Abans d' engegar l’Associació Magic Room, havies col·laborat a la revista el Llop Ferotge amb alguns poemes i tens un grup que es diu St. Pierre 7. D’on et ve la passió per la música i la poesia? Com va néixer l’associació i quantes persones en formeu part?
- La passió per la música crec que m’és innata. Com deia Nietzsche, “la vida sense la música seria un error” i des de sempre que m’ha agradat i captivat. Respecte a la poesia, Heidegger deia que era “l’essència de totes les arts”, però en realitat jo crec que l’essència de la poesia és la música: la música de les paraules, mitjançant les rimes, els ritmes, les cadències... La musicalitat és el que distingeix la poesia del llenguatge habitual, de cada dia. Per tant, la meva fascinació per totes dues és d’antany i vaig passar per molts projectes musicals des de l’adolescència fins a dia d’avui. Des que visc a Girona, ara fa 10 anys, he estat col·laborant amb diferents entitats i col·lectius d’àmbit artístic, com ara festivals o associacions: el Llop Ferotge, l’Orella Activa, Ad’art, els festivals Milestone, Inundart o el FITAG, entre tants altres. Fa 5 anys, vam decidir amb un grapat d’amics fer la nostra pròpia associació, per tal de promoure activitats culturals enfocats al foment de nous públics i també a generar oportunitats per artistes novells, se’n diu la cultura de base, en lloc de les grans mega-produccions dels grans festivals que remeten la ciutadania a un paper purament passiu. Actualment, de la direcció de Magic Room en formo part jo mateix, en Jaime Rodríguez (qui fa habitualment els cartells del Música de/per a Tothom) i en Pau Pumarola (que documenta els concerts amb les seves cobertures fotogràfiques).
Cartell de Jaime Rodriguez
D'on ve el vostre nom?
El nom va sorgir a l'antic bar El Cercle del Barri Vell, que durant molts anys va ser un veritable bressol de la cultura urbana, amb vocació contemporània, a Girona. Allà ens trobàvem un col·lectiu informal de gent relacionada amb el món de la cultura i les arts i vam començar a programar sessions experimentals i de micro obert. En un moment determinat es va comentar que 'magic room' era un bon nom per les trobades, degut a la màgia que es generava entre tots. Recordo que en anglès "room" pot significar "habitació", "sala" o simplement "espai", per tant ens ha resultat un bon nom per traspassar la màgia a altres indrets.
Al Centre Cívic Pla de Palau ja aneu per la quarta temporada dels cicles “Música per a tothom” i “Música de tothom”. Com tries els músics i les artistes que participen en aquest cicles? Hi haurà alguna novetat per a aquesta nova temporada?
- De fet ja anem cap a la cinquena temporada de concerts, que començarà aquest octubre. Els dos primers anys només teníem el cicle ‘Música per a Tothom – Trobades Musical-Pedagògiques’, que va arribar a la seva maturitat, a nivell organitzatiu, però també de cobertura mediàtica i sobretot de resposta de públic, el tercer any. La gent a vegades no n'és conscient, però aquestes coses donen feina i els resultats no sempre són immediats. Aleshores, amb un volum de públic regular i consolidat, vam decidir complementar l’oferta amb el segon cicle, el ‘Música de Tothom – Cantautors i Músics Emergents’. El fet que els noms de les dues programacions siguin semblants és deliberat: la idea és que el públic, sobretot el més fidel, sàpiga que dos cops al mes pot venir al Centre Cívic a conèixer nous músics i/o noves músiques. Però em ambdós cicles fomenten el diàleg i la proximitat entre els artistes i els espectadors, que solen està molt interessats i són respectuosos, cosa que en més que ocasió ha sorprès molt positivament els propis músics. Som una proposta de barri, de petit format, que proporciona comunicació i interacció entre el públic i els artistes, ja que cap existiria sense l’altre. Estem ara mateix començant a muntar la programació d’aquesta cinquena temporada i sí, la veritat és que hi haurà sorpreses. Una d’elles, que ja puc revelar és la internacionalització: al novembre tindrem una orquestra de cordes de joves estudiants d’una prestigiada escola de música dels Estats Units, que tocaran èxits del pop-rock mundial en versió simfònica. Tot un luxe! I recordeu: sempre amb entrada gratuïta.
Tant “Música per a tothom” com “Música de tothom” tenen una bona assistència de públic. Us va costar donar a conèixer aquestes propostes? Com vau fer la difusió?
- És una qüestió difícil. Girona té moltes activitats culturals, potser massa per la població que té. Els grans festivals compten amb un suport econòmic de les institucions i d’empreses que els permeten fer campanyes publicitàries gegants. Nosaltres no podem aspirar a aquest nivell, per tant, la proposta continuarà sent de petit format: tot i que, òbviament, oberta a tothom que hi vulgui venir i participar. A més, fem els concerts els dimarts a una hora que no serveix per a tothom (hi ha gent que per motius laborals no arriba a l'hora) i també hi ha l’efecte ‘mandra’ que afecta molta gent, que els costa sortir dels centres habituals on es fan activitats culturals. En canvi, estem molt contents amb el nostre públic més habitual: són persones molt interessades en conèixer i escoltar música, que volen saber més i fan preguntes als músics, i que com deia, sempre mostren molt de respecte cap els artistes. Això és meravellós. A nivell de difusió, utilitzem les xarxes socials, cartells i flyers repartits per la ciutat, i El Punt Avui ens sol fer el destacat a l’agenda cultural el dia dels concerts.
Com has dit les vostres propostes aposten més per les produccions de proximitat i els artistes locals. Compartiu públic amb “Girona ciutat de festivals”?
- Segurament, però no tenim cap estadística sobre això, per tant només ho podem suposar. El nostre projecte està obert a tothom i té entrada gratuïta, per tant si la gent no ve és perquè no vol o no pot, o no l’interessa. Precisament, el format de ‘Ciutat de Festivals’ crec que falla en promocionar la relació de proximitat entre els públics i els artistes, i tampoc queda clar que ajudi a fomentar la carrera dels artistes novells, en particular els de l’àmbit local. Per tant, nosaltres actuem en aquesta zona més perifèrica, però que en realitat hauria de ser més bàsica i essencial: si penses bé, veuràs que l’arquitectura o fins i tot les pràctiques democràtiques comencen de baix cap a dalt i no al contrari. La cultura també ha de ser així, participada, dinàmica, germinal i interactiva, per ser real. Sinó, és merament una façana, inautèntica i narcolèptica.
També col·labores amb l'edició gironina del diari Ara. Enguany vas parlar-hi de Nits de Clàssica i del Festival de Guitarra. Es nota que et fascinen els instruments per com en parles. Tens estudis de música?
- Ja fa molts anys que em dedico a escriure sobre teatre, cine, arts plàstiques, música... La meva formació és en filosofia i periodisme, i en tots dos casos em vaig especialitzar en l'àmbit de la cultura i de la crítica artística. És un terreny de complicitats, que em permet fusionar dues de les meves passions més fonamentals: l'exercici de l'escriptura i la reflexió sobre l'experiència estètica. A part de mitjans de Portugal i d'altres països, actualment a Catalunya redacto les meves cròniques sobretot per l'Ara - Comarques Gironines i per la plataforma cultural Núvol.
Treballeu sobretot amb els centres cívics de Palau i el del Barri Vell. Per què vau escollir aquests equipaments?
- A vegades no escollim, sinó que són les circumstàncies que ens fan caminar cap aquí. S’ha d’estar atent i disponible “per escoltar la novetat i la remor del món”, que deia en Fernando Pessoa. Vam començar organitzant esdeveniments culturals participatius (amb el format del ‘micro obert’, que permet a tothom expressar-se lliurament) en bars del Barri Vell, com l’extint El Cercle del carrer Ciutadans. Ara mateix seguim fent trobades d’aquesta mena al Restaurant El Didal, un dijous de cada mes. Va coincidir que el Centre Cívic del Barri Vell va obrir les seves portes poc després que haguéssim començat oficialment com a associació, per tant va ser en bona part una coincidència feliç, però per la qual vam estar receptius. Després també vam organitzar actes culturals al Centre Cívic Can Ninetes – Santa Eugènia, fins arribar aquí a Pla de Palau. Tot i que formen part de l’estructura de l’Ajuntament, en els centres cívics vam trobar una sensibilitat molt positiva vers l’esforç de promoure una cultura de base i de barri, participativa, interventora i oberta a la ciutadania, precisament, com dèiem, molt diferent del model de promoció turística que fa el ‘Ciutat de Festivals’. Per tant, els centres cívics es van erigir com una mena de soci privilegiat per la realització de les nostres activitats d’acord amb els nostres principis i objectius. A més, gaudeixen de millors condicions tècniques i logístiques que els bars i els locals similars.
Des de l’Associació també organitzeu les dues edicions anuals del Festival Acoustic Vell. El Festival Cultural Multidisciplinari del Barri Vell. Com va nèixer el Festival? L’Acoustic Vell té dues edicions, una dedicada a la música i l’altra a la música i a les arts gràfiques i el còmic. La primera la portes tu i la segona en Jaime que fa els cartells. Com trieu els artistes que participen al Festival?
L’Acoustic Vell és una proposta que vam fer al Centre Cívic del Barri Vell poc després de la seva obertura al públic, farà ara uns cinc anys aproximadament. La direcció del nou centre estava receptiva a organitzar activitats adreçades a dinamitzar el teixit social i cultural de la zona on està instal·lada i els vam proposar aquest festival de petit format, d’entrada gratuïta, amb activitats culturals de tota mena i un esperit molt fort de participació i integració. El festival es fa no dues, sinó quatre vegades a l’any, cada trimestre o estació, i una d’elles, a l’estiu, està més enfocada al còmic i a la il·lustració: es diu “Músic & Comics”. Triar els artistes és una feina complexa, per què sempre tenim moltes propostes, per això intentem tenir en compte que siguin de petit format, que siguin artistes novells i emergents, amb originalitat i sentit creatiu, però també amb una certa vocació popular. Al final, la funció és la mateixa que altres esdeveniments que organitzem: fomentar la cultura mitjançant la promoció de nous artistes, a la vegada que formar i atraure nous públics.
Que hi hagi una sala de concerts al centre de Girona és una reivindicació que encara no s’ha fet realitat. Què més creus que falta a la ciutat a nivell cultural?
- És una qüestió complexa. Falta, sens dubte, més coordinació i cooperació entre entitats. L’ajuntament fa uns anys donava més suport a la creació local i a un tipus de cultura més d’avantguarda, més urbana i també més propera a la ciutadania. La marca ‘Ciutat de Festivals’, perdó per tornar al tema, però, ha fet que l’ajuntament s’hagi allunyat del teixit cultural i creatiu de la ciutat, de l’escena local, que rarament és consultada per les polítiques culturals oficials. Per exemple, festivals com el Milestone, el Mot o el Temporada Alta viuen bastant d’esquenes a la ciutat, ja que no potencien la creació local sinó que prefereixen apostar per noms forans de gran envergadura perquè pensen que això donarà més prestigi i augmentarà el turisme a la ciutat. Fins i tot espais municipals com el Bòlit o el Centre Cultural de la Mercè moltes vegades organitzen les seves programacions des d’aquesta perspectiva. Però això no és de cap manera l’únic problema: entre els artistes i els col·lectius de la ciutat també hi ha poc interès en general pel que fan els altres. Manquen clarament sinergies i cooperació, el que fa que es generin grupuscles fragmentaris en lloc d’una escena més ampla, interactiva i potent.
Girona peca de cofoia, de mirar-se massa el melic?
- És veritat. Hem tingut algunes decepcions durant aquests anys d’activitat, però ara mateix tampoc vull parlar d’això. Jo sempre he pensat que l’àmbit cultural guanya orgànicament si la gent col·labora més entre sí, si formem comunitat, si ens ajudem i ens donem suport uns als altres. Però si la gent realment no ho veu o entén d’aquesta manera, al final, hem de pensar que s’ho perden. És una llàstima, però és difícil estar lluitant sempre contra corrent. Nosaltres estem oberts a col·laborar amb altres entitats i col·lectius però tampoc a qualsevol preu o risc. Tot i això, crec que el panorama està millorant i comença a haver-hi més proximitat i sentit de comunió entre la gent i algunes entitats també.
Per què vau decidir donar els premis Magic Room? Quines categories hi ha? Com es financien?
Els Premis Magic Room van sorgir fa uns anys perquè vam veure que entre allò que programàvem a vegades hi havia alguns espectacles realment molt originals i que valia la pena donar-los algun tipus de reconeixement. Les categories són: músic de l'any, poeta de l'any, micro obert, arts visuals, premi revelació, premi tu & jo (al millor duet artístic) i el premi especial (entregat a algú que ens ha ajudat especialment com a associació). Fas bé de preguntar per la financiació. En realitat només tenim petits ajuts i aquest any hem decidit, per això mateix, no fer-los. Per tant, enguany no hi haurà premis Magic Room.
En Javi i l'Alexandre presentant els premis Magic Room
Quins projectes futurs té pensats “Magic Room”?
- La veritat és que de moment estem bastant al límit de la nostra capacitat operativa. Cap de nosaltres es pot dedicar al 100% a l’associació, perquè això no ens permet tenir un sou estable al final de mes. Seria fantàstic, però no és realista. Per tant, sempre és una feina extra, però una que realment dona molta feina... Necessitaríem més recursos, tant humans com financers, per poder créixer. Ja veurem com ho podrem fer en el futur, perquè com és evident, imaginació i idees no ens falten.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada