Sabem que l'heu sentit mil vegades, però el "Malamente" de la Rosalía (el fenòmen musical de l'any, sens dubte) serveix per descriure en una paraula com ha anat el 2018. El món ha virat cap a l'ultradreta. Però no tot ha estat dolent aquest any. Com sempre, la música ens ha donat més d'una alegria. I els musictecaris volem compartir aquestes alegries amb tots vosaltres per desitjar-vos Bones Festes i Bon Any! Trá Trá! Us deixem les cançons que ens han alegrat més d'un dia.
Aquí va
Les he sentit tantes vegades!!!!
Pecident Fonti
Üstad Münir Nurettin Selçuk - Kalamış
Münir Nurettin (1900-1981) és probablement el nom més important en la història de la música turca de tots els temps: compositor, tenor excepcional, intèrpret virtuós del Tambur i director del Conservatori d'Istanbul del 1953 al 1969. En aquest tema, canta al lloc on va viure tota la seva vida, la platja de Kalamış, un dels racons més bonics de la part d'Àsia de la vella Istanbul. N'he escollit un emocionant enregistrament en directe que m'ha acompanyat moltes vegades durant aquest any.
" Bir tatlı huzur almaya geldim Kalamış'tan, âh Kalamış'tan!"
" Una dolça pau m'ha envaït a Kalamış, ah! Kalamış!"
Director Wilkins
L'actualitat ja no m'importa. Culpa meva, suposo, i del meu estrabisme, que busca perspectiva. Per mi Proust és novetat ara. Com podria un titular qualsevol ser més important que La recerca del temps perdut? En les millors èpoques de la nostra vida vivim de forma intempestiva, negant qualsevol forma de contemporaneïtat. Per això els llibres que he llegit tenen més de cent anys, els temes que m'han preocupat tenen segles i el disc que més he escoltat té quasi vint anys. És el Fleurs, de Franco Battiato. Un disc, per fi, sense bateries. Només melodies, només l'amor, només velles cançons. No importa la valoració que té a Allmusic, ni la consideració estètica de Battiato. Què importa el món a aquestes alçades? Importa la vida. I la cançó obre el disc obria també totes les meves nits d'estiu, i acompanyava el primer aroma del vi blanc. És la Canzone de l'amore perdutto.
Lo Jaume
Han estat algunes de les més escoltades durant el 2018....sobretot al cotxe i amb els nens
Lorien de Loth (Marta Khan)
Com diuen els seus compatriotes: «Si escoltes Nusrat no necessites drogues»
Una de les cançons que m’ha acompanyat aquest any: «Tumhein dillagi bhool jaani padegi», lletra i música de Nusrat Fateh Ali Khan.
A partir de Nusrat, la descoberta de l’any: les Nooran Sisters. Desitjant poder-les escoltar en directe.
I la darrera que m’ha molt ben acompanyat aquest 2018, com no podia ser d’altra
manera, ELLA. Mayte Martín: «Antes de ti», del nou àlbum Tempo Rubato.
«Antes de ti el amor me hizo llorar, / desde tu amor no sé reír si no es contigo.»
Miss Danger:
TENDERLONIOUS. The Shakedown (2018)
El crítico literario Samuel Johnson decía que en Londres
había todo lo que la vida podía ofrecer. Ciudad-laboratorio en la que siempre
pasa algo, cosmopolita, camaleónica, excitante como un nuevo amor. Londres, la ciudad a la que siempre regresamos para tomarle el pulso a la cultura,
vuelve a sorprendernos con una escena vibrante de músicos de jazz que siguen el legado de Yusef Lateef, fusionando sin complejos y abriéndose a la música de
baile. Es lo que algunos ya han acuñando con la etiqueta de future rare groove, una mezcla de Soul, Funk, Jazz y Electrónica, evolución natural del Acid Jazz ochentero.
La
lista de músicos británicos cuya creatividad ha nutrido mi apetito musical a lo
largo del 2018 es larga. Destacaría: Matthew Halsall (trompetista de altos
vuelos), Chip Whickham (el concierto que dio este noviembre en el evento mod "LeCleanCut" ya es mítico), Ashley Henry
(inevitable escucharle tocar el piano y no recordar a Herbie Hancock) y toda la estela de músicos del sello 22a, entre ellos Henry Wu (mutado
en Kamaal Williams y Yussef Kamaal) y Ed Cawthorne aka Tenderlonious, alma mater de la discográfica.
Tenderlonious
Con tres discos en su haber, el EP On Flute (2016), 8R1CK C17Y
junto con Dennis Ayler (2017) y The
Shakedown (2018), Tenderlonious se ha convertido en el talento más visible de este
efervescente jazz made in UK que, ¡por fin!, nos vuelve a hacer bailar, rompiendo en mil pedazos ese
concepto de jazz previsible y estático sólo para eruditos de anchas posaderas. En el último disco del músico, encontramos incuestionables ejemplos como los temas Maria y este SV Disco. ¡Bailemos!:
Más información sobre la nueva escena jazz en UK:
"The British Jazz Explosion: meet the musicians rewriting the rulebook". En: The Guardian, 8/4/2018.
"Blow, Man, Blow: Tenderlonious and New Movements in Jazz". En: Clash Music, 3/5/2017.
Hurdy Gurdy Man
In a poem unlimited (2018), el darrer treball de Meghan Remy al capdavant de U.S. Girls, apareixerà a moltes llistes dels millors discos de l’any amb motius merescuts. D’entre els grans temes que inclou jo em quedo amb Mad As Hell (M.A.H), un al·legat pacifista a ritme de música disco.
Després de 14 anys esperant un nou treball, Maynard James Keenan i Billy Howerdel publicaven per fi aquest 2018 Eat the Elephant. El tema homònim que obre el disc és una balada de piano amb melodia agredolça (sí, potser és arriscat començar un àlbum de rock així) que tinc ficada al cap des de que la vaig escoltar.
Una banda veterana que ha fet de la fusió cultural la seva pròpia personalitat. A més, us puc assegurar que els seus concerts són una festa, especialment quan toquen temes com aquest genial Under the wheels, inclòs al seu darrer treball The thread that keeps us.
Double negative (2018), l’àlbum amb el que el trio de Minnesota ha celebrat els seus 25 anys de carrera, desconcerta des de la primera escolta (molts hem pensat en un primer moment que el disc estava defectuós), per l’atmosfera de sorolls i distorsions opressives que envolten les melodies. Només hi ha un parell de moments de calma, com la minimalista Dancing and fire, on la veu d’Alan Sparkhaw posa els pèls de punta.
La madrilenya Christina Rosenvinge es troba en un dels seus millors moments. Aquest any, a més d’haver estat guardonada amb el premi Nacional de les Músiques Actuals, ha publicat el seu darrer treball, Un hombre rubio, que inclou temes com Ana y los pájaros, una delícia.
Joan Rosebud
Bé, no només aquest tema sinó tots els del 1r disc de la banda, a més del “please, please, please, let me…” i cançons d’altres discos.
Puc estar molt de temps sense escoltar el grup de Morrissey i Marr, però esporàdicament sento la necessitat d’escoltar-los de manera compulsiva. És una banda que m’agradarà fins el dia que em mori.
He triat aquest tema per dir un, però m’encanten totes les cançons de “Good Thing”. Per a mi és el disc de l’any.
La veu de Carolina de Juan es espectacular, i aquest tema (l’únic en castellà del darrer disc de Morgan) em posa la pell de gallina.
He descobert fa molt poc la Meghan Remy i em pregunto perquè no ho vaig fer abans. M’encanta.
És de les meves bandes predilectes, cap disc em defrauda i els escolto un i altre cop.
“Yo extraño esa fascinación, un poster y una Gibson Les Paul, que nunca voy a olvidar”… em sembla un dels millors temes pop/rock que mai s’han fet en castellà. Aquest any l’he escoltat molt perquè el volia treure amb la acústica i no he parat fins a que ho he aconseguit.
Un tema molt dels 80, amb una veu que recorda la de l’Iggi Pop, guitarrero i molt ballable.
Bé, de tant en tant, em dona pel remember. Per tornar mentalment a altra època i altre lloc, aquest tema és infal·lible.
Les meues xiquetes són molt fans i a força d’escoltar-ho a mi també m’ha acabat agradant força. Aquesta cançó la canto a grito pelao en la ducha.
De Brooklyn per al mon, una banda molt interessant, els Pure Bathing Culture. Impossible escoltar alguns dels seus temes i no posar-te a ballar.
DRA. GOLDFOOT (Lídia Noguerol)
M'han quedat gravades a foc les cançons dels tres concerts que més m'han agradat el 2018: Chip Wickham a Le Clean Cut (mil gràcies per perdonar-me l'smart dress i pel directe bespoke), Low a la Fabra i Coats i Pony Bravo a l'Apolo. D'aquest grups recomano tota la discografia. Com a dit l'insigne Tito, l'últim de Low és per treure's el barret. Vint-i-cinc anys de carrera i s'arrisquen amb un disc com "Double Negative". De Chip Wickam us poso els seu dos discos en solitari i el que té amb Blue Mode. Aquest últim conté una versió groovy de l' "Smells Like a Teen Spirit" de Nirvana. Encara que viu a Madrid aquest senyor surt de la nova escena de Jazz Uk de la que ens parla la senyora Miss Danger. També podeu escoltar una llista de reproducció de UK Jazz feta per ell.
BONUS TRACKS
Vaig veure el documental sobre elles a l'In-Edit i es mereixen una genuflexió.
Rosalía - Di mi nombre
A mi "El Mal Querer" m'agrada molt.
I aquesta dedicada a tots els que se la mereixen, que no són pocs.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada