu destí professional, que començava en aquell moment. Sofisticada i natural alhora, -i guapa, sí senyor- la recordo entrant, ho notava de lluny perquè l’aire canviava de color i de sobte vibrava alguna cosa dintre meu. Els senyals per dins eren prou clars, un fenomen harmònic encaixant un trencaclosques.

Deixeu-me pintar una mica més aquell paisatge i el moment, perquè tot ha canviat tant des d’aleshores que semblaria estar vivint una altra era però, per a mi llavors, també un nou planeta.

1982. Som dins la Central de Populars, una petita dependència, una senzilla unitat dins l’enorme laberint gòtic de la Biblioteca de Catalunya on, no fa molt, la Teresa n’és la cap i jo he de preparar des de zero la col·lecció de la futura biblioteca d’Aiguafreda. Allà hi viu la veterana Maria Paz buscant una vegada més al fonedís ‘Gonsáleeeees!‘ mentre el ‘més que veterà’ subaltern amaga el tros de caliquenyo, apagat dins la butxaca de la bata, sorgint de no se sap  on. En aquell racó del fons hi habita la Montserrat Prat, parapetada rera un milió de fitxes, catalogant el món sota un arrissat hereu dels anys 60. I orbitant el llegendari moble-cedulari  d’aspecte juràssic que impressiona tothom que s’hi apropa, la Núria Ferrer, amb l’enyorada Humi, després la meva companya de feina més antiga. I, finalment, dins una estança oculta, la Mercè Gasch custodiant implacable els pressupostos i més enllà la Marga, secretària de tot en un món petit inoblidable. Els recordo a tots ells com a molt bons companys, tots em van ajudar i em sentia estimat.
Però la Teresa em va donar en aquell moment el que només alguns poden donar: una confiança en mi mateix que no he perdut mai més. Va ser molt poc després dels primers dies que vaig saber qui era, el seu origen i el seu passat d’exili a França, la seva vocació bibliotecària, els seus valors republicans... però jo em sentia connectat del tot a ella, sense saber ben bé per què. Potser perquè de nois, en aquell temps, n’hi havia ben pocs en el món bibliotecari, potser perquè la Teresa veia en mi un xic de l’aire nou que ella volia introduir durant el seu mandat... Potser sense perquè.

Recordar sol ser un fet benèvol, tendim a oblidar les males experiències de forma racional, però jo no en recordo cap amb ella. Mireu, si no: la Teresa un dia va venir volant damunt una catifa amb un carregament de cava i un altre carregament de taps de cava, uns taps que no eren taps de suro, eren de xocolata, i farcits de marc de cava. I duia també un estri metàl·lic que no havia vist mai, un obridor especial per ampolles de cava amb tap rebel ... amb forma d’ampolla de cava. I sabeu què? Un llevataps daurat que guardo des de llavors i m’ha salvat la vida mil vegades.

La Teresa ens mostrava el vestit blanc de la República. Ens recordava el passat i ens obria el futur. Em sentia molt afortunat d’estar al seu costat i de gaudir del seu afecte, d’aprendre sempre alguna cosa nova quan parlava, de veure que em volia tal qual, tal com jo era, sense ribots, somrient i lleugera. Un dia d’aquells, inesperadament, em va regalar un llibre, el seu pare recordava els pitjors moments de la vida en aquell llibre, el terror de l’exili amb sicaris de Franco trepitjant-los els talons, destruint el món al seu pas. Una dedicatòria per a mi, amb la seva lletra inconfusible, circular i molt petita obria el llibre. El cor encara avui em va més de pressa quan ho penso. La Teresa, però, va sobreviure, va tornar a casa i ara estava allà, inundant de llum una estança fosca, senzillament recordant que el món no és gris com la cendra.

Sabia que l’enyoraria molt quan finalment hagués d’anar a Aiguafreda a treballar. Però llavors em va animar a entrar a l’Escola de Biblioteconomia i no m’ho vaig pensar gens. Aquell fet va ser determinant. Allà, a l’Escola, vaig trobar-hi la Montserrat Massip, la Núria Mulé, l’Imma Sala, el Santi Subirats, la Lluïsa Núñez, la Isabel Soler... alguns dels meus millors amics per sempre i entre ells, casualitat, la Joana Comas i la Montserrat Suárez, dues nebodes de la Teresa i, més encara, també era allà la Tona Barceló, la meva companya durant més de mitja vida i mare dels meus fills. I un món tan sorprenent com màgic. Qui m’havia de dir a mi que riuria tant i tan a gust, tant dins com fora de les aules, i que viuria alguns dels episodis més excitants que recordo? La imatge estàndard encara era la del monyo i la severitat, el sssssshhhh! Ritual mirant per sobre unes ulleres a mig nas ... una imatge encarcarada i mongívola que encara es podia respirar però que s’extingia juntament amb tota una època.

Perquè entre Aiguafreda i l’Escola volaven uns dies frenètics que duraven normalment més de 24 hores, la formació barrejada amb feina i diversió intensa. Em veig a mi mateix encara fascinat per l’aixopluc de llibertat que la Teresa em feia sentir quan la podia veure en les enyorades trobades mensuals de les bibliotecàries de la Xarxa. Sí. M’agradaven molt aquelles trobades. Allà un dia em va presentar l’Assumpta Estivill, professora que jo mai vaig tenir a l’Escola, després d’explicar els rudiments de l’ISBD. I allà, en aquella sala noble de la Biblioteca de Catalunya, vaig entendre fins a quin punt la Teresa havia entrat dins el meu cor per quedar-s’hi quan em sentia personalment ofès per la manera en què alguns companys criticaven intencionadament la seva gestió o les seves decisions.

Uns mesos abans que la Teresa acabés la seva etapa professional a la Xarxa de Populars em va trucar a Aiguafreda per comunicar-me que volia que m’incorporés a l’equip de la Biblioteca de Sant Pau de Barcelona que, durant els anys de transició de la dictadura a la democràcia, havia estat el centre on s’experimentaven les principals innovacions en la biblioteconomia del moment i en les quals la Teresa va tenir un rol molt actiu. Aquell trasllat també va ser clau en la meva vida. Encara que fos per poc temps ja, la tornava a tenir a prop. Ara la veig anant a prendre un cafè a la Granja Aliberas amb la seva Carme Ribé i els vestits de punt i la poderosa fragilitat d’aquella imatge menuda i blanca que per a mi és reflex de les coses que més aprecio en la condició humana.

I se’n va anar a casa i ens va deixar allà més preparats per afrontar canvis encara més grans que havien de venir. I jo l’he enyorada sempre i l’he estimada encara més amb els anys, i he anat entenent millor la seva transcendència en la meva vida, el seu testimoni d’humanitat, civilització i coratge, així com el seu llegat professional.

Guardaré sempre per a mi l’emoció d’un dia especial quan, ja retirada, a finals dels anys 80 ens va convidar a dinar a la vella casa dels pares, la casa d’Horta. La Pepa Agramunt, la Joana Comas, la Teresa Pagès, la Joana Vives, l’Eugènia Serra i jo, alguns dels seus amics bibliotecaris més joves, vam compartir uns records d’infantesa i de primera joventut i l’absència dels llibres que els soldats s’havien emportat.

I guardaré sempre per a mi l’emoció de cadascuna de les visites al seu pis del carrer Muntaner i la impressió de les seves paraules, breus i contundents als seus 94, donant el 1er Premi a la Innovació a les biblioteques públiques que porta el seu nom, precedint una explosió càlida de respecte i reconeixement de tot el col·lectiu bibliotecari del nostre país.

Per a mi la seva veu menuda i el somriure divertit com de bombolles de cava, i els ulls enormes d’àngel blanc ...
  
Josep Lluís Villanueva Fontanella
a Barcelona, abril del 2014



[Text publicat originalment el 4 de Novembre de 2014 en el suplement Recull de records de Teresa Rovira del número monogràfic de la Revista de Catalunya dedicat a Teresa Rovira]


Amb la Teresa al seu pis del carrer Muntaner de Barcelona, el dia 29 de maig d'aquest any.
Va ser  l'última vegada que vam estar junts.
La foto la va fer la Joana Comas amb qui sempre l'anava a visitar, comentant la jugada, parlant de com anava canviant el món …


1 comentari:

Glòria Pérez-Salmerón ha dit...

Records que m'han portat imatges molts semblants a les teves. Una descripció magistral que m'ha transportat a aquell època! Gràcies Josep Lluís.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...