Sobre Alex ‘Guitar’ García: Durant els anys 80 va recórrer tota la geografia peninsular amb l’Algeciras Blues Express, tocant en clubs i festivals de jazz i blues. Va partipar com a músic convidat en projectes del grup Entresuelos (de Sevilla) i també del grup anglès Short Fuse. Va ser l’impulsor del Bluster Club, per on van passar grups i artistes de blues de tot el món. Actualment, porta el seu propi projecte en solitari, dedicant-se també a conduir propostes culturals i educatives sobre el gènere musical i en particular sobre el seu instrument de preferència: l’anomenada guitarra ‘national’ o ‘resofònica’, de la qual és considerat el més gran especialista a tot l’Estat Espanyol. (Text: Magic Room)
AMPLIATS
(Text: Lídia Noguerol)
¿Com vas descobrir les guitarres ressonadores i què et va atraure d’elles fins al punt de convertir-te en un especialista?
Les vaig descobrir escoltant-les en discos i veient-les en fotos dels músics que les feien servir. No recordo que va ser primer si el seu so o la seva estètica, doncs cap d’aquestes característiques em van passar desapercebudes, però el cas és que em vaig enganxar a aquestes meravelloses guitarres des del primer moment.
Amb el bottleneck a punt
Les dues primeres cases que van fabricar ressonadores van ser National i Dobro. Popularment la guitarra resofònica és coneguda com a Dobro. Quina diferència hi ha entre elles? Ets endorser de National?
Són dues marques dins d’un mateix concepte, el so resofònic, que consisteix en amplificar el so de manera mecànica –no existian les guitarres elèctriques en aquells dies- i totes dues són del mateix pare, el senyor John Doypera, el seu inventor.
Primer va ser National i després Dobro. La diferència entre ambdues té a veure amb la forma del ressonador que és d’alumini d’un 80% de puresa i amb la peça que serveix de pont. Això confereix a cada guitarra un so diferent, fàcilment reconeixible. En el cas de National el ressonador és de forma cònica i va col·locat cap avall (concau). Aquest ressonador està tallat per la seva àpex i porta cargolada una part rodona de fusta anomenada galeta i per la seva part superior passen les cordes a través d'uns talls de la mida del gruix de les mateixes cordes. El so de la National és més obert.
Alex Guitar amb les seves ressonadores
I en el cas del Dobro el con va cap a dalt –convex- i s’assembla molt a la membrana d’un altaveu. A més a més el lloc on s’ubica el ressonador és una peça circular (corona), que porta una sèrie de forats també circulars que tenen tots el mateix diàmetre a tot el seu contorn. A sobre porta una peça d’alumini anomenada spider bridge. A la seva part superior l’spider bridge porta una tira de fusta amb els seus talls corresponents, que és per on passen les cordes. Totes aquestes característiques li confereixen al Dobro un so més nasal. Dobro és la contracció de Doypera Brothers, i en eslovac, l’inventor de la guitarra resofònica i tota la seva família eren d’Eslovàquia, significa bo. Sí, soc “endorser” de National.
¿Quantes guitarres ressonadores tens i on les has aconseguit? Toques els tres models de dobro. Quin és el teu preferit?
Actualment en tinc tres: Una National Delphi amb cos de ferro i un ressonador de nou polzades i mitja (single cone), una National Tricone de cos de llautó i tres ressonadors de sis polzades i mitja i una National Estralita de dotze cordes i fusta de koa amb un con com el del model Delphi. Aquest dimarts portaré l’Estralita i la Tricone. No en tinc cap de favorita. Segons el feeling del moment i del tema a interpretar en puc fer servir una o altra, totes tenen la seva personalitat i totes han vingut dels Estats Units.
Alex Guitar en directe
¿Com va arribar el blues a Andalusia?
Crec que principalment va arribar d’Anglaterra i no només a Andalusia, sinó a tota Espanya. També hi va haver una persona clau en la seva difusió i que va ser un mestre i un referent per molts professionals del mitjà radiofònic: L’Àngel Alvarez amb el seu programa Vuelo 501 va donar a conéixer molt la música americana, ja que era comandant de vol i dels seus viatges als EUA tornava carregat amb la música que es feia allí i la posava a la ràdio, fent les delícies de tot aquell que escoltava el seu programa, que t’enganxava des del primer instant. No sé si aquest senyor encara és viu, però va contribuir moltíssim a obrir els horitzons musicals de molta gent.
Ángel Álvarez a Ràdio 3 Foto: RNE
També van contribuir a difondre el blues les bases americanes de Torrejón de Ardoz a Madrid, la de Morón de la Frontera a Sevilla i la de Rota, a Cadis.
¿Vas engegar el Bluster Club per què no hi havia locals on programar blues? Recordes alguna actuació del Buster Club que fos especial?
El Bluster el vaig muntar per i per a la música en directe. Pel blues principalment, però també per d’ altres estils minoritaris i alguns recitals de poesia o alguna presentació de llibres. A Algecires no hi havia res de tot això. En general tots els concerts van ser de gran altura. Al Bluster els músics tocaven amb ganes. En aquest sentit vam ser molt rics.
Interior del Bluster Foto: bloc "La movida en Algeciras"
¿Com va néixer el projecte pedagògic de difondre el blues a les escoles andaluses?
Pel Bluster passaven molts professors d’institut i un dia un d’ells em va fer la proposta i la vaig acceptar. Arran d’això es va anar corrent la veu d’un institut a un altre i em van anar trucant. Tot això es feia dins el marc de les activitats extraescolars i segons m’explicaven els professors en els treballs que els posaven als alumnes després de les mateixes, l’activitat de blues va ser de les que més participació va tenir, o sigui que va funcionar. Guardo un record molt bonic d’aquesta experiència.
Alex Guitar a la Tia Felipa
Fins el 2003 no vas debutar en solitari. Què et va fer decidir a fer-ho o com va sorgir l’oportunitat?
La idea de tocar en solitari sempre m’havia atret i com que feia un temps que s’havia dissolt la meva banda, Algeciras Blues Express, vaig decidir encaminar els meus passos en aquesta direcció, tot i sabent que hauria de començar de zero, ja que hauria d’aprendre a tocar amb els dits, ja que llavors només sabia tocar amb pua.
Portada
El teu últim disc “Tarifa Wind” te l’has editat tu mateix. Costa trobar segells interessats en el “root ‘n’ blues”? El disc sembla gravat entre amics i de manera espontània. Autoeditar-se té els seus avantatges?
“Tarifa Wind” és autoproduït com també ho era el meu treball anterior, “Hooked on blues”. Amb “Tarifa Wind” hi va haver un segell interessat i tot sonava molt bonic, però alhora de passar de les paraules als fets, va resultar que res de res. Després de deixar passar un temps més que prudencial, vaig decidir fer-ho pel meu compte. Si et produeixes el teu propi treball pots fer el que et doni la gana, sempre dins de les teves possibilitats, és clar.
Portada
Alex Guitar també participa en aquest recopilatori
Toques música d’arrel. Quins diries que són els canvis més destacats que hi ha hagut en el gènere durant els últims anys?
No sé què dir-te. En el meu cas no només estic connectat amb la tradició més antiga sinó també amb els sons contemporanis i amb les meves pròpies idees. De tot això surt la meva manera de fer.
My way a San Javier
Per acabar ens podries recomanar dos discos que t’hagin marcat especialment?
No tinc discos que m’hagin marcat especialment, més aviat tinc músics i són més de dos. En tot cas Skip James i Blind Willie Johnson ocuparien llocs capdavanters.
Skip James al Festival Folk de Newport el 1964
Blind Willie Johnson
Són dues marques dins d’un mateix concepte, el so resofònic, que consisteix en amplificar el so de manera mecànica –no existian les guitarres elèctriques en aquells dies- i totes dues són del mateix pare, el senyor John Doypera, el seu inventor.
Primer va ser National i després Dobro. La diferència entre ambdues té a veure amb la forma del ressonador que és d’alumini d’un 80% de puresa i amb la peça que serveix de pont. Això confereix a cada guitarra un so diferent, fàcilment reconeixible. En el cas de National el ressonador és de forma cònica i va col·locat cap avall (concau). Aquest ressonador està tallat per la seva àpex i porta cargolada una part rodona de fusta anomenada galeta i per la seva part superior passen les cordes a través d'uns talls de la mida del gruix de les mateixes cordes. El so de la National és més obert.
I en el cas del Dobro el con va cap a dalt –convex- i s’assembla molt a la membrana d’un altaveu. A més a més el lloc on s’ubica el ressonador és una peça circular (corona), que porta una sèrie de forats també circulars que tenen tots el mateix diàmetre a tot el seu contorn. A sobre porta una peça d’alumini anomenada spider bridge. A la seva part superior l’spider bridge porta una tira de fusta amb els seus talls corresponents, que és per on passen les cordes. Totes aquestes característiques li confereixen al Dobro un so més nasal. Dobro és la contracció de Doypera Brothers, i en eslovac, l’inventor de la guitarra resofònica i tota la seva família eren d’Eslovàquia, significa bo. Sí, soc “endorser” de National.
¿Quantes guitarres ressonadores tens i on les has aconseguit? Toques els tres models de dobro. Quin és el teu preferit?
Actualment en tinc tres: Una National Delphi amb cos de ferro i un ressonador de nou polzades i mitja (single cone), una National Tricone de cos de llautó i tres ressonadors de sis polzades i mitja i una National Estralita de dotze cordes i fusta de koa amb un con com el del model Delphi. Aquest dimarts portaré l’Estralita i la Tricone. No en tinc cap de favorita. Segons el feeling del moment i del tema a interpretar en puc fer servir una o altra, totes tenen la seva personalitat i totes han vingut dels Estats Units.
¿Com va arribar el blues a Andalusia?
Crec que principalment va arribar d’Anglaterra i no només a Andalusia, sinó a tota Espanya. També hi va haver una persona clau en la seva difusió i que va ser un mestre i un referent per molts professionals del mitjà radiofònic: L’Àngel Alvarez amb el seu programa Vuelo 501 va donar a conéixer molt la música americana, ja que era comandant de vol i dels seus viatges als EUA tornava carregat amb la música que es feia allí i la posava a la ràdio, fent les delícies de tot aquell que escoltava el seu programa, que t’enganxava des del primer instant. No sé si aquest senyor encara és viu, però va contribuir moltíssim a obrir els horitzons musicals de molta gent.
També van contribuir a difondre el blues les bases americanes de Torrejón de Ardoz a Madrid, la de Morón de la Frontera a Sevilla i la de Rota, a Cadis.
¿Vas engegar el Bluster Club per què no hi havia locals on programar blues? Recordes alguna actuació del Buster Club que fos especial?
El Bluster el vaig muntar per i per a la música en directe. Pel blues principalment, però també per d’ altres estils minoritaris i alguns recitals de poesia o alguna presentació de llibres. A Algecires no hi havia res de tot això. En general tots els concerts van ser de gran altura. Al Bluster els músics tocaven amb ganes. En aquest sentit vam ser molt rics.
¿Com va néixer el projecte pedagògic de difondre el blues a les escoles andaluses?
Pel Bluster passaven molts professors d’institut i un dia un d’ells em va fer la proposta i la vaig acceptar. Arran d’això es va anar corrent la veu d’un institut a un altre i em van anar trucant. Tot això es feia dins el marc de les activitats extraescolars i segons m’explicaven els professors en els treballs que els posaven als alumnes després de les mateixes, l’activitat de blues va ser de les que més participació va tenir, o sigui que va funcionar. Guardo un record molt bonic d’aquesta experiència.
Fins el 2003 no vas debutar en solitari. Què et va fer decidir a fer-ho o com va sorgir l’oportunitat?
La idea de tocar en solitari sempre m’havia atret i com que feia un temps que s’havia dissolt la meva banda, Algeciras Blues Express, vaig decidir encaminar els meus passos en aquesta direcció, tot i sabent que hauria de començar de zero, ja que hauria d’aprendre a tocar amb els dits, ja que llavors només sabia tocar amb pua.
El teu últim disc “Tarifa Wind” te l’has editat tu mateix. Costa trobar segells interessats en el “root ‘n’ blues”? El disc sembla gravat entre amics i de manera espontània. Autoeditar-se té els seus avantatges?
“Tarifa Wind” és autoproduït com també ho era el meu treball anterior, “Hooked on blues”. Amb “Tarifa Wind” hi va haver un segell interessat i tot sonava molt bonic, però alhora de passar de les paraules als fets, va resultar que res de res. Després de deixar passar un temps més que prudencial, vaig decidir fer-ho pel meu compte. Si et produeixes el teu propi treball pots fer el que et doni la gana, sempre dins de les teves possibilitats, és clar.
Toques música d’arrel. Quins diries que són els canvis més destacats que hi ha hagut en el gènere durant els últims anys?
No sé què dir-te. En el meu cas no només estic connectat amb la tradició més antiga sinó també amb els sons contemporanis i amb les meves pròpies idees. De tot això surt la meva manera de fer.
Per acabar ens podries recomanar dos discos que t’hagin marcat especialment?
No tinc discos que m’hagin marcat especialment, més aviat tinc músics i són més de dos. En tot cas Skip James i Blind Willie Johnson ocuparien llocs capdavanters.
A LA BIBLIOTECA ERNEST LLUCH TROBAREU DOBROS ALS DISCOS DE:
Conté cançons de la seva etapa a Columbia i engloba el període que va de 1967 a 1974. Una bona introducció a la música d’aquest artista.
Tot i que hi ha algunes cançons de blues del Delta, la majoria de temes tenen un so més comercial.
Àlbum de tribute dedicate al llegendari músic texà on participen il·lustres com Lucinda Williams, Tom Waits i Ricky Lee Jones entre d’altres. Podeu escoltar les originals i escollir si us agraden més que les versions.
Si no heu vist la pel·lícula és igual. L’ slide de la seva banda sonora és dels més populars. (Disponible a la bib. Carles Rahola).
A LA XARXA
Un disc d’enguany de jazz i americana on també hi sona un dobro.
Delta Blues, Tin Pan Alley i esperit indie amb dobro elèctric.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada