Teniu un disc que es diu “Pachinko Plex”, que també és el nom de la màquina escurabutxaques japonesa. El joc és l’element sobre el que s’articula ZA! i també La Orquesta del Caballo Ganador, que és una orquestra d’improvisació dirigida. Com explicaríeu a la gent que vindrà al taller de l’Espai Marfà que és la improvisació conduïda?
“Improvisació conduïda” pot semblar una idea contradictòria d'entrada... i ho és! Com es pot improvisar en llibertat i alhora deixar-se “conduir” per algú? Hi ha una contradicció interna, i és el que fa especial aquesta pràctica.
ZA! Foto: Mar Merino
Per nosaltres, la improvisació conduïda és un llenguatge a partir del qual un dels músics dona indicacions a la resta de l'orquestra perquè tots plegats composin a temps real. Aquestes indicacions poden ser més concretes o més abstractes. Aquest diàleg triangular entre la idea del conductor, la proposta de cadascun dels músics i el resultat final col·lectiu és fascinant, i mai deixa de sorprendre'ns.
La improvisació conduïda et fa sortir de la teva zona de confort, et fa reaccionar de forma gairebé intuïtiva; és un exercici molt útil i divertit per tota mena de músics, ja siguin amateurs o virtuosos.
Hi ha molts llenguatges d'improvisació dirigida i moltes maneres d'entendre-la. Per nosaltres, l'humor, la sorpresa, el canvi constant i la iconoclàstia són vitals. També ens agrada que tots els músics siguin directors i que el públic dels concerts participi de forma activa, aprenent alguns dels senyals.
Col·laborarà amb vosaltres la Black Music Big Band. Us farà d’orquestra? Qui serà el director o la directora? Amb ZA! Teniu el costum d’adaptar els vostres directes a la sala, al públic i al vostre estat d’ànim. Feu el mateix amb els tallers d’improvisació conduïda?
Col·laborarà amb vosaltres la Black Music Big Band. Us farà d’orquestra? Qui serà el director o la directora? Amb ZA! Teniu el costum d’adaptar els vostres directes a la sala, al públic i al vostre estat d’ànim. Feu el mateix amb els tallers d’improvisació conduïda?
El llenguatge de l'improvisació conduïda que treballem és un argot producte de la barreja del Soundpainting de Walter Thompson, la Conduction de Butch Morris, el Cobra de John Zorn i molta collita pròpia, generada per tothom qui ha participat en els concerts o tallers. És un llenguatge que té la capacitat d'adaptar-se a qualsevol tipus d' “orquestra”: hem fet tallers i concerts amb persones que no havien agafat mai cap instrument musical, amb virtuosos, amb ballarins, amb actors, amb nens, amb persones amb discapacitat intel·lectual... Que el resultat sigui bo no depèn gens de la tècnica dels assistents, depèn de la voluntat de ser un conjunt, un col·lectiu, d'escoltar-se i anar junts cap a algun lloc, sigui quin sigui.
La unió fa la força
En el cas de la Black Music Big Band, el nostre objectiu és que ens acceptin com a membres temporals de la seva orquestra i que tots busquem aquesta sensació de col·lectiu, dirigeixi qui dirigeixi: un cop mostrem el codi per improvisar, qualsevol dels músics pot ser el director.
Heu dit que als tallers d’improvisació conduïda hi ha molt de vosaltres. S’inspiren en la manera de compondre de ZA!? El Megaflow (títol també d’un altre disco vostre) deu ser el fil conductor del taller. En els vostres directes com a ZA! feu servir trucs que us serveixen per improvisar. Els explicareu al taller?
Sempre diem que en aquestes improvisacions no importa tant la tècnica com el FLOW. Entenem el flow com la sensació d'estar immers en el present i només en el present. El flow és deixar-te portar pel que està passant en aquell moment, és ser permeable al que proposa el teu company i tenir la capacitat de proposar tu també, sense aixafar, sumant. No hi ha gaires “trucs” per agafar el flow, però sí que hi ha exercicis d'interplay i alguns jocs que ajuden a trobar-nos com a grup.
Za! Ha participat a l'Escola de Rock
Per què vau decidir fer els tallers d’improvisació?
Encara que hi hagi una orquestra, el vostre taller d’improvisació conduïda està obert a tothom ja siguin músics o públic. Com sumeu els altres músics?
Tothom pot participar i tothom participa de la mateixa manera. Si s'apunta algú que no sap tocar cap instrument i el conductor li fa un senyal de “loop/repetició”, doncs haurà de fer una repetició amb el que vulgui: amb la veu, amb el cos, cantant una melodia, dient una frase, arrossegant els peus, etc. Qualsevol ésser humà pot participar aportant els seus recursos. L'únic imprescindible és estar atent, escoltar i respectar el grup. Sobre aquest acord de mínims, cadascú pot afegir-hi talent, groove, virtuosisme, humor, sorpresa, enginy... cada músic aportarà el que vulgui!
Una manera d’integrar la gent que no té formació musical deu seu a través del “loloismo”, nom d’una cançó vostra que fa referència als càntics que es poden sentir als camps de futbol. I de fet, més bé o malament, tots els humans tenim la capacitat de cantar.
La idea del Loloismo va per aquí: sempre ens ha interessat més la creació col·lectiva i fresca, amb les seves imperfeccions, que no pas la creació individual i narcisista. Ens agrada fer tallers, concerts, ens agrada fer música en general perquè és una forma genial que tenim els humans d'aplegar-nos, de treballar, de divertir-nos, d'aprendre, d'integrar, de pair... L'etnomusicòleg John Blacking defensava a “How Musical is Man?”*que a Occident hem oblidat que la música és un medi i no només una finalitat. A nosaltres ens encanta quan veiem que, a través dels tallers, han passat coses més enllà del resultat final: s'han teixit noves relacions entre participants que no es coneixien, algú s'ha reconciliat amb el seu instrument, un altre ha tret una cara que no s'atrevia a treure mai, etc.
Portada del disc "Loloismo"
* D'aquest llibre hi ha traducció en català i en castellà:
Fins a quin punt l'home és músic? John Blacking. Eumo, 1999. Vic
Hay música en el hombre? John Blacking. Alinaza Editorial, 2006. Madrid
Sempre diem que en aquestes improvisacions no importa tant la tècnica com el FLOW. Entenem el flow com la sensació d'estar immers en el present i només en el present. El flow és deixar-te portar pel que està passant en aquell moment, és ser permeable al que proposa el teu company i tenir la capacitat de proposar tu també, sense aixafar, sumant. No hi ha gaires “trucs” per agafar el flow, però sí que hi ha exercicis d'interplay i alguns jocs que ajuden a trobar-nos com a grup.
Per què vau decidir fer els tallers d’improvisació?
Formem part d'un col·lectiu d'improvisació conduïda anomenat El Caballo Ganador. Vam començar sent 5 músics i ara, entre els concerts i els tallers, deu haver-hi un centenar de persones que coneixen el llenguatge del Caballo. Amb aquest grup com a nucli hem fet concerts de tota mena, des de festivals a locals íntims, passant per auditoris i teatres.
El primer taller el vam fer a l'Hangar de Barcelona fa 6 anys: vam rodar un videoclip de ZA! a les seves instal·lacions i en lloc de pagar-los un lloguer, vam fer un retorn en forma de taller. L'experiència va ser tan gratificant que no hem parat de fer-ne des de llavors!
Heu explicat que als tallers barregeu diferents tècniques. Com heu arribat a crear aquest llenguatge gestual?
Els germans Fernando Junquera (Negro, Estrategia Lo Capto) i Marcos Junquera (Betunizer, Dorian Wood) van assistir a un curs de Conduction impartit per Agustí Fernández. La idea d'en Fernando era crear una orquestra d'impro conduïda amb esperit punk i amateur, fugint de la clàssica contemporània o del virtuosisme abstracte. Vam fer un primer concert amb ells l'any 2008 i a partir de llavors, cada assaig del Caballo Ganador o cada taller és un camp de proves pel llenguatge, que es va renovant cada dia. Hi ha senyals que se les ha inventat algú que va assistir a un taller, d'altres han sorgit per necessitat durant un concert... És un llenguatge viu, obert i que no pertany a ningú.
En acció Foto: Bram Petraeus
Tothom pot participar i tothom participa de la mateixa manera. Si s'apunta algú que no sap tocar cap instrument i el conductor li fa un senyal de “loop/repetició”, doncs haurà de fer una repetició amb el que vulgui: amb la veu, amb el cos, cantant una melodia, dient una frase, arrossegant els peus, etc. Qualsevol ésser humà pot participar aportant els seus recursos. L'únic imprescindible és estar atent, escoltar i respectar el grup. Sobre aquest acord de mínims, cadascú pot afegir-hi talent, groove, virtuosisme, humor, sorpresa, enginy... cada músic aportarà el que vulgui!
Una manera d’integrar la gent que no té formació musical deu seu a través del “loloismo”, nom d’una cançó vostra que fa referència als càntics que es poden sentir als camps de futbol. I de fet, més bé o malament, tots els humans tenim la capacitat de cantar.
La idea del Loloismo va per aquí: sempre ens ha interessat més la creació col·lectiva i fresca, amb les seves imperfeccions, que no pas la creació individual i narcisista. Ens agrada fer tallers, concerts, ens agrada fer música en general perquè és una forma genial que tenim els humans d'aplegar-nos, de treballar, de divertir-nos, d'aprendre, d'integrar, de pair... L'etnomusicòleg John Blacking defensava a “How Musical is Man?”*que a Occident hem oblidat que la música és un medi i no només una finalitat. A nosaltres ens encanta quan veiem que, a través dels tallers, han passat coses més enllà del resultat final: s'han teixit noves relacions entre participants que no es coneixien, algú s'ha reconciliat amb el seu instrument, un altre ha tret una cara que no s'atrevia a treure mai, etc.
Portada del disc "Loloismo"
* D'aquest llibre hi ha traducció en català i en castellà:
Fins a quin punt l'home és músic? John Blacking. Eumo, 1999. Vic
Hay música en el hombre? John Blacking. Alinaza Editorial, 2006. Madrid
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada