Discos inconfinables - 3

El nostre company musictecari Arnold Layne va recomanar discos durant uns quants any a l'enyorada Butxaca. Ara està recopilant les seves ressenyes per compartir-les amb tots, aprofitant que la nostra atenció necessita concentrar-se de tant en tant en la bellesa.

Bill Fay

Life is People  (Dead Oceans, 2012)

Jeff Tweedy, que sempre ha reivindicat la figura de Bill Fay, és un dels artífex de la recuperació del cantautor britànic, autor de dues extraordinàries obres de culte (Bill Fay, de 1970, i Time of the Last Persecution, de 1971) i desaparegut de l’escena més de trenta anys! A vegades (com a la lectura que fa de “Jesus, etc.” de Wilco) només necessita un piano i la veu per eriçar-nos la pell. Un tresor, quedeu avisats.

Dirty Three

Toward the Low Sun  (Drag City, 2012)

El trio de rock instrumental australià reprèn la seva inclassificable proposta (post-rock?, free-jazz?... música lliure). L’embogit violí de Warren Ellis, la imaginativa guitarra de Mick Turner, la precisa bateria de Jim White, més els teclats dels dos primers, han facturat un nou fascinant disc que sembla tenir propietats pictòriques... alternant paisatges melancòlics amb tempestes elèctriques.

Lidia Damunt

Vigila el fuego  (Austrohúngaro, 2012)

La música nord-americana d’arrels continua sent la base del tercer disc en solitari de Lidia Damunt (inclou valent versió del “Sweet Dreams” de Patsy Cline), però els barcelonesos Hidrogenesse aporten noves dimensions a l’obra de l’ex Hello Cuca amb una àmplia gamma de detalls que realcen un nou lot de magnífiques cançons (“Lengua de lava”, “Somos islas mágicas”...). Feliç conjunció de talents.

Andre Williams & The Sadies

Night & Day  (Yep Roc, 2012)

Amb 75 anys!, Andre Williams continua donant guerra: un viscós plat de blues, garatge, country i rock, a càrrec del sorneguer rei del vici acompanyat de la millor banda de bar del món, The Sadies (ja va signar amb ells el més campestre Red Dirt fa tretze anys). Sota la direcció de Jon Spencer, el vell sàtir ens llança una nova bona tanda de pedrades, com la fulminant “One-Eyed Jack”. Incombustible!

Neil Young & Crazy Horse

Psychedelic Pill  (Reprise, 2012)

Ha tornat a passar. La unió del vell Young amb els seus amics del cavall boig encén una guspira que esdevé un huracà. Amb so gloriós i cançons addictives, Psychedelic Pill farà les delícies de tots els que tinguin a un altar Rust Never Sleeps o Ragged Glory. Alguns temes són llarguíssims (27 minuts el tall inicial!), però t’atrapen d’una manera que desitjaries que no acabessin mai. Paraula!

Dr. John

Locked Down  (Nonesuch, 2012)

Beneït Dan Auerbach! L’home de The Black Keys és responsable d’haver esperonat el sorneguer Mac Rebennack (Dr. John) per fer-li gravar el seu millor disc en dècades. Auerbach ha reclutat una tremenda banda i tots junts amb el bruixot de Nova Orleans han compost i gravat una desena de cançons que recuperen l’excitació dels seus treballs de fa quaranta anys, tot i sonar perfectament contemporanis.

Jack White

Blunderbuss  (Popstock!, 2012)

El debut en solitari de la meitat de The White Stripes no porta gaires sorpreses, però tampoc cap decepció. A Blunderbuss trobareu tot el que podíeu esperar de l’home que ha decidit no vestir més els colors de l’Athletic: la veu gemegant, els riffs de guitarra contundents, l’amor pel blues i els sons dels seixanta i setanta i, sobretot, l’encert a l’hora de treure’s del barret melodies memorables.

The Cramps

File Under Sacred Music: Early Singles 1978-1981  (Munster, 2012)

Paladejar un darrere l’altre tots els excitants primers singles de The Cramps, a més de resultar un festí, serveix per constatar: primer, que, amb el seu psicòtic i personal rescat del rock’n’roll primigeni i els sons garatgers, van obrir una via que transitarien moltes bandes essencials, amants del costat salvatge; i segon, que gràcies a Lux i Ivy les nostres vides han estat molt menys avorrides.

Bob Mould

Silver Age  (Merge, 2012)

Per fi, un disc de Bob Mould a l’alçada de les seves millors obres, i això és molt ja que estem parlant de l’home que va liderar els essencials Hüsker Dü als vuitanta i els enyorats Sugar als noranta. Amb un bastiment sònic aclaparador (l’implacable Jon Wurster, de Superchunk, seu a la bateria), Silver Age recupera tota la fúria i el vigor melòdic en una desena de cançons radiants.

Ty Segall

Twins  (Drag City, 2012)

Atenció a Ty Segall, artista revelació de la temporada segons la revista anglesa Uncut, que col·loca entre els millors de la collita del 2012 els tres discos que el californià va signar l’any passat (sí, a més, és un noi prolífic). A l’electrocutant Twins, un terbolí de píndoles de garatge-rock i psicodèlia punk, podem esbrinar perquè se’l considera l’hereu del tristament desaparegut Jay Reatard.