BAYREUTH
El Anillo del Nibelungo. Richard Wagner
Bayreuth és la ciutat alemanya on Richard Wagner va fer realitat el seu somni més ambiciós: la Gesamtkunstwerk ( l'Obra d'Art Total) que incloïa la construcció d'un teatre, el Festpielhaus (Teatre dels Festivals), concebut i dissenyat pel mateix compositor per a la representació exclusiva de la seva obra.
Sessió
1: Richard Wagner: L'home i l'artista. L'Or del Rin
Sessió
2: La Walkiria
Sessió
3: Siegfried i L'ocàs dels Déus
El diumenge 21/02 a les 18h la famosa Ruta de la Seda afegeix una nova parada al seu trajecte: El Teatre El Casal d'Amer. La Orquestra Mioritique formada per 13 membres de l’Orquestra del Gran Teatre del Liceu de Barcelona, ens ofereixen un viatge musical des de Xina fins a Europa interpretant el folklore dels diferents països d’aquesta famosa ruta comercial. En aquest viatge, els músics i el compositor Dan Turnau proposen una simbiosi entre els elements essencials de la música folklòrica, amb sonoritats modernes, buscant una visió personal. Des la biblioteca d'Amer ens afegim a la caravana amb una selecció de música i llibres de diferents indrets, cosits per la preuada fibra (Text i selecció: Lídia Noguerol)
Claudi Montañá (1944-1977) va deixar escrit el retrat d’una generació de la dècada dels seixanta i principis dels setanta que va passar d’idealista a nihilista, i en què s’aprecia el desengany del mateix autor, un període que va deixar pel camí algunes morts voluntàries, entre les quals hi ha la del mateix Montañá.
Al llibre, que fa un recorregut per la seva vida com a escriptor, es traça un mapa entre els seus escrits més simbòlics o transcendents, en els quals s’aprecia la seva qualitat literària i que ens mostren el retrat d’una generació. A més, la publicació es complementa amb escrits de persones que el van admirar i van escriure sobre ell després de la seva mort, com ara Àngel Casas, Salvador Picarol, Eduardo Haro Ibars, Oriol Llopis, Pilar Parcerisas, Juan José Fernández, Jaume Vallcorba i Carles Hac Amor, a més de Josep Maria Ripoll.
«Cal destacar aquí un matís important: l’articulista parla sobretot dels anys setanta en què duu a terme la seva activitat periodística, però la seva mirada sovint és la d’un supervivent desenganyat dels seixanta, la generació a què, de fet, pertany. Sigui com sigui, hem volgut fer una antologia amb una mostra del singular mosaic sobre aquestes dues dècades que suposen els seus textos. Molts d’aquests escrits estan situats en la subtil frontera entre periodisme de divulgació i literatura de creació», escriu Josep Maria Ripoll, responsable de l’antologia i prologuista.
De producció efímera i avui oblidat, Montañá va escriure a les revistes més importants de l’època dedicades al rock, el cinema, a la contracultura. Amb un estil molt particular «proper al poema en prosa», tal com el defineix Ripoll, va defensar el periodisme com a gènere i va batallar per trencar la línia divisòria entre el periodisme i la literatura de creació, igual que entre l’underground i l’«Alta cultura».
De Warhol a Sisa
Amb un estil virtuós i agosarat, la seva escriptura, segons Josep Maria Ripoll, és com «un intens lirisme; seqüències d’aparença il·lògica amb influències de l’escriptura automàtica i de la beat generation; un fort subjectivisme; presència de nombrosos elements característics de la cultura pop pel que fa al collage de les més variades referències; i la presència tant d’una fascinació pel “costat fosc de la vida” com d’un cert nihilisme a l’hora d’expressar un prematur desengany després de les il·lusions pròpies d’una rebel·lió juvenil massiva».
D’aquesta manera Montañá va saber captar l’atenció dels joves que començaven a escoltar els termes del pop, l’underground o la contracultura. A més d’aquests moviments en van sorgir altres, com la Nova Cançó, en què es feia crítica política a través de la cançó. La creació artística vivia un moment d’exaltació en àmbits com el literari –amb la irrupció del boom llatinoamericà a Barcelona–, el plàstic, el cinematogràfic o el musical. Representants de l’art conceptual, o dibuixants de còmic, utilitzaven les seves vinyetes per fer crítica política.
Els estudis que més defineixen la narrativa de Claudi Montañá són els dedicats a l’eclosió del pop, la contracultura i la Barcelona underground, al rock anglosaxó i americà, als actors del cinema americà més «rebels», o a l’univers underground de Warhol, escrits que no destaquen tant per la descripció objectiva de l’època, com per la seva implicació i el seu judici, de gran valor per definir aquests moviments o tendències.
D’altra banda, cal destacar que va contribuir a narrar l’ambient musical de l’època, principalment el cercle entorn de la sala Zeleste del carrer d’Argenteria, on van sorgir figures com Jaume Sisa, l’Orquestra Mirasol, Toti Soler, Jordi Sabatés o la Companyia Elèctrica Dharma. Sobre això, entre les seves aportacions més notables hi ha l’article «Sisa. En busca de las ilusiones perdidas», un dels millors textos de Montañá, segons Josep Maria Ripoll, o «Rayos de sol en las catacumbas de nuestra música», que la revista va titular «Spanish underground», una descripció de l’evolució de la música progressiva procedent de la psicodèlia a la música laietana, alineada amb el jazz d’avantguarda.
Col·lecció ‘Bilblioteca Secreta’
Aquest llibre forma part de la col·lecció ‘Biblioteca Secreta’, que edita l’Ajuntament de Barcelona, vol donar resposta a l’època de la contracultura en què tot va passar del blanc i negre al color. Coordinada per David Castillo i dissenyada per Marc Valls, la col·lecció, a través dels seus protagonistes, rescata l’essència d’una època des de l’aprenentatge i l’experimentació individual i també col·lectiva, un període que va marcar una part de la societat i va donar color a la ciutat.
Els títols publicats són:
Hem d’anar a l’Índia (records d’un viatge freak), Joan Vinuesa Baliu
Diario del marionetista Pepe Otal, Pep Gómez
CAMILO –és perillós abocar-se–, Antonio Orihuela i Isaías Griñolo
Les music chiens, Fotografies de Mercè Salvador, Pròleg: Canti Casanovas
Trencadís amb mar al fons, Josep Maria Sala-Valldaura
I també els lieder de Beethoven i Strauss. Aquest diumenge 7 de febrer a les 18h, el Sona Amer ens ofereix el concert "De Beethoven a Strauss, de Barcelona a París", en el qual el baríton Ferran Albrich i la pianista Carmen Santamaria interpretran els lieder d'aquests compositors. (Text i selecció: Lídia Noguerol)
Beethoven i Strauss són força coneguts per tothom, en canvi Eduard Toldrà i Robert Gerhard, tot i sé catalans, no ho són tant. Per això en aquest modest post parlarem més d'ells. Comencem pel principi: lied (cançó en alemany) és una composició breu per a veu i piano. En català s'anomena cançó per a concert i es considera Eduard Toldrà (1895 - 1962) com el seu creador.
Eduard Toldrà a més de violinista i compositor, era considerat un diletant, un mestre en humanitats, un apassionat de tots els aspectes de la cultura (dibuixava, actuava, escrivia i feia pedagogia). Va estudiar violí a l'Escola Municipal de Música de Barcelona i amb només setze anys va fundar el Quartet Renaixement. Musicalment va viure el període que va de la presa de consciència nacional moderna - a mitjans del anys vuitanta del s.XIX - fins l'esclat de la Guerra Civil, durant el qual els compositors de tots els corrents artístics (modernistes, noucentistes, tradicionalistes, avantguardistes,etc) coincidient a les mateixes tertúlies amb la gent del teatre i els escriptors. La proximitat entre els diferents llenguatges i corrents es nota en la cançó per a piano i veu. Els compositors com Toldrà s'interessaren per les obres de poetes contemporanis com Garcès, Carner i Sagarra. La cançó francesa d'autors com Ravel i Poulenc també va ser una influència per als compositors de l'època. El Quartet de corda Renaixement va tocar al domicili de Ravel i durant deu anys, fins al 1921, va donar a conéixer la música de cambra tant d'autors clàssics com contemporanis. La Guerra Civil va arruinar els seus plans de crear una Orquestra Simfònica que havia dissenyat amb la Generalitat. Però el 1944 li van oferir la direcció de l'Orquestra Municipal de Barcelona, que acabaria esdevenint l'Orquestra Nacional de Catalunya.
Quartet Renaixement amb Eduard Toldrà al centre
Eduard Toldrà va compondre també sardanes i una òpera còmica noucentista amb llibret del poeta Josep Carner: "El giravolt de maig" (1928) Un bon disc per a introduir-se als lieder de Toldrà és:
Eduard Toldrà. Integral de cant i piano. Columna Música. 2010
Eduard Toldrà. Impressions Líriques. Centre Robert Gerhard. 2012 (Llibre-disc)
LLIBRES SOBRE TOLDRÀ
Eduard Toldrà. Impressions incoherents de la meva vida frívola a Barcelona (Total, res!)
Eduard Toldrà va nèixer a Vilanova i la Geltrú i d'adolescent es va traslladar amb la seva família a Barcelona. Les Impressions incoherents són el diari personal d’un jove Eduard Toldrà, iniciat quan el músic tenia catorze anys, moment en què va decidir fer de la música el centre de la seva vida.
Manuel Capdevila i Font amic i biògraf de Toldrà ha transcrit els documents que durant anys van guardar amb zel les dues famílies, i Joaquim Rabaseda ha fet l'edició crítica i les notes introductòries d'aquest epistolari que, entre d'altres aspectes interessants, permet reconstruir part del procés creatiu de Toldrà.
Coberta
Si us hi heu fixat, el segell que ha editat les Impressions Líriques de Toldrà, és el Centre Robert Gerhard. Robert Gerhard Ottewalder (Valls 1896 - Cambridge 1970) va ser un dels compositors més rellevants del s.XX. Era fill d'una alsaciana i d'un suís que s'havien establert a Valls per dedicar-se al negoci del vi. L'any passat es van celebrar els cinquanta anys de la seva mort. La Fàbrica del Lied (Barcelona) li va dedicar un homenatge, on va participar Ferran Albrich.
Robert Gerhard va estudiar piano amb Enric Granados i composició amb Felip Pedrell. Quan Pedrell va morir va tenir molta relació amb Manuel de Falla i tenia pensat viatjar a París per conéixer de prop Ravel i Debussy. Però passa dos anys recluït a Valls on treballada disciplinadament i s'allunya de l'impressionisme francès, acostant-se a l'austeritat de Schönberg. El creador del dodecafonisme el va acceptar com a alumne i Gerhard va ser l'introductor del mètode dodecafònic a Catalunya. Però Gerhard sempre va fer un ús molt personal del dodecafonisme, barrejant-lo amb la tradició mediterrània que havia après de Pedrell. Gerhard també s'implicà en la recol·lecció de temes populars. Un cop va tornar a Barcelona, les seves composicions van enriquir les avantguardes de l'època, però la música de Gerhard sovint era incompresa i poc popular. Després de la Guerra Civil va exiliar-se a Cambrige.
Robert Gerhard. Joaquim Homs i Oller. Editorial Labor, Barcelona 1992
Coberta
Coberta
Robert Gerhard i Arnold Schönberg : correspondència / edició crítica de Paloma Ortiz-de-Urbina.[Barcelona] : Generalitat de Catalunya, Departament de Cultura : Biblioteca de Catalunya, març de 2020
